Eivissa-Història-Època romana i antiguitat tardana

Eivissa-Història

Època romana i antiguitat tardana

Els orígens de la romanització d’Eivissa

Ebusus és la llatinització de ’ybshm feniciopúnic, que en grec seria Ebysos o Ebesos. El nom llatí també apareix en les variants Ebussus i Ebysus.

Quant a Ins(ulae) Aug(ustae), que apareix inscrit en algunes de les monedes ebusitanes de l’època dels emperadors romans Tiberi i Calígula, apareix en plural, en la mesura que se suposa que era l’equivalent de ’ybshm. Aquest vocable, amb una desinència final, que amb claredat indica un plural, haurà de traduir-se com illes de Bes, acceptant algunes hipòtesis, que busquen en el mot «August» un equivalent a «sagrat» i, aleshores, una vinculació directa amb Bes i la serp. Aquestos són els noms de la romanitat eivissenca.

És possible que l’adopció del ius latii, en realitat es produís després de Vespasià (mort el 79 dC), però abans que fos gravada la làpida CIL II, 3664, on s’esmenta la Res Publica Ebusitana, és a dir, una generació després. Això s’ha volgut explicar en el sentit que els ebusitans, ciutadans de dret llatí, devien pagar als de dret romà impostos, cosa normal en aquest estat de coses. Abans de la seua municipalitat, Ebusus havia estat una ciutat federada. Almenys és el que sembla deduir-se del passatge de Plini el Vell, més amunt esmentat (NHL III, 76-77): ...ara ambdues [Eivissa i Formentera] es diuen Ebusus, amb una ciutat federada, separades per un estret freu. Les ciutats federades estaven lliures de pagar el stipendium però que sí que pagaven les stipendiariae (tributàries), mantenien els seus costums, el dret de legislar, les seues institucions, encunyacions i el territori no era ager publicus sinó ager privatus ex iure peregrinus, és a dir, terreny de dret «estranger». En teoria, tampoc no havien de mantenir guarnicions romanes en el seu territori.

Tampoc no és possible considerar Eivissa —que si s’accepten com a verídics els relats de Titus Livi havia estat una ciutat púnica, clarament, del bàndol militar cartaginès en el decurs de la Segona Guerra Púnica— civitas libera et inmune posteriorment a la dita confrontació. Contràriament a les ciutats lliures, les civitates stipendiariae pagaven tribut (una dècima part), encara que tenien llibertat d’autogovern i podien encunyar moneda i de vegades estaven obligades a mantenir una guarnició al davant de la qual hi havia un praefectus. El territori era en realitat ager publicus, però els antics propietaris conservaven la possesio.

Si no fos pel mencionat text de Plini seria ben difícil, amb les dades d’altra naturalesa a l’abast, afirmar que Ebusus era foederata i no stipendiaria. A nivell arqueològic no hi ha res que la diferenciï d’altres ciutats feniciopúniques del sud d’Hispània, que se suposen stipendiariae posteriorment a la Segona Guerra Púnica i, de fet, els romans instal·laven guarnicions militars a l’illa; per exemple Annius n’hi tenia una, que fou derrotada per Sertori l’any 82.

La majoria d’historiadors actuals accepten una data entre els anys 70 i 75 —quan moltes de les ciutats d’Hispània reberen de mans de Vespassià el ius latii— com el moment de la definitiva entrada d’Eivissa i, per extensió, de les illes Pitiüses, en l’època romana. O, per dir-ho en conceptes inversos, el moment de la desaparició de l’últim argument vàlid per considerar que encara podria parlar-se d’època púnica: el canvi de civitas foederata per municipium.

Però pretendre la realitat d’un canvi brusc i substancial en la societat, en l’economia, en la llengua, en els costums i en altres trets d’Eivissa, a partir de l’esmentada data, és quelcom d’il·lusori. Buscar diferències clares entre el sistema ebusità dels tres primers quarts del segle I de l’era cristiana i el darrer d’aquestos cent anys, segurament, és una pèrdua de temps. El procés de romanització, d’una manera o d’altra, tengué com a punt de partida la mateixa annexió de bona part de la península Ibèrica a Roma, rere la Segona Guerra Púnica. A partir d’aquí —i ben entès que degué haver-hi algunes fites especials, simbòliques, si es vol— pot dir-se que aquest fenomen va ser un procés progressiu i no interromput mai.

És evident, per exemple, que quan les guerres civils del segle I abans de l’era cristiana, Ebusus va ser o base i teatre d’operacions militars, com quan el conflicte de Sertori (Plutarc Sertori VII, 1), o políticament i militarment partidària d’algun dels contendents, com és el cas de la resistència que hagué de vèncer Gneu Pompeu (fill de Pompeu el Gran) a la guerra contra Cèsar (Dio Cassi XXIX-XXX). En aquest sentit, es comportà com una veritable illa “romana”.

Així mateix, hi ha factors, com les darreres encunyacions de la seca local —de circulació exterior pràcticament nul·la— que (a l’anvers) mostren els busts dels emperadors Tiberi i Calígula (14-37 / 37-41 dC), amb els seus nomina i càrrecs en llatí —TI(berius) CAESAR AUG(ustus) P(ater) P(atriae) / C(aius) CAESAR AUG(ustus) GERMANICUS— i, al revers, la figura del déu local amb la llegenda ‘ybshm / INS(ulae) AUG(ustae) o, sense càrrecs ni inscripcions, com és en el cas dels semis amb el bust de Claudi. Aquestos darrers són considerats una veritable “propina”, ja que cap altra seca hispànica hauria continuat encunyant moneda després de Calígula.

Tot això, amb una certa dosi de raó, s’ha interpretat com un tret d’autonomia d’Eivissa, però, per la mateixa llei, també ha d’interpretar-se com una integració —que es pot entendre, fins i tot, com a submissió— gairebé total, al sistema imposat pel poder suprem de Roma. Així, un dels pocs trets palesos, des d’una òptica historicoarqueològica actual, que com s’ha dit encara romanien en l’època de Claudi (l’encunyació local de moneda), també hauria desaparegut definitivament, encara que algunes dècades abans de la municipalitat.

Si tot aquest procés de romanització s’enfoca des d’una òptica sociopolítica, els coneixements directes (és a dir, no deductius) són literalment nuls: no hi ha ni fonts històriques que facin al·lusions concretes de cap mena, ni epigràfiques, ni cap altra dada concloent que doni llum sobre aquest aspecte durant tot el segle I, ni durant tot el regnat dels Juliclaudis. Això significa, senzillament, que és mal de fer parlar de diferències, en aquest nivell, quan es desconeix un dels paràmetres de comparació.

Pel que fa a aspectes religiosos, pot dir-se una cosa semblant. Hi ha el tema de la perduració de cultes i divinitats, no ja en el decurs dels darrers segles de Roma, com a república, sinó també fins una bona part de l’imperi o, almenys, de l’alt imperi. Aquest i altres, són aspectes interessants dels quals després es parlarà.

Tenia molta més autonomia Eivissa a l’època de Claudi I, que a l’època de Titus? És cert el que suposen molts (la majoria) d’historiadors que la municipalitat ebusitana comportà una substanciosa minva en els privilegis illencs? En contra de visions històriques tradicionals, que remarcaven com Eivissa havia estat una mena d’unicum en no haver estat conquerida pels romans amb la força de les armes —a diferència, per exemple, de casos ben propers, com les Balears— ara, conegut el cas més profundament, pot afirmar-se que la situació de l’Eivissa púnica no va ser molt diferent a les ciutats també púniques (o, si se vol, feniciopúniques) de la costa sud de la península Ibèrica.

