Eixample, s’

Eixample, s’ GEO Extens barri de la ciutat d’Eivissa, situat a la part central del municipi i a l’oest i nord-oest del centre històric de la ciutat. Compta amb 54,36 ha (543.582 m2), significa un 5% de la superfície total del terme municipal, la qual cosa pot donar una idea de la importància de la barriada.

La seua població és de 14.555 habitants, segons dades del padró municipal d’habitants de l’Ajuntament d’Eivissa de l’any 2001. Per tant, la densitat de població del barri és de 26.953 h./km2. Queda delimitat per l’avinguda d’Espanya, al sud; Vara de Rey i l’avinguda d’Ignasi Wallis, a l’est; l’avinguda de la Pau (denominació que rep al nomenclàtor de la ciutat el primer cinturó de ronda, PM-290) i les tres rondes que té en el seu si, al nord, nord-oest i oest.

Així, tres importantíssimes vies de comunicació separen s’Eixample de les barriades contigües: ses Figueretes, al sud, Vara de Rey i es Pratet, a l’est, i Can Misses i Ca n’Escandell, al nord i nord-oest.

L’origen del barri com a nucli urbà s’ha de situar entre els anys 1940 i 1950, moment en què començà a planificar-se urbanísticament una extensíssima zona rural al nord de l’avinguda d’Espanya i a l’oest dels límits urbans d’aleshores, fins arribar a les finques de can Misses, al nord, i de can Cantó, al nord-oest i oest. Fins aleshores, la ciutat d’Eivissa arribava a la confluència de les avingudes d’Espanya i d’Ignasi Wallis. Més enllà es trobava un ampli espai agrari de cultius d’horta, de secà i alguns habitatges unifamiliars dispersos.

Aquestes finques rebien noms com sa Reial, can Bellet, s’hort del Bisbe, es Siprer, can Xorat, ses Canyes, sa Creueta, s’hort d’en Solaies, sa Bodega, s’hort d’en Xim, es Llimoners, sa Colomina, es Clot o ses Figueretes. Cal dir que els anys cinquanta només la finca des Siprer tenia un cert desenvolupament edificatori, atesa la seua situació a la vorera nord de l’avinguda d’Espanya, prop del passeig de s’Alamera. A principi del segle XXI, bona part d’aquesta variada i original toponímia ha caigut en desús i alguns d’aquestos noms es mantenen com a noms d’alguns centres educatius o comerços.

A partir del 1940 i 1950, començà un desenvolupament urbanístic que pretenia transformar aquest sòl agrari en urbà, i es destinà la majoria de la superfície a acollir edificis plurifamiliars de considerable altura, amb una escassíssima previsió per a vials destinats al trànsit rodat i espais lliures i d’ús públic. En aquest sentit, cal recordar diversos projectes d’expansió urbanística amb l’ordenació dels eixamples, a càrrec de l’Ajuntament: pla d’urbanització entre les carreteres de Sant Josep i Sant Antoni, que presentava illes de cases irregulars (1944); projecte d’alineacions i rasants de l’eixample de la ciutat (1948); pla de l’eixample nord, entre la carretera de Sant Josep i Vara de Rey a l’actual avinguda de la Pau (1952); Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) —el primer de la ciutat— (1956).

Es comencen a dibuixar els eixamples entre els límits de la ciutat tradicional i el que seran les noves zones, residencials o turístiques. La disposició dels carrers és ortogonal i segueix els grans eixos de circulació rodada: l’avinguda d’Espanya, l’avinguda d’Ignasi Wallis i l’avinguda d’Isidor Macabich. Cap a aquest nou eix s’anirà desplaçant, gradualment, el centre oficial, comercial i de negocis de la ciutat.

L’evolució del barri de s’Eixample ha passat per diverses etapes. Després dels inicis de la urbanització de l’espai, es començaren a urbanitzar i edificar la immensa majoria dels solars urbans inclosos en el seu perímetre, fet que succeí en el transcurs dels anys setanta i vuitanta. Només restaran sense edificar algun solar aïllat i la zona nord-occidental del barri, adjacent amb l’avinguda de la Pau, corresponent als sectors urbanísticament anomenats unitat d’actuació 6 (UA-6) i sector 5 (S-5).

A la darreria del segle XX es varen començar a urbanitzar i edificar aquestos darrers solars, amb la qual cosa les possibilitats urbanístiques del barri de s’Eixample hauran quedat exhaurides, si no és que en el futur hi hagi alguna actuació rehabilitadora.

Pel que fa als habitatges de s’Eixample, es pot parlar de diverses tipologies. Referint-se als immobles destinats a un ús residencial, per un costat es trobaven les antigues cases pageses (unifamiliars i aïllades, en origen) que donaven nom a les finques.

