Guerra del Marroc

Guerra del Marroc HIST Seguit de conflictes de caràcter colonial que tengueren lloc entre Espanya i les cabiles independentistes berbers del Rif i Yebala (nord del Marroc) entre els anys 1909 i 1927.

Els fets bèl·lics principals ocorregueren els anys 1909, 1921 i 1925, marcaren profundament l’esdevenir polític i social de la darrera etapa del règim de la Restauració (1875-1923) i ajudaren a l’adveniment al poder del general Primo de Rivera, a través del colp d’estat del 1923.

Pel que fa als fets de 1909, el desastre de les tropes espanyoles al Barranco del Lobo, el juliol, desencadenà una important mobilització de tropes reservistes que fou molt polèmica. Cal situar la crisi de la Setmana Tràgica a Barcelona en aquest context, arran de l’embarcament forçós de tropes per sufocar la revolta de les cabiles del nord del Marroc; aquest fet va fer caure el govern Maura. Hi hagué dos detenguts pels successos de Barcelona d’origen pitiús: Vicent Costa Juan, formenterer, i Vicent Rosselló Bonet, d’Eivissa. El militar i historiador eivissenc Josep Clapés va viure aquells fets a Barcelona i quedà molt impressionat per un afusellament que presencià a Montjuïc.

La impopularitat de la mesura mobilitzadora creà un clima poc procliu als fets bèl·lics, la qual cosa portà a l’establiment de la censura governamental als periòdics sobre les notícies de la guerra i la suspensió temporal de garanties constitucionals a tot l’Estat.

Els escassos mitjans de comunicació eivissencs patiren la censura prèvia de guerra i es queixaren perquè no els arribaven noves del front. A Eivissa, el setembre es convocà una “solemne funció de desgreuge a Déu pels horrorosos crims de Barcelona”. L’agost, l’Ajuntament d’Eivissa acordà oferir allotjament per a 100 ferits, i anirien a càrrec de la corporació les cures i atencions fins a la seua curació.

Més endavant, aquesta mesura es concretà en una subscripció coordinada per una junta de dames per al projecte que s’anomenà hospital de sang. Aquesta junta de dames estava composta per una trentena de senyores de la burgesia local i hi figuraven les esposes dels regidors de la corporació i allò més granat de la societat eivissenca d’aleshores. El fruit de l’operació consistí en 2.257 pessetes i diversos objectes cedits per als ferits i la seua cura. També es dugué a terme una rifa benèfica al Teatre Pereira (en el qual s’arribà a passar alguna pel·lícula sobre els fets del Rif) que donà un resultat de 1.371,50 pessetes. A més, s’obrí una subscripció destinada a la junta de dames presidida per la reina, que recaptà un total de 891 pessetes.

Les diverses quantitats recaptades foren enviades al front pels canals usuals; en canvi, no va fer falta posar en marxa l’allotjament dels 100 ferits de guerra, atès que no se’n desplaçà cap fins a Eivissa.

Quant a la participació d’eivissencs i formenterers, es té constància de la mobilització d’un reservista de Sant Llorenç i de l’allistament d’un voluntari d’Eivissa. Un eivissenc resident a Melilla, Jaume Tur Marí, fou nomenat secretari de la comissió encarregada de repartir socors als soldats ferits a Melilla, ajut que havia d’arribar de la subscripció de la junta de dames presidida per la reina. Un soldat eivissenc, Vicent Guasch Tur, fou recompensat amb la creu roja del mèrit militar pel seu comportament en combat, de resultes del qual fou greument ferit. Entre les baixes de militars pitiüsos, destaca per la seua repercussió la del tinent coronel José Ibáñez Marín, que havia estat conseller de la comissió executiva constituïda a Eivissa per aixecar el monument a Vara de Rey.

El conflicte bèl·lic seguí obert en aquesta primera fase de la guerra i la inestabilitat provocà l’entrada de França en el conflicte. El 1913, un tractat hispanofrancès significà el repartiment en protectorats d’aquella zona nord-africana, encara que la pacificació del Rif no havia conclòs.

El 1921 s’assistí a la rebel·lió de les cabiles rifenyes, liderades per Abd-el-Krim, que s’oposaven al protectorat espanyol. El juliol i l’agost tengueren lloc, respectivament, les desfetes d’Annual i del mont Arruit, amb més de 15.000 morts i milers de presoners, i s’hi posà de manifest la ineptitud del comandament espanyol.

Aquestos fets provocaren un xoc en alguns sectors de la societat, l’opinió pública estava molt sensibilitzada amb la modernització de l’exèrcit i s’aixecaren veus contràries a la guerra i a la mobilització popular. S’imposà la censura prèvia de guerra.

Integrants del Batalló de Caçadors d’Eivissa foren incorporats al Regiment de Maó, número 63. La guarnició que va quedar a Eivissa començà a dur a terme constants pràctiques. Una repercussió de la guerra els anys vint del segle XX per a una illa com la d’Eivissa fou l’ús (per incautació) d’embarcacions de la Compañía Trasmediterránea —que venien fent el transport de passatgers i mercaderies entre Eivissa i els ports de Mallorca, Alacant, València i Barcelona— per al transport de tropes i material de guerra entre ports de la península Ibèrica i Ceuta i Melilla. Aquest desplaçament dels vaixells provocà, per manca de previsió, l’anul·lació del servei habitual d’Eivissa amb la resta de ports per alguns dies.

Una de les reaccions a les desfetes militars va ser l’allistament voluntari de jóvens per anar al front i, a partir de l’agost de 1921, n’hi hagué d’eivissencs. La majoria dels soldats regulars o de reemplaçament que anaren al front entre els anys 1921 i 1925 ho feren com a integrants dels regiments de Maó i de Palma i dels seus batallons expedicionaris. Altres unitats on prestaren serveis eivissencs foren la bateria d’artilleria de costa de Palma (a la qual s’incorporaren el desembre de 1921 amb total urgència un sergent, tres caporals i set artillers, el contingent més nombrós mobilitzat de colp), el Regiment d’Inca, la companyia de Telègrafs del Grup d’Enginyers de Menorca i la Legió (inclosa la participació en el Terç d’Estrangers).

L’associació que congregava els eivissencs emigrats a Alger i els seus descendents, “Eivissencs Units d’Alger”, telegrafià al Govern espanyol per mostrar la seua adhesió.

El setembre de 1921, autoritats i diversos representants socials acordaren emprendre una acció per auxiliar les tropes de Melilla, que fou organitzar una subscripció popular. L’Ajuntament de Formentera nomenà una comissió encarregada de recollir fons, presidida pel batle Bartomeu Mayans. En total s’hi recaptà la quantitat de 3.945 pessetes.

Altres eivissencs que participaren d’alguna manera en el conflicte foren Enric Fajarnés i Tur, aleshores inspector general de correus i encarregat del servei militar d’enviaments a Màlaga i Melilla; Rafael García Ledesma, que fou comandant militar d’Eivissa en diverses ocasions entre 1932 i 1936, va participar en el front de guerra entre 1923 i 1925; el sergent Josep Guasch Planells fou proposat per la concessió, el 1925, de la creu llorejada de Sant Ferran en atenció als mèrits contrets en la defensa d’una posició nord-africana; el caporal Josep Marí fou condecorat amb dues creus. L’any 1922 va veure el repatriament d’algunes unitats militars que eren al front i que comptaven amb presència eivissenca.

L’esdevenir de la guerra del Marroc prengué un nou tomb amb el colp d’estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, el setembre del 1923 i, de fet, el Directori Militar va poder acabar solucionant (entre 1925 i 1927) el focus desestabilitzador que representava la intervenció al Marroc. El 1925, arran de la invasió per part d’Abd-el-Krim del Marroc francès, hi hagué una forta ofensiva hispanofrancesa que tengué el seu màxim exponent en el desembarcament d’Alhucemas, el setembre.

Abans, hi havia hagut algun escat en els mitjans de comunicació demanant el repatriament de les unitats expedicionàries de les illes Balears i instant els ajuntaments i la Diputació de Balears a pressionar per aconseguir-ho. Alhucemas significà l’inici dels triomfs sobre Abd-el-Krim, que acabà sent capturat el 1926.

El juliol del 1927 acabà oficialment la guerra i es portà a terme el retorn de les darreres tropes de les Balears que es trobaven al Marroc. [MCL]

Descàrregues

Col·laboradors