Formentera. i) Geografia. Urbanisme

Formentera. Geografia

Urbanisme

Les variables geogràfiques i territorials de Formentera amb una superfície de 82,49 km2, de clima mediterrani, relleu planer i marcada pel vent, on la superfície improductiva supera la productiva, han condicionat la seua ocupació discontínua en el temps per l’home al llarg de la història.

Fruit de la investigació arqueològica, hi ha catalogats una quarantena de jaciments prehistòrics, corresponents a l’època històrica millor documentada. L’ocupació de l’espai es caracteritzava per ubicar els diferents grups de jaciments a la perifèria de l’illa, amb grans distàncies entre uns grups de jaciments i els altres. Deixaven la part central de l’illa i l’altiplà de la Mola per als conreus de secà. Una població estable, amb una economia productiva ben arrelada sobre el territori, estava concentrada en cinc agrupaments, dels quals destaca el grup del cap de Barbaria. El sepulcre megalític de ca na Costa manifesta l’estabilitat i la importància en nombre dels pobladors de l’illa. Igualment, és coneguda l’ocupació durant l’edat del bronze de les coves dels tallserrats, com la cova des Fum, en indrets de difícil accés, però amb gran domini visual de les costes Pitiüses.

Els segles VIII-VII aC es degué produir una notable disminució de la població, quedant l’illa pràcticament despoblada, fet que es repetirà al llarg de la història. En l’època púnica, ja es té constància de l’explotació de la indústria salinera a l’illa. Aquesta va ser la primera intervenció significativa en el medi físic de Formentera per adaptar-lo a les necessitats humanes. Del segle II aC es coneix l’existència d’un extens poblat corresponent a un assentament de pescadors a l’illa de s’Espalmador.

Els segles VI-VII dC, sota el domini bizantí, l’illa va viure un període de creixement, triplicant el nombre d’establiments camperols, que s’aixequen damunt les runes dels antics establiments abandonats en el segle III dC i també se n’establiren de nous.

Formentera ha viscut al llarg de la història importants pujades i davallades demogràfiques, en paral·lel a la seua economia. La conquista andalusina va comportar una nova època àlgida, tant pel que fa al poblament de l’illa com a l’explotació dels seus recursos. La població es concentrà a la zona de la Mola i deixà buida la part central de l’illa, per als conreus. Existien unitats d’explotació de considerable extensió, anomenades alqueries, cadascuna de les quals posseïa nombroses construccions. Per documents consta l’alqueria d’Alchavito i la de s’Arenal, però es coneix que n’existien un nombre considerable. Les Salines se seguiren explotant com a font de producció i riquesa. Però l’illa seguí sense tenir cap nucli urbà important, on se centralitzassin les funcions administratives.

Després de la conquista catalana de les Pitiüses, la construcció de la capella de sa Tanca Vella, concedida l’any 1369, indica l’existència d’un poblament força important. A final del segle XVII començà, amb la concessió pel rei de mitja llegua quadrada (banda aproximada de 4 km) al patró eivissenc Marc Ferrer, el repoblament de Formentera. Aquest fet es trasllada al territori mitjançant unes traces ben identificables, conformades amb murs de pedra seca, fruit de la neteja dels camps. Aquestes propietats es comuniquen i relacionen pels camins i els drets de pas. Així, les eines d’ocupació i de conformació del paisatge s’identifiquen pels murs de pedra seca, pels camins i per les construccions que, en conjunt, donen lloc a la possessió. Aquestos mecanismes d’ocupació de l’espai es repeteixen, caracteritzant el territori de l’illa que, juntament amb el paisatge natural marcat pel vent, assenyalen els trets més propis i identificatius.

Dins d’aquest urbanisme respectuós amb el territori, cal mencionar les Salines com actuació a gran escala. Prop de la capella de sa Tanca Vella i a un punt més elevat, a les Eres, es finalitzà l’església de Sant Francesc Xavier l’any 1738, consolidant l’assentament de la població en el lloc. Oferí un refugi defensiu i un lloc de culte a l’interior de Formentera, així com un punt d’observació geogràfic emplaçat en el centre de l’illa. Això contrasta amb l’illa vesina d’Eivissa que disposà la ciutat defensiva junt al port.

