Eivissa-Història contemporània

Eivissa-Història

Història contemporània

A començament del s XIX, l’illa d’Eivissa rebé les influències, tímides, de les polítiques iniciades el segle anterior pels il·lustrats que tractaven de modernitzar i racionalitzar aquest territori. Així, es pot dir que el 1800 Eivissa encara no es diferenciava gaire de la societat de l’època moderna.

De totes maneres, l’economia insular començava a prendre una tendència oberta a l’exterior, gràcies a la constant activitat de les drassanes de la capital i a l’existència d’una activa marineria. Hom pot dir que la centúria del XIX significarà per a Eivissa un notable canvi social, econòmic i cultural.

Demogràficament, s’assistí a un gran avanç en el nombre de pobladors: dels 15.000 del final del segle XVIII, es passarà als 26.000 del final del XIX, i això malgrat moviments emigratoris causats per crisis de producció i de subsistència al camp eivissenc. 7.000 persones arribaran a emigrar cap a Algèria i l’Amèrica Llatina.

La conflagració coneguda com Guerra del Francès (1800-1812), tengué escasses repercussions a Eivissa, llevat d’alguns episodis marítims, com fou el cèlebre cas de la presa del Felicity, vaixell de l’armada anglesa, capturat a la boca del port d’Eivissa pel vaixell capitanejat per Antoni Riquer, un espectacle que la població va poder contemplar des de les murades. Una altra de les repercussions que va tenir la Guerra del Francès va ser la d’acollir refugiats polítics espanyols i presoners francesos (el 1812 n’arribaren 168, procedents de Mallorca), encara que no hi ha dades que la seua presència a Eivissa fomentàs cap canvi, com era d’esperar en persones d’esperit liberal com aquelles. Alguns dels religiosos que no volgueren viure sota el règim liberal a l’Estat espanyol estigueren allotjats al convent de Sant Domingo.

El primer període constitucional que existí a l’Estat espanyol, el de les Corts Constituents de Cadis (1810-1813), que acabaria albirant la Constitució del 1812, comptà amb la presència d’algun personatge eivissenc en el seu si: Josep Ribes Ribes (1763-1831), capellà josepí, hi anà com a diputat liberal (a partir de 1810) i el bisbe Blas Jacobo Beltrán , hi anà com a diputat conservador per Aragó en la segona convocatòria d’aquest període (1813), com a reacció a les disposicions laiques de la Constitució de 1812. El breu període constitucional va permetre la declaració de l’Ajuntament constitucional d’Eivissa (novembre de 1812), únic ajuntament constituït, al marge del de Sant Joan de Labritja.

El primer decenni del XIX es va veure a Eivissa una certa revifada dels plans de millores dels il·lustrats, però la restauració del totalitarisme amb l’arribada al tron de Ferran VII va fer que les institucions oficials i la societat fessin una reculada de 180 graus, amb la consegüent destrucció dels signes de l’etapa il·lustrada.

Pel que fa a l’Església de la primera meitat del XIX, els bisbes eivissencs continuaren amb les ànsies modernitzadores dels seus antecessors il·lustrats, encara que amb poc èxit. Des d’Eustaqui de Azara (1788-1794), encapçalaren la diòcesi d’Eivissa i Formentera Climent Llócer (1795-1804), Blas Jacobo Beltrán (1805-1815), Felipe González Abarca (1816-1829) i Basilio Antonio Carrasco (1831-1852). A partir de 1851 el bisbat es trobava en situació d’extinció i el concordat passà l’administració al bisbat de Mallorca. De 1852 a 1928 només hi hagué a les Pitiüses vicaris capitulars.

El fenomen dels enfrontaments entre el camp i la ciutat, que sempre havien existit, s’agreujà el primer terç del segle XIX. Així, es poden constatar revoltes pageses documentades els anys 1806, quan les autoritats de la Vila d’Eivissa pretengueren cobrar les contribucions endarrerides d’anys anteriors, qüestió que ocasionà que homes armats de la pagesia n’exigissin l’exempció, amb resultat infructuós i empresonaments i condemnes. El 1810, hi hagué un conflicte similar a l’anterior; també el 1821 i el 1822, aquest de mossons —habitants de Dalt Vila— contra banyaculs —habitants dels barris mariners de sa Penya i la Marina—; el 1823, el 1824, el 1835, any de la revolta carlina, durant la qual es concentaren 300 revoltats a la creu de Portmany, amb dos dels seus caps executats, i el 1868, contra la reina Isabel II. Aquestes revoltes pageses tengueren com a motiu la reivindicació de drets i la protesta organitzada contra els impostos abusius, i tengueren lloc en moments de males collites.

Sota el regnat de l’absolutista Ferran VII (1808 i 1814-1833), Eivissa va veure el reconeixement del Seminari, que esdevengué un veritable focus cultural al llarg del s XIX. El Trienni Liberal (1820-1823) comporta la primera expulsió dels pares dominics, el 1820, establerts a Eivissa des del s XVI. La marineria eivissenca va prendre part en les conflagracions d’aquest període de lluita ideològica. Així, el 1822, hi hagué l’expedició amb tres vaixells armats d’Antoni Riquer a Cartagena, bastió liberal empaitat pels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que eren tropes franceses que havien acudit en auxili de Ferran VII. El marí Riquer acabà patint la repressió conservadora després de 1823.

Les tècniques de la principal activitat productiva, l’agricultura, no havien canviat respecte de centúries anteriors, encara que les expansions demogràfiques obligaren a conrear noves terres (moltes d’elles amb rendiments minsos), amb una posterior crisi agrària la segona meitat del segle i amb una tímida introducció de nous conreus.

Pel que fa a la indústria, Eivissa no seguí el procés industrialitzador d’altres terres, com pot ser el cas de Catalunya o de Menorca i Mallorca, i va ser un sector molt reduït, encara que existissin intents modernitzadors i diversificadors de la producció.

El 1833 significà la instauració d’un règim liberal, encapçalat per la reina Isabel II (1833-1868). Una de les seues conseqüències més palpables va ser la instauració d’un nou mapa administratiu: fruit d’una intenció centralista i ordenadora nova, respecte de la situació des de l’edat mitjana, sorgeixen les províncies i els municipis; així, es creà la província de les illes Balears, amb capital a Palma, l’alcalde de la qual serà, a més, el cap polític provincial; d’altra banda, un Estat allunyat de les illes i desconeixedor de la seua organització territorial tradicional, decidí crear els actuals municipis seguint els seus propis criteris. El fet és que, durant molt de temps, la immensa majoria del poble desconegué aquest fet, senyal de la manca de desenvolupament de les administracions creades, i continuaren regint-se per les divisions habituals (véndes, parròquies, etc.). A tots els municipis es desconeixia el nom del batle, llevat de casos puntuals del municipi d’Eivissa i, sobretot, a partir de final de segle.

A més, els liberals governants a l’Estat aprofundiren el procés de desamortització dels béns eclesiàstics (començat a final del XVIII, però sense gaires efectes pràctics), en el qual destacà la desamortitzacció del cap de Govern, Mendizábal. A Eivissa, una de les principals actuacions afectà el convent dels pares dominics, la qual cosa hi permetrà l’establiment de l’Ajuntament d’Eivissa, el 1835, a més de la desaparició de l’escola que hi tenien. Convé tenir en compte que a Eivissa en mans dels ordes religiosos o de l’Església hi ha hagut pocs béns. L’Església va perdre la potestat de recaptar els delmes i deu finques, les úniques de les quals era propietària. La desaparició dels delmes comportà pocs beneficis per als pagesos eivissencs, atès que es varen veure obligats a pagar impostos estatals.

El 1845, el governador provincial, Maximilià Gibert , visità Eivissa i deixà constància d’un estat d’infraestructures dolent i d’una economia productiva massa antiquada. En el camp de l’economia es fundà, el 1845, la Societat Econòmica d’Amics del País Las Pitiusas, encara que no va obtenir resultats tangibles. Pel que fa a l’ensenyament, hom pot observar l’obertura el 1861, a la Marina, de la primera escola pública, en resposta a la llei Moyano, promulgada per l’Estat el 1846; el mateix any que és posada en funcionament l’escola de nenes. Pel que fa a l’ensenyament secundari, el 1865 s’obrí el Col·legi de Segona Ensenyança, dependent de l’Institut Balear.

El món de la informació va veure l’aparició del primer periòdic eivissenc: El Ebusitano, el 1846.

Canvis en les comunicacions comencen a possibilitar que Eivissa vagi sortint d’un sistema ben antiquat i limitat; així, el 1852 s’inicià el servei d’un vaixell correu amb Mallorca, que va comunicar les dues illes amb una periodicitat setmanal; el 1860, s’establí la línia telegràfica que unia Eivissa amb Palma i amb València; finalment, el 1861, s’iniciaren les obres de la carretera que havia d’unir la ciutat d’Eivissa amb la vila de Sant Antoni de Portmany.

En aquest període començaren a aparèixer canvis en la fesomia urbanística de la capital insular, ja que el 1846 es permeté que els edificis del barri de la Marina assolissin una major alçada de la que tenien permesa fins aleshores; però aquest barri necessitava una expansió, que s’hauria de produir cap a ponent. Així, el 1848 s’inicià la construcció del primer eixample de la ciutat no emmurallada: el Poble Nou de la Marina. Per fer possible aquest fet, la corona autoritzà aquesta urbanització amb la condició que l’estacada (mur que separava la ciutat de la pagesia i que transcorria sobre el traçat de l’actual carrer de Guillem de Montgrí, des de la vorera de la mar fins a les murades), se situàs a la fi del nou barri. La segona estacada aparegué el 1857, i anava des del començament del carrer de la Creu fins a les murades, seguint el que és el dibuix del carrer del Comte del Rosselló. A ponent, se sembraren plàtans (arbres coneguts a Eivissa amb el nom d’alameres, cosa que faria que el futur passeig de Vara de Rey rebés popularment el nom de s’Alamera). El 1861 s’inicià la remodelació de la plaça de la Constitució, on s’inaugurà, el 1873, el mercat de verdures i peix (fins al moment situat a la plaça de Vila, a Dalt Vila).

L’economia eivissenca va veure en l’inici de la segona meitat del XIX, intents renovadors i calamitats. Pel que fa a aquestes darreres, el 1846 serà conegut com “l’any dolent”, a causa d’unes pèssimes collites al camp, i el 1870 començà a detectar-se la plaga de la fil·loxera a Eivissa, que afectà bona part de les vinyes de l’illa i que seguí fent estralls fins a la dècada dels vuitanta.

Respecte a les millores, el fet principal fou la desamortització del govern del sexenni democràtic (1868-1874). Aquesta revolució progressista tengue l’ajut d’un aixecament popular, el fustigament de les autoritats conservadores i militars del moment, i posà fi al turbulent període del regnat d’Isabel II. El nou govern progressista decidí desprendre’s de les salines, el 1871, en subhasta pública amb un preu de venda final d’1.162.020 pessetes a una companyia mallorquina; aquesta privatització de les salines permeté, més tard, que l’enginyer Eugenio Molina emprengués unes obres de millora que permeteren el definitiu rellançament productiu d’aquesta activitat extractiva. Aquell enginyer havia posat en funcionament, el 1871, unes mines d’extracció de galena argentífera a Sant Carles de Peralta, que estigueren actives fins a final del XIX. Prop del cementeri de Vila s’hi establí una fàbrica de productes químics, que ocasionà no poques molèsties i ensurts per la seua perillositat.

El febrer de 1873, s’establí la Primera República, fet que a Eivissa tengué escasses repercussions, excepte per als del Casino Republicà Federal, que ho celebraren i intentaren que es respectàs el marc republicà, que durà poc temps, perquè el gener del 1874, el general Pavía donà un cop d’estat i restaurà la monarquia.

L’inici del segon terç del XIX va ser un moment molt important per a la història i el coneixement d’Eivissa. El 1867 arribà l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria . La seua importància rau en les impressionants descripcions etnogràfiques que deixà i en la difusió entusiasta de les senyes d’identitat d’Eivissa: paisatge, arquitectura, costums, música. Ho recolliria en la seua magna obra, Die Balearen in Wort und Bild geschildert (Leipzig, 1869-1891). A més, se’l pot considerar el primer turista d’Eivissa, en una època on només existia una fonda al port d’Eivissa. Tornà els anys 1885 i 1898.

La Restauració de la monarquia borbònica s’encetà com a projecte pseudodemocràtic destinat a consolidar el regnat d’Alfons XII. S’inicià un període en el qual s’establiren les bases de les transformacions econòmiques a les Pitüses del primer terç del s XX. Aparegué, encara tímidament, una burgesia a la ciutat, primer a la Marina i més tard a l’Eixample urbà, amb interessos econòmics al comerç, l’emmagatzematge i el tràfic navilier. L’ascensió definitiva d’aquesta emergent classe social esdevendrà als anys vint, amb l’element determinant de la familia Matutes, a l’estel de l’ascens de Joan March a Mallorca.

D’altra banda, començaran a sorgir reduïts nuclis d’associacionisme obrer a Vila i ses Salines (encara no es poden anomenar sindicats). El 1897 es produí la primera vaga coneguda a Eivissa, la dels saliners, en protesta per la reducció del preu del jornal.

No obstant això, la societat pitiüsa continuava sent eminentment rural, dedicada a l’agricultura, la ramaderia i la pesca, i en general aliena als processos sociopolítics urbans. La política d’aquest període es caracteritzà pel clientelisme, entès com a relació desigual entre patró i client que implica una protecció del primer i unes obligacions i fidelitats per part del segon. El torn pacífic de partits establert pel Pacte del Pardo (1885) entre conservadors i liberals implicava que regularment els cacics activaven les seues xarxes de clients per tal d’aconseguir recolzament electoral. En certa manera, el cacic era el nexe d’unió entre la societat rural i les institucions. Sovent, els adversaris electorals no tenien cap relació amb les illes, cas que es donà a les eleccions de 1879, en què el banquer madrileny Fernando Velasco fou derrotat per Antoni Palau.

El monopoli polític de liberals i conservadors (es tracta d’oligarquies competitives diferenciades únicament per matisos ideològics i per interessos econòmics) es mantengué fins al 1913, quan s’inicià la crisi i la divisió dels partits dinàstics. Fou llavors que començà la progressiva substitució dels cacics tradicionals per una nova elit política i econòmica, representant d’un capitalisme modern, però que a la vegada no abandonà pràctiques de caciquisme i clientelisme.

L’estructura de la propietat condicionà fortament l’economia pitiüsa. L’agricultura i la ramaderia eren, bàsicament, de subsistència i predominaven les explotacions pel sistema de mijorals als voltants de Vila i a les millors terres de l’illa, i la petita propietat a Formentera. Així, hi hagué un alt índex d’emigració masculina cap a Amèrica llatina i al nord d’Àfrica el primer terç del s XX. Només amb la crisi econòmica dels anys 1930 es reduí la tendència migratòria dels pitiüsos.

Un dels factors bàsics històricament en l’economia pitiüsa són les salines. La seua privatizació els anys 1871 (les d’Eivissa) i 1897 (les de Formentera) implicà la modernització en els mitjans de producció; varen esdevenir un dels primers terrenys on es donà una explotació vertaderament capitalista i, per tant, un dels primers àmbits de contestació social.

A la darrera dècada del s XIX s’observa una recuperació econòmica marcada per l’augment demogràfic (especialment a Vila i Formentera), la millora de les comunicacions per carretera i al port (amb l’acabament d’obres el 1912), l’exportació per via marítima de productes com sal, ametlles, garroves, bestiar i cotó i la instal·lació de fàbriques de sabó, de fideus i altres pastes i de gel (1894) i d’una serradora de fusta. Aquesta relativa bonança econòmica s’hagué d’enfrontar però amb la fil·loxera de 1891 i la fallida de la Societat Mercantil i Caixa de Préstecs (es Banc des Casino) el 1895.

Les primeres dècades del s XX foren dominades, en l’àmbit polític, pel caciquisme a les illes. La instauració de la dictadura de Primo de Rivera el setembre de 1923 obrí un nou període de govern autoritari, de repressió, però també de certa modernització econòmica, que vengué íntimament relacionada amb la consolidació d’un reduït moviment d’oposició republicà i obrerista durant els anys vint. Així, l’organització i el predomini polític de les classes conservadores locals agrupades al voltant de l’oficialista Unió Patriòtica i de grups de base catòlica, guiats per Isidor Macabich, i fou posada en perill únicament per diminuts nuclis obreristes a Vila i a ses salines i per un emergent moviment republicà sorgit dels cercles de la maçoneria local (el triangle Sol Naixent fou fundat el 1928). Aquestos grups d’oposició esdevengueren la base per a la formació del Comitè d’Aliança Republicana d’Eivissa el 25 de març de 1930.

Pel que fa al terreny econòmic, l’emigració continuà sent un dels fenòmens més destacats, per la seua incidència a la societat pitiüsa. A més, fou una de les causes de l’arribada de certes ideologies de caire reivindicatiu, com l’anarquisme. Es consoliden alguns espais productius com l’exportació d’ametlles i porcs, i l’extracció salinera, s’inicià la indústria turística (encara de manera força testimonial) i s’hi instal·là la fàbrica tèxtil de Can Ventosa el 1925, amb capital català. Així es pot afirmar que quan a principi dels anys trenta s’inicià la crisi econòmica a nivell mundial, les Pitiüses estaven en plena etapa de modernització productiva i d’efervescència dels moviments socials.

Aquesta darrera característica fou determinant durant la Segona República, establerta el 1931. Poc abans, a començament de 1930, el general Primo de Rivera havia dimitit, i va ser substituït per governs de curta durada que no resolien els problemes de la darrera etapa de la Restauració. A més, l’oposició al règim albirava els propers èxits, que tengueren els precedents en l’aixecament de Jaca i la signatura del pacte de Sant Sebastià, per part de les principals forces polítiques republicanes. Aquest clima de canvis provocà l’autoexili del rei Alfons XIII.

Quan el 14 d’abril s’instaurà la República, a les Pitiüses l’hegemonia del bloc conservador era indiscutible: els grups republicans eren molt dèbils i l’obrerisme organitzat era testimonial. A les convocatòries electorals del període republicà, el comportament fou força diferenciat a Eivissa i a Formentera. Mentre que a Eivissa la dreta tradicional i els liberals de Matutes guanyaren totes les eleccions, a Formentera el domini polític de l’anarcosindicalisme saliner esdevengué essencial per a la victòria de les esquerres, excepte a les eleccions de 1933 quan els anarquistes decidiren amb la seua abstenció la victòria de la dreta, opció que experimentà un procés de progressiva fusió i de substitució dels antics polítics i cacics (Lluís Tur i Palau i Carles Roman) per una nova generació més lligada al capitalisme modern (Pere Matutes). D’aquest procés sorgiren també petits grups d’extrema dreta, com els tradicionalistes i la Falange Espanyola. També es produí una consolidació a Eivissa de l’esquerra, encara que mai no assolí la força suficient per convertir-se en hegemònica.

El Comitè d’Aliança Republicana es dividí al llarg de 1931 en diversos partits republicans; per la seua banda, l’agrupació local del Partit Socialista creat l’agost de 1931 i dirigit per Benjamí Costa “Laieta” i Vicent Colom, no assolí el centenar d’afiliats i els nuclis comunistes sorgits a partir de 1933 foren sempre molt reduïts. En canvi, l’activisme anarcosindicalista a les salines d’Eivissa anà en augment, seguint l’estel de les de Formentera, on de la mà de Josep Ferrer Tur “Andreuet” esdevendran el referent bàsic de la política local.

Els anys trenta es caracteritzaren a tot Europa per la crisi econòmica. L’emergent desenvolupament industrial a Eivissa es va veure bloquejat amb conseqüències com l’atur, la davallada del comerç amb la península i la necessitat d’importar aliments, carbó mineral i ciment. La tradicional solució d’emigrar a l’estranger restà anul·lada pel tancament de fronteres dels països receptors.

Fou a Vila, autèntic nucli del comerç illenc, on la crisi i les diferències socials es reflectiren més en la vida quotidiana. Aquesta divisió va comportar un seguit de conflictes socials i polítics (vagues, atacs al patrimoni eclesiàstic...) i arribà a la seua culminació amb la Guerra Civil.

El 18 de juliol de 1936 es produí un cop d’estat al qual se sumaren els comandaments militars de les Pitiüses (en aquell moment el capità Rafael García Ledesma exercia accidentalment com a comandant militar). S’inicià llavors la repressió dels sectors republicans i d’esquerra; molts militants i simpatitzants foren empresonats, però sense arribar al nivell repressor de la posterior ocupació franquista.

Els dies 7 i 8 d’agost es produí el desembarcament de les tropes republicanes, provinents de Barcelona i València, dirigides per Alberto Bayo i Manuel Uríbarry a Formentera i as Pou des Lleó. L’operació formava part del projecte d’assalt a Mallorca, que es presentava com a zona de cabdal importància estratègica en la guerra. La incapacitat dels efectius nacionals, dirigits pel comandant Juli Mestre, per fer front als desembarcats propicià una fàcil ocupació de les illes, i la instauració de noves institucions fidels a la República. Així, els nous ajuntaments foren regits per comissions gestores del Front Popular i es creà un tribunal revolucionari.

Però fou el comitè de milícies (instituït el 9 d’agost) el que assolí el poder polític absolut a nivell pitiús. Format per representants de les diverses tendències del bàndol republicà i encapçalat pel comunista Antoni Martínez Juliana, dividí les seues funcions en quatre secretaries: cultura, indústria, ordre públic i abastaments. Les disposicions del Comitè tenien la seua base en les directrius del ministeri corresponent, però sempre s’intentava que la seua aplicació no alteràs la necessària normalització de la vida quotidiana.

Després del desembarcament s’inicià la persecució de les persones compromeses amb l’alçament, això agreujà l’èxode cap a l’interior de l’illa iniciat ja durant l’ocupació nacional. Així mateix es va procedir a l’expropiació de locals propietat del grups de dretes i a la confiscació de comptes bancaris; però sobretot fou la persecució dels representants de l’Església i la destrucció dels seus símbols el que pitjor efecte causà entre la població local. Encara que l’Església s’havia presentat com a legitimadora del cop, era una institució tradicionalment vinculada a tots els aspectes de la vida quotidiana illenca. En total, vint-i-un sacerdots foren executats a les Pitiüses i la majoria dels temples patiren la destrucció d’imatges i l’incendi.

El fet més greu i recordat del període d’ocupació republicana són els anomenats fets del Castell. Després d’un bombardeig nacional a Vila que causà unes quaranta víctimes, la nit del 13 de setembre es produí el metrallament dels empresonats al castell de Dalt Vila, on moriren noranta-tres homes, entre polítics de dretes, militars, sacerdots, comerciants i altres civils. A partir de la mateixa nit del dia 13 es produí la sortida precipitada de les tropes republicanes i de dotzenes de famílies pitiüses cap a les costes de la península i el nord d’Àfrica.

Fins al dia 20 de setembre les Pitiüses estigueren aïllades, sense cap contacte amb l’exterior. Aquell dia arribaren al port de Vila en el vaixell Ciudad de Palma les tropes nacionals (dues companyies de la Legió de Mallorca, dues de falangistes i els Dragons de la Mort, cos paramilitar dirigit pel feixista italià Arconovaldo Bonaccorsi (el comte Rossi). S’inicia llavors la definitiva ocupació franquista d’Eivissa i Formentera. Es reposaren els càrrecs municipals i la Falange esdevengué el grup monopolitzador de la burocràcia del nou estat franquista, seguint els models de partit únic dels feixismes italià i alemany. L’Església també en sortí reforçada, ja que obtengué el control de l’educació i una relació privilegiada amb la jerarquia política.

Immediatament s’inicià també la repressió dels elements fidels a la República. En uns primers moments les tropes italianes i mallorquines hi tengueren un especial protagonisme, juntament amb la ciutadania local que aprofità per engegar revenges personals contra amics, veïns i familiars. Aquesta repressió fou realitzada sota la complicitat de les noves autoritats, fins que a mitjan octubre inicià les seues funcions el Jutjat Militar d’Instrucció al Gran Hotel (més conegut, després, per hotel Montesol), que donà un marc legal i legitimador a la repressió, que continuà sent desproporcionada i brutal fins a l’abril de 1937.

Un dels elements més significatius de la repressió a les Pitiüses (a part dels afusellaments, els anys de presó, la repressió de funcionaris, l’exili...) fou el camp de concentració de Formentera, que s’instal·là a la Savina entre 1939 i 1942. El camp de concentració de Formentera (es Campament) fou, segurament, el centre de detenció més terrible de les Balears.

La repressió comptava amb la direcció i el suport de la Comandància Militar i dels ajuntaments, aleshores dirigits pel cap local de Falange, per la qual cosa no existia separació entre el partit únic i les institucions. Les antigues oligarquies locals s’integraren sense gaires problemes en l’entramat burocràtic franquista per tal de no perdre el prestigi i el poder tradicional i d’aprofitar la nova situació de monopoli polític. El paper dels ajuntaments fou força important a l’hora de la propaganda del nou règim i de les funcions de beneficència: noms de carrers, monuments, mobilització els dies assenyalats, etc.

La política autàrquica del nou règim i el fet d’estar aïllades provocaren, a les Pitiüses, una situació alarmant de fam i escassetat que obligà les autoritats balears a sol·licitar la col·laboració dels mallorquins (Menorca romandria fidel a la República fins al 1939). Fins ben entrats els anys quaranta, la crisi de les subsistències no quedaria mitjanament resolta.

Pel que fa a la represa d’una certa activitat industrial a Eivissa, fins al 1946 no s’engegà de nou el projecte d’un Foment del Turisme (dirigit per Cèsar Puget). L’any següent ja existien sis hotels i quinze pensions a l’illa. P

el que fa a la Guerra Civil, s’ha de dir que Eivissa i Formentera jugaren un paper quasi marginal en els esdeveniments; l’excepció es troba en el bombardeig del vaixell alemany Deutschland , el 29 de maig de 1937 al port de Vila per part de l’aviació republicana, que provocà un incident d’escala internacional i tengué com a conseqüència immediata el bombardeig nazi de la ciutat d’Almeria dies després.

Els anys quaranta transcorregueren a Eivissa i Formentera, com a la resta del país, de manera fosca, envoltats de misèria material, de fam, d’un ambient militaritzat i amb la sensació que, tot i els centenars de morts, presos i exiliats pitiüsos que encara hi havia, foren els de fora qui havien destorbat la pau tradicional de les illes.

En començar la dècada dels cinquanta, la societat eivissenca havia canviat poc respecte als primers anys del s XX. En aquella època varen tenir més trascendència, per a Eivissa, els canvis que propugnà el govern de Francisco Franco que la pròpia dinàmica insular, atès que aquelles reformes possibilitaren un procés econòmic modernitzador i l’establiment d’un marc favorable a la implantació del fenomen del turisme de masses, tan significatiu per a Eivissa des dels anys seixanta.

L’any 1953 l’Estat espanyol firmava amb el govern dels Estats Units d’Amèrica acords per a l’ajut econòmic i militar a canvi de l’assentament de bases aèries i navals nord-americanes en territori espanyol. L’obertura internacional que s’anava produint culminava, momentàniament, en l’admissió d’Espanya a l’ONU el 1955, sense que el règim s’hagués vist en la necessitat de realitzar canvis sòlids. El 1951, l’Estat havia iniciat les primeres mesures liberalitzadores i el 1954 s’aconseguia, a nivell estatal, que el PIB per habitant superàs el del 1936.

Els grans canvis tengueren lloc a partir de 1957, quan entraren en el govern del general Franco un grup de joves tecnòcrates, provinents de l’Opus Dei, que endegaren mesures diverses, concretades en els Plans d’Estabilització —el primer, el 1959—. Un any abans, l’Estat espanyol havia estat admès al Fons Monetari Internacional, qüestió molt important per al posterior desenvolupament turístic, atès el factor determinant que jugava a Europa, fins a final del s XX, la relació entre les monedes dels mercats emissors i receptors, generalment favorables a aquestos darrers; així mateix, l’Estat espanyol també ingressà a l’OCDE i al Banc Mundial.

Ara bé, no s’han de desmerèixer els tímids avanços que anaven tenint lloc a la societat eivissenca. Per exemple, l’any 1955 s’aprovaren el projecte de construcció del nou Institut d’Ensenyament Mitjà d’Eivissa —l’actual Institut de Santa Maria—, l’asfaltatge del primer tram de la carretera a Sant Antoni —des del passeig de Vara de Rey fins a la fàbrica de la Calcetería Hispánica, l’actual Can Ventosa— i la compra dels terrenys de la finca de sa Bodega per ubicar-hi la vella demanda del camp d’esports; l’establiment d’una zona industrial als marges de la carretera d’Eivissa a Sant Antoni; la gènesi urbanística del que esdevendria barri de Ca n’Escandell; es gestionaven unes instal·lacions per al subministrament d’energia elèctrica, que acabarien concretant-se en l’actual central elèctrica de GESA.

A nivell social, l’obra més important d’aquell any fou la construcció del grup de 92 habitatges de protecció oficial a l’inici de l’avinguda d’Isidor Macabich, a Vila, promoguda per l’Obra Sindical de la Llar. Foren inaugurats en l’única visita de Francisco Franco com a cap de l’Estat a l’illa, el 9 d’octubre de 1955. Aquesta estada fou ben preparada i esperada pels poders fàctics de l’illa amb motiu de la coronació de la imatge de la Mare de Déu de Santa Maria, però no tengué gaire repercussió en el tarannà de la societat de la Pitiüsa major.

El 1958 va ser l’any en el qual s’inauguraren les instal·lacions de l’aeroport des Codolar (Codolar, aeroport des ), les de major trascendència en la història d’Eivissa, en el rumb que emprendria la seua societat, en la marxa de la seua economia, en el marc territorial i ambiental vigent fins aleshores i, també, determinants pel seu fort impacte sobre la llengua i la cultura. En un primer període s’establí connexió directa amb aeroports de l’Estat espanyol i, a partir del 1966, va començar a rebre directament vols provinents d’aeroports internacionals, la qual cosa permeté que l’illa s’obrís a un món cada vegada més interrelacionat; l’arribada de noves idees i influències i, sobretot, de contingents de turistes, en vols de línia regular o xàrter, anà configurant, inexorablement, una de les destinacions turístics estacionals de masses de major importància a tota la Mediterrània. Com a conseqüència de l’obertura de l’aeròdrom, el nombre de visitants es triplicà: passà dels 8.132 de l’any 1954, als 38.500 de 1960, o als 1.544.000 de 1973. L’any 1983, l’aeroport d’Eivissa registrà 2.334.453 passatgers.

De tota manera, els anys cinquanta ja existia una reduïda infraestructura d’allotjament; així, el 1951 existien 415 llits a Eivissa: 181 a Vila, 206 a Sant Antoni i 28 a Santa Eulària, que correspondrien a uns 4.868 viatgers i a unes 27.360 estades.

El desenvolupament del fenomen del turisme de masses, des dels anys seixanta, representà molts canvis per a Eivissa. Es passà d’una societat agrària a una societat fortament terciaritzada —fins i tot més que les illes de Menorca o Mallorca— en la qual el pes de les activitats primàries anà desapareixent dràsticament; s’implantaren infraestructures d’allotjament (hotels, hostals i apartaments) a les petites viles illenques i, sobretot, a la primera línia de la costa, especialment la més baixa —en quedà al marge la de la serralada dels Amunts—, tot desfent-se el secular model territorial eivissenc, en el qual la majoria de la població vivia a l’interior de l’illa sense fer un ús residencial del litoral; a més, començaren a aparèixer urbanitzacions, la majoria només habitades els mesos d’estiu i edificis de gran altura —com l’inaugurat a Sant Antoni de Portmany, el 1963, de 14 plantes—, passeigs marítims a les localitats costaneres —el de Vila s’inaugurà el 1969—, carreteres que les unien amb les zones turístiques incipients.

La manca d’efectius demogràfics per a tal procés de desenvolupament i la falta de disposició de la població local a fer-hi de mà d’obra, comportarà l’arribada —dirigida, en molts de casos, per part d’empresaris eivissencs— de contingents de població provinent de regions meridionals de l’Estat espanyol. Així, la població d’Eivissa visqué un procés de creixement ben accelerat. De 1960 a 1975, Eivissa registrà un increment poblacional del 42% (de 34.500 a 49.000 habitants).

L’obertura de l’aeroport i les mesures econòmiques del règim franquista possibilitaren l’època coneguda com el primer boom turístic (1960-1973), caracteritzat perquè va ser dut a terme per empresaris locals amb la col·laboració dels operadors turístics estrangers que, d’aquesta manera, aconseguien amb la seua inversió directa tenir llits suficients per fer front al creixement de la demanda; aquest creixement es basà en la construcció accelerada d’hotels. Les taxes de creixement d’aquells anys fluctuaven entre el 20% i el 30% anual acumulatiu. El 1970 hi havia 113 hotels i 182 hostals, pensions i cases d’hostes, amb un total de 31.081 places a Eivissa. Només en tres anys, de 1968 al 1970, s’obriren a Eivissa 56 nous hotels, amb 15.456 places, tres vegades més de les construïdes 30 anys abans.

Cal tenir en compte que a les illes Balears el desenvolupament fou urbanisticoturístic, conjugant-se l’expansió de l’oferta d’acollida amb la de l’oferta residencial, amb la inversió de molts de constructors i promotors alhora en la flamant indústria turística.

Aquesta bonança es veié afectada per un fet aliè a les Illes: la crisi del petroli, començada el 1973, significà la fi del primer boom turístic i una aturada en aquell espectacular nivell de creixement de la demanda i l’oferta. Fins al 1978, les xifres d’entrada de passatgers per via aèria no superaren les de 1973. Hom pot dir que aquell any començà el segon boom turístic, que anà fins al 1987.

El 1980, els establiments hotelers eren 328, amb una capacitat per a 40.450 places; els apartaments i càmpings tenien 36.663 places. Va ser un creixement basat en la construcció d’apartaments turístics.

Pel que fa a l’Església, la societat eivissenca dels anys 1940 i 1950 visqué en un clima bastant influenciat per la interferència política del règim franquista, que imposà els valors de la moral catòlica i la castellanització cultural. L’exaltació catòlica originà un reviscolament de la religiositat, en la qual destacaren les manifestacions externes, com les processons.

A Eivissa va ser un fet cabdal la reimplantació del bisbat (el 1927 s’havia donat el caràcter d’administració apostòlica a la seu episcopal, finida el 1851) l’any 1950, amb el nomenament del fins aleshores administrador apostòlic, Antoni Cardona Riera “Frit”. La figura més important de l’església eivissenca del segon terç del segle fou la de mossèn Isidor Macabich Llobet , canonge arxiver, que destacà en el camp de la conscienciació religiosa de l’illa i en la recerca de la història d’Eivissa.

En el camp de la cultura, convé tenir en compte que Eivissa havia tengut una tradició associativa feble, excepte en el camp religiós. Malgrat això, el 1949 un grup d’intel·lectuals, en col·laboració amb l’Ajuntament d’Eivissa, fundà l’Instituto de Estudios Ibicencos, adscrit a l’Institut José María Quadrado, depenent del Consell Superior d’Investigacions Científiques. L’entitat adoptà com a publicació la que amb el nom d’Ibiza, venia publicant la Societat Cultural i Recreativa Ebusus i s’estructurà en seccions. No obstant això, l’Institut d’Estudis Eivissencs no va esdenir una entitat reivindicativa en favor de la llengua i la cultura d’Eivissa fins a la dècada dels setanta. La revifada de l’entitat se situa l’any 1970 quan un grup de jóvens eivissencs se’n preocupà. L’any 1971 s’inicià la Festa de la Nit de Sant Joan. El 1972 es publicà el Curs d’iniciació a la llengua, de Marià Villangómez, obra que hauria de servir de guia per a les primeres experiències d’ensenyament del català després de la Segona República, i començà a publicar la revista Eivissa. L’entitat passà a rebre el reconeixement de la denominació en català el 1974, any en què va començar a organitzar el Curs Eivissenc de Cultura.

S’ha de remarcar que la pròpia societat eivissenca anava despertant-se lentament de la castellanització impulsada pel règim i, progressivament, anaren apareixent autors literaris que crearen en català, seguint les passes de Marià Villangómez, com és el cas de Josep Marí o d’Isidor Marí. El camp de la recerca es va veure dinamitzat per persones com Antoni Costa i Ramon , Joan Marí Cardona , Rosa Vallès Costa , etc. En el camp de la música, va aparèixer el grup musical UC .

A Eivissa, d’igual manera que a la resta de les illes Balears, es desenvolupà una forta consciència de preservació dels espais naturals els anys 1970. La societat illenca ja començava a veure clar un dels efectes més palesos del desenvolupament turístic: l’amenaça que representava per a les àrees més destacades ecològicament el possible establiment d’edificis destinats a allotjament o a usos residencials. El cas més emblemàtic fou el de la campanya de protecció de ses Salines, en perill per la voluntat d’Ibifor —l’empresa gestionadora de l’extracció salinera— de construir-hi apartaments, en connivència amb algunes de les autoritats de l’època i amb el vistiplau del projecte de pla general d’ordenació urbana de Sant Josep de sa Talaia.

Ara bé, convé no desvincular aquest primer ecologisme civil de l’oposició al darrer franquisme i l’aparició de plataformes polítiques democràtiques organitzades. Així, a les Balears va ser molt característica aquesta identificació de moviment proteccionista amb la demanda de llibertats generals i democràtiques.

A la Setmana de Solidaritat Ecològica, convocada per l’Institut d’Estudis Eivissencs, es defensava la figura de parc natural per a ses Salines. Es creà la Comissió de Defensa de ses Salines, integrada per col·lectius professionals i civils i partits polítics. La màxima mostra d’aquest moviment ecologista civil va ser la campanya “Salvem ses Salines”, el moment més pletòric del qual va ser la manifestació del 29 d’octubre del 1977, quan uns 2.000 eivissencs sortiren als carrers de Vila, en la primera manifestació legal des de la Segona República.

A Eivissa les activitats antifranquistes foren escasses, encara que creixeren al final de la Dictadura; es caracteritzaren per iniciatives relativament exitoses, com fou la Junta Democràtica i la creació de la cooperativa agrícola Es Nostro Camp, impulsada per Joan Calvera i Vehí , ambdós fets ocorreguts el 1974, o l’aparició dels primers nuclis del sindicat Comissions Obreres, el 1973.

Els anys setanta i vuitanta significaren culturalment, per Eivissa, un aprofundiment en un procés amb dos vessants: d’una banda, l’intent de manteniment de les manifestacions culturals tradicionals i autòctones i de la transformació de la producció cultural local afrontant els nous reptes del món cultural i els formats que li permetin un major coneixement intern i extern. De l’altra, la consolidació de la producció de les diverses cultures que s’han vengut assentant en el territori insular des dels anys seixanta.

Així, pel fa al primer procés, hom haurà de destacar la feina realitzada pels integrants de la nova etapa de l’Institut d’Estudis Eivissencs, que s’afegiren al grup inicial que ja s’ha esmentat; en el camp de la creació literària destaquen Joan Castelló, Enric Fajarnés Cardona, Josep Planells Bonet, Antoni Marí Muñoz, Jean Serra i Enric Ribes. En el camp de les arts hom pot ressenyar Ferrer Guasch, Antoni Pomar, Vicent Calbet i Rafel Tur Costa. En teatre, s’ha de destacar l’aparició del Grup Amateur de Teatre (GAT).

En el segon vessant del procés cultural, es consoliden manifestacions culturals en les diverses llengües i cultures que es donen a Eivissa. Escriptors, pintors, ceramistes, artesans i altres creadors veuen aquesta terra com a lloc de residència i d’inspiració per a la seua creació, de vegades apropant-se a la cultura eivissenca i, en massa ocasions, vivint-hi d’esquena. Així, no ha d’estranyar que comencin a aparèixer mitjans de comunicació en anglès o alemany, galeries d’art destinades bàsicament al consum dels nous residents, edició de llibres en llengües al·lòctones, etc. Mentrestant, cada vegada es va arrelant més el nombre de pobladors d’origen espanyol, i aquesta llengua va guanyant esferes de presència i de comunicació.

Un altre aspecte a destacar, en el camp de l’ensenyament, és que paral·lelament al procés de l’increment de la presència de la llengua catalana en els nivells obligatoris del sistema educatiu, s’instal·len a Eivissa col·legis per a les comunitats anglesa, alemanya i francesa, orientats també a altres nacionalitats presents a l’illa.

Un aspecte amb importants repercusions a llarg termini per a la cultura i la ciència a Eivissa és l’arribada d’un nombre no menyspreable de jóvens eivissencs al món de la universitat. És a partir de l’inici de la transició que el contingent de jóvens eivissencs matriculats a universitats s’incrementà notablement. També es pot constatar l’augment de la presència de docents d’Eivissa a universitats, si bé en un nombre reduït.

Des de la meitat de la dècada dels seixanta fins als primers anys setanta, Eivissa va viure un període de bonança econòmica i de creixement com no s’havia vist mai. La terciarització de l’economia significà l’obertura de nombroses empreses, en detriment dels altres sectors productius. [APG/MCL]

Descàrregues

Col·laboradors