Eivissa-Història-Política

Eivissa-Història

Política

Eleccions generals

Els demòcrates pitiüsos del postfranquisme varen donar-se a conèixer públicament a les sis de la tarda del dissabte 10 de gener de 1976, gairebé dos mesos després de la mort del dictador. Aquella jornada, al voltant de dues-centes persones es varen congregar a l’Ajuntament d’Eivissa per lliurar a l’aleshores alcalde, Joan Cardona Tur, un manifest en el qual se sol·licitava al Rei la promulgació d’una amnistia política. Joan Tur Ramis, socialista i membre de la clandestina Junta Democràtica de les Pitiüses, va ser l’encarregat de llegir aquell document, subscrit per 1.200 persones, en què es demanava l’amnistia de tots els presos i exilats polítics com a primer pas per a la restauració de les llibertats polítiques.

El 15 de desembre de 1976, el 94% dels pitiüsos va recolzar la Llei de la reforma política, que permetria la transició de la dictadura a la democràcia.

El 1977 es convocaren les primeres eleccions generals. A les illes Balears la Unió de Centre Democràtic (UCD) obtengué quatre diputats i tres senadors, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) dos diputats i un senador, i Aliança Popular (AP) un senador, Abel Matutes Juan , senador per Eivissa i Formentera amb 8.862 vots; Matutes es va presentar com a candidat de la coalició S’Unió i derrotà la candidatura unitària de les esquerres del Bloc Autonomista , encapçalada pel filòleg i músic Isidor Marí Mayans , que va aconseguir 6.603 vots i que estava formada pel Partit Socialista Popular (PSP) i el Partit Comunista d’Espanya (PCE), amb el suport del PSOE, del Moviment Socialista d’Eivissa i Formentera, del Partit Social Demòcrata (PSD) i del Grup Independent. Altres forces polítiques que es presentaren a les eleccions al Senat foren Unió de Centre Democràtic (UCD, liderada per Guillem Tuells Riquer , amb 5.584 vots), el Partit d’Eivissa i Formentera (PEF, encapçalat per Marià Llobet Roman, amb 1.143 vots) i la Unió Democràtica de les illes Balears (UDB, d’Ernest Altès, amb 265 vots). El PSP, el PSOE i el PCE es presentaren per separat en les llistes al Congrés dels Diputats.

El procés conegut com la transició demanava que els ciutadans de l’Estat espanyol opinassin sobre el projecte de Constitució redactat per les Corts Constituents, sortides de les eleccions de 1977. El 6 de desembre de 1978 se celebrava el referèndum per la Constitució. A les illes Balears es donà un 63% dels vots favorables. Va destacar l’alt índex d’abstenció als municipis de Santa Eulària i Sant Joan, que superà el 50%. La Carta Magna permetia que els territoris insulars es poguessin constituir en comunitats autònomes (article 143 i següents) i les illes de l’arxipèlag balear havien de tenir una administració única en forma de consells (article 141.4).

El primer de març de 1979 es convocaren eleccions generals a les noves Corts. A les illes Balears els resultats donarien a la UCD quatre diputats i dos senadors, al PSOE dos diputats i un senador i a la Coalició Democràtica, un senador, Abel Matutes, per la circumscripció d’Eivissa i Formentera, que tornà a derrotar la candidatura del Bloc Autonomista, liderada per Isidor Marí.

Fins a les eleccions generals del 28 d’octubre de 1982, no hi hagué ciutadans pitiüsos asseguts a la Cambra Baixa. Abel Matutes Juan (per Aliança Popular) i Jaume Ribas Prats (pel PSOE) varen ser elegits diputats. En aquesta ocasió, l’escó del Senat per Eivissa i Formentera el va obtenir Enric Ramon Fajarnés, que representava una coalició entre Aliança Popular i el Partit Demòcrata Popular.

Aquest repartiment d’escons (el senador i un diputat per a la dreta, i un diputat per al PSOE) es repetiria fins a les eleccions legislatives del 3 de març de 1996: en les generals de 22 de juny de 1986, Alons Marí Calbet (per Coalició Popular) es convertí en el nou senador, mentre que Enric Ribes Marí (PSOE) i Enric Ramon Fajarnés (Coalició Popular) varen ser triats diputats; en les eleccions del 29 d’octubre de 1989, Alons Marí va tornar a ser senador (Partit Popular), i varen ser escollits com a diputats Antoni Costa Costa (PSOE) i, de nou, Enric Ramon Fajarnés (PP); i en les eleccions generals del 6 de juny de 1993, el senador electe fou Josep Juan Cardona (PP), mentre que Maria Lluïsa Cava de Llano Carrió (PP) i, novament, Antoni Costa (PSOE), varen aconseguir l’escó al Congrés.

El 1996 la dreta va perdre, per primera vegada en la recent història democràtica de les Pitiüses, l’escó del Senat. Pilar Costa Serra, en representació d’una agrupació d’electors progressista anomenada Eivissa i Formentera al Senat, assolí un seient a la Cambra Alta. Costa estava recolzada per ciutadans independents progressistes i pels cinc partits de l’esquerra pitiüsa (PSOE, Els Verds, Esquerra Unida, Entesa Nacionalista i Ecologista i Esquerra Republicana de Catalunya). Al començament de 1999, Costa va ser substituïda en el Senat per Isidor Torres Cardona, el primer formenterer que arribava a aquest càrrec. D’altra banda, després de les eleccions de 1996 l’excomissari europeu Abel Matutes Juan va ser nomenat ministre d’Afers Exteriors del Govern central, presidit per José María Aznar.

En les eleccions legislatives celebrades el 12 de març de 2000, Enric Fajarnés Ribas recuperà per al PP l’escó del Senat perdut el 1996. Els progressistes, aquest cop sota el nom Pacte per Eivissa i Formentera, presentaven com a candidata la consellera de Cultura Francesca Tur Riera. Maria Lluïsa Cava de Llano Carrió (PP) va tornar a ser triada diputada, si bé tres mesos després de les eleccions fou nomenada adjunta al Defensor del Poble, per la qual cosa hagué de renunciar al seu escó. Els ciutadans de les Pitiüses es quedaven així de nou sense diputats a Madrid, atès que, a més, en aquells comicis el PSOE pitiús no va poder revalidar l’escó que mantenia des de 1982.

Eleccions municipals i autonòmiques

El procés de construcció d’un marc autonòmic començà a assolir algunes fites, encara que per a la seua configuració definitiva s’hagué d’esperar a 1983. El març de 1978 es produí l’aprovació a Eivissa del Projecte de Règim Preautonòmic per a l’autonomia de les illes Balears, per part de l’Assemblea de Parlamentaris, procés que desembocà en la constitució provisional del Consell General Interinsular de les Illes Balears, al castell de Bellver de Mallorca, el 28 de juliol de 1978, presidit per Jeroni Albertí Picornell. L’octubre d’aquell mateix any es posava fi a l’existència de la Diputació Provincial de Balears .

El 3 d’abril de 1979 es convocaven les primeres eleccions municipals democràtiques i les primeres eleccions als consells insulars. A Eivissa les guanyà l’Agrupació d’Electors Independents al Consell d’Eivissa i Formentera, amb el suport de Coalició Democràtica . Cosme Vidal Juan (delegat del Govern a les Pitiüses des de 1977) va ser el primer president de la institució supramunicipal, que tengué la seu provisional a l’edifici de l’Ajuntament d’Eivissa. Poc després, va néixer el precedent del govern de les illes Balears. El 5 de maig de 1979 es constituí el nou Consell General Interinsular, al palau de l’antiga Diputació, a Palma. Veia la llum una vella aspiració de part de la societat balear.

Aquell mateix any, un Reial Decret (Decret de bilingüisme ) regulava la incorporació al sistema d’ensenyament de les illes Balears de les modalitats insulars de la llengua catalana i de la cultura, mesura ben necessària per l’estat feble que començava a apuntar la situació del català a Eivissa.

El procés per assolir majors cotes d’autogovern i un marc estatutari continuà quan un grup de diputats del Consell General Interinsular, presentà, el març de 1981, l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per a les illes Balears, que no pogueren assimilar-se estatutàriament a Catalunya, al País Basc, a Galícia i a Andalusia, atès que el juliol del 1981, la UCD i el PSOE decidiren, al marge de la resta de forces polítiques, adoptar per a la nostra comunitat autònoma la via de l’article 143 de la Constitució, l’anomenada via lenta, d’assumpció de l’Estatut d’Autonomia. Entre agost i desembre de 1981, els ajuntaments es pronunciaren respecte de la iniciativa autonòmica. En general, les illes Pitiüses no la secundaren, excepte els ajuntaments d’Eivissa i el de Sant Antoni. Així, el Consell Insular i els Ajuntaments de Santa Eulària, Sant Josep i Sant Joan s’hi manifestaren en contra.

Malgrat això, el balanç de la consulta a les administracions locals fou positiu i, el desembre del mateix any, l’Assemblea de Parlamentaris i Consellers Interinsulars va aprovar el Projecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears, admès a tràmit legislatiu pel Congrés dels Diputats, el 17 de febrer de 1982. El procés autonòmic arribà a un punt definitiu el 25 de febrer del 1983, quan s’aprovà al Congrés dels Diputats el Projecte d’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears. Segons el text aprovat, l’article 18.1 disposa les institucions d’autogovern de les illes: “L’organització institucional autonòmica serà integrada pel Parlament, pel Govern i pel president de la Comunitat Autònoma”. L’article 18.2 sanciona el paper del Consell Insular d’Eivissa i Formentera com a govern insular: “Correspondran als consells insulars el govern i l’administració de les illes de Mallorca, Menorca i Eivissa-Formentera i el de les illes adjacents a aquestes...”

Ja només restava dibuixar el que havia de ser el primer parlament en la història de les illes Balears i la institució de representació popular dels pobles que formen aquest arxipèlag. Després de les eleccions autonòmiques i municipals (que a les Balears sempre es convocaren al mateix temps) del 8 de maig del 1983, es constituïa el Parlament de les Illes Balears (31 de maig) amb la següent composició: Coalició Popular (CP), 21 diputats; Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), 21; Unió Mallorquina (UM), Partit Demòcrata Liberal (PDL) i Independents Menorquins, 8; Partit Socialista de Mallorca (PSM) i Partit Socialista de Menorca (PSM)-Agrupament d’Esquerres, 4. A Eivissa, les eleccions les guanyà Coalició Popular (a diferència de Formentera, on el triomf fou per al PSOE) i, així, per segona ocasió, Cosme Vidal presidí el Consell Insular d’Eivissa i Formentera. El PSOE va obtenir en aquesta ocasió cinc consellers i el PDL un (Alons Marí Calbet).

El PP assolí la majoria absoluta en la Institució insular en les eleccions autonòmiques del 10 de juny de 1987 i la revalidà fins a les eleccions del 13 de juny de 1999. Durant aquest període de dotze anys fou president Antoni Marí Calbet . Així, en aquells comicis, els populars aconseguiren set consellers, mentre que el PSOE en va obtenir cinc i el Centre Democràtic i Social, un. En els comicis del 26 de maig de 1991 els resultats foren idèntics als anteriors. No obstant això, el CDS va desaparèixer de l’escena política i aquest escó fou ocupat per l’expresident insular Cosme Vidal Juan, que havia presentat la seua candidatura per la Federació d’Independents d’Eivissa i Formentera (FIEF); finalment en les eleccions del 28 de maig de 1995 el PP aconseguí vuit escons i el PSOE, quatre. Els ecologistes, a través d’Els Verds (amb Josep Ramon Balanzat com a cap de llista) estigueren representats per primera vegada a les institucions (també havien obtengut un regidor als ajuntaments de Sant Antoni, Sant Josep, Eivissa i Santa Eulària).

El 22 de gener de 1999 va tenir lloc una manifestació multitudinària organitzada pel Grup d’Estudis de sa Naturalesa (GEN) i recolzada per totes les formacions d’esquerres pitiüses, en la qual milers de ciutadans demanaven mesures urgents per tal d’aturar el creixement urbanístic que patien les Pitiüses. En aquell moment la imminent construcció d’un camp de golf a Cala d’Hort va ser-ne el detonant. Onze mil pitiüsos varen manifestar-se aquella jornada pels carrers de la capital, un fet sense precedents, si bé l’octubre de 1977 i diverses vegades durant els anys noranta tingueren lloc altres actes multitudinaris en els quals els ciutadans demanaven a les institucions que protegissin zones de gran valor ecològic, com ara ses Salines.

La manifestació del 22 de gener va suposar el tret de sortida per al canvi polític que es produí mesos després, si bé el Govern Balear, en mans del PP i presidit per Jaume Matas, intentà donar resposta a aquell anhel popular amb la promulgació de les Directrius d’Ordenació del Territori (DOT), insuficients segons el parer dels grups ecologistes i dels partits d’esquerra.

La situació política va canviar completament en les eleccions autonòmiques i locals del 13 de juny de 1999. Els progressistes, mitjançant una coalició integrada per les mateixes formacions que recolzaren la candidatura unitària al Senat de 1996 denominada Pacte Progressista, a més de la Coordinadora d’Organitzacions Progressistes de Formentera (COP), nom d’aquesta aliança a la pitiüsa menor, assoliren set dels 13 consellers (els altres sis correspongueren al Partit Popular) al Consell Insular. Per primera vegada en la història pitiüsa, l’esquerra tenia l’oportunitat de governar les illes. També per primera vegada hi figurava una dona com a presidenta de la institució, l’exsenadora Pilar Costa Serra. La majoria aconseguida pel Pacte es va veure regirada deu mesos després de les eleccions, quan el conseller Joan Buades (Els Verds), que fins aleshores dirigia la conselleria de Medi Ambient, es deslligà de la coalició progressista i s’integrà en el grup mixt.

El canvi polític també arribà el juny de 1999 a alguns municipis. Per tan sols un centenar de vots, el Pacte Progressista arrabassà l’alcaldia d’Eivissa al PP, mentre que la COP va obtenir una àmplia victòria a Formentera. En la resta d’ajuntaments, el PP seguí governant, encara que a vegades en minoria, com a Sant Joan i a Sant Antoni. [APG/JmLR/MCL/MjVT]

Descàrregues

Col·laboradors