Gallet, can Marià

Gallet, can Marià ARQUEOL Propietat de Formentera, a devers 1,5 km de Sant Francesc i uns 600 m a ponent de la carretera que arriba a aquest poble des de la Savina. En aquest indret, a principi dels anys setanta del segle XX, el propietari de la finca, Josep Escandell, quan realitzava feines agrícoles va descobrir fortuïtament un conjunt d’objectes metàl·lics, tipològicament datables en el bronze final (edat del bronze ). Sembla que aquestos objectes aparegueren agrupats, a uns 40 cm de fondària i sobreposats uns als altres; és a dir, amb les característiques normals d’un dipòsit o amagatall intencional (dipòsits de bronzes ). La troballa va ser donada a conèixer a l’àmbit científic per Jordi H. Fernández , que la va publicar per primera vegada a la revista Pyrenae (1973), editada per la Universitat de Barcelona; des d’aleshores ha estat inclosa en els principals estudis realitzats sobre estris metàl·lics de l’edat del bronze, tant a l’àmbit ibèric com al balear. El conjunt està format per vuit peces, totes elles conservades al Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera, que poden dividir-se en dos grups. El primer d’ells és el de les anomenades destrals de taló, mentre que el segon és format per quatre làmines gairebé rectangulars, molt primes, amb apèndixs laterals i con de fundició, que si bé a la bibliografia sovent apareixen denominades com a destrals d’apèndixs laterals, les seues característiques no permeten creure que fossin veritables eines. Ambdós grups de peces presenten la peculiaritat que els tipus representats no apareixen a cap altre indret de les illes Balears. En el grup de les destrals de taló, hi ha tres exemplars amb dues anelles laterals i una altra amb una sola anella, que no conserva. Totes quatre es caracteritzen per les seues fulles llargues, de secció poligonal a l’inici, amb vores lleugerament còncaves i convergents cap al taló; talls irregulars, potser per desgast de l’ús, i taló relativament curt amb vores. La seua longitud està entre els 20,9 i els 22,6 cm. Les quatre són peces de coure quasi pur amb valors de 92,50%, 96,48%, 98,92% i 96,33% i només la primera d’elles presenta un 5,99% d’estany. Aquesta classe d’estri, en realitat una mena d’aixadons amb un taló per facilitar-ne l’emmanegament, deriven d’un prototip atlàntic característic del quadrant NW de la península Ibèrica durant el bronze final, que es troba molt pobrament representat al sud del riu Tajo, i encara menys a Andalusia i el llevant peninsular. La raresa d’aquestes destrals en contrades mediterrànies suggereix, per tant, una importació a Formentera de peces foranes. No obstant això, les peces de can Gallet presenten trets i matisos que les diferencien netament de les peces de veritable origen atlàntic, per la qual cosa no sembla versemblant que hagin estat importades des d’aquelles regions llunyanes. Tot i que un dels exemplars, amb el taló llarg i rectangular i una gola poc profunda, presenta algunes similituds amb exemplars del tipus anomenat bragança, l’estreta semblança dels altres tres exemplars amb les peces que formen l’anomenat tipus galera suggereix que es tracta de produccions de tallers del SE peninsular que, per la seua tipologia, podrien datar-se en els segles IX-VIII aC. Efectivament, els seus paral·lels més estrets es troben en els exemplars de Galera (Granada) i Totana (Múrcia). Fora de l’àmbit hispà, algun dels exemplars de can Gallet troba un paral·lel molt pròxim en una peça trobada al jaciment de Foraxi Nioi (Nuragus, Sardenya), també amb la gola atrofiada i la fulla de secció octogonal, molt similar tanmateix a l’exemplar murcià de Totana. Això és un indici que també algunes d’aquestes destrals produïdes al SE ibèric arribaren, a més de Formentera, també al Mediterrani central, juntament amb altres importacions de destrals de taló atlàntiques, més abundants, que es documenten a Sardenya (Monte Sa Idda), Sicília (Castelluccio i Siracusa) i la costa centreoccidental de la península italiana (Tolfa). Això permet vincular el SE peninsular ibèric i Formentera, encara que sigui a menor escala, amb aquestos tràfecs d’objectes metàl·lics que durant del bronze final, des de les costes atlàntiques, arribaven fins a les illes i a les costes italianes. Les peces planes amb apèndixs laterals del dipòsit de can Gallet es caracteritzen, principalment, per unes fulles molt primes, que les allunyen de les vertaderes destrals d’apèndixs, com per exemple la que va aparèixer al dipòsit de la Savina, també a Formentera. A més, la seua factura en motlles de dues valves, que sovint no coincideixen, és molt descuidada, els manca el tractament d’acabat. Per això presenten nombroses rebaves i imperfeccions, així com el con de fosa, que mai no és eliminat. La seua forma és aproximadament rectangular, amb les vores rectes o molt lleugerament convergents i el tall recte o molt lleument convex. Amiden entre 15,6 i 16,2 cm de longitud, entre 4,3 i 4,6 cm d’amplada, entre 0,25 i 0,5 cm de gruix i el seu pes està entre els 146,94 i els 238,88 g. Tres d’elles són de coure quasi pur, amb percentatges de 99,37%, 98,76% i 92,07% respectivament; però l’altra, presenta un aliatge ternari de 76,51% de coure, 14,93% d’estany i 7,02% de plom. Es tracta d’un tipus d’element metàl·lic que només està documentat a diversos jaciments alacantins, com són el dipòsit descobert a l’Albufereta d’Elx, les troballes del poblat de Penya Negra de Crevillent i les del Tabaià d’Asp. Són, per tant, una producció característica del sud del llevant peninsular i la seua aparició a la fase II de Penya Negra, datada entre l’inici del segle VII i primera meitat del VI aC, les fa contemporànies de la presència fenícia a la regió. Això demostra prou fefaentment que, malgrat que les destrals de taló són notablement més antigues, l’ocultació d’aquest conjunt de peces a can Marià Gallet va haver de produir-se dins del segle VII o, fins i tot, al començament del VI aC. El fet que el metall de quasi totes les peces sigui un coure gairebé pur permet suposar que s’usaren com a lingots per als intercanvis tant les destrals de taló com les làmines d’apèndixs laterals. De fet, les característiques físiques de les làmines d’apèndixs laterals ja feren pensar a alguns autors que es tractava de “destrals-moneda”, o sigui de peces utilitzades amb valor monetari. L’arqueòleg alacantí Alfredo González Prats, en l’estudi monogràfic que dedica a aquestes peces, no dubta a considerar-les vertaders lingots de fabricació indígena, en coure, bronze o plom, datables entre els segles VIII i VI aC i destinades al comerç fenici, dirigit segurament des de l’Eivissa arcaica, tal com ho suggeriria la troballa d’aquest dipòsit de can Marià Gallet a Formentera. [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments