Guerra Mundial, Segona

Guerra Mundial, Segona HIST Conflicte bèl·lic que va enfrontar, entre 1939 i 1945, nacions dels cinc continents i que establí, després de la signatura de la pau, un nou ordre internacional fonamentat en l’hegemonia política, militar i econòmica de dues grans potències diametralment oposades: els Estats Units d’Amèrica (EUA), líder del món capitalista, i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), al capdavant del bloc comunista. La que ha estat fins a l’inici del s XXI la major guerra de la història de la humanitat, que produí milions de morts i la destrucció de pobles i ciutats senceres, fou una conseqüència directa de la insaciable ambició expansionista dels totalitarismes europeus, el nacionalsocialisme i el feixisme, als quals s’afegí la voracitat de l’emergent poder nipó, que havia ocupat Manxúria (Xina) el 1931. Els països de l’Eix —Alemanya, Itàlia i Japó, encapçalats per Adolf Hitler, Benito Mussolini i l’emperador Hiro Hito— arrossegaren els seus veïns i la resta del món cap a un abisme sense fons. Emperò, les causes d’aquesta immensa tragèdia col·lectiva són molt diverses —de caire polític, geoestratègic, financer i social— i es remunten al Tractat de Versalles (1919-1920), que va posar fi a la Primera Guerra Mundial amb unes condicions considerades humiliants pels perdedors. La feblesa de les velles democràcies parlamentàries (especialment França i el Regne Unit) davant les pretensions territorials de Hitler i Mussolini ja s’havia manifestat amb cruesa durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i es confirmaria definitivament quan el Tercer Reich va annexionar-se Àustria (març de 1938) i va ocupar Txecoslovàquia (març de 1939), trencant d’aquesta manera els acords de Munic subscrits uns mesos abans pels governs francès, anglès i alemany. En haver-se fermat l’aliança amb Itàlia (maig de 1939) i una vegada consolidat el pacte de no agressió germanosoviètic (acords Ribbentrop-Molotov de 23 d’agost), Hitler es va veure amb les mans lliures per sotmetre Polònia, país al qual reclamava la devolució de la regió portuària de Danzig. Les tropes nazis travessaren la frontera l’1 de setembre de 1939 i provocaren els fets en cadena. D’aquesta manera, dos dies després, la Gran Bretanya —amb els seus socis de la Commonwealth— i França, aliats de Polònia, declararen la guerra a Alemanya. Mentrestant, l’URSS va aprofitar per ocupar la zona oriental polonesa i bona part de Carèlia (Finlàndia). De manera inesperada, els alemanys conquistaren ràpidament Dinamarca i Noruega (entre abril i juny de 1940) i es llançaren sobre Holanda i Bèlgica (maig i juny). Aleshores l’ofensiva nazi semblava impossible d’aturar, i l’exèrcit alemany —la Wehrmacht—, esperonat per la successió de ràpides victòries, va aixafar les tropes franceses i va entrar sense excessius problemes a París el 14 de juny. Itàlia havia entrat en guerra quatre dies abans, el 10 de juny, en ocupar la frontera sud-oriental de França. El desastre militar va obligar el mariscal Philippe Pétain, cap del govern francès i antic heroi de la Gran Guerra, a firmar l’armistici amb Alemanya (22 de juny), que va dividir el país en dues administracions: la zona ocupada, sota control nazi, i l’anomenada França lliure, dirigida pel gabinet col·laboracionista de Pétain, amb seu a la ciutat de Vichy, però dependent del Reichstag de Berlín. Dotzenes de ciutadans de les Pitiüses s’havien exiliat a França fugint de les represàlies franquistes, una vegada finalitzada la Guerra Civil Espanyola. Amuntegats als camps de refugiats de les platges del Rosselló (Argelers, el Barcarès, Sant Cebrià), els que no tornaren a Espanya s’enrolaren a les companyies de treballadors estrangers, militaritzades, que foren destinades a construir fortificacions defensives al Mur de l’Atlàntic i a la cèlebre línia Maginot, que havia d’impedir el pas de la Wehrmacht. En enfonsar-se l’exèrcit gal, del qual depenien aquestes unitats especials, com a mínim vint-i-un pitiüsos capturats pels nazis anaren a parar primer als camps de concentració alemanys (els Stalags) i després als camps d’extermini. El principal destí fou Mauthausen i els seus Kommandos (camps de treball annexos) de Gusen, Steyr i la pedrera Poschacher, a Àustria, on varen morir si més no cinc formenterers (Jaume Colomar Juan, Miquel Costa Yern, Antoni Planells Guasch, Josep Riera Mayans i Jaume Roig Mayans) i dos eivissencs (Joan Bonet Ribas i Antoni Roselló Roig). Altres onze republicans varen tenir la sort de poder-ho contar: Antoni Bonet Tur, Vicent Cabanillas Ramon, Antoni Ferrer Clavo (membre de la resistència interior de Gusen), els germans Just i Agustí Gutiérrez Serra, Vicent Juan Torres, Bartomeu Marí Escandell, Joan Palerm Planells, Antoni Planells Bonet, Joan Torres Ribas i Bartomeu Vallori Andrade. El sabater eivissenc Llorenç Cobos Lluy fou enviat al camp d’Aurigny, a les illes anglonormandes del canal de la Mànega, mentre que Josep Marí Juan (Sant Carles de Peralta 1911 — Annêcy, França 1984) i el formenterer Joan Guasch Noguera, mort el 1982 també a la localitat d’Annêcy, varen romandre a Dachau, devora de Munic. Aquestos dos republicans, el docent i polític Joaquim Gadea Fernández i el seu fill Joaquim Gadea Taverna, nascut a Santa Eulària del Riu el 1922, a més del mestre nacional Antoni Clapés Tur (Santa Eulària 1914 — Oyonnax, França, 1974), foren alguns dels eivissencs que integraren la Resistència contra els nazis, moviment creat a Londres pel general Charles de Gaulle. L’activitat dels Gadea s’emmarcà dins les organitzacions clandestines dels republicans refugiats a la regió minera de Cransac (Aveiron), constituïdes el 1942 i dedicades essencialment al sabotatge industrial, la destrucció de vies de comunicació, ponts i línies elèctriques i a les feines propagandístiques. Gadea pare fou l’encarregat de realitzar els contactes entre els espanyols i els dirigents maquisards; el socialista Paul Ramadier, futur ministre diverses vegades, n’era un dels més importants. El comunista Josep Marí Juan va distingir-se com a passeur d’hommes (passador de gent) en una de les principals cadenes d’evasió dels Alps i més endavant va lluitar amb els membres de la Secció Ebre a la batalla del pla dels Glières, a l’Alta Savoia (febrer i març de 1944). Aquest eivissenc va assolir el comandament d’una de les unitats guerrilleres de muntanya que operaven a la zona d’Annêcy, Annemasse i Thonon-les-Bains, prop de Suïssa. Considerat un heroi de guerra, va rebre diverses condecoracions i va ingressar a l’Ordre d’Oficials de la Legió d’Honor de l’exèrcit francès. En les nombroses tasques de sabotatge contra els alemanys, el va acompanyar en tot moment Joan Guasch Noguera. No es lliurarien de conèixer el camp de Dachau entre agost de 1944 i abril de 1945. Abans que es posassin en marxa les activitats del maquis, el Regne Unit constituïa l’estiu de 1940 l’únic obstacle perquè Hitler fos l’amo d’Europa. Ateses les dificultats per efectuar una invasió per terra, els alemanys varen optar pel càstig mitjançant els bombardeigs aeris sistemàtics sobre els objectius militars i també sobre les poblacions civils, operació coneguda com la Batalla d’Anglaterra. Paral·lelament, la guerra s’anava escampant pertot arreu: l’Àfrica del Nord i els Balcans s’hi incorporarien aviat. Així, els italians, que també volien guanyar un botí suculent, envaïren Egipte des de les seues posicions de Líbia i Etiòpia (setembre de 1940), cosa que va provocar el contraatac de les tropes britàniques del general Bernard Law Montgomery i la posterior ofensiva dels batallons alemanys —l’Afrika Korps— sota el comandament d’Erwin Rommel. El front africà va encallar-se a El Alamein per manca de tropes de refresc (estiu de 1942), mentre s’anaven obrint altres escenaris: Hongria, Romania, Eslovàquia i Bulgària feren costat a Alemanya entre novembre de 1940 i març de 1941, aliança que va propiciar la conquista de Iugoslàvia —malgrat la forta oposició dels partisans de Tito— i Grècia per part de la Wehrmacht (abril de 1941). En caure els últims bastions balcànics, Hitler va adreçar el seu exèrcit cap a l’URSS (22 de juny), a pesar dels acords amistosos existents entre els dos estats i sense prèvia declaració de guerra. Tot i que els russos varen cedir terreny immediatament, l’assalt definitiu nazi a la capital soviètica, Moscou, va ajornar-se fins a l’arribada de la tardor i el fred. Les terribles condicions climàtiques ensorraren els alemanys, que varen haver d’aturar el seu avanç llampec. Josif Stalin, cap de l’estat bolxevic, en va treure partit: l’exèrcit roig va poder recuperar algunes de les posicions perdudes i el front rus es va estabilitzar. Malgrat la postura oficial de “no-bel·ligèrancia” d’Espanya, el govern franquista va participar directament a la Segona Guerra Mundial amb una expedició de voluntaris, la División Azul , en la qual s’enquadraren devers 47.000 caps, oficials i soldats i que, justament, fou destinada a combatre a Rússia juntament amb les tropes nazis. Hi hagué una destacada presència balear: més de tres-cents homes —i almenys trenta pitiüsos— lluitaren a les grans batalles del front oriental (Ilmen, Kolpino, Nowgorod, Puschkin, Grigorowo, la bossa del Wolchow i el setge d’Stalingrad), dels quals moriren una quarantena, entre ells els eivissencs Jordi Asenjo Pineda, caigut el 10 de febrer de 1943 a Krassnyj Bor, i Antoni Verdera Marí. A l’altra cantonada, el Japó, aliat de l’Eix italoalemany, va provocar que els EUA entrassin en guerra amb el seu atac sorpresa a la base naval de Pearl Harbour, a l’arxipèlag de les Hawai (7 de desembre de 1941). El conflicte ja havia esdevengut una conflagració d’àmbit planetari i, a començament de 1942, mantenia encesos tres focs principals: les costes atlàntiques europees, la Mediterrània i el nord d’Àfrica; els glaçats camps russos i ara també el front del Pacífic. Les escomeses inicials dels japonesos davant els marines nord-americans (Filipines, Malàisia, Singapur, Indonèsia, Nova Guinea) feren pensar en la victòria final de les potències de l’Eix, però els fets posteriors demostrarien una realitat ben diferent. La Wehrmacht s’enfonsà a Stalingrad fruit dels greus errors estratègics del Führer (gener del 1943) i, arran d’aquest transcendental episodi, que va suposar la mort de centenars de milers d’homes d’ambdós bàndols, les forces soviètiques progressaren per l’Europa Oriental i Central al mateix ritme que les alemanyes anaren retrocedint. Pel que fa a la lluita a l’Àfrica del Nord, les tropes angloamericanes desembarcades al Magrib (novembre de 1942) feren capitular les italoalemanyes, circumstància que aprofitaren els aliats per atacar Sicília i envair posteriorment el sud d’Itàlia. Nàpols va caure l’1 d’octubre de 1943. Enderrocat el règim feixista de Mussolini, els aliats portaren a terme una doble gran contraofensiva: l’oriental, a cura dels soviètics, que irromperen en territori alemany el 12 de gener de 1945, i l’occidental, per part dels britànics i nord-americans, que desembarcaren a les platges de Normandia (6 de juny de 1944). D’altra banda, les triomfants naus nipones varen estavellar-se contra la Navy a la batalla de la mar del Corall (maig de 1942), que, a més d’impedir la invasió d’Austràlia, va determinar el punt d’inflexió en el front del Pacífic. La poderosa maquinària militar dels EUA va començar a rutllar i, després de la presa de Guadalcanal (febrer de 1943), es varen succeir els èxits, sobretot la recuperació de Birmània, amb el concurs de les tropes britàniques, i la reconquesta de les Filipines, entre octubre del 1944 i febrer del 1945. Cosme Marí Noguera, natural de Sant Carles, de can Pep Salvador, i antic propietari de l’hotel Cosmi de Santa Eulària, que s’havia exiliat a Algèria, va enrolar-se a una unitat nord-americana quan els nazis ocuparen l’Àfrica del Nord. Aquest eivissenc lluità a Guadalcanal, Sicília, Montecassino (Itàlia) i Normandia. El 1963 va poder regressar a la seua terra, on morí dos anys més tard. La rendició total d’Alemanya va tenir lloc els dies 7 i 8 de maig de 1945, després del suïcidi d’Hitler al seu búnquer de Berlín. Per últim, el llançament de dues bombes atòmiques sobre les ciutats d’Hiroshima (6 d’agost) i Nagasaki (9 d’agost) va obligar el Japó a signar la capitulació davant les tropes del general Douglas McArthur (2 de setembre de 1945). Entre els presoners alliberats per les tropes aliades al camp de concentració japonès de Xangai (Xina) hi figurava Joan Juan Juan. El nou mapa polític mundial sorgit de la guerra va configurar-se a les conferències de Teheran (28 de novembre-2 de desembre de 1943) i Ialta (4 de febrer de 1945), que protagonitzaren Winston Churchill, cap del govern britànic, Franklin D. Roosevelt, president dels EUA, i el propi Stalin. Capitalistes i comunistes encetaven la Guerra Freda. [XLl]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments