González de Clavijo, Ruy

González de Clavijo, Ruy (2a meitat del s XIV — 1a meitat del s XV) HIST Membre de la cort d’Enrique III de Castella (1379-1406), cambrer reial, natural de Madrid, casat amb Mayor Arias. L’any 1403 l’esmentat Enrique III va enviar una ambaixada a l’emperador mogol anomenat Tamerlà, de la qual González de Clavijo era personatge destacat. Del periple que feren els ambaixadors fou escrita una crònica titulada Embajada a Tamorlán de la qual és considerat autor González de Clavijo, atribució reforçada perquè se’l sap autor d’uns versets compostos arran de la seua partida cap a l’Orient i dirigits a la seua dona, qui el correspongué amb un altre poema també conservat. Si bé aquestos poemes han servit per fonamentar la idea de González de Clavijo com a autor de la narració del viatge, cal tenir present, però, que també formava part de la comitiva un frare de l’orde de predicadors, Alonso Páez, de qui es diu que era culte, versat en diverses llengües i per tant bé podria haver participat en la redacció o, fins i tot, haver-la dirigit. Això no obstant, González de Clavijo ha quedat comunament acceptat com a autor de l’esmentat relat. Se sap que quan partí cap a l’Orient era ja d’edat madura i que apareix al testament del seu rei Enrique III, mort el mateix any del retorn dels ambaixadors a Castella. L’interès d’aquest monarca per l’imperi mogol de Tamerlà cal contextualitzar-lo en el neguit generalitzat que l’espectacular extensió dels territoris del gran Genguis Khan (1155-1227) havia ocasionat entre les monarquies i ciutats europees. La Cristiandat s’atemorí per l’avanç mogol i el tema es tractà al concili de Lió de 1245 presidit per Innocenci IV; al marge de plans teòrics per a la defensa d’occident, els monarques europeus procuraren fer-se amb informació sobre aquest potent enemic que creixia a Orient. Amb tot i la recança que infonia tan formidable poder, els mogols causaven interès entre els cristians ja que, com ells, lluitaven també contra l’Islam. A la mort de Genguis Khan, el seu imperi es dividí entre els seus quatre fills i progressivament la seua població anà adoptant la doctrina islàmica que substituí la xamànica, religió mogola o tàrtara com era conegut aquell poble des el món occidental. Tamerlà nasqué al si d’una família notable a la regió Transoxiana el 1336 i acabà restaurant el gran imperi de Genguis Khan —de qui es va fer considerar descendent— i encara fent-lo més extens va fer de Samarcanda la seua residència, arribà a prop de Moscou, ocupà Bagdad, Damasc, Alep, envià tropes a la Xina, etc. Aquesta política expansionista s’estavellà des d’un primer moment amb l’imperi turc i això ocasionà una llarga guerra que va fer que novament, com s’havia esdevengut amb Genguis Khan, els regnes europeus mirassin amb una certa simpatia Tamerlà qui, malgrat ser musulmà, havia lluitat i vençut els turcs en una batalla escaiguda prop d’Ankara el 1402 contra el mateix exèrcit que derrotà els croats francesos vuit anys abans a Nicòpolis. Tot plegat va fer que diversos monarques hi enviassin ambaixades, entre elles la formada per Ruy González de Clavijo i els seus acompanyants. La relació del viatge, l’Embajada a Tamorlán es degué acabar d’escriure abans de la mort d’Enrique III el desembre de 1406 i probablement entre aquella data i la de l’arribada dels ambaixadors a Castella pel març del mateix any. Se’n coneixen quatre manuscrits i també va ser donat a impremta per primera vegada el 1582 a Sevilla; se n’han fet traduccions a l’anglès, al rus, al persa, al francès i al turc, totes dels segles XIX i XX. La narració comença amb la partida de l’ambaixada del Puerto de Santa María (Cadis) el 21 de maig de 1403 a bord d’una carraca de la qual era patró Julián Cinturio, probablement grafia errònia en lloc de Centurioni, família de coneguts mercaders de Sevilla. El dissabte 2 de juny albiraren Formentera i Eivissa, en el port de la qual no pogueren amarrar fins al dimarts 5 per tenir vents contraris. S’hi estigueren fins al dimecres vinent, dia 13, fins que els vents deixaren de ser-los adversos. El primer que feren, sempre segons la narració, va ser que el patró desembarcà algunes mercaderies de la carraca i hi carregà sal; després el narrador digué que les salines eivissenques rendien molt perquè cada any moltes naus de la part de llevant de la Mediterrània hi acudien a carregar sal, en al·lusió als beneficis econòmics que n’extreia la població d’Eivissa i la mateixa corona catalanoaragonesa. Els ambaixadors foren hostatjats pel governador —que probablement era aleshores Ramon de Talamanca— i crida l’atenció que el narrador afirmi que els envià homes i bèsties per tal que arribassin a la vila; tal vegada havien arribat al Carregador de la Sal i no al port d’Eivissa o simplement les bèsties eren per pujar a la vila els equipatges dels ambaixadors. El narrador fa una superficial descripció del paisatge de l’illa: muntanyes altes, diu, cobertes de garriga i de pinar. Immediatament se centra en la vila la qual, explica, està en un pujol vora la mar, que té tres recintes habitats i en la part més alta, cap a la mar, hi ha un castell amb torres i murada, afirma que l’església li és molt propera, tant que la torre del campanar forma part del propi castell. També explica el text de l’Ambaixada que a part d’aquestos tres recintes i del castell hi havia, prop, una tanca tota sola. Aquestos tres recintes esmentats corresponen al raval o vila ínfima, a la vila superior, l’almudaina i dominant-ho tot i tocant l’església, el castell. La tanca de murada sola però propera pot correspondre a alguna defensa de la part de la mar on hi havia la drassana i un incipient nucli de població. El narrador transmet la llegenda recollida després per diversos autors i tan curiosa com inversemblant, que a unes cases de l’entorn d’una de les torres de la murada de la vila, es deia que havia nascut el gran metge àrab Avicenna —anomenat en realitat Ibn Sina (980-1037) natural, però, de la ciutat de Bukhara, actual Iran. La narració permet entreveure també el durador impacte que en els eivissencs va causar la guerra entre els dos Peres —Pere el Cruel de Castella i Pere el Cerimoniós d’Aragó—, el text de l’Ambaixada esmenta, perquè així informaren els eivissencs al redactor, que era castellà, que els danys que presentaven les torres i les murades eren fruit de les màquines de guerra amb què el rei castellà expugnà la vila quaranta-quatre anys abans, durant aquell conflicte. L’interès de l’Embajada a Tamorlán no és menystenible ja que permet dibuixar una idea, encara que molt superficial, de la fesomia de la vila a l’inici del segle XV, aporta un altre testimoni de la importància de la sal eivissenca i com aquesta sal feia de l’illa una escala cobejada per les naus comercials. Així mateix, l’espai del text atribuït a Ruy González de Clavijo destinat a la descripció d’Eivissa és comparable o fins i tot supera l’ocupat en tractar de Màlaga, és menys de la meitat del de Gaeta (Itàlia) i no arriba a l’invertit a descriure qualsevol de les múltiples relíquies que l’emperador de Bizanci mostrà als ambaixadors en arribar a Constantinoble. [AFA]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments