Fita, can

Fita, can ARQUEOL Jaciment arqueològic situat a la hisenda de can Fita, vora la desembocadura del riu de Santa Eulària (Eivissa).

Tot i que era coneguda des d’antic l’existència en aquest indret de troballes arqueològiques disperses, el jaciment fou excavat d’urgència el maig de 1988 per l’arqueòleg Ricardo González Villaescusa, després d’uns sondejos de delimitació de les estructures realitzats per Rosa Gurrea i Enrique Díes Cusí .

L’ocupació del jaciment abraça una àmplia cronologia, des del moment fundacional, emmarcat en un context de colonització del camp punicoebusità amb l’establiment de nombroses explotacions agràries arreu de l’illa, que es produí entre els s V i IV aC fins que fou abandonat ben entrat el s VII dC, en època bizantina. La superposició de les successives etapes constructives, noves instal·lacions agràries i reformes de les existents al llarg d’un període d’onze segles, ha permès definir quatre fases d’ocupació:

Fase 1 (s IV-III aC): tot i la presència de fragments d’àmfora ibèrica datada entre final del s VI i inici del s IV aC, no es parla d’hàbitat estable i permanent fins aproximadament el s IV, quan s’han pogut relacionar un abocador amb material de cuina i matèria orgànica amb restes d’una estructura arquitectònica construïda amb solidesa, ja que els fonaments consistien en rases tallades a la roca sobre la qual es recolza la primera filada de pedra.

A final del s II aC, aquest primer edifici arcaic fou arrasat i sobre ell se n’alçà un de nou, que s’interpreta com a Fase 2. En aquesta segona fase (s II aC/final del s I — inici II dC) es construí un edifici de planta en forma d’L, que fou la fesomia que presentà durant segles tot i algunes reformes. L’aparició de tres cubetes de decantació evidencia que una de les activitats que s’hi desenvolupà va ser la producció d’oli per a autoconsum, segurament estan relacionades amb l’obtenció de distintes qualitats d’oli durant el procés de premsat.

Fase 3 (final s I/inici del s II — s V dC): a final del s I o inici del II dC, en plena integració en la romanitat i de la municipalització de la ciutat d’Ebusus, es reformà l’espai. Les noves estructures s’elevaren sobre les antigues, respectaren la fesomia de l’edifici, que canvià només lleugerament. La reforma més important fou una nova sala de premsat on una cubeta de decantació o lacus que triplica la capacitat de les precedents, probablement treballava amb doble prelum o jàssena, per tal de moldre l’oliva en el mínim temps possible i així reduir el temps d’emmagatzemament o entrullat d’uns 11.000-17.000 litres d’oli de producció anual, que es destinaria a abastiment de mercat. Prop d’aquesta instal·lació agrària (pars rustica) es va construir una part urbana amb motius pictòrics murals completament integrats en els models acceptats per tot el Mediterrani. El s III la part urbana s’abandonà i decaigué progressivament la producció d’oli. Entre el baix imperi i l’època vàndala o bizantina se situen les malaurades restes de tres sepultures en cista d’enterrament directe i en algun cas, deposicions secundàries.

Fase 4 (s VI i VII dC): a final del s V o ja en el VI, en època bizantina, fou reocupada la zona agrícola després d’un possible petit període d’abandonament i s’inutilitzaren, farcint-les amb enderrocs, les dependències anteriors; de nova planta es construí una habitació rectangular amb llar central, vigent fins al s VII dC avançat, quan l’assentament fou definitivament abandonat. [EPC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments