Grum de Sal

Grum de Sal ARQUEOL Jaciment arqueològic submarí que ha rebut aquest nom per trobar-se ubicat a l’ansa, d’uns 30 m de fondària màxima, coneguda com a racó des Grum de Sal a la part sud-est de l’illa de sa Conillera, formada per sa punta des Grum de Sal, que sobresurt de la costa de l’illa una mica més de 100 m, protegint-la dels vents del quadrant NE. Aquest indret va ser utilitzat a l’antiguitat com a ancoratge de naus que hi cercaven refugi, i a final segle I dC s’hi va enfonsar un vaixell romà de càrrega, donant lloc al que és un dels jaciments submarins més important dels coneguts a les Pitiüses. Es va descobrir cap a 1960 durant unes prospeccions oficialment autoritzades que va realitzar el iot de bandera anglesa Pagan II, en les quals es varen extreure algunes peces. La divulgació de la seua existència, però, va suposar l’inici del saqueig d’aquest jaciment, per la qual cosa va autoritzar-se la seua excavació al Dr. Benito Vilar Sancho, metge i submarinista afeccionat a l’arqueologia que també va sufragar-ne les despeses, amb l’ajut de diversos col·laboradors i sota la supervisió del director del Museu Arqueològic d’Eivissa, José M. Mañá de Angulo. Aquestes excavacions, que es desenvoluparen en dues campanyes consecutives els estius de 1962 i 1963, varen permetre la recuperació d’unes desenes d’àmfores i de molts fragments, que en la seua major part ingressaren al Museu Arqueològic, així com d’alguns altres objectes, alhora que va permetre també posar al descobert algunes parts de la fusta del buc de l’embarcació. Els informes dels seus resultats foren publicats al Noticiario Arqueológico Hispánico. Però, malgrat els bons resultats, les excavacions oficials no continuaren i el jaciment va quedar oblidat i a l’abast dels saquejadors, fins que l’any 1986 va ser objecte de treballs de documentació per part d’un equip del Centro Nacional de Investigaciones Arqueológicas Submarinas de Cartagena, que realitzaven la carta arqueològica submarina d’Eivissa en el marc del Pla Nacional de Documentació i Protecció del Patrimoni Arqueològic endegat pel Ministeri de Cultura. Atesa la importància de les restes conservades, en els anys 1991 i 1992, mercès a un conveni de col·laboració prèviament subscrit entre el Ministeri de Cultura i el Govern Balear, va procedir-se a la realització de cales arqueològiques amb l’objectiu de documentar la seqüència estratigràfica de l’ús de l’ancoratge i, sobretot, d’estudiar les restes del buc mitjançant la seua excavació. Els resultats obtinguts foren presentats per Belén Martínez Díaz, directora dels treballs, i l’arqueòleg Carlos León Amores en el II Curso de Arqueología Subacuática, les actes del qual varen ser publicades a Madrid l’any 1993. El derelicte del Grum de Sal es troba a uns 23 m de fondària, sobre un llit d’arena envoltat de posidònia, que forma un pendent d’entre 10º i 12º cap al sud i que va provocar que molts materials rodolassin i perdessin el seu emplaçament original. El carregament estava format per àmfores lusitanes del tipus que els arqueòlegs anomenen Dressel 14, que tenen un llarg coll amb forma d’embut, espatlles molt poc marcades, una gran panxa més o menys cilíndrica o ovoide i un pivot cònic buit. Per al seu maneig posseeixen dues nanses robustes i llargues. El seu contingut era garum, una salsa de peix molt preuada en època romana. La producció d’aquest tipus d’àmfores en la franja costera portuguesa, des del sud del Tajo fins a l’Alemtejo, i de les quals s’han trobat nombrosos fragments a Òstia (el port de Roma), s’ha interpretat com l’entrada d’aquesta zona en el mercat de les salses de peix, en directa competència amb les regions productores de la costa andalusa, que produïen el preuat garum hispanum. Aquest producte portuguès va obtenir un notable èxit, la qual cosa queda provada per l’increment d’aquest tipus d’àmfores a Roma per damunt de les andaluses, entre el final segle I i el II dC. Es coneix un altre vaixell amb un carregament d’aquestes mateixes àmfores lusitanes, són les restes anomenades Cap Benat I (Var, França), del segle I dC, en el qual també va aparèixer una àmfora eivissenca PE-25 que, probablement, pertanyia a la reserva de queviures de la tripulació, que l’hauria adquirit a Eivissa en fer una escala en la seua ruta, que segurament devia tenir com a destí algun punt del S de la Gàl·lia o del N d’Itàlia, sense descartar que finalment tengués previst arribar a Òstia. En qualsevol cas, ambdós vaixells vénen a mostrar com aquest tràfic de garum del S de Portugal, amb destí sobretot al port de Roma, passava per Eivissa, almenys en part. Altres troballes interessants de l’excavació de les restes des Grum de Sal varen ser restes de porc i de rumiant, així com vèrtebres de lluç i de llobarro, que probablement eren part dels queviures de la tripulació. Tanmateix, la troballa d’una pinya entre dues quadernes, amb un grau de maduresa que permet estimar que va estar collida entre juliol i agost, permet establir que la seua deposició en el vaixell, i per tant l’estiba, degué fer-se entre l’agost i el setembre i que, per tant, l’enfonsament del vaixell degué produir-se al final de l’estiu. L’arquitectura de la nau documenta la perduració en època romana del sistema constructiu anomenat shell first, conegut des de l’edat del bronze, consistent en la unió de les traques del folre exterior, que en aquest cas tenen uns 5 cm de gruix, per mitjà d’unes llengüetes o passadors encaixats dins mortasses obertes en el caire del tauló i assegurades per clavilles de fusta facetades. L’acoblament del folre amb les quadernes o costelles està fet per mitjà de clavilles de fusta facetades i claus metàl·lics de bronze o de ferro. Com a elements transversals varen documentar-se una sèrie de varengues que determinen el traçat de les quadernes, tot i que moltes d’elles s’havien perdut i d’altres aparegueren desplaçades, però en restava l’empremta a la part interior del folre. Entre els elements de lligam es documentaren també una sèrie d’elements longitudinals, encaixats en unes ranures obertes als laterals de cada quaderna, que tenen una inclinació d’uns 12º i que s’han anomenat intermèdies. Aquestes peces no han estat mai documentades a cap altra nau romana i han estat interpretades com a reforç dels elements transversals amb la possible funció de separar dos espais de càrrega, fent a la vegada estanc el pla que cobriria les varengues. També va documentar-se la quilla del vaixell i, d’aquesta manera, varen poder-se definir els principals elements estructurals i constructius de la nau, que eren el folre exterior del buc, les varengues en alternança amb les quadernes i mitges quadernes, així com els elements que defineixen dos espais de càrrega diferents, un d’ells a ambdós costats de la quilla fins a les entremitges, proveït amb pallols, i un altre des de les entremitges cap als costats del vaixell, a l’alçada del pantoc, sense folre intern. La separació entre aquestos dos espais es faria mitjançant una sèrie de puntals verticals, situats a un i altre costat de les entremitges, que formarien una palletia, és a dir, un entaulat vertical de separació. La mancança de paral·lels d’aquest tipus d’estructura en els vaixells romans de la Mediterrània, les grans dimensions de la nau, la fortalesa d’alguns dels seus elements, tant com l’origen lusità del seu carregament, fan que els seus excavadors considerin que devia tractar-se d’un vaixell construït per navegar per l’Atlàntic. Però, malgrat aquests interessantíssims resultats, les excavacions no han continuat i l’estudi definitiu d’aquest important jaciment resta pendent de fer. [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments