Escandell Bonet, Bartomeu

Escandell Bonet, Bartomeu (Eivissa 1924 — 2012) HIST/SOC Historiador, primer eivissenc que assolí una càtedra universitària d’història. És autor d’importants estudis dedicats a les Pitiüses.

Va néixer al barri de la Marina de la ciutat d’Eivissa, al si d’una família benestant, d’educació profundament catòlica. La seua germana Josepa Escandell Bonet és autora de diverses obres de teatre costumista. Bartomeu Escandell va estudiar a l’illa fins que accedí a la universitat, decidit per la seua vocació per la història, el 1943. Com a escolar visqué l’etapa de transformació de l’ensenyament promoguda pels governs de la II República i el sotrac de la Guerra Civil espanyola.

Fou alumne, entre altres, dels mestres Joaquim Gadea Fernández, Emili Garcia Rovira i Miquel Tur Costa i dels professors de batxillerat Manuel Sorà Boned i Isidor Macabich Llobet. Gràcies a Macabich entrà en contacte directe amb la documentació històrica de diferents arxius insulars i aquest fet l’ajudà a comprendre la transcendència d’estudiar els costums, les tradicions i la llengua d’Eivissa, context en què ell mateix s’havia educat.

En aquest aspecte de la seua formació cultural, jugà un paper important la repetida observació de la col·lecció de material etnogràfic existent a la biblioteca de la Caixa de Pensions, i també la lectura de molts dels llibres que posava a l’abast del públic aquest centre cultural.

Va pertànyer a la Banda Municipal de Música d’Eivissa, dirigida aleshores per Casimir Cemborain, de qui prengué classes de clarinet i de violí. Fou un fet transcendent del seu procés formatiu.

De ben jove col·laborà en el Diario de Ibiza al qual facilitava traduccions de la premsa radiada anglesa.

Va estudiar batxillerat a Eivissa i el 1943 obtengué el títol de batxiller universitari per la Universitat de Barcelona, es va llicenciar en filosofia i lletres a la Universitat de València i es doctorà a la Universitat de Madrid amb el Premi Extraordinari Nacional de Doctorat. Va ser becat pel Ministeri d’Educació Nacional, per l’Institut Gonzalo Fernández de Oviedo (dedicat a la història d’Amèrica, CSIC) i seguí cursos a París, Brussel·les i Estrasburg.

Ha ocupat, des de 1948, el càrrec de professor ajudant, d’adjunt i d’encarregat de càtedra a la Universitat de Madrid. A la universitat de Salamanca fou catedràtic d’història moderna i després a Oviedo, a València i a Alcalà de Henares. Va ser professor extraordinari del Mary Baldwin College depenent de la Universitat d’Staunton (Virgínia, EUA) i Special Member of the staff de la universitat de l’estat de Pennsylvània (EUA).

Dins l’administració i gestió d’universitats ha estat secretari de la Universitat de Salamanca, administrador general de la Universitat i director de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE) de la Universitat Complutense de Madrid, director del Col·legi Universitari Integrat Arcos del Jalón —l’únic a l’Estat espanyol— i rector del Col·legi Major César Carlos per a postgraduats i subdirector general de Centres Universitaris del Ministeri d’Educació i Ciència entre altres.

Destaca la feina dedicada a la fundació de la Universidad Internacional del Mediterráneo d’Eivissa, de la qual fou rector.

A Alcalá de Henares va ser un dels promotors de la restauració de la Universitat d’aquesta localitat —degà-fundador de la Facultat de Filosofia i Lletres—, posteriorment director del departament d’Història Moderna, director de l’Escola Universitària de Formació de Professorat d’EGB Cardenal Cisneros i president i fundador de la Institución d’Estudios Complutenses (1982). Fou degà honorari de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alcalá.

Dins l’àrea de la gestió i dins l’àmbit d’aquesta darrera universitat, va ser responsable de recuperació del patrimoni immoble relacionat amb la figura de Cisneros, edificis després destinats a facultats. Va impartir la lliçó inaugural de la nova Universitat d’Alcalá en un acte solemne al qual assistí Joan de Borbó. També en relació amb aquest centre d’estudis superiors, va redactar el pla d’estudis de la Facultat de Lletres, l’anomenat Pla Escandell, que contemplava assignatures com geohistòria, estadística aplicada i tècniques gràfiques, epistemologia històrica i altres que s’aplicaven, de manera pionera a l’Estat espanyol, a l’estudi de la geografia i la història.

Entre les seues obres d’investigació destaquen els llibres Aportación al estudio de las las murallas renacentistas de Ibiza (Instituto de Estudios Ibicencos, Eivissa 1970), El modelo cisneriano de actuación histórica (Universitat d’Alcalá de Henares, Alcalá 1980), Historia Moderna, Estructura y autoridades (1972), Historia de España. Siglo XIX, Historia de España. Siglo XX, Las Baleares. Geohistoria y Realeza en la forja de su identidad colectiva (FIES, Madrid 1988), Baleares y América (Madrid 1992, editat també en CD ROM), Teoría del discurso historiográfico (Universitat d’Oviedo, Oviedo 1992), Ibiza y Formentera en la Corona de Aragón (siglos XIII-XVIII) (Palma 1994), Ibiza y Formentera en la Corona de Aragón (siglos XIV-XVI) (Palma 1995), Ibiza y Formentera en la Corona de Aragón (siglo XVII) (Oviedo 2000) i altres. És autor i director, juntament amb J. Pérez Villanueva, de l’obra col·lectiva Historia de la Inquisición en España y América, obra en tres volums temàtics (Madrid 1984, 1993 i 2000).

A més, ha publicat nombrosos articles i entrades a enciclopèdies i revistes especialitzades com Mercurio, Peruano, Revista de Indias, Hispania Sacra, Archivum, Universitas, Serra d’Or, Zephyrus, Anuario de Historia Social y Económica, Annuario dell’Instituto Storico per l’Età Moderna, Sociedade de Estudos do Século XVIII, Columbia University Press i d’altres. Destaquen les seues col·laboracions a la revista Ibiza (segona època) i el setmanari Isla.

Així mateix, ha participat en diverses edicions de congressos i simposis a Espanya i fora, entre els quals destaquen el Congrés del Llevant Espanyol, el de Cooperació Intel·lectual, de la Corona d’Aragó, l’Internationale sull’Inquisicione de Roma-Nàpols, Nova York, Chicago, Lisboa, Sao Paolo, Rio de Janeiro, Mèxic DF i altres.

Ha estat guardonat amb el Botó d’Or del Cèsar Carles, l’Orde d’Alfons X el Savi, l’Orde del Mèrit Turístic, l’Orde del Mèrit Civil, la Medalla de l’Ajuntament d’Alcalá de Henares, la Medalla d’Or de Sant Jordi que li lliurà J. A. Samaranch com a president de la Diputació de Barcelona el 1974 i altres. El 2011 fou distingit amb la Medalla d'Or del Consell Insular d'Eivissa.

Fou acadèmic corresponent per Eivissa a la Real Academia de la Historia de Madrid, càrrec que ocupà anteriorment Isidor Macabich. També fou acadèmic de l’Acadèmia Portuguesa de la Història.

El 1990 la Universitat d’Alcalá va reunir i editar en un volum titulat Estudios Cisnerianos. In honorem B. Escandell Bonet collectanea dicata, els articles, ponències i lliçons impartides per aquest autor sobre el tema de Cisneros. La seua biografia va ser inclosa a l’obra d’Edward A. de Meijer Dictionnaire biographique des personalites europeennes conteporaines (Brussel·les, 3a ed. 1972).

Malgrat el seu allunyament físic d’Eivissa, va mantenir sempre un estret contacte amb l’illa i li va dedicar importants esforços intel·lectuals entre els quals destaquen els anomenats Aportación a la historia de las murallas renacentistas de Ibiza i, especialment, els quatre volums d’Ibiza y Formentera en la Corona de Aragón (tomo I, 1994: Siglos XIII-XVIII; tomo II, 1995: Siglos XIV i XVI; tomo III/1, 2000: De la crisis barroca a la planificación ilustrada –siglo XVII–; tomo III/2, 2008: La planificación ilustrada –siglo XVIII–); així com també la seua col·laboració altruista en la redacció de la documentació necessària per a la candidatura d’Eivissa Patrimoni de la Humanitat, esforç premiat per l’èxit de la declaració per part de la Unesco l’any 1999.

Mereix especial atenció el fet que Escandell fou el primer historiador professional, de carrera, de reconegut prestigi que ha dedicat bona part dels seus estudis a la construcció de la història illenca. Jubilat de la feina docent universitària des de 1990, va desplegar des d’aleshores una activitat més intensa que el va portat, a més d’altres projectes, a la direcció d’una història del Reial Madrid Club de Futbol, encarregada pel mateix club madrileny en ocasió del centenari de la fundació de la societat.

Escandell va ser qualificat per Marià Villangómez com a alt valor intel·lectual de l’illa.

El 2011 se li concedí la Medalla d'Or del Consell Insular d'Eivissa. [AFA]

Descàrregues

Col·laboradors