Esmun

Esmun HIST Divinitat del panteó feniciopúnic, de caràcter benefactor i guaridor, que originalment havia estat el déu principal de la ciutat fenícia de Sidó, on en alguna inscripció apareix identificat com a Baal de Sidó. El seu nom sembla derivar de l’arrel semita smn, que vol dir oli, element fonamental de la medicina antiga. Els grecs l’assimilaven al seu déu de la medicina Asclepi , i en alguns centres urbans púnics era tanmateix assimilat a la divinitat grega Apol·lo, que posteriorment els romans veneraren com a la divinitat guaridora per excel·lència. El seu culte va ser important a Cartago, on és la quarta divinitat representada en l’onomàstica de la ciutat i on, segons les fonts —sobretot Apià—, els darrers defensors de la ciutat es refugiaren dins el seu temple, que s’encimbellava a l’acròpolis de Byrsa, durant el definitiu atac de 146 aC (Cartago ). A Carthago Nova, l’actual Cartagena, fundada per Amílcar Barca, de la mateixa manera que a la metròpolis, aquesta divinitat hauria tengut també un temple dalt d’un dels turons de la ciutat. També a Eivissa, Joan Roman i Calbet , en la seua obra Los Nombres e Importancia Arqueológica de las Islas Pythiusas, va difondre la idea que la ciutat púnica d’Eivissa estava tanmateix coronada per un temple dedicat a aquesta divinitat. I així ho reiterava també el seu fill Carles Roman Ferrer , mentre que Isidor Macabich, tot i fer-se ressò de les dures crítiques de Fidel Fita a Joan Roman, acceptava com a molt possible l’existència d’aquest temple. La hipòtesi de Roman estava basada en les inscripcions de dues làpides que, segons el manuscrit perdut que se sap que va ser escrit pel pare Vicent Nicolau l’any 1620 i que el pare Gaietà de Mallorca va fer servir per escriure la seua Resumpta histórica, estaven col·locades dalt columnes a la plaça de la Catedral i varen ser retirades per ordre del visitador Estelric. La primera làpida, de caràcter honorífic, dedicada pel senat ebusità (ordo ebusità ) a l’emperador Marcus Aurelius Carus , ja era coneguda des del segle XV, a partir de la col·lecció epigràfica feta per Giocondo, per la qual cosa la seua autenticitat mai no ha estat qüestionada. No obstant això, l’existència de la segona inscripció només és coneguda per la Resumpta i, des del segle XIX, els estudiosos ja s’adonaren que el contengut del seu text, on s’esmentava un temple de Mercuri aixecat per la república ebusitana i renovat per l’emperador Marc Aureli, semblava tenir certes concomitàncies amb el de l’altra inscripció. Joan Roman, seguint Gaietà de Mallorca i altres d’estudiosos anteriors que havien acceptat la seua autenticitat, i basant-se en aquest epígraf tant com en les seues considerables dosis d’elucubració, interpretava que originalment es tractaria d’un temple púnic dedicat a Esmun, que la colònia eivissenca, a l’igual de la seua metròpoli Cartago, hauria aixecat en el cim de l’acròpolis. La base per a aquesta deducció era que aquesta divinitat, segons la complexa i sovent confusa erudició de l’època, era el vuitè cabirs de la teogonia fenícia i aquest, amb la romanització, va ser identificat amb Mercuri. Així, Roman tancava el seu raonament tot afirmant que en època romana el temple d’Esmun hauria estat dedicat a Mercuri i reconstruït per l’emperador Marc Aureli, a qui el municipi ebusità, en agraïment, hauria dedicat l’altra làpida amb una inscripció honorífica. Del que no va adonar-se era que aquesta dedicació realment estava feta a Marcus Aurelius Carus i no a Marcus Aurelius Antoninus, per bé que ambdós emperadors compartien els mateixos praenomen i nomen. Però, a més de tot això, les importants anomalies d’aquesta segona inscripció són tan evidents que ja feren que des de la darreria del segle XIX Hübner la consideràs com una versió apòcrifa de la inscripció dedicada a Carus. Per això, també els investigadors actuals, com Cristòfol Veny , la creuen una composició trucada i, fins i tot, un epigrafista tan autoritzat com Jaume Juan Castelló ni tan sols creu que existís realment. Aquest investigador arriba a la conclusió que es tractaria d’una interpretació errònia de l’anterior, prenent com a base les múltiples versions incorrectes que els segles anteriors s’havien publicat d’ella, les quals, en ser copiades d’uns editors als altres tot augmentant-ne els errors, portaren a pensar que es tractava de dues làpides diferents. Una altra hipòtesi possible plantejada és que la seua existència fos real, tal com diu la Resumpta, però que es tractàs d’una làpida falsa, feta expressament a final del segle XVI o a principi del XVII (el 1601 va ser profanat el cementiri que hi havia a la plaça de la Catedral) per fer parella amb l’autèntica (ambdues ornamentaven els costats de l’entrada del camí que travessava la plaça de la Catedral). Per això s’hauria copiat la semblança formal de l’autèntica i compost un text ad hoc interpretant erròniament la seua inscripció, o bé —com diu Juan— basant-se en les versions incorrectes que n’existien a la bibliografia de l’època. Sigui com vulgui, la suposada existència d’un gran temple antic a la part superior de Dalt Vila, no pot basar-se en aquestes dues inscripcions. En qualsevol cas, sí que hi ha indicis favorables de l’existència d’un culte d’Esmun a Eivissa en època púnica. El primer d’ells es troba a l’onomàstica, atès que el sacerdot que apareix esmentat en el text tardopúnic del revers de la plaqueta trobada as Culleram s’anomena Abdesmun que vol dir “serf d’Esmun”. Tanmateix, la relativa freqüència amb què apareix Apol·loni o Apol·linar en l’onomàstica eivissenca d’època romana podria ser una conseqüència del freqüent ús del nom d’Abdesmun en època púnica, que amb la romanització s’hauria transformat en un teònim relacionat amb Apol·lo. Un altre possible indici de culte d’aquest déu a Eivissa és l’existència d’un sacerdot dedicat al culte de l’“Esculapi Ebusità”, documentada en una de les inscripcions de Cueva Negra de Fortuna, a la província de Múrcia (Crescenç, Aule Anni ). Com que la hipòstasi normal d’Asclepi o Esculapi era Esmun, podria tractar-se d’un culte a aquesta divinitat d’origen púnic que s’hauria romanitzat. No obstant això, atesa l’existència d’un important culte a Bes ben documentat a l’illa durant l’època púnica, així com els similars atributs protectors i guaridors d’ambdues divinitats, s’ha suggerit també que aquest culte en origen seria el d’aquesta darrera divinitat de procedència africana. [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments