Hübner, Emile

Hübner, Emile (Düsseldorf 1834 — Berlín 1901) EPIG Epigrafista i catedràtic de filologia clàssica. Va iniciar la seua formació l’any 1851 a Berlín, la continuà a Bonn, on va especialitzar-se en arqueologia i epigrafia llatines. Va començar la seua llarga carrera docent a Berlín l’any 1855; fou nomenat professor auxiliar el 1863 i numerari el 1870. L’any 1860 va ser enviat a Espanya per l’Acadèmia Alemanya de les Ciències, on li va ser encomanat per Theodor Mommsen (un dels pares de la moderna historiografia romana i premi Nobel el 1902) l’estudi de les inscripcions llatines. Posteriorment, tornà a viatjar per Espanya i Portugal els anys 1881, 1886 i 1889. És autor i editor de nombroses obres i publicacions científiques sobre arqueologia romana i, sobretot, d’epigrafia llatina, algunes de les quals encara continuen sent imprescindibles. Entre elles hi ha nombroses publicacions fruit de les seues investigacions a la península Ibèrica, de les quals poden destacar-se les següents: Epigraphische Reiserberichte aus Spanien und Portugal (1861); Die antiken Bildwerke in Madrid (1862); Inscriptiones Hispaniae Christianae (1871); Arqueología de España (1888), que va ser guardonada amb el Premi Martorell, i Monumenta Linguae Ibericae (1893). Però, d’entre totes, la que ha constituït la seua major aportació a l’epigrafia llatina a Hispània és la seua Inscriptiones Hispaniae, volum 2n del monumental Corpus Inscriptionum Latinorum, editat a Berlín l’any 1869. Es tracta d’una recopilació sistemàtica de totes les inscripcions llatines conegudes a la península fins al seu temps, que va ser completat primer el 1877 amb les Additamenta ad Corporis volumen II publicades a les berlineses Ephemerides Epigraphica III, i el 1892 amb un Supplementum al CIL II, igualment publicat a Berlín, on s’incloïen les noves que havien anat apareixent i es corregien els errors advertits al Corpus. En aquestes publicacions s’inclouen catorze inscripcions ebusitanes. En el CIL II apareixen relacionades les núm. 3.659, 3.660, 3.661, 3.662, 3.663, 3.664, 3.665, 3.666, 3.667, 3.668 i la 4.020 —la qual, davant de les seues nombroses irregularitats, ja el mateix Hübner la va considerar apòcrifa—; mentre que tant en les Additamenta com en el Supplementum s’hi inclouen les núm. 5.984, 5.985 i 5.986. Aquestes darreres corresponen a tres inscripcions ebusitanes ressenyades en el manuscrit del segle XV Antiqus in libro Filonard, conegut com a còdex Filonardià i conservat a la Biblioteca Reial de Berlín. Quan Hübner estava elaborant el CIL II va viatjar a Mallorca per tal de recollir les inscripcions balears. Allí, l’historiador mallorquí Joaquim Maria Bover va posar la seua biblioteca a disposició de l’estudiós alemany, i així va poder conèixer la bibliografia local (Joan Dameto, pare Gaietà de Mallorca, Antoni Ramis, etc.), recollint totes les notícies epigràfiques. Fruit de la seua recerca és l’article Monumentos epigráficos baleares, que va publicar en el volum XIII del Boletín de la Real Academia de la Historia, editat a Madrid l’any 1888, en el qual apareixen les tres inscripcions del còdex Filonardià, que ja havia publicat en les Additamenta de 1877 i que posteriorment va incloure en el Supplementum de 1892. Però Hübner, en canvi, no va visitar Eivissa, segons sembla perquè els vaixells que hi arribaven eren aleshores poc freqüents; després pareix que en va desestimar definitivament la possibilitat en creure que el viatge, atès l’escàs nombre d’inscripcions llatines d’Eivissa, no pagava la pena. Això li va impedir conèixer de primera mà les inscripcions que es conservaven a l’illa i, en conseqüència, li va fer perdre l’ocasió de corregir els errors amb què algunes apareixien publicades en edicions anteriors i que Hübner, si bé els seus enormes coneixements li permeteren esmenar les errades més evidents, en algun cas també les va reproduir. En qualsevol cas, l’obra de Hübner representa la primera recopilació sistemàtica de les inscripcions llatines ebusitanes, les quals va donar a conèixer tant a nivell nacional com internacional i que va tenir una enorme repercussió en els estudis epigràfics i històrics d’Ebusus a final segle XIX i durant bona part del XX. La seua tasca ha anat completant-se, ja dins del segle XX, per les noves recopilacions epigràfiques fetes, primer, per Cristòfol Veny i Melià al seu Corpus de las inscripciones baleáricas hasta la dominación árabe (1965) i després per Jaume Juan Castelló a Epigrafía romana de Ebusus (1988). [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments