Guerra Civil Catalana

Guerra Civil Catalana f HIST Conflicte armat mantengut entre 1462 i 1472 primordialment a terres del principat de Catalunya. És considerat el fet que clou l’edat mitjana catalana. La guerra enfrontà, d’una banda, els partidaris del rei Joan II d’Aragó (1458-1479), pare de Ferran el Catòlic, i de l’altra, els fidels a la Diputació del General de Catalunya. Les causes del conflicte són de gran complexitat, bàsicament arrelades en la crisi econòmica i social que des del final del segle XIV es deixava sentir especialment al Principat i que colpejava les finances de les classes benestants basades en les rendes agrícoles i que intentaven pal·liar mitjançant l’augment de la pressió fiscal senyorial sobre els pagesos i els menestrals sobre els quals tenien senyoria. Això creava tensions que es materialitzaven en revoltes pageses intermitents sobretot al nord català i tensions urbanes entre faccions rivals que mantenien el país en un estat d’alteració constant: eren les famoses bandositats que omplen els documents de l’època i a les quals Eivissa no era aliena. Per exemple, en l’atorgament del regiment de sac l’any 1456 per Joan com a lloctinent del seu germà Alfons el Magnànim, el rei de Navarra reconeix que el nou sistema era una mesura per eradicar els conflictes que suscitava el sistema d’elecció antic. Ja abans, el 1454, la Universitat havia proposat Joan II, que donàs valor de llei a un edicte amb què el consell pretenia evitar les venjances. Poc abans de la guerra, el 1460, el rei emeté un document pel qual absolvia delictes comesos fins al dia. Gran part dels senyors rendistes culpaven la monarquia dels seus mals, ja que aquesta navegava entre les dues aigües de la necessitat de les contribucions pecuniàries senyorials i el favor de les classes més populars urbanes i els pagesos. Al municipi de Barcelona aquest estira-i-arronsa es manifestà en l’enfrontament entre els representants dels menestrals i dels burgesos i els aristòcrates rendistes que copaven les institucions rectores del municipi i del govern del Principat i les Corts. Per entendre el conflicte civil de què es tracta cal tenir sempre present, emmarcant-ho tot, la naturalesa pactista de la monarquia catalanoaragonesa, que necessitava de l’aprovació de la majoria dels seus iguals nobles, d’ací la importància de les corts en l’entramat organitzatiu de l’estat catalanoaragonès. La solució que buscava el bàndol senyorial era diversa i en resum volia tornar a l’equilibri harmònic entre la monarquia, el Consell de Cent i les Corts. Però les circumstàncies havien canviat. Les tensions augmentaren i el que mantenia les parts en pau es trencà arran de l’empresonament del primogènit del rei, Carles de Viana, que serví d’excusa per obrir el foc. La guerra s’acarnissà quan Joan II demanà l’auxili del rei Lluís XI de França el qual, a canvi de la hipoteca del Rosselló i la Cerdanya, va fer penetrar un nombrós exèrcit per aquestos comtats i alliberà la reina i l’infant Ferran del setge de les tropes de la Diputació entorn de la ciutat de Girona. El rei Joan, per la seua banda, hostilitzava les tropes del municipi de Barcelona per l’oest. En aquell front lluitava el cavaller, senyor de la baronia de la Llacuna i conseller del rei Arnau Guillem de Cervelló , governador d’Eivissa entre 1461 i 1474, absent molts de mesos perquè participava en la guerra on tengué una destacada actuació; per exemple, el juliol de 1462 —la guerra s’inicià el maig— era a Miralcamp, prop de Lleida, o almenys hi tenia els seus homes, ja que hi va rebre un atac de les tropes de la Generalitat destacades a Lleida les quals li prengueren cavalls i bestiar. El novembre va ser delegat pel rei en les converses que acabaren en la rendició pactada —que només fou momentània— d’Igualada, encara que el consell de la ciutat no li donà permís per passar-hi el Nadal com ell pretenia; el 15 de gener de 1463 era encara per aquelles terres intentant amb converses infructíferes perquè Igualada, que havia tornat a arriar l’estendard reial durant el Nadal, se sotmetés a l’obediència del rei. El febrer A. G. de Cervelló feia gestions perquè Manresa es lliuràs al rei. Els mateixos dies se sap que la seua dona era presonera de la Generalitat a Barcelona i que la seua vacant al consell del Principat, enfrontat al rei, fou ocupada per un altre membre de la família Cervelló, Guerau Alemany de Cervelló, destacat militar dels contraris a Joan II. Un altre personatge relacionat amb Eivissa té un paper important en el conflicte: Bernat Joan Salvà . Aquest Salvà, el primer d’una nissaga de governadors de l’illa fou lloctinent d’A. G. de Cervelló almenys des de 1466 i successor seu a partir de 1474 i fins a 1500. Aquest personatge apareix com a membre de les corts per la vegueria de Vilafranca el 1455 i més tard, ja en plena guerra, el 1463, formant part de la Generalitat organitzada pel rei a Tarragona; també el seu fill, Bernat Salvà, agutzil reial, prengué part en el conflicte ja que consta en la llista dels que defensaren la reina Joana i l’infant Ferran durant el setge de Girona el 1462. La guerra seguí el seu curs durant anys i no fou fins al final que es veié clarament que la victòria s’inclinava de part de Joan II. La Generalitat, que buscava un rei com els d’abans, proclamà primer Carles de Viana, després Enric IV de Castella, després Pere, conestable de Portugal, descendent de Jaume d’Urgell, el derrotat a Casp, i finalment Renat d’Anjou. Tot fou en va, ja que l’engranatge harmònic entre l’expansió comercial i la política imperialista dels reis d’Aragó —com diu P. Vilar— ja havia passat i la crisi econòmica tenia mala solució. Pel que fa a Eivissa J. M. Quadradro, I. Macabich, E. Prats i B. Escandell afirmen que l’illa restà totalment fidel a Joan II i que la seua intervenció en la guerra fou de col·laboració, amb homes i uns vaixells armats, amb l’exèrcit reial. La consulta exhaustiva dels documents, però, permet afirmar que Eivissa visqué moments de tensió relacionats amb la guerra l’any 1462 o 1463. A final de setembre de 1462 Joan II envià a Eivissa Francesc Burguès, procurador reial del regne de Mallorques, amb una carta signada pel rei Joan mentre assetjava Barcelona destinada a obtenir d’Eivissa un ajut per a la monarquia. L’octubre els jurats de València escrigueren una carta per sondejar l’actitud que hi havia a l’illa davant la guerra. Els valencians es manifesten partidaris del rei, posicionament que suposen compartit pels d’Eivissa: “...si en aquexa ylla, axí com loablement han sempre acostumat, se trobarà lo semblant en servici de la dita magestat”. Fan especial esment de la importància de les operacions navals en el futur de la guerra i atès que els enemics del rei controlaven la major part de la flota, deixaven clar l’interès de mantenir Eivissa fidel al rei, majorment amb Menorca quasi decantada del costat de la Generalitat. Sense més notícies d’aquell període, el juliol de 1463 el governador Cervelló signà un document de remissió general de tots els crims i delictes comesos; com que està datat i rubricat a Eivissa, això vol dir que el governador havia tornat a l’illa i ocupava efectivament el seu càrrec. En aquesta carta d’absolució el governador esmenta els jurats, els consellers, els prohomes i els habitants, tots són perdonats dels delictes comesos individualment o col·lectivament; també anomena un tal Joan Flor i tots els que amb ell prengueren part en la captura d’una barca, prop de Porroig, en què un tal Manel Fonolleda, barceloní, era portat pres al rei pel cavaller Foixà —quasi amb seguretat Arnau de Foixà, que va ser lloctinent de governador a Menorca— en compliment d’una ordre del virrei de Sicília —aleshores Lope Ximénez d’Urrea. Pel que sembla, els delictes que perdonà el governador i tot i que els perdonàs, foren prou greus per fer-lo tornar de la guerra del Principat, on es trobava el mes de febrer, i fer-lo estar a Eivissa el juliol; hi continuava el juny del 1464, però ja era absent el 1465 i posteriorment apareix Salvà com a lloctinent o regent. El setembre del mateix any 1463 el rei emeté una bateria de documents en resposta a una ambaixada tramesa per la Universitat a ell, el contingut dels quals tracta des de la prohibició de vendre sal ni peix a mercaders sense el jurament previ que no portaran aquestos queviures a terres o ports o vaixells de rebels, fins a la simptomàtica reiteració de l’ordre donada al governador de no violar els privilegis, especialment en tot allò tocant als judicis, ja que alguns encausats havien estat tramesos a Mallorca i a la cort reial per ser jutjats i això anava contra les franqueses de l’illa; també hi ha una nova remissió general de delictes, exceptuats els de trencament de vincles vassallàtics i altres considerats enormes crims. En un altre dels documents el rei mana que es posin en ordre els cavalls armats de l’illa, perquè, reconeix, “els rebels anhelen ocupar-la”. Malgrat que tots aquestos documents porten data d’emissió del final de setembre de 1463, les diligències de recepció i de lectura davant el governador són de juny i juliol de 1465 i apareix com a receptor de la missiva el lloctinent de governador, Bartomeu Alemany. És estrany el llarg lapse de temps, però potser els esdeveniments no permetien una major celeritat. L’octubre de 1463 el rei demanà al governador o al seu lloctinent informació de les causes que han portat els jurats —devien ser els mateixos que Cervelló havia exculpat el mes de juliol: A. Joan, J. Albertí i G. Orvai— a demanar la privació del seu càrrec de lloctinent de la procuració reial de l’illa al militar eivissenc Jaume Martí, amb qui és clar que la universitat estava greument enfrontada. El maig de 1464 el rei absolgué dels seus delictes —contusions, colps i ferides— dos bàndols que s’havien enfrontat; un d’ells era l’encapçalat pel dit J. Martí. El següent document és de juny i fou redactat per absoldre els participants en el gravíssim fet d’assaltar el castell d’Eivissa i ferir J. Martí; pacificadorament, el rei culpa ambdues parts del conflicte. Aquestes notícies demostren almenys que aquelles bregues eren fruit de l’extrema animadversió entre bàndols com deixa clar un dels documents, també de juny de 1464, que afirma que ja s’han aturat les baralles i que fins i tot s’han concertat matrimonis entre les parts per lligar amb més força el compromís de pau. Cal tenir en compte que aquestos fets varen tenir lloc durant el conflicte civil català i que, per tant, hi poden estar relacionats, com no cal dubtar que hi estava el succeït ja citat de l’atac i captura del vaixell en què un membre de la reialista família Foixà portava un pres barceloní al rei per ordre del virrei de Sicília, una captura que fa aspecte d’alliberament premeditat. Quin interès tenien els seus actors J. Flor, J. Boscà i els seus per treure de mans dels reialistes aquell personatge si no era per alguna cosa relacionada amb la guerra? Fos com fos, el setembre d’aquell 1463 el rei envià a Eivissa algú tan important com el procurador reial del regne F. Burguès, això és una prova de la rellevància que Joan II donava a la fidelitat d’Eivissa, tal vegada temorós que no s’esdevengués el mateix que a Menorca. Resta per estudiar el paper que la sal d’Eivissa pogué jugar en el finançament dels exèrcits reials. Cal concloure, per tant, sense més precisió, que la guerra produí a Eivissa algun sotrac notable entre 1462 i 1464 (lluites, ferits, l’assalt al castell, la captura d’un vaixell). Probablement, la continuada demanda dels jurats al llarg del segle XV que els governadors