En finalitzar el segle XVIII, l’Església organitzà la diòcesi dividint l’illa de Formentera en tres parròquies: Sant Francesc Xavier (1726-1738), el Pilar de la Mola (1772-1784) i Sant Ferran de ses Roques (1883-1889). Al mateix temps, arribaren els Plans de Millores per a les Illes amb propostes d’actuacions per modernitzar l’illa. Els il·lustrats no aconseguiren la consolidació de la població als pobles com es proposaven. Continuà la dispersió de la població en el territori, que es mantendrà com un tret característic propi.

A l’illa s’ha produït més un procés d’ocupació i de conformació territorial que un veritable procés urbanitzador: una ocupació dispersa del paisatge per tot un seguit d’assentaments, en oposició al nucli urbà; una societat rural que s’aprofita del medi, l’utilitza i el modela condicionat per les pròpies necessitats dels pobladors.

L’any 1933, promogut per Bernat Cinnamond , l’arquitecte provincial Josep Alomar Bosch dissenyà un pla d’urbanització i d’alineacions de la Savina, conegut popularment com el plànol d’en Cinnamond. És la primera actuació urbanística programada a l’illa que va aprovar el mateix any la corporació municipal. El projecte intentava recuperar la porta d’entrada a l’illa, el port, com a un nucli urbà definit de Formentera, consolidant el poble de mar enfront el poble interior. El projecte de creixement es plantejà com un eixample, adaptant-se a les condicions morfològiques i geogràfiques del lloc: la llengua de terra existent entre els estanys Pudent i des Peix que uneix l’illa de la Savina. L’espai s’ordenava disposant una quadrícula com a suport d’una estructura d’ús públic (vials, plaça), i d’ús privat (illa de cases edificable).

La llei estatal del sòl de l’any 1956 introduí nous conceptes i formes d’actuació al territori per donar resposta als nous factors socials i econòmics. La societat es va veure alterada a mitjan segle XX pel turisme, produint-se la ruptura de l’estructura tradicional unida a la terra i a l’economia de subsistència, per una de nova basada en els serveis.

L’any 1973 es va aprovar el Pla Provincial de Balears, per intentar ordenar el territori que havia canviat considerablement arran de la nova indústria turística. El territori s’ordenava amb les classificacions i qualificacions recollides per la llei del sòl amb les àrees de desenvolupament urbà, àrees agroramaderes, forestals, excedents, àrees de paisatges protegits i elements singulars. Es programaven les noves àrees de desenvolupament urbà i turístic a l’entorn de les esglésies, el port de la Savina, i els nuclis propers a la costa com es Pujols, ses Roquetes, punta Prima, ca Marí, cala Saona, es Caló de Sant Agustí i Maryland.

L’aparició de noves normatives i les pressions urbanístiques sobre el territori, a causa de l’absència de programació i planificació del creixement, obligaren a plantejar-se la necessitat d’un Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU). L’arquitecte E. F. Bellmunt desenvolupà les primeres tasques per redactar un PGOU continuador del Pla Provincial. Amb posterioritat, l’equip pluridisciplinar encapçalat pels arquitectes Raimon Torres i Fèlix Julbe en redactà una nova proposta (1975-1976), més proteccionista i innovadora. Ambdues propostes no arribaren a aprovar-se. Finalment, l’any 1989 s’aprovà definitivament l’instrument propi d’ordenació de l’illa: les Normes Subsidiàries de Planejament (NS) redactades per l’equip d’arquitectes format per Francesc X. Magrinyà i Isabel E. Martínez. Les normes recollien les qualificacions i classificacions del Pla Provincial, així com la forma de la proposta dels arquitectes R. Torres i F. Julbe.

A final del segle XX, s’aprovaren noves normatives de rang autonòmic per protegir el sòl rústic i els espais naturals: Llei 1/1991 i Llei 7/1992 dels espais naturals (LEN), Llei 6/1999 de directrius d’ordenació territorial de les Illes Balears (DOT), Llei de protecció de la Reserva Natural de les Salines.

Donat l’increment del transport marítim, el port de la Savina s’ha ampliat i remodelat per donar cabuda al nou trànsit marítim i a dos ports esportius vinculats al turisme nàutic. L’entrada en el segle XXI s’inicià amb una moratòria urbanística al sòl rústic, l’aprovació de la Llei 17/ 2001 de protecció ambiental de Ses Salines d’Eivissa i Formentera i amb la redacció del Pla Territorial d’Eivissa i Formentera (PTI), per donar resposta a les perspectives futures de l’illa, a fi de recollir aquella idea inicial: harmònica, proporcionada i respectuosa amb el medi dels repobladors. [TMT/MDJ]

Descàrregues

Col·laboradors