Formentera. n) Història. Època medieval andalusina

Formentera. Història

Època medieval andalusina
Amb la conquista omeia de l’any 290 H/902 dC, les llavors anomenades Mayurqa, Minurqa, Yabisa? i Faramantira? esdevengueren al-Jaza’ir al-Sharquiya li-l-Andalus, és a dir les illes Orientals d’al-Andalus. A partir de llavors tot l’arxipèlag Balear tornarà a formar, com en el temps del Baix Imperi Romà, una unitat política i administrativa, l’evolució històrica de la qual estarà, durant els següents tres segles, lligada a la d’al-Andalus. Aquesta nova època històrica, de tres-cents trenta-tres anys de durada, que convencionalment s’anomena medieval islàmica, o —més pròpiament— andalusina, serà fonamental en la història de Formentera, com a la resta de l’arxipèlag. Però, malgrat que les primeres evidències arqueològiques d’aquesta època històrica es descobriren els primers anys del segle XX, això no va suposar l’inici d’una línia de recerca per estudiar-la. Artur Pérez Cabrero informà que l’any 1909, a can Simonet, va descobrir-se una vasta necrópolis árabe, y en ella varias lápidas y dos monolitos, que son propiedad del Sr. Roman. Malauradament, Joan Roman, potser per la seua mort l’any 1910, no va arribar a publicar aquestes importants troballes, i a principi del s XXI no queda cap evidència de la necròpolis sobre el terreny i no se sap res ni de les làpides ni dels monòlits. La bibliografia existent sobre Formentera andalusina es redueix, pràcticament, a l’estudi de diverses làpides epigràfiques trobades a l’illa, sobretot per José M. Mañá de Angulo y Guillem Rosselló Bordoy ( epigrafia, epigrafia àrab). La confecció de la Carta Arqueològica va permetre la catalogació d’un nombre important de jaciments d’aquesta època, però manca per fer un estudi de conjunt sobre el poblament andalusí formenterer. D’altra part, tampoc no hi ha gaires dades documentals, perquè Formentera apareix esmentada molt poques vegades a les fonts àrabs. Hom es demana si aquesta relativa absència en els textos podria deure’s que en aquest nou context l’estreta vinculació de Formentera a Eivissa seguia mantenint-se. Així ho fa creure un text d’al-Himyarí quan, parlant de la fiscalitat a les illes Orientals, omet Formentera, fent esment només de Mayurqa, Manurqa i Yabisa.

La integració en l’emirat i califat cordovès (902-1014)

Totes les illes de l’arxipèlag Balear passaren definitivament a formar part de l’estat andalusí en ser conquistades per ‘Isam al-Jawlani, cordovès d’origen iemení, que les va integrar en els territoris d’al-Andalus, l’any 290 H/902-903 dC, durant el regnat de l’emir ‘Abd Allah ibn Muhammad (275-300 H/888-912 dC). L’única font històrica que recull aquestos fets és Kitab al-Ibar, la història universal escrita per Ibn Jaldun, el més famós dels historiadors àrabs (1332-1406). En el llibre IV diu que Isam va sortir de les costes de la península Ibèrica per anar en peregrinació a la Meca i, a causa d’una tempesta, el seu vaixell va desviar-se cap a Mallorca, on va restar un cert temps. Això li va permetre conèixer l’illa i interessar-se per ella, per les seues gents, els costums i els mitjans de defensa. Retornat a Còrdova, Isam va exposar a l’emir tot allò que havia vist durant la seua estada a Mallorca, aconseguint que aquest li n’encomanàs la conquista, fent-se càrrec de l’exèrcit i de la flota creats per dur la guerra santa —jihad— a les terres mallorquines. Al-Zuhri parla de les dificultats que va comportar la conquista de Mallorca, però no esmenta les altres illes, per això no se sap si la conquista d’Eivissa i Formentera va ser pacífica o hi hagué resistència. De la lectura d’Ibn Jaldun es desprèn que la conquista de les Balears va deure’s a la visió política d’Isam, que va fer veure al califa de Còrdova el gran valor estratègic de les illes com a bases avançades en el Mediterrani. No obstant això, el professor Mikel de Epalza ha plantejat que el veritable valor de la informació fornida per Isam estaria en funció no tant de l’interès intrínsec de l’illa, sinó d’una conjuntura politicomilitar concreta, que seria el perill que suposava el xiisme que es consolidava al nord d’Àfrica, on en el mateix any 902 aconseguiren el seu primer gran triomf militar apoderant-se de Mila a l’actual zona de Constantina, i acabaren fundant el califat fatimí a la part oriental de l’actual Algèria, amenaçant l’emirat sunní d’al-Andalus. La conquista de les Illes s’inscriuria, així, en el context de l’estratègia cordovesa a tot l’orient d’al-Andalus, per tal d’aconseguir el control administratiu directe, el reforçament de les fortaleses costaneres i una islamització general de les masses populars com a reacció preventiva enfront de les tàctiques fatimites i xiites els segles IX i X. Un cop feta efectiva la conquista, l’emir, en reconeixement de la seua iniciativa, va nomenar Isam primer walí de les Illes. L’any 929, l’emir ‘Abd al-Rahman III de Còrdova es va declarar califa independent i des d’aquell moment, la ciutat de Còrdova es convertí en la capital del nou estat califal. Aquest primer califa el succeïren Al-Hakam II (961-976) i Hisam II (976-1008). Durant el califat de Còrdova, al-Andalus experimentà un gran esplendor, tant en l’aspecte cultural com en el polític i l’econòmic. Tal vegada fos durant aquell moment quan es construí el primitiu recinte del Castell d’Eivissa, atès que per mitjà d’Ibn Jaldun se sap que Hisam va portar a terme una important tasca edilícia i que, per altra banda, el paper militar de les Balears durant el califat era força acusat, ja que s’hi fortificaren algunes ciutats (per exemple l’Almudaina de Mallorca) i es reforçaren els castells interiors (Alaró i Santueri a Mallorca, Santa Àgueda a Menorca), davant l’amenaça fatimita. Des del moment de la seua integració en els territoris d’al-Andalus, a tot l’arxipèlag balear varen començar a assentar-se les bases d’una nova organització social, més densa demogràficament i més complexa econòmicament, amb una organització de la producció i una estructura social que no tenia res a veure amb l’anterior. La conquista cordovesa significà l’establiment a Formentera, com a la resta de les Illes, d’una nova formació social formada, principalment, per grups clànics d’immigrants berbers, i en menor mesura potser també àrabs que, tal vegada amb deixes d’autòctons, formaren una nova societat fortament islamitzada i arabitzada. Aquest fet ja fa anys que va ser observat per Guillem Rosselló, a partir de l’anàlisi epigràfica i lingüística de les inscripcions en llengua àrab de les làpides andalusines trobades a l’illa, totes les quals presenten una notable correcció gramatical i lingüística. L’arribada de nous pobladors sarraïns, que portaren una estructura social de tipus clànic ben consolidada, així com el coneixement dels sistemes productius més avançats de l’època, donà lloc a un nou cicle de creixement de l’activitat econòmica i d’establiment de nous assentaments sobre l’illa. Hom pot afirmar, per tant, que la conquista andalusina va comportar una nova època àlgida a Formentera, tant en el poblament de l’illa com en l’explotació dels seus recursos, equiparable quant a nombre de jaciments al període romà altimperial. La Mola és la part de l’illa que en presenta una més elevada concentració, amb tot el grup de jaciments de sa Cala al nord (fins i tot un petit establiment va aixecar-se dalt les runes de la muralla prehistòrica); cas Baixero, es Monestir, el Pilar, can Pep Rita, can Xomeu Sord, sa Talaiassa i can Pere Talaiassa per a la resta de l’altiplà, deixant buida la part central, on presumiblement es concentraven els conreus. Per això no és estrany que diverses làpides funeràries hagin estat trobades a la Mola, i que també hi hagi la notícia d’una extensa necròpolis a can Simonet. Però també s’han identificat jaciments as Carnatge, can Ferrer des Pou, can Pep Costa i can Costa de Migjorn, a l’istme que formen es Carnatge i ses Clotades; can Maians des Pujols i can Rita al SE de l’estany Pudent. La densitat de jaciments va decreixent a la resta de l’illa, amb can Blaiet, can Martí Vell i can Mariano d’en Pep Ferrer al NE, per l’antiga vénda de Porto-salè; la densitat és molt escassa a la vénda del cap de Barbaria. La zona de punta Pedrera i es caló de s’Oli semblen continuar sent el principal embarcador de l’illa, funció que també devia complir es Caló per als habitants de la Mola i ses Clotades. Es tractava d’un poblament completament rural, de grups pagesos; perquè Formentera, com a l’antiguitat, seguí sense tenir cap nucli urbà, per petit que fos, on se centralitzassin les funcions administratives. Aquesta funció, òbviament, la complia Madina Yabisa. L’escassa documentació a l’abast palesa que, com a l’illa d’Eivissa, el marc del nou sistema productiu que s’implantà a Formentera estava basat en unitats d’explotació de considerable extensió, anomenades alqueries, cadascuna de les quals posseïa nombroses construccions (no hi ha constància de les unitats més petites anomenades rafals). No se sap quantes d’aquestes explotacions va haver-hi a Formentera, devien ser relativament nombroses (així ho diu una font del segle XII), però una anàlisi preliminar dels jaciments detectats fa creure que no serien gaire més de mitja dotzena. En qualsevol cas, fossin les que fossin, només es té constància documental de l’existència de l’alqueria d’Alchavito i de la de s’Arenal (no s’han conservat els seus noms andalusins), que Joan Marí Cardona va identificar en documents posteriors a la conquista (ambdues estaven en les possessions de Guillem de Montgrí). De la d’Alchavito, tot i que no hi ha dades per conèixer la seua ubicació exacta, sembla que estava a la Mola, o potser a ses Clotades. Mentre que de la s’Arenal se sap que limitava amb la Mola, però que se situava ja en el pla, abastant una bona porció de territori de l’istme que unia la Mola amb la resta de l’illa; el topònim se situa els primers anys del segle XXI a la part més oriental de la platja de Migjorn. La manca d’investigacions no permet avaluar-ho en la seua exacta mesura, però tot això, sens dubte, va suposar una profunda transformació del paisatge agrari formenterer. No obstant això, amb l’excepció dels torrents de cala Saona i s’Alga, ni la geologia ni el relleu de l’illa permeten l’existència de cursos d’aigua susceptibles de ser transformats en espais hidràulics, com els que en un nombre important s’han documentat arreu del territori eivissenc. Certament, els nous habitants de Formentera degueren treure partit a totes les possibilitats d’aprofitament dels aqüífers formenterers, però en aquest cas l’opció d’excavació de pous i recollida en basses i aljubs semblen ser les més realitzables. Així, en absència d’espais hidràulics, l’opció ramadera degué haver estat àmpliament estesa a la Formentera andalusina. Algunes dades d’al-Zuhrí i al-Idrisi referents a Eivissa, recollides més tard per al-Maqqari, informen d’una apreciable producció de panses, figues i fruits secs, així com d’una extensa ramaderia de cabres que, potser, són en bona mida extrapolables a Formentera. Al-Himyârí informa també de la abundant producció de la salina, de la qual diu que la sal no s’esgota mai i en la qual, tot i no ser esmentada, segurament cal afegir també la producció formenterera. La divisió territorial, que a Mallorca el 1229 estava constituïda per ajzâ’ (singular juz), és versemblant que fos la mateixa a Eivissa. Però el juz a Orient designa una zona habitada per membres tribals i generalment destinada a pastures, per això algun investigador creu que a al-Andalus designaria una circumscripció administrativa constituïda per terres comunals i lliures dels impostos específicament musulmans. Aquesta situació, naturalment, només pot correspondre a la de les illes en el moment de la conquista; per això és versemblant que aquesta divisió fos establerta tot just en el moment de l’annexió territorial de les illes al califat cordovès per Isam al-Jawlaní. La seua perduració fins al segle XIII és certament sorprenent, però podria ser satisfactòriament explicada per la persistència del caràcter tribal dels grups humans que s’hi establiren. A diferència d’Eivissa, Formentera no estava dividida i, tal vegada, almenys en un primer moment, potser quedàs constituïda com la sisena circumscripció de Yabisa, tal com permet pensar-ho el text d’al-Himyari abans esmentat, que diu literalment: Mayurqa és la mare d’aquestes dues illes (Manurqa i Yabisa), que són les seues filles, i a ella remeten els impostos recaptats. Als anys que s’encavalquen entre la fi d’aquest període i l’inici de la nova etapa de les taifes, s’han datat almenys dues de les làpides amb inscripcions funeràries trobades a Formentera. Totes estan fetes amb lloses de marès local amb els textos incisos, contenint invocacions a Al·là o frases extretes de l’Alcorà, a més del nom i la data de traspàs del difunt. La primera d’elles és la trobada a can Batlet, prop de Porto-salè, datada el 403 H/1012-1013 dC. Dos anys després, 405 H/ 1014-1015 dC, es data la que estava inclosa en la capella de l’aljub d’en Rita, a la Mola. La resta de les conegudes (can Constantí, can Rita i es Ca Marí), pel tipus d’escriptura, també deuen ser del segle XI. La seua importància, malgrat que s’hagin trobat descontextualitzades, és indicar l’existència de necròpolis a la rodalia del lloc de trobada.

Taifa de Dénia (1014-1059)

A principi del segle XI la fitna, o sigui el tumultuós període que va provocar el col·lapse i la disgregació del califat de Còrdova, després de la mort d’al-Mansur ( Almansor) i del seu fill ‘Abd al-Malik, va donar lloc a la fragmentació d’al-Andalus en tot un mosaic de regnes de taifes. Poden distingir-se tres grups de taifes segons el grup ètnic que les governava: els berbers, que formaren les taifes del sud; els eslaus, que n’ocuparen les del llevant; i els andalusins, que s’instal·laren al centre peninsular. Les lluites entre les diferents taifes foren constants i tengueren com a principal conseqüència el seu propi afebliment, la qual cosa facilitaria que els regnes cristians s’apoderassin a poc a poc dels seus territoris i l’obligassin a pagar tributs. Les illes Orientals quedaren incloses en la taifa de Daniya (Dénia), governada per Mujahid b. ‘’Abd Allah, un siqlabi, és a dir un esclau. Però aquestos esclaus no eren de qualsevol casta; eren d’origen europeu, principalment eslau, i gaudien d’un alt nivell i preparació i per això abundaven a l’administració i exèrcit califal, especialment en temps d’’Abd al-Rahman III. Sembla ser que des de final segle X els eslaus acaparaven l’administració a Sharq al-Andalus i segurament també a Badajoz, atès que de seguida controlaren les taifes respectives. Un text d’Ibn al-Jatib és la font que informa de l’ocupació de les Illes per Mujahid, emir de Dénia, l’any 1014-1015, tot dient que Mujahid va humiliar els illencs i que es va abatre sobre els notables i grans personatges, infonent-los por al cor. L’annexió sembla per tant que va revestir certes dosis de violència, tot i que va afectar, sobretot, el sector dels dominants. La principal mesura va ser atacar la seua font de riquesa principal, la cria de cavalls de raça, tancant i controlant les egües i establint un preu fix per als poltres. Era, doncs, un atac contra una riquesa privada, però no hi ha indicis d’una usurpació per part de Mujahid d’un sistema fiscal prèviament constituït ni de cap redreçament d’una organització administrativa i tributària que hagués estat obliterada per la descomposició de l’aparell estatal omeia. Aquesta acció només era possible a partir de l’establiment d’una certa mena de poder polític, d’un germen d’estat tributari, cosa que sembla confirmar-se per l’anàlisi del registre numismàtic eivissenc d’aquest període, tal i com així ho mostren les investigacions de Félix Retamero. Però, en tot cas, aquest sistema tributari era una creació de bell nou i no de la utilització d’una xarxa administrativa i política anterior. De fet, per Ibn Jaldun es coneix la creació d’una magistratura d’administrador general d’impostos. Aquest període és fonamental en la història de les Illes, ja que Mujahid les va convertir en una gran potència naval a partir de les quals va desenvolupar una intensa activitat corsària contra els regnes cristians, on era conegut per Mugettus rex. Aquest fet, segons Miquel Barceló, troba la seua explicació en l’estructura socioeconòmica dels illencs, ja que si la producció ramadera era la base de la riquesa dels “notables i grans personatges”, això vol dir que l’organització social, desaparegut l’estat omeia, no permeté exaccions fiscals fortes i que, en conseqüència, difícilment tolerà la formació de poders polítics interns i estables que no fossin els tribals, fraccionats en espais socials molt precisos. Aquesta estructura social explicaria la necessitat de les formes estatals, tant les estrictament taifes com les representatives d’estats centrals més o menys remots, de recórrer al corsarisme contra les costes corses, sardes, italianes i catalanes, atès que les assignacions tributàries interiors devien ser, en circumstàncies normals, molt migrades. En aquest context s’explica també el fracassat intent d’ocupació de Sardenya el 407 H/1015-1016 dC, d’on les tropes de Mujahid varen ser esbandides pel contraatac de les de Gènova, Pisa i l’Imperi Germànic, acció en la qual hagué de lliurar el seu fill Alí com a hostatge. De qualsevol manera, la política de Mujahid, mort al 1044, no va poder ser continuada pel seu fill Alí ibn Mugahid , conegut com a Iqbal al-Dawla, que va tendir a desenvolupar una política de pactes amb els regnes cristians, d’entre els quals Pisa i Gènova es configuraven com les principals potències navals, mercantils i militars d’Itàlia. Contemporani del regnat d’Alí és el poeta eivissenc Idris Ibn al-Sabbini , sens dubte el més famós nascut a les Pitiüses de tota l’època andalusí i un dels més destacats del seu temps. L’any 1058-59, Alí va ser assassinat per ordre del seu sogre, al-Muqtadir, rei de Saragossa, i d’aquesta manera els Banu Hud, dinastia governant a la ciutat de l’Ebre, varen usurpar el poder a la taifa de Dénia. Aquest fet va comportar que el walí de Mayurqa, ‘Abd Allah al-Murtada’ ibn Aglab , se separàs del domini de Daniya i es proclamàs rei del Regne Independent de les illes Orientals d’al-Andalus.

Regne independent de les illes Orientals (1059-1114)

Una vegada instal·lat en el poder del regne insular, al-Murtada acceptà la sobirania espiritual del califa de Bagdad, purament simbòlica, i encunyà moneda a partir de 480 H/1087-1088 dC i fins a 486 H/1093-1094 dC. A la seua mort el va succeir Mubasir, eunuc d’origen cristià procedent de Lleida, que va adoptar el sobrenom de Nasir al-Dawla, i que també va emetre moneda pròpia el 487 H/1094-1095 dC. D’aquest període no es tenen gaires notícies a les fonts, i les que hi ha parlen de fets d’armes, tot palesant la feblesa, la vulnerabilitat i, en definitiva, les poques possibilitats de supervivència d’un regne illenc, independent i aïllat, sense recolzaments ni de la península ni del nord d’Àfrica. El primer d’ells és la ràtzia normanda de 1108, entre la primera i la segona creuada, dirigida pel príncep Sigurd . Aquest havia salpat des de les costes noruegues amb un estol en direcció a Constantinoble, on els seus soldats eren contractats com a mercenaris per l’emperador bizantí i on podien obtenir abundants botins saquejant per terres d’Orient. Després de diversos atacs per terres de Galícia i Portugal, passaren al Mediterrani i arribaren a Formentera. En aquesta illa aconseguiren acabar amb els pirates moros formenterers, que els havien atacat quan desembarcaven i s’havien amagat a una cova dels penya-segats; es despenjaren amb cordes des de dalt els espadats amb dues barques carregades d’homes armats i feren una gran foguera a l’entrada de la cova, que va ofegar la majoria dels sarraïns refugiats al seu interior. Posteriorment atacaren Eivissa i Menorca i, després de Sicília, es dirigiren cap a Terra Santa. La narració dels fets està recollida tant a les sagues escandinaves —recopilades per escrit en el segle XIII— com a la tradició popular formenterera, que situa el fet a la cova des Fum, als tallserrats septentrionals de la Mola. És realment versemblant que aquesta cova —tant per la seua ubicació i característiques, com per l’existència de restes d’una fortificació que defensa la seua entrada, com per haver-se trobat nombrosos fragments de ceràmica andalusina al seu interior— pogués haver estat l’escenari real d’aquest esdeveniment que, encara que molt idealitzat, ha arribat perfectament descrit. Però si l’atac de les mainades de Sigurd sembla haver estat un esdeveniment efímer, el segon atac d’aquest període, la croada pisanocatalana de 1113-1114, va tenir importants conseqüències en l’esdevenir immediat de les illes. Des de final segle XI l’Europa cristiana pressionava militarment, amb el fenomen de les croades, l’orient musulmà per fer-se amb el control d’unes xarxes comercials que per l’orient arribaven a l’Índia i l’Àsia llunyana i per l’occident fins a Ifriqiya, Magrib i al-Andalus. El segle XII aquesta empresa, que en el segle següent culminà amb la instauració de l’Imperi Romà de Constantinoble, fou liderada per les naixents potències navals de l’occident cristià, identificades fonamentalment amb les ciutats-república italianes, principalment Venècia i Gènova que, paral·lelament, iniciaren la seua expansió comercial pels territoris de l’occident islàmic, on l’estratègia utilitzada a orient va ser considerada també com un recurs factible. La croada contra les Balears, coneguda per l’extens poema en llatí anomenat Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus, va estar organitzada per l’arquebisbe de Pisa comptant amb la butlla del papa Pascual II. Hi participaven també les ciutats italianes de Lucca, Florència, Pistoia i Siena, entre d’altres, i les franceses de Montpeller, Nimes, Arlès, Narbona i Beziers. Un cop l’esquadra dels croats va arribar a les costes catalanes, també s’hi va afegir el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, amb les seues forces. L’atac a les illes va desenvolupar-se en dues fases: en primer lloc va realitzar-se una expedició de tempteig en la qual, dirigint-se primer a Eivissa, després de saquejar els camps eivissencs al voltant de Madina Yabisa, on obtengueren vi, panses i figues —per bé que això els va fer caure desprevenguts sota un atac sarraí i patir nombroses pèrdues—, els croats anaren a Formentera, que en aquest poema apareix anomenada com Frumentaria, on obtengueren un gran botí, constituït fonamentalment per bous grassos, i on agafaren presoners que feren sortir dels seus amagatalls a les coves. Tornada a Catalunya la primera expedició, Mubasir va fer diversos intents fallits d’arribar a un pacte amb els croats, cosa que Ramon Berenguer III estava disposat a acceptar, però que va ser rebutjat pels pisans. Així que es varen reprendre les accions militars i una flota formada per cinc-centes naus —tres-centes de pisanes i dues-centes catalanes— va fer-se a la mar. En la segona i definitiva expedició, en la qual ja no s’esmenta Formentera, una vegada més es dirigiren primer cap a Eivissa i el dia de Sant Joan de l’any 1114 posaren setge a Madina Yabisa, però no fou fins al 10 d’agost que acabaren de conquistar completament la ciutat. Després atacaren Mallorca i quan, després de vuit mesos de setge, aconseguiren conquistar-la i després d’haver fracassat a Menorca, els croats retornaren amb el botí als seus llocs d’origen. La croada pisanocatalana, lluny de ser un episodi aïllat, coincidí amb la conquista d’Almeria per genovesos i castellanolleonesos, també el segle XII. Però els seus efectes anaven més a llarg termini, atès que l’establiment de factories, obtengudes mitjançant tractats bilaterals amb els respectius regnes (tractats dels genovesos amb el regne nazarita el segle XIII, obertura de l’estret de Gibraltar a la navegació cristiana, etc.), va estar molt mediatitzat per aquestes demostracions de força que, en definitiva, resultaren la via més efectiva per guanyar espais per a la seua activitat comercial, permetent enllaçar les rutes mediterrànies amb les atlàntiques (Flandes, Bàltic, etc.), per les quals també començaren a transitar navegants venecians, catalans, etc.

Domini almoràvit (1114-1188)

L’estat de desgovern en què restaren les illes després de la croada va fer possible la seua annexió pels almoràvits ( almoràvit, període), als quals, abans de capitular, Mubasir Nasir al-Dawla havia demanat ajuda. El moviment religiós almoràvit a mitjan segle XI ja havia imposat la seua supremacia sobre tot l’Àfrica nord-occidental i fundà la seua capital a Marràqueix l’any 1062. Des d’allí va estendre el seu domini fins a la península Ibèrica, on arribà a controlar una gran part d’al-Andalus. Però durant el segle XII, els seus dominis varen ser conquerits pels almohades ( almohade, període), restà l’arxipèlag Balear, sota el govern de la dinastia dels Banu Ganiya, com a darrer reducte dels almoràvits. En aquest període fou quan Formentera més sovent apareix individualitzada a les fonts, tant als documents cristians com als àrabs. Per exemple, als documents de pacte signats entre els representants de Gènova i Pisa i Ishaq b. Muhammad b. Ganiya i ‘Abd Allah b. Ishaq de les Illes Orientals, els anys 1185 i 1188, on consten Maiorica vel Minorica et Evisa et Formentaria. També a una font àrab d’aquest període apareix una de les escasses referències a Formentera. Es tracta de la narració que fa Ibn Jubayr del seu llarg viatge per Orient, en què parlà de la seua accidentada tornada l’any 1185; explica que el vaixell va fondejar a Eivissa i diu: Vàrem ancorar just enfront de l’illa de Faramantira, separada de Yabisa 4 o 5 milles; i té moltes alqueries habitades. Aquesta breu però explícita referència a l’illa, en la qual subratlla l’abundància d’explotacions agrícoles que hi havia, s’avé perfectament amb el registre arqueològic conegut, on hi ha diversos establiments identificats.