havien de constrènyer la seua acció al marc delimitat per les franqueses i les llibertats de la terra i les queixes constants que això no era així varen fer saltar les primeres espurnes, mentre que la llenya la posà el fet que el governador s’absentàs llargs períodes i que les lloctinències acabassin en mans de membres de faccions eivissenques enfrontades encara no se sap ben bé per què, tot i que està clar que la cobejança d’ocupar càrrecs en l’administració local, les batllies dels consenyors, etc. a causa dels beneficis, econòmics i de preeminència social que reportaven, hi tenien molt a veure. Els mateixos jurats, en un memorial tramès al rei el 1466, es planyien que l’absentisme dels governadors i dels procuradors reials era la mare de tots els mals, de manera que li demanaven que fes tornar el governador o que en nomenàs un de nou; pel que es veu A. G. de Cervelló no podia o no volia tornar i l’agost del mateix any ja apareix B. J. Salvà com a regent o lloctinent de la governació. És interessant apuntar que els diputats de la Generalitat del Principat d’abans de la guerra veien també en l’absentisme del rei Alfons l’arrel de tots els mals de Catalunya. Les notícies posteriors de la guerra a Eivissa són les que publica Macabich, més algunes altres de secundàries, i totes mostren els eivissencs ja plenament posats al costat del rei: el 1465 el lloctinent reial del regne de Mallorca, Vidal Castellar d’Orís i de Blanes, demanava als jurats que es deixassin de legalismes i subvencionassin d’una vegada el vaixell que un tal Bernat Ramon estava a punt d’avarar per posar-lo al servei del rei. L’any següent era Antoni Tur que armava una nau per servir el rei. El 1467 els jurats pregaven al monarca que posàs ordre entre els que tenien l’obligació de tenir cavalls armats; en conseqüència Joan II ordenà que si els cavallers no acudien amb els cavalls i les armes en bon ús el dia de la revista els serien embargades les rendes de les cavalleries de què es beneficiaven. Altres notícies informen del proveïment de pólvora, la compra d’alguna bombarda, la revisió i reparació de l’armament present al Castell, les alertes de les guaites i talaies sobre la presència de vaixells enemics, etc. De l’any en què acabà la guerra és una crida en la qual s’anuncien ajornaments del pagament de deutes i altres avantatges per als que s’embarquin per anar a la host reial —a bord de l’esmentada nau d’A. Tur. D’altra banda, pot sobtar que moltes de les notícies utilitzades per demostrar la implicació d’Eivissa en aquesta guerra civil del segle XV, provenguin de documents que perdonen els protagonistes d’aquells esdeveniments, això s’explica perquè després d’un primer moment en què les execucions foren freqüents, a mesura que transcorregué la guerra el rei Joan s’inclinà, com l’altre bàndol, per estendre perdons generals als habitants de poblacions que els havien estat moderadament contràries. De fet, la guerra s’acabà amb la signatura d’un document que venia a dir que res no havia passat. Això no vol dir que els combats no haguessin estat sagnants i que els ajusticiaments no estiguessin a l’ordre del dia, com a Menorca. Tots els autors mostren com la crisi econòmica va fer-se més greu arran de la guerra i que les bel·ligeràncies i lluites de classes socials i de bàndols enfrontats no cessaren en absolut amb la seua fi. A Eivissa mateix, Ferran el Catòlic, el 1507, poc després de la guerra, però encara significativament prop, perdonava els que havien participat en una escaramussa esdevenguda entre habitants d’Eivissa i en la qual havien estat ferits els oficials reials; és un senyal inequívoc que la crisi social i econòmica no quedà liquidada amb la firma de la Capitulació de Pedralbes del 24 d’octubre de 1472 amb què finí la guerra civil iniciada el 1462. [AFA]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments