Escanellas Sunyer, Pere

Escanellas Sunyer, Pere (Eivissa 1852 — Sant Josep de sa Talaia 1936) LIT/SOC Mestre, periodista i poeta. Nasqué el 6 d’octubre de 1852, al barri de la Marina, parròquia del Salvador. Fill de família humil i nombrosa, fou el primer dels set germans; el seu pare era mestre d’aixa i tenia una fusteria al carrer de la Riba, al costat de la Drassana.

Acabà els primers estudis al Col·legi de Segona Ensenyança d’Eivissa; el 27 de novembre de 1870 ingressà a l’Escola Normal de Balears i, l’any següent, va obtenir una de les beques oferides per la Diputació Provincial per a aquells estudiants de les Pitiüses que, essent de famílies pobres, volguessin estudiar Magisteri, amb la condició d’exercir com a mestres en alguna escola de les Pitiüses per un període no inferior als deu anys.

El curs acadèmic 1873-74, començà a exercir la docència en una escola privada de nens i a una altra nocturna d’adults; organitzà una acadèmia —també nocturna— a la societat El Centro, a la caserna de la Guàrdia Civil; aviat fou reclamat per fer classes al Colegio de Ibiza, fundat pel seu amic, el professor Ramon Sadurní; alternava aquesta feina atenent alguns compromisos de classes particulars a domicili.

El 1878 l’Ajuntament de la ciutat d’Eivissa el nomenà professor del Col·legi de Segona Ensenyança, on va impartir diferents assignatures com geografia, història natural, història d’Espanya, psicologia, lògica i filosofia moral. També ocupà el càrrec de Secretari d’aquell centre.

El 1880 va contreure matrimoni amb Josepa Serra però, malauradament, el drama i l’infortuni malbarataren la nova família, tant que els darrers anys de la seua vida deixà aquesta nota entre els seus manuscrits: “La meua filla Francesca, la primogènita, va morir als 18 dies del seu naixement; Josepa als 15 anys i deu mesos d’edat; Pere, als 51 i tres mesos; Vicent, als 9 mesos d’edat i Vicenta, a l’edat de 2 anys i 3 mesos”. Únicament Francesc el va sobreviure i va tenir cura del pare els darrers anys de la seua vida.

El 29 d’agost de 1881, aprovades les oposicions, fou designat per dirigir la primera escola de nens de Sant Francesc Xavier (Formentera). El primer d’abril de 1883, obtengué el trasllat i fou nomenat mestre en propietat de l’escola de nens de Sant Josep de sa Talaia, on es traslladà amb la seua família. Dedicà tota la seua vida a l’ensenyament, però va compartir-lo amb altres aficions paral·leles com la confecció de material didàctic, el periodisme i la poesia.

És considerat un dels millors escriptors eivissencs en llengua catalana del segle XIX i destacat representant del grup de la Renaixença a les Pitiüses, junt amb Felip Curtoys i Valls , Josep Clapés i Juan i Jacint Aquenza i Loaiza .

El 1874, publicà la seua primera obra didàctica amb el títol Breve reseña geográfica e histórica de la isla de Ibiza, editat a la impremta i llibreria de Josep Verdera. És un llibre de text destinat als alumnes d’escola primària, de 66 pàgines, amb format de 15 x 10 cm, dividit en dues parts: la primera, escrita en prosa, és una descripció de la geografia, la política i l’economia d’Eivissa i Formentera, i la segona, escrita en vers, resumeix a manera de glossari els fets històrics més importants de les Pitiüses, des de l’edat antiga fins a l’any 1832. És una prova de l’èxit d’aquesta obra el fet d’haver estat emprada durant moltes dècades a les escoles rurals pitiüses; almenys n’hi ha constància fins a la segona dècada del segle XX.

L’any 1875, publicà Resumen o Sumario de Analogía y Sintaxis castellanas per als alumnes de l’escola de segona ensenyança d’Eivissa. El 1876, escrigué un llarg assaig literari a la revista La Defensa de la Sociedad, amb el títol “Del nombre gramatical y de sus accidentes y oficios en la Lengua Castellana”.

A partir del 1874, Pere Escanellas va iniciar la seua activitat periodística. Primerament, va participar en la direcció i redacció del setmanari satíric La Peladilla, del qual només es pogueren editar els quatre primers números. La utilització del malnom calamars, aplicat als liberals eivissencs, fou motiu de censura i supressió de l’esmentada publicació.

Després va fundar el setmanari El Ibicenco, de caràcter independent. Tenia la seua redacció i administració a la llibreria de Josep Verdera, a la plaça de Sant Elm. El seu primer director fou Josep Verdera, després el professor Joan Tur Marquès i, més tard, Felip Curtoys i Valls. En desaparèixer, el 1885, Pere Escanellas continuà col·laborant en algunes publicacions periòdiques que anaren apareixent els anys vinents, tals com La Isla, El Ebusitano, El Porvenir, El Resumen, Diario de Ibiza, etc.

A vegades, com a corresponsal aportava els seus escrits narratius i, de manera més freqüent, en composicions líriques i d’exaltació patriòtica, manifestava els seus sentiments i la seua visió poètica dels esdeveniments que conformaven la història de les Pitiüses durant aquells anys.

La producció literària del mestre Escanellas és un magnífic i clar exponent del moviment literari conegut com la Renaixença, que s’incorporà al món cultural pitiús al final del segle XIX. Encara que els seus escrits foren més prolífics en llengua castellana, en múltiples ocasions escrigué els seus poemes en llengua catalana: “A la memòria de ma inolvidable filla” (1892), “Sa festa d’avui” (1905), “Despedida a la Verge Maria”, “El mes de Maria”, etc.

Algunes de les seues composicions són sàtires enginyoses on manifesta el seu agut estil humorístic, tals com “Cuaresma”, un sonet divertit sobre el dejuni i, de manera singular, “Amapolas y Violetas?” (1896), on critica les eleccions de polítics imposats, nascuts fora de les Pitiüses (cuneros, en castellà) i el caciquisme, parangonant la sàtira “Los eruditos a la violeta” de J. Cadalso.

A part dels seus poemes satírics, la seua extensa producció poètica es converteix en un ampli mostrari de les seues vivències i dels fets històrics més celebrats a les Pitiüses durant els anys de la seua activitat periodística. Amb melangia i resignació canta el seu dolor per la mort dels seus éssers estimats; algunes de les elegies més congudes i sentides són: “A la niña Josefina Martínez” (1874), “Consolación” (1876), “A nuestro inolvidable hijo” (1889), “Recuerdo” i “Sursum corda” (1895), “En la tumba de mis hijos Francisca, Vicente, Vicenta y Josefa”, etc.

Amb coratge i amor patriòtic, recorda els herois i els personatges il·lustres d’Eivissa: “A Riquer” (1888), “A Cuba” (1898), “Al yankee, en el desastre de Cavite” (1898), “En memoria del General Vara de Rey” (1900), “A la consagración del Ilmo. Sr. D. Juan Torres i Ribas. Obispo de Menorca” (1902), “Al héroe del Caney” (1904), “El 1¼ de Julio” (1906), sobre la gesta del corsari Riquer, “Al monumento en honor de los Corsarios ibicencos” (1915), etc.

Amb nostàlgia i delicadesa, proclama la tragèdia dels nàufrags del mar pitiús: “Recuerdos” (1915), escrita amb motiu del naufragi del pailebot Comercio, “En el salvamento del vapor Nautic” (1915) i “La barca del pescador”, poemes llegits al teatre Pereira en una funció de caritat el 2 de març de 1915, etc.

Endinsant-se en un món rural, religiós i tradicional, glosa cançons o pregàries plenes d’emoció: “La Estrella de Jacob” i “Al Santísimo Cristo del Cementerio”, (ambdues publicades a La Revista Popular, Barcelona 1880), “Serenata”, “El nuevo día” (1888), “De peligros y desgracias (Plegaria a la Stma. Virgen)”, sonets diversos sobre l’ostentació i la pedanteria, la calúmnia, la virtut, l’esperança, etc.

L’estil i la mètrica són d’estructura senzilla (sonets, romanços, cançons, etc.), amb un lèxic elegant però una mica enfarfegat; com escrigué el seu contemporani Josep Clapés: “les seues poesies tenen un singular encant, dicció galana, sentiment i bellesa”. Bona part de la seua obra poètica fou escrita durant els seus anys de docència a l’escola de nens del poble de Sant Josep de sa Talaia. En aquesta localitat construí la seua casa, la qual també va servir d’escola mentre va exercir com a mestre; durant les vacances tenia el costum de retirar-se amb alguns familiars a descansar a cala Corral, on departia amb els pescadors del lloc i es distreia en lectures o preparant alguns dels seus treballs literaris.

A primer d’octubre de 1922 i després de més de cinquanta anys dedicats a l’ensenyament, se li concedí la jubilació. En sessió plenària de 8 de setembre de 1922, l’alcalde, Josep Marí Ribas “Berris”, feu aquest comunicat als regidors: “...es posa en coneixement de la Corporació que el mestre d’escola nacional de nens de Sant Josep, Sr. Pere Escanellas, ha de ser jubilat a primer del mes entrant, i per tant el local on està instal·lada l’esmentada escola per les seues reduïdes dimensions, li és necessari. Per això, en aquest termini, la Corporació haurà de trobar un nou establiment per a l’esmentada escola”.

El mestre Escanellas continuà vivint a la seua casa de Sant Josep junt amb el seu fill Francesc, nomenat secretari de l’ajuntament josepí. El 18 d’agost de 1927, el ple de l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia sota la presidència de l’alcalde Llorenç Carbonell, acordà per unanimitat la següent proposta: “Tenint en consideració els rellevants serveis prestats a aquest poble, en la seua labor cultural durant prop de quaranta anys, pel zelós i il·lustrat Mestre Nacional Sr. Pere Escanellas Sunyer, donar el seu nom al carrer principal d’aquesta vila”, i així es va fer; més endavant seria declarat fill il·lustre d’aquest municipi.

Encara, el 1933, en organitzar-se la primera Colònia Escolar de les Pitiüses —establerta a sa Sal Rossa—, fou sol·licitat per tenir-ne la seua direcció, però, a causa de la manca de salut, se’n disculpà i es conferí aquest càrrec al seu amic, el mestre Antoni Albert.

Morí el 23 d’abril de 1936; el seu fill Francesc disposà el seu enterrament al cementeri de la ciutat d’Eivissa, on va ser portat en braços per exalumnes i vesins del poble de Sant Josep. [JMR]

Descàrregues

Col·laboradors