Estatut d’Autonomia de les Illes Balears

Estatut d’Autonomia de les Illes Balears POLIT És la norma institucional bàsica que regula i ordena la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Es va establir mitjançant la Llei orgànica 2/1983 de 25 de febrer (BOE 1-3-83), modificada per la Llei orgànica 9/94 de 24 de març de reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears (BOE 25-3-94) i per la Llei orgànica 3/99 de 8 de gener (BOE 9-1-99). Va entrar en vigor el mateix dia de la seua publicació al BOE.

El procés d’accés a l’autonomia de les Illes Balears va ser difícil, controvertit i llarg, ja que el sentiment general d’accedir a l’autonomia, reconegut a la Constitució Espanyola de 1978, era ben viu en la societat illenca, des d’abans de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de 1977.

A la fundació Dragan de Palma, les forces polítiques de les Balears (tret d’Aliança Popular) varen signar un pacte autonòmic que recollia principalment el compromís públic de defensar el dret de les Illes Balears a l’autonomia, però era evident que mentre que no s’aprovàs la Constitució, no era possible reconèixer l’autonomia de cap comunitat territorial.

Després de molts d’enfrontaments polítics provocats, bàsicament, pels sistemes de representació de cada una de les illes i pel grau de competències que es podria assumir dins el període transitori fins a la promulgació de la Constitució, es va aprovar el denominat projecte de règim transitori per a l’autonomia de les Illes Balears en una reunió de l’assemblea de parlamentaris de les Balears, celebrada a l’Ajuntament de Ciutadella el 12 de desembre de 1977.

El govern central va mostrar immediatament les seues discrepàncies amb el text elaborat, bàsicament perquè no era possible la instauració d’un règim preautonòmic que incidís en l’administració local de les illes. Davant d’això novament varen sorgir discrepàncies entre les diferents forces polítiques interinsulars, fins que, d’acord amb les directrius del govern central, el 13 de març de 1978, l’assemblea de parlamentaris, reunida a Eivissa, aprovà un text, que amb lleus modificacions constituí el RDL 18/78 de 13 de juny pel qual s’aprovava el règim preautonòmic per a l’arxipèlag Balear, que instituïa el Consell General Interinsular (CGI) com a òrgan de govern de les Balears i dels consells insulars de Mallorca, de Menorca i d’Eivissa i Formentera.

A la seua disposició transitòria, s’establí que fins a les eleccions locals, el CGI estaria compost per 15 membres elegits pels parlamentaris de les Balears, a proposta de cada grup polític i comptant cada illa, com a mínim, amb tres representants. Aquest organisme preautonòmic va ser constituït solemnement en el castell de Bellver el 28 de juliol de 1978.

Aprovada la Constitució, les diferents agrupacions polítiques acordaren iniciar el procés autonòmic per la via de l’article 151 de la Constitució (Aliança Popular sempre n’havia estat partidària) i, després de moltes polèmiques, s’abandonà la idea per fer-ho per la via de l’article 143. Això va provocar l’immediat desacord entre les forces polítiques i el mes de juny de 1980 s’arribà a un acord de constituir una comissió, coneguda amb el nom de Comissió dels Onze, per redactar un avantprojecte d’estatut.

L’abril de 1981, aquesta comissió lliurava un avantprojecte que va permetre que el 31 de juliol següent se signàs l’acord autonòmic que va significar la superació dels principals obstacles polítics en acceptar-se definitivament la via de l’article 143. Entre els mesos d’agost i desembre de 1981, els diferents ajuntaments de les Balears varen pronunciar-se sobre la iniciativa autonòmica i quedà palesa l’oposició sistemàtica d’Aliança Popular, el Partit Socialista de Mallorca i Menorca i els Independents d’Eivissa i Formentera.

Concretament el pronunciament de les Pitiüses va ser el següent: l’Ajuntament d’Eivissa en la sessió celebrada l’1 de setembre acordà sumar-se a la iniciativa del procés autonòmic de les Illes Balears, d’acord amb la via de l’article 143, amb els 10 vots favorables d’UCD i del PSOE, 8 en contra, del Grup d’Independents d’Eivissa i Formentera i del PC i 2 abstencions de membres d’UCD. L’Ajuntament de Formentera en una sessió molt tensa del 2 del mateix mes acordà no sumar-se a la iniciativa. L’Ajuntament de Santa Eulària celebrà sessió plenària el dia 4 i també va rebutjar la via del 143. L’Ajuntament de Sant Antoni va celebrar el plenari el 6 de novembre, i entre l’aldarull del públic, aprovà la iniciativa autonòmica amb el vot de qualitat de l’alcalde.

Encara no s’havien donat els supòsits exigits per l’article 143 respecte a la iniciativa autonòmica, quan Jeroni Albertí, president del CGI va convocar l’assemblea de parlamentaris, els consellers interinsulars que eren els que havien d’elaborar i aprovar el projecte definitiu. L’assemblea es va constituir el 4 de desembre de 1981 a la capella de Santa Anna del Consolat de la Mar, reunió que va acabar amb la retirada del senador Abel Matutes i dels consellers independents d’Eivissa i Formentera, amb l’argument que la convocatòria s’havia fet quan el procés encara no estava conclòs.

Amb l’absència d’aquestos assembleistes, les reunions es realitzaren sense massa problemes, ja que els acords UCD-PSOE tenien la majoria. El 7 de desembre era aprovat el text definitiu amb 23 vots a favor (UCD i PSOE i el senador independent de Menorca) 2 en contra (PSM) i 1 abstenció (PCIB). Després de la tramitació parlamentària, l’Estatut fou aprovat amb 206 vots a favor i 97 abstencions del grup d’Aliança Popular, provocada principalment, per la intervenció del senador Matutes.

L’estatut consta d’un preàmbul, de 76 articles, 5 disposicions addicionals, 5 de transitòries i 1 disposició final. Cal apuntar la redacció de la Llei orgànica 3/99 que diu: “El CIEF podrà donar participació a l’Ajuntament de Formentera en la gestió de les competències que se li hagués atribuït per llei del Parlament. L’encomana de gestió s’efectuarà per acord del Consell Insular, amb la conformitat prèvia de l’Ajuntament de Formentera”. [CRL]

Descàrregues

Col·laboradors