Eivissa-Història-Corona d'Aragó

Eivissa-Història

Corona d’Aragó

Preparació de la conquista

Des del moment de la croada pisanocatalana de 1114-1115 els monarques de la corona d’Aragó tenien la intenció de conquerir les illes Balears. Però diferents motius anaren retardant la conquista. S’haurà d’esperar al regnat de Jaume I perquè tengui lloc.

Aquest monarca reuní el 1228 Corts a Barcelona per proposar la conquista de les Balears. El setembre de 1229 sortí, de diferents ports catalans, una expedició que tenia com a finalitat la conquista de l’illa de Mallorca. Després de diferents combats, la ciutat, Mâdina Mayûrqa, fou assetjada i va ser ocupada finalment el 31 de desembre. A continuació es procedí al repartiment, sobre la base de les condicions pactades.

Menorca va ser infeudada el 1231. Segons aquest pacte, l’illa continuaria com a territori musulmà, però hauria de pagar un important tribut anual per mantenir la seua llibertat.

De moment, les Pitiüses continuaven en mans dels musulmans. Davant la impossibilitat de fer una conquista directa, perquè en aquells moments es dedicava a la conquista del País Valencià, Jaume I va fer donació de les Pitiüses el setembre de 1231 a Nunó Sanç , comte del Rosselló, i Pere de Portugal perquè aquestos les conquerissin. Per motius que ens són desconeguts, s’acomplí el termini de dos anys previst i la conquista no tengué lloc.

El dia 7 de desembre de 1234 el monarca va fer una nova donació de les Pitiüses, en aquest cas a favor de Guillem de Montgrí , sagristà de Girona i arquebisbe electe de Tarragona. Per facilitar la conquista, Jaume I només es reservava la sobirania, i cedia tots els altres drets, fet que, com es veurà més endavant, serà una important font de conflictes. Disposava de nou mesos i mig per portar-la endavant. El dia 12 d’abril de 1235 Montgrí va pactar la conquista de les Pitiüses amb Pere de Portugal i Nunó Sanç. D’entre els acords d’aquest pacte, caldria destacar que el Castell i la vila d’Eivissa s’havien de repartir a parts iguals, i el camp de manera proporcional al nombre de soldats aportats a la conquista.

Des del punt de vista jurisdiccional, al Castell i a la vila Pere de Portugal i Nunó Sanç seran feudataris de Montgrí i estaran sotmesos, per tant, a la seua jurisdicció. Al camp cadascun d’ells disposarà de jurisdicció pròpia. El papa Gregori IX promulgà la butlla de 24 d’abril per la qual predicava la croada per a la conquista d’Eivissa i concedia les indulgències i la remissió dels pecats habituals en les butlles de croada.

Conquista i repartiment

L’expedició partí cap a Eivissa en una data que ens és desconeguda i segons la crònica del rei Jaume ( cròniques) el desembarcament es va fer sense problemes. A continuació posaren setge a la vila. Va començar l’atac i, després d’una sèrie de combats (probablement pocs), la vila acabà rendint-se. Segons d’altres fonts, les tropes cristianes entraren perquè un germà del xeic musulmà va permetre l’accés als invasors com a venjança perquè aquest li havia pres la dona.

Després de feta la conquista, era necessari procedir al repartiment, que es va fer sobre la base del que s’havia pactat prèviament: s’erigí una església parroquial, amb la seua corresponent dotació; els béns del saqueig serviren per al pagament de les despeses ocasionades per la conquista; el Castell i la vila d’Eivissa es repartiren a parts iguals entre els tres conqueridors, i la producció de sal es repartí proporcionalment segons els hòmens aportats, i de la mateixa manera es repartí el camp.

Si bé no es diposa d’informació del nombre de soldats aportats per cadascun dels conqueridors, sí que se sap que la part forana es dividí en quatre parts amb un valor semblant, i que dues (els quartons de ses Salines i de Balansat) correspongueren a Guillem de Montgrí, una (el quartó de Portmany) a Nunó Sanç i una altra (el quartó del Rei) a Pere de Portugal.

Canvis posteriors en el senyoriu

Aquest repartiment, de tota manera, varià amb el pas dels anys. Així el 1241 Guillem de Montgrí adquirí la part que abans era de Nunó Sanç, després de la seua mort, i el 1256 la part de Pere de Portugal passà a mans de Jaume I, que ben aviat la cedí al seu fill, l’infant Jaume.