Domini almohade (1188-1235)

Els almohades eren un moviment religiós, seguit per diverses tribus nord-africanes, que a partir de l’any 1120 va declarar la jihad o guerra santa contra els almoràvits. La conquista dels territoris almoràvits va permetre la formació d’un imperi que va arribar a estendre’s des de Sevilla fins a l’illa de Djerba (Tunísia). Les seues conquistes, a més dels territoris nord-africans del Magrib i d’Ifriqiya, inclogueren la major part d’al-Andalus. La invasió almohade va suposar la definitiva destrucció de l’aparell estatal almoràvit a la península, aprofitant una rebel·lió dels andalusins contra els seus dominadors. L’any 1188, en plena crisi de poder de la nissaga almoràvit dels Banu Ganiya que governava les illes Orientals, Eivissa i Formentera foren conquistades pels almohades, mentre Menorca i Mallorca restaren almoràvits fins al 1202 i 1203, respectivament. L’intent de l’esquadra almoràvit de recuperar les Pitiüses l’any 1199 va fracassar. Aquesta conquista de les Pitiüses, i després la de les Balears, s’inscriuen en el procés d’expansió d’aquesta secta, però la derrota de les Navas de Tolosa, l’any 1212, va suposar un cop definitiu contra el seu domini. Se sap molt poc d’aquest curt període de domini almohade i els nivells arqueològics d’aquest període, que diverses intervencions han posat al descobert en contextos urbans de la madina eivissenca, encara han de ser donats a conèixer amb detall. Els documents del repartiment de les illes entre els conquistadors forneixen sòlids coneixements sobre la divisió administrativa del territori, els llistats d’explotacions agrícoles i d’altres propietats d’interès com els molins. Malauradament, la documentació del repartiment de Formentera no s’ha conservat. D’aquesta època hi ha, però, una de les escasses descripcions de Formentera conegudes a les fonts islàmiques. Es tracta d’una curiosa cita del geògraf persa al-Qazwini, nascut el 1203, que per a la seua descripció d’al-Andalus es basa en obres dels segles XI i XII: ... Frmntira. És una illa envoltada per la mar. La seua longitud és de vint milles i la seua amplada de tres. Està enmig del mar, i el seu aire és bo, la seua terra fèrtil, i l’aigua dels seus pous dolça; i posseeix terres de conreus; i, mercè a la bondat del seu aire i de la seua terra, no té moscards, ja que els moscards i els insectes neixen de la putrefacció; i diuen que en ella creix un safrà excel·lent, que no n’hi ha millor a cap altre lloc. És, evidentment, una visió completament idealitzada i no del tot fidel a la realitat. Però el que resulta més sorprenent és la referència que fa al safrà. Aquesta planta es cultiva per obtenir la pols groguenca dels estigmes de les seues flors, que s’han de torrar a foc lent fins que groguegen. Aquest producte era molt apreciat des d’antic com a condiment i com a substància medicinal, però el rendiment del seu conreu és baixíssim, i per això sempre ha tengut un preu molt elevat. S’ha calculat que una superfície de 5,5 hectàrees produeix 2,5 kg. de safrà en verd, que queda reduït a mig quilo de safrà torrat. Per això, si veritablement se sembrava safrà a Formentera, costa de creure que, donada la reduïda extensió de terres conreables, pogués tractar-se d’un cultiu per a la seua comercialització. En qualsevol cas, la conquista catalana, conduïda per Guillem de Montgrí, Nunó Sanç i Pere de Portugal, va suposar una ruptura gairebé total amb aquesta Formentera andalusina, en acabar violentament amb la formació social que en els darrers tres segles s’havia desenvolupat dalt el seu territori i substituir-la per una altra de nova, amb unes estructures socials, una llengua, una cultura i una religió completament diferents, venguda des del Principat. [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments