Estacada, s’

Estacada, s’ f HIST Amb els noms de primera Estacada i segona Estacada es coneixien uns llenços de murada construïts per tancar la part de ponent del raval de la Marina, a la vila d’Eivissa. Ambdues murades eren no gaire altes (tres o quatre metres) i reberen el nom a causa del sistema amb què es feren els fonaments sobre aquell sòl fangós: amb estaques clavades a terra, com explica Antoni Costa Ramon, encara que no es pot descartar del tot que en algun moment hi hagués hagut una estacada feta amb estalons clavats a terra a manera de parapet. Una fotografia feta els anys seixanta del segle XIX mostra que les estacades s’aixecaren amb la tècnica de fer dues parets parel·leles i reomplir l’espai intermedi amb reble. Totes dues foren adossades al peu del baluard de Sant Joan. La primera Estacada, la més antiga, seguia el traçat del carrer de Montgrí des del vèrtex de l’esmentat baluard fins a la mar i obria una porta a l’alçada del carrer de la Creu, on s’iniciava el camí conegut com de s’Empedrat que menava cap a Jesús i Santa Eulària, i hi havia, certament, una creu de terme, la de marbre coneguda com la Creu Blanca avui situada al Cementeri Vell. Les primeres notícies documentals de s’Estacada pertanyen a l’inici del segle XVII, encara que és probable que ja abans hi hagués alguna defensa que permetés barrar el pas a l’enemic en aquell indret —cal pensar que a la Marina hi havia, a més del port, la Drassana i altres construccions importants que no podien restar totalment desprotegides. Aquestes primeres notícies són en realitat, segons Eduardo J. Posadas, només projectes que no es materialitzaren fins a molt més endavant, concretament l’any 1756 en què es va fer un mur que va tenir 128 m de llarg per 4 d’ample i 3,5 d’alçada: la primera Estacada. Tot acceptant que el raval de la Marina presentava dificultats per a la seua defensa i feia perillar l’efectivitat dels mateixos murs renaixentistes, cosa que va fer que les autoritats emetessin ordres d’enderrocament de cases i d’esglésies ja des del segle XVI, sembla també versemblant que aquestes autoritats, i per raons relacionades també amb la defensa i amb el control fiscal de la població, intentassin impedir el creixement d’aquesta barriada. Un sistema eficaç d’aconseguir-ho era l’edificació d’un murada que protegís i contengués el progressiu creixement urbanístic a la zona originat per l’augment demogràfic propi i perquè s’hi instal·laven molts pagesos. Cal tenir present que el segle XVII la població illenca va augmentar de manera considerable. Aquesta possibilitat que es volgués fer una murada de protecció i de contenció a la vegada és ben evident en la construcció de la segona Estacada. El 1820 l’Ajuntament d’Eivissa demanà al govern central autorització per eixamplar el raval de la Marina per alleugerir l’alta densitat de població d’aquesta zona —cal només veure les apinyotades cases de sa Penya i la Bomba per fer-se’n una idea. Un cop atorgat el permís governatiu, l’Ajuntament va tenir problemes amb l’estament militar, preocupat per la defensa, una altra vegada, de la fortificació i fins a 1857 no fou possible créixer la Marina. L’acord va ser que s’Estacada es podria tombar només quan se n’hagués aixecat una altra al vèrtex més occidental del baluard de Sant Joan, seguint el traçat del carrer del Comte de Rosselló. Així es va fer i cap a 1860 la segona Estacada era dempeus, encara que inacabada, mentre que la primera es trobava a mig enderrocar. Al mateix temps, a les principals capitals d’Europa i encara a poblacions més petites, s’enderrocaven les murades, considerades signes obsolets de l’Antic Règim i obstacles al progrés. Aquell mateix 1860 l’Ajuntament va lliurar els solars de l’espai guanyat entre ambdues estacades als nous propietaris perquè els edificassin. El conjunt de les nou illes de cases aixecades amb els carrers corresponents, continuació dels ja existents, rebé el nom de Poble Nou i fou el primer creixement ordenat i traçat a l’illa d’Eivissa. Finalment, desapareguts els imperatius de defensa de les murades d’Eivissa, la segona estacada pogué ser també enderrocada l’any 1887. Cal esmentar, com a possibles precedents d’aquestes dues obres de fortificació d’època moderna i amb el ben entès que el nom d’estacades es referia concretament als murs descrits, que ja el document de dotació de l’església de Santa Maria d’Eivissa (1235) esmenta uns murs a la zona baixa de la vila destinats a la defensa de la zona portuària. Al costat d’aquestos murs els conquistadors assignaren un terreny que havia de servir de fossar: «fora de la fortalesa i davall dels vellíssims murs que hi ha devora el prat». Una font encara anterior, el Liber maiolichinus de gestis pisanorum illustribus (c 1115) sembla descriure un mur que unia les murades de la vila amb el port: «una paret separa l’alt penyal de la ciutat; comença al port i, allargant-se, acaba allà on la muntanya majestuosa mira les ones que té a sota». Probablement aquesta «paret» era la que el 1235 era considerada de gran antiguitat i que ja els plànols del segle XVI no recullen en absolut, encara que podria ser, a títol del tot hipotètic, que una «cerca sola» que esmenta el 1403 Ruy González de Clavijo «partes de fuera del castillo» fos aquesta murada que tancava la zona portuària de la ciutat, posteriorment reclosa per les dues estacades, primer una i després l’altra. [AFA]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments