Guerra dels Segadors

Guerra dels Segadors HIST Aixecament secessionista català (1640-1652) contra la monarquia hispànica dels Àustria, de caràcter social agrari enfront del règim senyorial català. És una de les revoltes antisenyorials que tengueren lloc a Europa durant el segle XVII, que significaven reaccions contra el creixent absolutisme de les monarquies de l’època i contra el règim senyorial en el qual aquestes es basaven.

S’emmarca dins el context europeu de l’època, d’una gran conflictivitat, com a extensió de la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), en què els Habsburg s’enfrontaven als protestants alemanys i a les monarquies protestants europees que, a partir de 1635, comptaven a més amb el suport de França.

La revolta es va iniciar el 7 de juny de 1640 (Corpus de Sang) a Barcelona, amb un avalot “fortuït” dels segadors que s’hi havien aplegat amb la finalitat de llogar-se per a la collita, i havia estat precedida d’un ambient força tens, per l’afany centralitzador del comte-duc d’Olivares, sobretot per les seues mesures fiscals i l’obertura del front català, amb la consegüent entrada de l’exèrcit reial a Catalunya.

Les exigències d’allotjament per a aquest exèrcit així com els abusos que es varen cometre varen augmentar el descontent, que també es va veure reforçat pels fracassos militars en sòl català.

La petita noblesa i les institucions catalanes participaven del recel popular cap a l’actitud de la corona i acordaren, l’estiu de 1640, una aliança amb la corona francesa. El 23 de gener de 1641, Catalunya s’hagué de sotmetre a l’obediència de Lluís XIII de França per obtenir l’ajuda necessària contra l’exèrcit de Felip IV, tot i que en principi s’havia acordat que Catalunya seria una república lliure sota protecció del rei de França.

Mentrestant, el monarca hispànic va aparellar un exèrcit a Aragó, amb el qual va recuperar Tortosa (23 de setembre de 1640), Cambrils (15 de desembre de 1640) i Tarragona (24 de desembre de 1640). La presència de les tropes franceses, per la seua banda, va produir tensions amb la població que, a més a més, es veia marginada i subordinada en els seus propis afers polítics i militars.

La guerra civil francesa de la Fronda afeblí la situació militar francesa a Catalunya, que al començament de 1651 perdia la major part de les seues posicions. L’abril de 1652 queia Barcelona —en estat de pesta i després d’un any de setge— a mans de l’exèrcit reial, comandat per Joan d’Àustria i s’acabava la revolta catalana, si bé el conflicte amb França duraria fins al tractat dels Pirineus (1659), que confirmava l’annexió del Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya a França.

A Eivissa i Formentera, que com tot el territori pertanyent a la monarquia hispànica es veren afectades per la conflictivitat internacional i la pressió absolutista de la corona al llarg del segle XVII, es rastregen amb facilitat els efectes d’aquesta guerra. Molt especialment, cal remarcar com quedà obstaculitzat l’important comerç amb França i Catalunya.

Pel que fa als francesos, la guerra i la consegüent prohibició reial de comerciar amb ports i vaixells francesos (juny de 1635) va provocar la pràctica eliminació de les embarcacions franceses als ports illencs, com ho demostra el fet que, entre 1635 i 1659, tan sols consten als llibres del guardià de la sal sis vaixells d’aquesta nacionalitat, mentre que en anys anteriors n’hi solia haver molts més (36 el 1618-1619, 23 el 1627-1628, 25 el 1633-1634, poc abans d’entrar França a la Guerra dels Trenta Anys).

Se suposa que per fer front a aquest important problema, ja que la venda de sal era imprescindible per a la subsistència de l’illa i s’havien de tenir transportistes i compradors segurs, es va recórrer principalment a vaixells d’estats neutrals que podien dur a terme aquest comerç amb França sense despertar sospites. Així i tot, es varen fer algunes excepcions, mitjançant salconduit atorgat pels governadors d’Eivissa, com ho testimonien les sis embarcacions consignades com a franceses al guardià de la sal .

Aquestes excepcions donaren lloc a algun conflicte entre les diferents autoritats. Per exemple, es coneix per dades fornides per Gonçal López Nadal, que ha estudiat el corsarisme mallorquí a l’època, la captura feta el 1646 per les galeres reials d’una embarcació francesa, que comptava amb salconduit concedit pel governador Bernat Salelles. Leandre Lloris, nou governador, es queixava al Consell d’Aragó d’aquesta captura, i justificava la necessitat de permetre la venda a vaixells francesos per obtenir tota mena de queviures necessaris per al consum local; afegia, a més, que l’estat de guerra feia que ningú no volgués venir a comprar sal.

A partir de l’acord de pau amb Holanda (pau de Westfàlia, 1648), la corona va creure que aquest nou aliat supliria bé els transportistes francesos al comerç dels ports de la monarquia hispànica i va insistir més en la prohibició de comerciar amb França.

Ja el 1638 s’havien començat a estudiar —en secret— mesures contra els francesos, que s’havien de començar a aplicar el 2 de gener de 1639. Se’ls prohibia portar armes, blanques o de foc (si bé els naturalitzats i arrelats podien conservar les seues espases). També se’ls imposava un tribut diari, diferent en cada cas, segons la riquesa de cada un, però que no podia ser de menys de mig reial per dia. Se’ls impedia tornar a França mentre duràs la guerra per evitar donar més força a l’enemic i perquè no donassin informació sobre l’estat intern dels territoris de la monarquia hispànica. Aquestes mesures eren comunes a tot el territori de la monarquia.

Es tenen notícies als llibres de Juraria d’acords fets amb mercaders francesos. El 6 d’abril de 1645 els jurats signaren un contracte amb Francesc Taulet, francès de Saint Tropez, perquè la seua tartana anàs a buscar gra per a l’abastament de l’illa a Tarragona, Vinaròs o terres confederades a sa reial majestat, canviant-lo per sal.

D’altra banda, la guerra va afectar les rendes i els béns propietat de catalans mitjançant la confiscació ordenada a tota la monarquia hispànica. El 16 de gener de 1642 el rei ordenava, mitjançant carta al governador Bernat Salelles, embargar les hisendes i les rendes que posseïssin els catalans, tant particulars com comunitats, a l’illa. El 3 de setembre de 1644 s’ordenava, però, que no es confiscassin les hisendes dels que fossin domiciliats i casats a Eivissa.

S’ha de tenir en compte que, durant la guerra, Eivissa era un lloc molt relacionat amb els catalans favorables al rei: l’arquebisbe de Tarragona, consenyor de l’illa i cap de la província eclesiàstica catalana; els governadors Bernat Salelles i Josep de Rocabertí i de Boixadors (representants de la jerarquia eclesiàstica i de la noblesa que serveix a la monarquia i, per tant, el seu model d’estat, tendent a l’absolutisme).

El corsarisme a l’època ha estat ben estudiat a Mallorca, on va conèixer una important activitat contra embarcacions franceses i catalanes. Encara que no se sap gaire de l’activitat dels corsaris eivissencs en aquell període, se suposa que la seua activitat es va veure afavorida pel conflicte.

L’illa d’Eivissa va contribuir a les necessitats dels exèrcits reials durant aquells anys; les cartes reials parlen de reclutaments de marineria per a les galeres reials (26 de febrer de 1642); del 28 de gener de 1644 és la carta en què el rei demana al governador d’Eivissa que estudiï com poden contribuir els efectius de la guarnició militar d’Eivissa a les necessitats militars del moment; el 5 de juny de 1651 informa que ha manat al virrei de València que enviï per a la guarnició d’Eivissa, reduïda a causa de la guerra, els presos de les presons d’aquell regne “que conforme a justizia merezieren este castigo”.

El fet d’estar en guerra amb França provocava situacions d’alarma com la de novembre de 1643, quan l’armada francesa va fondejar a s’Espalmador i es va preparar per a un hipotètic setge la ciutat emmurallada, a la qual es varen portar quantitats de teia (llenya de pi) i de sal, com consta al Llibre de Juraria de 1643-44. [ATT]

Descàrregues

Col·laboradors