En el primer terç del segle XX, s’assistí a la construcció d’edificis plurifamiliars de dues plantes (es tracta d’edificis de l’avinguda d’Espanya, carrers d’Abad y Lasierra i de Madrid). Els anys cinquanta, l’estat franquista aixecà dos edificis de protecció familiar, de tres altures, al voltant del començament de l’avinguda d’Isidor Macabich.

La tipologia més estesa és la d’edifici plurifamiliar, d’entre cinc i set altures. D’aquestes, les que s’han aixecat a partir dels anys vuitanta incorporen una primera planta dedicada a aparcament dels vehicles dels habitants dels immobles i, moltes vegades, presenten vies privades en forma de passadissos.

Ara bé, una part dels immobles de s’Eixample estan dedicats a un ús col·lectiu, com és el cas dels destinats a l’administració pública i a l’ensenyament.

El paisatge urbà de s’Eixample és molt paregut a un eixample de la segona meitat del segle XX d’una ciutat mediterrània i només els propis habitants de l’illa d’Eivissa serien, per la seua experiència vital, capaços de reconèixer el paisatge d’aquest barri respecte d’un altre del mateix espai europeu i de la mateixa època històrica.

Una de les principals característiques del barri de s’Eixample és l’estretor de molts dels seus carrers. Si s’exceptuen la principal via pública que creua la barriada d’est a oest —l’avinguda d’Isidor Macabich— i molts dels vials que s’estan desenvolupant, a principi del segle XXI, al sector nord i nord-oest del barri, com pot ser el cas del bulevard d’Abel Matutes, la resta de carrers presenta una amplada d’uns vuit metres entre façana i façana, la qual cosa només permet la circulació de vehicles per un sol carril i les consegüents molèsties per al trànsit rodat. Aquesta mida tan estreta és fruit d’un model de desenvolupament urbanístic poc exigent amb els espais públics lliures que havien de deixar a la ciutat els promotors dels immobles d’habitatges existents.

Una altra de les característiques és la considerable alçada dels edificis, els majors de tota la ciutat si s’exceptuen determinats hotels a zones turístiques litorals.

La trama urbana de carrers i places presenta una estructura ortogonal, però amb un dibuix no heterogeni; així, les illes de cases que romanen a la part meridional del barri, fins a l’avinguda d’Isidor Macabich, tenen una forma rectangular, en contrast amb bona part de les que se situen al nord d’aquesta via, que presenten formes més variades i irregulars.

Pel que fa als carrers, s’ha de remarcar que, a principi del segle XXI i malgrat el desenvolupament urbanístic que ha patit la ciutat d’Eivissa, encara resten alguns carrers per finalitzar, des del punt de vista del ferm i de les voreres, i hi ha alguns petits solars sense desenvolupament a terrenys de l’antiga finca de sa Colomina, el sector que ha tardat més a urbanitzar-se.

A una ciutat com la d’Eivissa, tan poc dotada d’espais públics en forma de places i jardins, s’Eixample en concentra una bona part, tot i que molts d’aquestos espais són dels anomenats durs, és a dir asfaltats, menys el cas del parc de la Pau, inaugurat el 1995 sobre els terrenys que havia ocupat el Camp Municipal d’Esports, a la finca de sa Bodega. A banda d’aquest cas, les zones enjardinades del barri solen presentar-se aïllades i ocupen superfícies petites; es tracta d’una bona part de les cantonades de les illes de cases. S’ha de mencionar que la tipologia d’urbanització que presenta és intensiva, gràcies a uns generosos coeficients d’edificabilitat (relació de m2 d’edificació per m2 de superfície de solar) que han permès els PGOU de la ciutat d’Eivissa.

El barri de s’Eixample compta amb reconeixement administratiu per part de l’Ajuntament de la Ciutat d’Eivissa; des del 1999, s’ha nomenat un regidor responsable del barri. Pel que fa a la demografia, cal destacar que la majoria dels seus habitants han nascut a la ciutat o a l’illa, un 60% són descendents de pares i mares també nascuts a la ciutat o a l’illa i la resta nascuts a la península Ibèrica; una minoria dels habitants és d’origen extracomunitari, resultat de les fortes onades immigratòries que està vivint la societat eivissenca a final del segle XX i principi del XXI.

Quant al nivell socieconòmic dels habitants del barri és mitjà, existeix una forquilla entre els nivells mitjà-baix i mitjà-alt, depenent bastant dels edificis en què viuen i els sectors del barri. Bona part dels habitants són empresaris i la població ocupada sol gaudir de contractacions per a tot l’any; el percentatge de persones que treballen al mateix barri supera el 50%.

En relació a la composició per edats i per sexes, la població és, el 2001, ortodoxa; és a dir, seguint el model estàndard de l’illa i amb unes pautes de comportament menys dinàmiques que altres barriades perifèriques que estan rebent la majoria dels immigrants d’incorporació tardana.

Una anàlisi de la infraestructura urbana de s’Eixample reflecteix que la majoria dels carrers compten amb ella, llevat d’algun dels carrers dels sectors que s’estan desenvolupant a principi del segle XXI. Pel que fa a les funcions i usos que es duen a terme en aquesta barriada, destaca la funció residencial (només cal recordar l’altíssima densitat de població: 26.953 h./km2). A més, s’hi troba molt representada la funció comercial; es constata que la immensa majoria de les plantes baixes dels edificis existents estan dedicades a acollir activitats de comerç al detall, excepte els edificis que compleixen una funció administrativa o d’ensenyament.

Aquesta darrera funció és molt important a s’Eixample, atès que el barri és la seu de tres col·legis públics (CP sa Bodega, CP es Portal Nou i CP sa Graduada), de dos instituts d’ensenyament secundari (IES Sa Colomina i IES Santa Maria), d’un col·legi privat i amb concert públic (Sa Real) i de la delegació a Eivissa i Formentera de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears.

La funció administrativa és representada per la seu del Consell Insular d’Eivissa i Formentera, la Direcció Insular de l’Administració de l’Estat, que es traslladà provisionalment al passeig Marítim, i altres organismes oficials.

La funció turística és gairebé inexistent al barri i només hi ha un centenar de places.

Les activitats esportives no compten amb un gran nombre d’instal·lacions, però cal destacar el Poliesportiu Municipal, les instal·lacions del Club de Tennis Eivissa i nombrosos gimnasos privats.

Quant als transports, s’ha de destacar que al barri s’hi troben la totalitat de les estacions d’autobusos que uneixen la ciutat amb diversos punts de l’illa d’Eivissa, encara que no es tracta d’una única instal·lació, sinó tres punts de sortida, arribada i adquisició de tiquets al llarg de l’avinguda d’Isidor Macabich.

Compta amb dues esglésies, la de Santa Creu i la de la Mare de Déu del Roser i Sant Ciriac.

Quant a la vida associativa, cal dir que s’Eixample no compta amb associació de vesins. [MCL]

URBAN Urbanísticament es dóna aquest nom al creixement de la ciutat d’Eivissa des de la segona estacada, actual carrer del Comte de Rosselló, fins arribar al primer cinturó de ronda. Després del primer eixample entre les dues estacades del barri del Poble Nou (1860), banda fora de la població només es trobava el passeig de s’Alamera i s’amarrador.

A petició de l’Ajuntament (1880), s’elevà instància al ministre de Guerra per continuar el creixement de la ciutat, ja que es tractava d’una plaça emmurallada. Fou concedida l’oportuna autorització (1881) amb tot un seguit de condicionants constructius (gruixos mínims dels murs) i urbanístics (alçada màxima i separació respecte de les muralles). També es prescribiren un conjunt de mesures higienitzadores per a la ciutat: prohibició de la cria d’animals, construcció de rentadors públics, un nou escorxador, etc. Al mateix temps, s’aprovà el projecte del port modern (1882).

Es construí el teatre Pereira (1897) segons les normatives aprovades el seu dia, que fou el primer edifici que s’aixecava fora de la segona estacada. Més enllà d’elements defensius per a la població, començà un nou creixement urbà de la ciutat, deixant enrere l’estructura històrica d’ocupació territorial (Dalt Vila, sa Penya, la Marina...) nascuda al voltant dels elements configuradors naturals: del turó proteccionista i de la badia.

Però, l’augment de la densitat de la població, les condicions higièniques i l’increment de les relacions comercials amb l’exterior, juntament amb la millora de la mobilitat amb l’interior de l’illa (noves carreteres), varen fer que l’Ajuntament tornàs a considerar la necessitat de nous creixements (1906), i així se sol·licità al Congrés dels Diputats (1909) igualar les condicions constructives per a les zones polèmiques amb les establertes per a la plaça militar de Lleida, en referència als gruixos dels murs.

Així, es demanà a la Diputació Provincial el concurs de l’arquitecte de la província per redactar el corresponent projecte. El nou creixement comprenia l’espai delimitat pel passeig de Vara de Rey, el Poble Nou i la murada renaixentista, entre els baluards de Sant Joan i de Sant Pere. L’arquitecte Josep Alomar Bosch fou el redactor del projecte; agafà com a base per al traçat dels carrers l’alineació del passeig, girant les testes de les illes del carrer del Comte de Rosselló per donar continuïtat als vials que hi arribaven des del Poble Nou; trencà les cantonades de les illes com havia fet Ildefons Cerdà a Barcelona. El projecte s’aprovà el 1912 i aquell mateix any varen sortir a subhasta pública els quaranta-dos solars edificables de s’Alamera, segons les condicions tècniques i econòmiques establertes per l’Ajuntament.

No obstant això, es rectificà l’amplada del carrer paral·lel a la murada, per ampliar-lo de quatre a vuit metres en resposta a la petició de l’Ajuntament, modificació que signà l’arquitecte provincial Guillem Reynés (1913), que en aquells moments havia redactat un avantprojecte per a un nou eixample: Vara de Rey nord, delimitat per la carretera de Sant Antoni, el passeig de Vara de Rey, la carretera de Sant Joan i la sèquia que anava de l’antic escorxador a can Ventosa. S’aprovà el 1915, amb la participació activa dels propietaris dels solars en el seu desenvolupament, comprometent-se en la seua urbanització.

Se seguiren el projecte, el model i les directrius de creixement adoptades per Josep Alomar a Vara de Rey, per després girar la malla per donar continuïtat al vial del Port amb l’actual avinguda de Bartomeu de Roselló. En adonar-se de la importància de la via, augmentà l’amplada de l’avinguda en el projecte definitiu fins als vint metres actuals.

Ateses les dificultats per vendre i edificar els quaranta-dos solars de s’Alamera trets a subhasta, la corporació municipal aprovà en sessió ordinària (el 2 de juny de 1916) la rebaixa d’un 20% en els preus de sortida, així com que del núm. 18 en endavant s’autoritzàs a construir planta baixa i pis, deixant de banda l’alçada reguladora dels 10,50 m.

Aquestos primers creixements utilitzaren parcialment les eines urbanístiques dels eixamples, ja que únicament estudiaren les continuacions i les connexions dels carrers existents a la ciutat amb els nous traçats proposats.

Fora d’aquestos espais ordenats, els anys vint del s XX es produïren de manera espontània tot un seguit de creixements com a resultat de petites parcel·lacions, que donaren lloc a una urbanització de xalets al voltant dels camins i de les vies de circulació (principalment, a la part de ponent de la carretera de Sant Antoni i de s’hort del Bisbe). Aquestes construccions i vies de comunicació existents condicionaren l’eixample comprès entre les carreteres de Sant Antoni i de Sant Josep, redactat per J. Alomar el 1930. Adaptà la trama de creixement al seguit de camins que naixien del cap de ponent de s’Alamera en totes direccions: cap as Clot, a sa Colomina, sa Joveria, etc. relacionant la ciutat amb la resta de l’illa.

El 1934, es tancava el cèrcol al voltant de les murades per la part de ponent amb la planificació d’un nou eixample, igualment redactat per J. Alomar. Aquest nou creixement preveia la urbanització del puig des Molins, on ja existien tot un seguit de construccions: sa Capelleta, a banda i banda de la via Romana, juntament amb els molins i les cases disperses pel puig.

A mitjan anys quaranta, es reprengueren els projectes d’expansió amb la planificació de nous creixements, a càrrec de l’arquitecte municipal Guillem Moragues. El 1944 es plantejà la continuació de l’eixample de 1930 entre les carreteres de Sant Josep i de Sant Antoni, seguint el traçat dels antics camins rurals. Igualment, el 1946 es realitzà el projecte d’alineacions i rasants dels carrers compresos entre l’avinguda de Bartomeu de Roselló i el passeig de Vara de Rey. El 1949 es dibuixà el projecte de rasants i alineacions de l’Eixample nord de la ciutat que, juntament amb el pla de l’Eixample sud-oest des Molins i ses Figueretes (1952), ocuparen tots els terrenys existents a l’entorn de la ciutat, fins arribar al camí des Quatre Cantons (primer cinturó de ronda).

Aquestes actuacions canviaren l’aspecte de la ciutat per l’actual de principi del s XXI. L’aprovació de la Llei del sòl (1956) i l’obertura de l’aeroport d’Eivissa (1958) assenyalaren l’inici d’una nova etapa urbanisticoeconòmica que comportà nous creixements i nous documents urbanístics per al desenvolupament de la ciutat.

El 1969 l’arquitecte Rafel Llabrés redactà el primer pla general d’ordenació urbana (PGOU) de la ciutat, en compliment de la legislació del sòl. [JPB/MDT/TMT]

Descàrregues

Col·laboradors