El govern i l’organització política

Les ciutats del mateix rang que Eivissa, a l’època imperial, estaven governades per un consell municipal, l’ordo decurionum, que segons la importància del municipi tenia més o menys membres, normalment entre cinquanta i cent. Aquest consell col·legiat era la màxima autoritat urbana. El seu veredicte era decisiu en temes com l’organització de festes, la defensa de la ciutat, les obres públiques, les apel·lacions contre els duumvirs, la fiscalització de la hisenda pública, etc. Per pertànyer a l’ordo decurionum calia ser home lliure (ni esclau, ni llibert), resident a la mateixa ciutat, tenir una edat mínima de trenta anys i haver demostrat una bona conducta i una solvència econòmica mínima, ja que per ser canditat calia indemnitzar l’erari públic. Els decurions —que eren l’equivalent municipal dels senadors a Roma, i que també s’anomenaven patres conscripti— eren elegits mitjançant sufragi pels ciutadans. Quan ja havien estat admesos, normalment, es mantenien com a tals de manera vitalícia.

Un altre càrrec important eren els duumvirs. Aquest càrrec, de manera anual, era exercit per dues persones que eren escollides d’entre els membres de l’oligarquia urbana, mitjançant comicis públics. Tenien una funció executiva, i presidien el consell. Paral·lelament, els edils també eren dos i la seua funció era la de controlar temes d’ordre i qüestions públiques en general. Els dos duumvirs i els dos edils podien col·legiar-se formant així els quattorviri.

Els flamines eren els màxims carrecs sacerdotals de la ciutat, normalment sortits també de famílies importants i que pertanyien, igualment, a l’ordo. Cal no oblidar que aleshores la política i la religió anaven molt lligades. Els edils i els pretors sortien també de l’esmentat consell municipal i, posteriorment, podien arribar a ser duumvirs.

Existien a les ciutats romanes altres classes socials, menys rellevants i, en conseqüència menys privilegiades que les esmentades anteriorment, com la plebs (massa social lliure), els lliberts (exesclaus) i els esclaus. Els plebeis solien tenir com a professió l’artesania, la pesca, etc. Alguns dels que havien aconseguit sortir de l’esclavitud, mitjançant diferents fórmules possibles, tenien dret a convertir-se en seviri augustales, és a dir, els encarregats dels cultes a l’emperador. En cas contrari, els lliberts podien ser arrendataris de tallers imperials, comerciants, etc.

El que abans ha estat dit sobre l’esquema de govern de les ciutats romanes, per pura teoria era de necessària aplicació al cas d’Eivissa, almenys a partir de la darreria del segle I de l’era cristiana, quan ja era municipium flauium. A més a més, l’epigrafia confirma aquesta suposició. Així, Luci Oculaci Recte arribà a ser edil, duumvir i flamen, segons consta en una làpida funerària que li erigí un fill seu del mateix nom (CIL II, núm 3662 : A Luci Oculaci Recte, fill de Luci, de la tribu Quirina, edil, duumvir, flamen. Luci Oculaci Recte, fill de Luci, de la tribu Quirina, fill, ho va posar a son pare indulgentíssim).

L’ordo municipal, en moments determinats, erigiria inscripcions honorífiques als emperadors de torn. D’aquesta mena se’n coneixen dues, que pertanyen ja al baix imperi. La primera és la CIL II, núm. 3660, dedicada entre el 10 de desembre de l’any 282 i l’1 de gener de 283, deia així: A l’emperador Cèsar Marc Aureli Carus, pius, feliç, invicte august, pontífex màxim, amb tribunícia potestat per segona vegada, pare de la Pàtria, cònsol, procònsol. Les institucions ebusitanes (ordo Ebusitanus) devotes al seu numen i majestat... La segona (trobada a la platja d’en Bossa, encara que molt mutilada, diu: A (...) Valeri Constantí (...) amb potestat tribunícia... Va ser dedicada a Constantí I entre els anys 306 i 337.

