Guardiola, torre de sa

Guardiola, torre de sa ARQUIT/ HIST Torre de defensa costanera ubicada a l’illa de s’Espalmador, sobre la punta de sa Guardiola, a 27 m sobre el nivell de la mar.

Es tracta de la primera de les cinc torres de defensa que es bastiren a Formentera durant el segle XVIII i això deu ser el motiu que presenti alguns trets particulars que no es troben a la resta de torres d’aquest tipus de Formentera ni a les d’Eivissa.

Va ser concebuda principalment com a part del dispositiu de defensa del pas des Freus, establert el segle XVIII, que es basava a evitar el pas de naus enemigues entre ambdues illes, mitjançant el foc encreuat d’aquesta torre i l’antiga torre de ses Portes, que havia estat habilitada a aquest efecte.

A més, cal recordar que aleshores Formentera es trobava en les primeres dècades de poblament estable i que s’Espalmador, per la seua situació, era un enclavament de gran importància estratègica, que des de sempre havia estat objecte de preocupació en allò referent a la defensa de les Pitiüses.

A més de la talaia que hi havia a l’extrem septentrional de s’Espalmador davant de l’illa des Porcs, ja documentada des de començament del segle XIV i coneguda con sa Torreta, hi ha notícies d’altres fortificacions o projectes de fortificació anteriors en l’illa, que cal considerar com a precedents de la torre de sa Guardiola.

Així, el 1585 hi ha constància de l’encàrrec, per part de Felip II, al governador Ferran Sanoguera, de cercar un lloc adient a l’illa per edificar-hi un fortí que en permetés la defensa per tal d’evitar el desembarcament dels enemics que empraven Formentera com a centre d’operacions i lloc d’aprovisionament, així com per afavorir el possible establiment de població. Sembla que la resposta fou enviada al rei de manera força tardana, ja el 1589, assenyalant com a tal lloc la punta de sa Guardiola.

Evidentment, aqueixa fortificació no arribà a bastir-se mai, si bé sembla que havia de ser d’una magnitud inèdita, amb una dotació de vint canons i capacitat per a cinquanta hòmens.

Malgrat tot, com s’ha avançat anteriorment, la torre de sa Guardiola no es construí fins mitjan segle XVIII. Així, el 1750 ja estava acabada i dotada de les seues peces d’artilleria. L’any següent apareix esmentada a la Resumpta del pare Gaietà de Mallorca.

Segons l’investigador Eduardo Posadas, en fou autor Joan Ballester, aleshores enginyer en cap del regne de Mallorca, qui amb tota seguretat va projectar també la torre del Cap de Barbaria i la de Punta Prima, totes dues a Formentera.

Com correspon a les torres del seu tipus, presenta planta circular i alçat troncocònic format per dos cossos, diferenciats per una petita represa i amb els gruixuts murs construïts amb panys de maçoneria carejada, amb dotze cadenes enqueixalades de carreuat de marès embegudes.

En comparació amb la resta d’exemplars coetanis conservats a les Pitiüses, presenta la peculiaritat d’estar mancada de bocells exteriors, tant per diferenciar les dues plantes com per assenyalar la línia magistral, és a dir, la corresponent al nivell del terrat o plataforma destinat a l’assentament de les peces d’artilleria, motllures que sí apareixen de manera sistemàtica en la resta de torres pitiüses del XVIII. En aquest cas el pas d’una planta a l’altra es resol mitjançant una petita represa en esplandit, que exteriorment defineix dos cossos.

Respecte a la seua relació amb les altres torres del XVIII, cal dir que respon a un disseny particularitzat, seguint els criteris tècnics de l’època, mentre que les que es varen edificar posteriorment ja es construïren seguint models normalitzats: de 1a, 2a o 3a classe, segons les seues dimensions i capacitat d’artilleria. Aquestos models de torre, com ocorria també amb nombroses tipologies d’arquitectura civil i militar, s’empraven de manera sistemàtica arreu dels territoris de la corona.

La planta principal, que servia com a allotjament del personal de servei de la torre, és a dir, dels torrers, consta d’una única cambra coberta de volta hemisfèrica de carreuat de marès. Originalment, aquest nivell principal era accessible mitjançant una petita porta elevada a la qual es pujava amb una escala de mà o de corda. Un petit passadís, protegit per una tronera vertical practicable des de l’interior de la lladronera, permet la defensa vertical de la porta i el peu de la torre.

Aquest accés elevat era l’únic que hi havia originalment, si bé en perdre la torre l’ús defensiu fou oberta una nova porta al nivell inferior, rematada en arc escarser, per poder accedir-hi a peu pla.

El nivell inferior, dotat d’un espai interior útil molt minvat, ja que hi predomina el massís sobre el buit, estava destinat a polvorí i magatzem de queviures. Disposa de tres dependències amb planta en forma de sector circular. Un d’aquestos espais allotja l’escala que duu a la cambra superior, que discorre adossada al parament.

Les espitlleres d’oreig d’aquestes dependències inferiors són molt estretes i de directriu obliqua, per tal d’impedir les vistes des de l’exterior, així com l’acció de les armes enemigues. Per aquest darrer motiu, les dues espitlleres de la dependència petita, destinada a polvorí, presenten un eixamplament intermedi tancat per un petit suport de carreuat, la qual cosa fa gairebé impossible un eventual sabotatge (mitjançant foc o explosius), que podria arribar a destruir totalment la torre.

Des de la cambra superior surt una escala que discorre pel nucli del mur que condueix al terrat o plataforma de la torre, on estaven col·locades les peces d’artilleria. El darrer tram de l’escala està cobert per una garita coberta de volta apuntada, des d’on era practicable la tronera vertical que, com s’ha vist abans, defensava el passadís d’accés, permetent batre l’enemic en cas que aconseguís enderrocar la porta. Així mateix, des d’aquest lloc també es podia emprar la lladronera que volava sobre la porta, disparant o deixant caure pedres o altres projectils a través dels espais entre permòdols.

El parapet que remata la plataforma presenta un accentuat esplandit superior i perforat per cinc canoneres amb els brancals esbiaixats, destinades a la instal·lació de les peces d’artilleria. Cal dir que la presència de canoneres al parapet és un altre dels trets particulars d’aquesta torre, ja que les de 1a, 2a i 3a classe estaven dotades d’un parapet seguit, adaptat per al tir a barbeta, és a dir, el que es feia orientant les peces d’artilleria sobre l’esplandit superior i no apostades a les canoneres.

En referència a la dotació de peces d’artilleria, cal dir que aquesta fou una de les dues úniques torres que en disposaren just després d’acabades; estava constituïda per dos canons de ferro de calibre mitjà i un tercer més petit.

Així mateix, des d’un principi ja comptà amb personal de servei regular. El 1852, amb la creació del Cos de Torrers de les Balears, li’n foren assignats dos en plantilla. El 1867, any en què es va dissoldre l’esmentat cos i la torre va perdre el seu valor defensiu, n’eren torrers Marià Roig Yern i Josep Guasch Marí.

Com ocorre a la resta de torres costaneres de les Pitiüses construïdes o reformades el segle XVIII, sota el regnat de Carles III, cal considerar-la no sols en el sistema de defensa d’Eivissa i Formentera, sinó també en el context de la defensa de l’àrea fronterera que constituïa la Mediterrània occidental per a la península.

Fou declarada Bé d'Interès Cultural el 1949.

Va ser restaurada el 1993, per iniciativa del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, amb un resultat a grans trets prou adient, ja que alhora que es recuperava la fesomia de l’edifici s’assolia una funció didàctica en diferenciar amb claretat allò que restava d’original i l’aportat amb la intervenció, sense mimetismes que poguessin confondre ambdues obres. Malgrat això, cal dir que si bé es va reconstruir tot el parament corresponent a la façana principal, així com els permòdols de suport de la lladronera, aquesta darrera no es va restituir. [JSR]

Descàrregues

Col·laboradors