L’any 212, l’emperador Caracalla va concedir a tots els habitants de l’imperi —amb la sola condició que fossin lliures— la ciutadania romana (Constitutio Antoniana), mesura que evidentment inclouria els ebusitans, si és que d’una manera generalitzada no l’havien aconseguit abans. Aquest últim aspecte, en realitat, es desconeix.

Cal pensar en una progressiva pèrdua de poder per part del consell municipal, rere la crisi del segle III. Aquest fenomen, que copsa temporalment bona part d’aquella centúria, significa un crucial punt d’inflexió en molts dels esquemes de l’alt imperi, tant polítics, com militars i econòmics, entre d’altres. Així el centre de gravetat urbana comença a cedir poder al camp, i el sistema esclavista comença a desaparèixer.

A partir del baix imperi, i en el decurs de l’època vàndala i bizantina manquen quasi per complet les dades directes per al coneixement de les formes de govern eivissenques. Per exemple, hi ha un personatge, solitari en el marc dels coneixements actuals, que és el vifrè de l’anell d’or trobat a la finca des Palmer. Alguns autors han suggerit que es tractava d’un vàndal, enviat oficialment a Eivissa. En aquest cas, devia de ser un càrrec de l’administració local.

Normalment, les notícies són extremadament indirectes i vagues, se sap que les illes (incloses les Balears) foren governades pel general Apol·linar, just després de la conquista bizantina de les illes el 535. Poca cosa més que no sigui de caràcter deductiu, per no dir elucubratiu, pot afegir-s’hi.

La societat

En la societat romana d’Eivissa, durant l’alt imperi, hi hagué famílies d’evident notorietat social. Així la Cornèlia va ser important en el decurs dels segles I i II. Cal recordar com Luci Corneli Long avi, Marc Corneli Avit fill i els quatre néts Luci Corneli Long, Gai Corneli Serví, Marc Corneli Avit i Publi Corneli Cornelià sufragaren una conducció d’aigua, és a dir un aqüeducte, a la ciutat d’Eivissa (aquam in municipium Flauium Ebusum sua pecunia perduxerunt), no lluny de l’any 79, segons una làpida (CIL II, núm 3663) treta de l’illa el segle XVI i avui al castell de Corbera (França).

P. Corneli Cornelià, precisament el darrer dels néts de la inscripció que esmenta la conducció d’aigua, segons una hipòtesi, com a mínim, suggestiva, hauria estat el destinatari d’una carta de Plini el Jove on dóna compte d’un judici que hauria celebrat Trajà a Centumcellae l’any 106 o 107, on un dels acusats era Luci Semproni Seneció, del qual es parlarà després. Hi ha altres dades entorn de la nissaga dels cornelis.

Una altra inscripció epigràfica —actualment perduda (CIL II, 3664)— esmenta Gai Corneli Serví, segurament un dels néts de la làpida anterior, juntament amb un altre i ambdós en qualitat d’hereus i marmessors, fent una dedicatòria a un personatge (suposadament l’avi o el pare) el qual va legar a la comunitat ebusitana noranta mil sextercis perquè en temps difícils se’n pagàs l’impost anual als romans i no s’obligàs els ciutadans a satisfer l’import dels tributs. Altres sis mil havien de ser deixats a crèdit perquè amb els seus interessos se celebrassin anualment jocs amb vasos de llums en el dia del seu aniversari, el cinc [de les calendes de maig].

Les dades sobre aquesta família ebusitana, evidentment de prou relleu social, no s’acaben aquí, s’accepta la procedència ebusitana d’una làpida avui peduda (CIL II, 4020), i que diu : ... a Marc Corneli Avit amb els diners que sobraren del que en el seu testament manà que es gastàs en erigir-li un mausoleu i una estàtua de marbre.

Igualment la història quedaria relativament arrodonida si dues inscripcions trobades a Tarraco (CIL II, 4355-4356) realment tenguessin a veure amb els Cornelis d’Ebusus. Una d’elles menciona una dedicatòria funerària a Marc Corneli Avit, fill de Marc i de la tribu Galèria, de part de la seua mare Avita Assàlica, mentre que la segona és similar, però dedicada a aquesta última de part de la seua mare (per tant, àvia de M. Corneli Avit) Cornèlia Avita.

Una altra família ebusitana, sens dubte rellevant, degué ser la dels Oculacis. Ja s’ha parlat d’un Luci Oculaci Recte, que arribà a obtenir els màxims càrrecs municipals i amb ells, segurament, la ciutadania romana plena. Així, la làpida CIL II, 3659 esmenta una dedicatòria, a les seues expenses, a Juno Regina i, tal volta, també a Júpiter Òptim Màxim, per part de Luci Oculaci Recte, pare i fill, ambdós de la tribu Quirina, l’esposa del pare, Emília Restituta i els seus.

En dates més recents han estat estudiats i publicats una sèrie de textos pintats sobre els murs rocosos naturals de la Cueva Negra a Fortuna (Múrcia); segons les transcripcions més recents una de les inscripcions diu així: montis in excelsos phrugia numina templis fidelibus instructis altis constituere deis hoc etiam L. Oculatius Rusticus et A. (A)nnius Crescens sacerdos Asculepi ebusitani scripserunt. VI K april. El text, autògraf dels dos personatges, explica que Luci Oculaci Rústic i Aulus Anni Crescens —aquest darrer sacerdot de l’Esculapi ebusità— «a les muntanyes més elevades situaren les divinitats frígies (Cíbele i Atis), a temples sòlids disposats per als alts déus». Aquesta inscripció es data, aproximadament, al darrer quart del segle I o al principi del II.

Un altre personatge ebusità important va ser Luci Semproni Seneció. Ell, segurament, és qui esmenta Plini el Jove en la missiva a Cornelià, acusat de falsificació del testament de Juli Tiró Getúlic. En qualsevol cas, no s’ha de perdre de vista en cap moment la dedicatòria de la làpida de marbre que Semproni Seneció va fer a Tiró Getúlic, tal volta, seguint altres opinions, com a agraïment per haver sortit absolt d’aquestos càrrecs. Pertanyia a la classe eqüestre i una inscripció a la ciutat fenícia de Sidó, datada a l’inici del regnat d’Adrià, esmenta que fou governador de Judea, i que també tengué altres càrrecs, com prefecte d’obres, encarregat de censos a Tràcia i Aquitània, etc. Tal volta morí a la Mediterrània oriental.

Altres inscripcions podrien informar entorn d’altres i molt més baixos estatus socials de determinats eivissencs. D’aquesta manera un Caecilianus hauria estat esclau, segons reflecteix també l’epigrafia ebusitana. Altres noms presents a l’epigrafia han estat motiu de més controvèrsia, entorn del seu rang social. És el cas de Marc Antoni Apol·linar, que hauria rebut el nomen i el praenomen a l’època de Gordià III (238-244). Frumentari, aleshores, podia ser un cos especial, gairebé policial i Apol·linar la traducció d’un nom teòfor púnic.

En relació a altres Apol·lonis, com el pare i fill d’aquest nom, a la làpida CIL II, núm 3665, en opinió d’alguns estudiosos, més que no pas esclaus, podrien haver estat simplement estrangers o illencs. Pel que fa al dit nom ha estat considerat com derivat llatinitzat d’Abdreseph.

Cal recordar també el Luci Semproni Apol·loni, que era metge, segons una altra inscripció (CIL II, núm 3666). Aquestes dues últimes semblen pertànyer a la primera meitat del segle II.

La religió

La religió a Ebusus durant l’alt imperi s’ha de veure com una simbiosi entre els cultes panimperials, és a dir, els que en certa manera eren comuns arreu de l’imperi, i les antigues tradicions locals d’arrel, evidentment, feniciopúnica. Dels nous cultes romans, poc se’n sap de manera directa. Pràcticament no hi ha dades, ni escrites, ni materials, que hi aportin llum. Així, no és fàcil parlar dels cultes que hipotèticament s’organitzarien entorn de figures com Júpiter, Juno, Diana, Venus, egípcies com Isis, i moltes altres, el nom de les quals ni mereix la pena esmentar, perquè són absolutament desconegues a Eivissa.

La manca de textos escrits, de fons epigràfiques, de llocs de culte ben estudiats i explícits i d’altres elements, com per exemple, els de caire iconogràfic, es confabula contra un coneixement acceptable de la situació religiosa a l’Eivissa de l’alt imperi. La menció escrita i autògrafa a la Cueva Negra murciana, d’un sacerdos Asculepi Ebusitani, és a dir d’un sacerdot de l’Esculapi ebusità, resulta d’un gran interès. Els autors que han estudiat les inscripcions de la cova murciana el consideren un déu local, és a dir, no un déu grecoromà, com seria el cas, si stricto sensu es consideràs el nom, Asklepios-Aesculapius, sinó la interpretatio llatina —un tant peculiar, certament— d’un déu illenc, evidentment púnic, que amb raó s’ha suposat Eshmoun. Una altra qüestió més insoluble és què feia aquest sacerdot i el seu acompanyant —precisament un Oculaci— amb imatges de Cíbele i Atis, els principals déus frigis.

Tal volta, una cosa semblant podria haver succeït amb Juno Regina, esmentada en la làpida que li dedicà la família de Luci Oculaci Recte. En aquest sentit, cal recordar les vinculacions de Juno amb Esculapi, segons demostren, entre altres, inscripcions com la CIL III-993: Caelesti Augustae et Aesculapio Augusto et Genio Carthaginis. És a dir, que sembla evidenciar-se un procés de romanització dels déus ebusitans d’origen púnic a l’Eivissa de l’alt imperi.

En qualsevol cas, cal no perdre de vista com la majoria de làpides imperials trobades a Eivissa empra com a encapçalament la típica dedicació romana als déus Manes: Diis Manibus o Diis Manibus Sacrum... Entre elles, cal esmentar les inscripcions dedicades a Antoni Apol·linar, frumentari per part de la seua esposa, a Apol·loni, per part del seu fill, també Apol·loni (CIL II, núm 3665), a Luci Semproni Apol·loni, metge, per part del seu fill Luci Semproni Filoxè (CIL II, núm 3666), a Luci Fabi Cordi Propinquo, per part del seu pare, igualment anomenat Luci Fabi Propinquo i evidentment, a Cecilià, en dedicatòria anònima.

Cal suposar també, que arribarien a introduir-se altres cultes de divinitats orientals com la del déu Sol (Helios), que tengué relativa importància en l’imperi romà en el segle III. Almenys un personatge anònim eivissenc portà un anell amb una montura que el representa amb els seus atributs clàssics, és a dir, la corona radiada, el globus a la mà dreta i el fuet a l’esquerra.

Evidentment, i per altra banda, els ebusitans estarien familiaritzats amb les nombroses divinitats i al·legories mitològiques o religioses que figuraven als reversos de les monedes imperials romanes de curs legal a tot l’imperi, inclosa Eivissa, evidentment. Després, l’any 313, després de la batalla del pont Milivi, Constantí es convertí (per raons d’interès polític?) al cristianisme. Aleshores aquesta religió passà a ser cooficial a l’imperi i acabaren les grans persecucions a les quals havia estat sotmesa pel propi sistema oficial, fins poc abans, amb Dioclecià i Maximià. Teodosi I, amb l’edicte promulgat a Tessalònica l’any 379 hauria fet un pas més, condemnant com a heretgies tota la resta de creences religioses.

En quin moment exactament s’introduí el cristianisme a Eivissa és mal de precisar. Segurament i com succeeix a molts altres llocs mediterranis, al llarg del segle IV podrien haver-hi tengut lloc manifestacions més o menys fermes. Malgrat això, en el segle V es consolida d’una manera clara, de manera que, fins i tot, hi ha la notícia, com abans s’ha vist, del bisbe Ofilió d’Ebusus, juntament amb altres bisbes de la província vàndala de Sardenya, cridat a Cartago perquè abdicàs de la fe l’any 483, quan era rei el vàndal Huneric.

A l’època bizantina, no sols hi ha més notícies de bisbes, sinó que la cultura material, inclosa la popular, demostra que el cristianisme era a Eivissa un fenomen generalitzat. Per exemple, sobre vasos de terrissa són molt freqüents els graffiti post coctionem amb creus i textos de caire cristià.

Finalment, cal recordar la contesta que Licinianus, bisbe de Cartagena, a l’època de l’emperador bizantí Mauricius (582-602), escrigué al seu homòleg d’Ebusus el bisbe Vicentius, reprotxant-li severament haver donat crèdit a una carta presumptament caiguda del cel i signada pel mateix Crist, incitant a accions que Licinanus qualificava de judaïtzants.

L’economia

Les bases de l’economia ebusitana en el decurs de l’alt imperi no devien ser molt diferents a les anteriors. L’agricultura, la ramaderia, la pesca, la indústria —com, per exemple, la salinera i derivats— i el comerç devien ser els arguments bàsics de la subsistència en aquella època. De la sal, evidentment, en sortirien importants conserves de carn i de peix. A s’Argamassa, Santa Eulària, han estat identificades restes del que, tal volta, hauria estat una factoria de salaons de peix i que comptava amb un rústic, però sens dubte eficaç, aqüeducte.

Quant a l’agricultura, arqueològicament es registra un bon moment productiu, si es jutja per la repartició de jaciments rurals arreu de l’ager ebusitanus. D’aquesta època, a més a més, hi ha alguns establiments completament excavats, com l’edifici A de les pallisses de cala d’Hort (Sant Josep) o el de can Fita, aquest darrer a la desembocadura del riu de Santa Eulària. En ambdós assentaments agraris es fa palesa una bona etapa si es jutja per les instal·lacions industrials.

Es plantegen algunes preguntes que, per ara, no tenen resposta definitiva, una d’elles, alhora que econòmica, és de caire també social: es tracta de centres productius de tipus esclavista, com tants d’altres al món romà? D’altra banda és segur que les salines de les dues Pitiüses foren explotades, encara que no se’n coneixen massa detalls, igual que pogué succeir amb les mines de galena de s’Argentera.

D’altra banda, en el decurs de l’alt imperi els vaixells transporten fins a Eivissa els productes típics de l’intercanvi mediterrani centreoccidental d’aquella època. Carregaments de la Bètica, de la Lusitània, de la Tarraconense, etc. Malgrat tot, els transports de productes de la zona central del nord d’Àfrica, principalment de Tunísia (Bizazena, Zeugitana) foren, no sols de la major importància, sinó de més llarga duració. De fet, no només en el decurs de l’alt i baix imperi romà i l’època vàndala, sinó fins l’acaball de l’època bizantina —en ple segle VII, o després i tot— Eivissa rebé productes de Tunísia, especialment ceràmiques roges de taula (African red slip ware) i àmfores que transportaven, sobretot, salaons de peix.

En qualsevol cas, tot i advertint que les dades objectives no són del tot abundoses, cal recordar que en la fase avançada del baix imperi i en fases posteriors de l’antiguitat tardana, la indústria agrícola (elaboració d’oli etc.), tal volta decaigué, a favor de la ramaderia.

La cultura material

L’estatuària monumental apareix a Eivissa amb l’època romana. Si n’existia d’època púnica, cosa possible, aquesta encara no ha estat documentada satisfactòriament. Pertanyents a un moment posterior a l’any 75 cal citar, de manera molt especial, un thoracator i un togat, ambdues peces, de marbre blanc, juntament amb una altra femenina, més antiga, devien exhibir-se al forum de la ciutat. La primera obra de les esmentades representa un personatge masculí amb una cuirassa decorada amb dos grifons. Aquesta estàtua procedeix d’una taller de la Mediterrània oriental, i data de l’època d’Adrià o d’Antoní Pius (117-161). Quant al togat, que al seu costat porta una capsa, igual que l’esmentada abans, li falta el cap. Pot pertànyer a l’època dels Flavis.

Altres peces de la curta sèrie d’escultures romanes d’Eivissa poden ser anteriors a l’any 75. Aquesta mena d’escultures, juntament amb les làpides epigràfiques eren instal·lades, sens dubte a llocs rellevants de la ciutat, com el fòrum, per famílies i personatges importants de la societat ebusitana de l’alt imperi, per tal d’esgrimir el seu poder i, alhora, perpetuar la seua memòria.

L’arquitectura imperial i de l’antiguitat tardana a Eivissa no és, precisament, un exemple de grans edificis ni de monumentalitat. A la ciutat no es coneixen els edificis típics d’una urbs imperial, com ara el teatre, el circ, l’amfiteatre, les termes, etc. Fins i tot alguns aqüeductes coneguts a la rodalia semblen ser d’allò més modest. Únicament podria fer-se esment del tambor d’una gran columna trobat el segle XVIII (actualment desaparegut) a una cisterna del palau Episcopal. Tal volta, va pertànyer a un temple mínimament rellevant de l’alta acròpolis, del qual res més se sap, però, de qualsevol manera, resulta ser un cas excepcional.

Tampoc les villae rurals semblen caracteritzar-se per una desmesurada grandiositat, exuberància constructiva o riquesa material. Tant a la ciutat, com al camp, manquen —o són francament escassos— elements arquitectònics que puguin qualificar-se, mínimament, de sumptuaris. La instal·lació de can Fita arribà a tenir en època imperial alguna habitació decorada amb pintures murals. A part d’això, res no surt del que ha de considerar-se normal.

Una excepció, si de cas, serien algunes de les villae localitzades a la rodalia de la ciutat, com a l’hort des Palmer, on es localitzen nombroses restes d’arquitectura —encara que, segurament, no només domèstica, sinó també funerària— molta d’ella en pedra calcària grisa dura mostrant diferents tipus de motllures, llistells, etc.

Eivissa i les circumscripcions administratives romanes i tardoantigues

Almenys en arribar la municipalització, és a dir, quan la pèrdua d’«autonomia», ha de pensar-se que Ebusus, devia pertànyer a la Tarraconense. Si més no, el Liber Generationis Hyppoliti refereix que les illes que pertanyen a Hispania Tarraconense (...) tenen aquestes cinc ciutats: Ebuso (...)

Posteriorment, vers el 293, Dioclecià va fer una reestructuració de manera que les illes Balears s’integraren en la Carthaginsensis, fins al 385 (en època de l’emperador Teodosi I) quan va ser creada la província Baleàrica, que era una de les sis de la diòcesi d’Hispània, amb prefectura a les Gàl·lies. Aquest sistema, segurament, va mantenir-se fins que els vàndals, poc després de la meitat del segle V, l’annexionassin al regne de Cartago.

Aleshores, almenys en època d’Huneric, apareix com a part de la província o demarcació de Sardenya, junt amb Mallorca i Menorca. També va pertànyer a la província sarda en la primera època bizantina, fins a una important reestructuració, de la qual dóna compte Cyprios en el segle VI a la Descriptio Orbis Romani, mitjançant la qual les illes, inclosa Eivissa, passaven a formar part de la província Mauritània II, capitalitzada per Septem (Ceuta) de l’exarcat d’Àfrica. [JoRT]

Descàrregues

Col·laboradors