Amb la mort de Montgrí el 1273, l’arquebisbat de Tarragona passà a posseir els quartons de Balansat i de ses Salines, i el paborde i els canonges de la mateixa església, el quartó de Portmany.

Després de la mort de Jaume I el 1276, el quartó del Rei fou assignat al patrimoni del rei de Mallorca.

Amb posterioritat encara hi hagué més canvis: l’any 1343, en reintegrar-se el regne de Mallorca a la Corona d’Aragó el quartó del Rei passarà a formar part dels béns dels seus monarques.

L’any 1410 el quartó de Portmany passà a formar part de les rendes de l’ardiaconat de Sant Fructuós, també depenent de l’arquebisbat de Tarragona.

La Carta de Franqueses

Després de feta la conquista i el posterior repartiment, calia procedir al repoblament de l’illa d’Eivissa. Per facilitar-lo, es dictaren ben aviat una sèrie de mesures afavoridores. La primera d’elles va ser la Carta de Franqueses . Aquest document pretenia donar als nous pobladors de les illes una sèrie de drets de què no disposaven en altres territoris, per així afavorir la seua arribada. El document pretenia limitar alguns dels drets que els senyors tenien sobre els seus vassalls al món feudal. Els drets que cobraven els senyors quedaren limitats a aquells que es derivaven de l’ús de les terres, i als que hi hagués en concepte de defensa del propi territori.

El camp de la justícia també oferia una sèrie d’interessants novetats: Si bé a les causes judicials qui dictava sentència eren els oficials dels tres consenyors, ho haurien de fer sempre ajudats pels prohoms (persones destacades de la comunitat), per assegurar una major imparcialitat. Aquestos mateixos prohoms havien també d’estar presents quan la justícia havia d’entrar en un domicili particular.

També s’eliminà l’ús de l’anomenada Prova de Déu, sobre la base de la qual es podien fer a l’individu una sèrie de proves (per exemple, agafar un ferro roent) i si uns dies després no conservava marca, se’l considerava innocent per intervenció divina. En conjunt es tractava d’unes mesures molt avançades per al seu temps, que varen ser corregides en sentit restrictiu per part dels mateixos consenyors a principi del s XIV.

Donació de les salines

A més de la Carta de Franqueses, es dictaren altres mesures afavoridores del repoblament, com per exemple va ser la donació de les salines per part dels consenyors al conjunt de pobladors de les Pitiüses. En una primera fase, l’any 1261, se cedia, de cada modí de sal que s’extreia, un besant i mig d’argent per a l’ús particular dels pobladors, i un millarès per al comú (és a dir, el govern local).

A canvi d’aquesta donació, Guillem de Montgrí cobrà mil cinc-cents besants i l’infant Jaume de Mallorca cinc-cents. El setembre de 1261 es va fer una donació molt més àmplia de les salines a favor dels pobladors de les Pitiüses, que podien disposar lliurement de la sal. L’única limitació que es posava era el fet de conservar-ne els consenyors la sobirania, que els permetia cobrar drets damunt tota la sal que s’extregués.

Població a la baixa edat mitjana

No hi ha notícies referides a l’inici de la repoblació cristiana dels primers temps de la conquista. La major part dels pobladors àrabs degueren sortir d’Eivissa després de la conquista, si bé no es pot descartar que una part de la població quedàs com a esclava i, fins i tot, que algunes famílies relativament importants no sortissin de l’illa, comprassin la seua llibertat i es convertissin a la fe cristiana.

Fins a l’any 1329 no es disposa de dades concretes referides a la població de les Pitiüses. Es tracta d’un document que indica que aquell any hi havia un total de 506 focs, o famílies, que tenien béns per valor de més de deu lliures i que no estaven exemptes del pagament de l’impost del morabatí . Traduint les famílies a habitants, dóna una població d’entre 2.000 i 2.500 habitants, xifra molt baixa, fins i tot si es compara amb la de les illes de Mallorca i Menorca.

El 1335 en un document s’autoritzà un corsari eivissenc a anar a les costes de Barbaria a agafar presoners, perquè no es trobava gent que volgués anar a viure al camp. El poblament rural devia ser, per tant, escàs i insuficient. Aquesta manca de poblament es va veure agreujada a mitjan s XIV per les epidèmies de pesta, que es repetiren d’una manera periòdica. No hi ha dades concretes dels morts que pogueren causar a l’illa d’Eivissa, però pocs anys després de la gran epidèmia de pesta negra de 1348 es parla d’una important mortaldat i d’un fort augment de les despeses d’extracció de la sal, potser a causa d’una reducció de la mà d’obra disponible.

A les epidèmies de pesta s’hi afegeixen les guerres. L’any 1359 Eivissa es veié implicada directament en la guerra que enfrontà Pere III el Cerimoniós amb Pere el Cruel de Castella, que es coneix com guerra dels dos Peres . Després de desembarcar, les tropes castellanes posaren setge a la vila d’Eivissa; davant la forta resistència, es dedicaren a saquejar el camp. Davant el perill de l’arribada de les tropes de la corona d’Aragó, els castellans fugiren, abandonant les màquines emprades en el setge de la vila.

Pere III instà el governador d’Eivissa i la Universitat , perquè fessin front a les urgents obres de reparació de les murades, molt malmeses per l’atac castellà. Per evitar futurs atacs castellans, la Universitat mantengué un temps vuitanta hòmens al seu càrrec per a la defensa de l’illa.

L’any 1381 es permeté que els religiosos poguessin ocupar càrrecs a la Universitat, vacants per les recents pestes i fams. Probablement es tracta de la pesta de 1375, que a Mallorca provocà una mortaldat molt elevada. El 1383 en un atac a la zona de Portmany els àrabs s’emportaren dinou persones captives i cremaren unes quantes cases. El 1392 hi ha una nova relació de focs o famílies, que dóna un total d’uns 500, xifra una mica inferior a la de 1329.

També és molt important una referència concreta a un text, on s’explica que l’illa està minvada de població per les diferents mortaldats, caresties i d’altres causes. Aquí hi apareixen esmentades les tres causes de la baixa densitat de població de l’illa d’Eivissa: mortaldats (o sigui, pestes), caresties (fam, com a conseqüència de les males collites) i d’altres fortunes (els atacs musulmans i les guerres).

Com a mostra clara dels problemes per mantenir un poblament a l’illa d’Eivissa es pot fer esment al cas de Formentera, amb un primer repoblament durant el s XIII, però que sofrí diferents abandonaments al llarg del s XIV i que va ser despoblada cap al 1409.

Tornant a l’illa d’Eivissa, la informació referida al s XV és encara més escassa que la referida al s XIV. Un document de 1402 parla d’una nova epidèmia de pesta, que estava provocant un nombre important de morts. La següent referència és ja de final de segle, en concret de 1493, quan els jurats intentaren evitar l’entrada de naus procedents de Mallorca, on hi havia una nova epidèmia de pesta. Aquell mateix any es varen detectar una trentena de naus musulmanes.

Pel que fa al camp, les primeres zones a repoblar-se degueren ser les planes costaneres de l’illa. Per intentar saber com es va fer aquest repoblament rural, se seguirà l’evolució de les esglésies rurals, que s’aixecaren en aquelles zones de l’illa que presentaven una major densitat de població. La primera de què es tenen notícies és la de Santa Eulària des Riu, on es pot suposar que hi havia una capella el 1302. El 1342 el poblament de la zona devia ser prou important per fer que el seu encarregat hi residís de manera continuada.

El 1305 els pobladors del quartó de Portmany foren autoritzats a construir una capella i un cementeri, amb residència fixa del capellà encarregat. Hi ha notícies de tres temples més en aquella època. Se sap que a mitjan s XV s’estava construint el de la Mare de Déu de Jesús i molt probablement del final d’aquell mateix segle són els temples de Sant Miquel de Balansat i de Sant Jordi de ses Salines.

S’ha de fer notar que les pautes de poblament a l’Eivissa rural seran sempre les mateixes des del moment de la conquista catalana: els temples no implicaran l’existència de població agrupada. El que es construeix és una església i una casa on residirà el capellà. El poblament serà sempre dispers. Pel que fa a l’únic nucli urbà existent, la vila d’Eivissa, no degué sofrir canvis importants els anys que seguiren a la conquista catalana. En un principi com a temple parroquial es degué emprar la mesquita principal de l’antic nucli musulmà, després de fer-hi les reformes necessàries.

El sistema defensiu va ser també el mateix; s’adaptà, això sí, als canvis provocats en la seua estructura. Les primeres reformes es degueren fer en el regnat de Jaume II de Mallorca . De tota manera el barri amb més problemes de defensa era sempre la Vila d’avall, on no s’autoritzà l’edificació de nous habitatges ni la venda de pa o vi.

A la guerra dels dos Peres les murades degueren quedar relativament malmeses, perquè a la descripció de Ruy González de Clavijo , de principi del s XV, es diu que encara presenten els senyals de l’atac.

Pel que fa al temple parroquial de Santa Maria d’Eivissa, sembla que la seua construcció començà a mitjan s XIV, segons l’estil que es coneix com a gòtic tardà. Les obres degueren portar un bon ritme, ja que a principi del segle XV estaven acabades la torre, l’absis amb les capelles i el primer tram de la nau.

El conjunt de la ciutat es degué anar adaptant a poc a poc als nous pobladors, amb una concepció de l’urbanisme diferent de la dels musulmans. A la part alta de la ciutat hi havia el centre del poder a l’actual plaça de la Catedral, amb el castell, l’església parroquial, la Universitat i la pabordia, entre d’altres. En un moment indeterminat s’obrí en aquesta plaça, on actualment hi ha el mirador, un mercat cobert, la llotja nova . Al centre de la plaça hi havia el cementeri, traslladat a final del segle XV a l’altre costat del temple parroquial.

Amb el pas del temps, el creixement de la ciutat obligarà a desenvolupar diferents barris fora del recinte emmurallat. Un dels primers que es degué construir fou el de la Drassana , situat prop de l’actual monument als corsaris, en una zona que en aquells temps devia ser línia de platja. Les primeres notícies que se’n tenen es remunten al 1273.

Amb el pas del temps es degueren començar a construir habitatges a prop d’aquesta drassana, donant origen al barri de la Marina . Un altre raval contemporani serà el de Santa Llúcia, al puig del mateix nom. En aquest cas el nou barri tendrà una funcionalitat bàsicament residencial. A principi del s XV, l’important nombre de pobladors que hi havia obligà a l’edificació d’un nou temple, l’església de Santa Llúcia.

Com a protecció dels barris extramurs existia un mur que anava des d’una de les torres de la Vila d’avall fins vora la mar. Tendrà una porta que amb el pas del temps es coneixerà com a porta de sa Creu (Creu, porta de sa ). Per completar la protecció hi havia just a continuació de l’actual barri de sa Penya , l’anomenada torre de la Mar (Mar, torre de la ), una petita fortificació que controlava l’accés a l’interior del port.

Les activitats econòmiques a la baixa edat mitjana

No es tenen informacions de quines eren les activitats econòmiques d’aquella època, començant per les produccions agràries. La conquista catalana representà un canvi important al camp de l’illa d’Eivissa respecte a l’època musulmana. A partir d’aquell moment la producció es fonamentà en l’anomenada trilogia mediterrània, és a dir, cereals, vinya i olivera. A més, hi devia haver d’altres produccions en quantitats molt menors, per a l’autoconsum familiar.

Del paper de la ramaderia en aquella època no se’n té informació, però devia ser una activitat marginal, amb petits ramats a les explotacions, destinats al consum propi.

El bosc, amb les diferents produccions (fusta, carbó, pega...), era també un element complementari.

La propietat de la terra era dels conqueridors que la cedien als particulars a través d’un contracte emfitèutic ( emfiteusi), segons el qual el propietari de la terra (un dels consenyors) en cedia a aquell que les havia d’explotar l’anomenat domini útil (el dret a cultivar la terra). La cessió es feia a perpetuïtat o bé a llarg termini. El que havia rebut el domini útil es comprometia a pagar anualment una quantitat que es coneixia com a cens emfitèutic. El pagament es podia fer en espècie (una part de la collita) o bé en metàl·lic. Aquell que rebia les terres del senyor se sotmetia a la seua jurisdicció. El que no cedia el senyor era el domini directe (la propietat mateixa de la terra i diferents drets damunt ella). El senyor era també l’encarregat de cobrar al pagès els delmes ( delme), que solien representar un deu per cent de la collita i que es repartien entre el senyor, el rei, la parròquia i l’església com a institució.

Existia encara un altre sistema de cedir la terra: les anomenades cavalleries ( cavalleria), segons les quals se cedien unes terres a canvi de mantenir cavalls armats ( cavall armat) —muntura i soldat—, sempre disponibles per a la defensa de l’illa.

A gairebé totes les descripcions que es fan de l’illa d’Eivissa en aquella època es fa esment de la importància que tenen les salines. La de Ruy González de Clavijo comenta que les naus de la seua expedició carregaren sal, i que la producció salinera era molt important, amb moltes naus que venien a carregar-ne. La major part de la sal es venia fora de les terres de la corona d’Aragó i així, quan en un moment determinat el monarca prohibí als estrangers venir a carregar als seus ports, el comerç de la sal quedà reduït a quantitats ínfimes.

Un dels efectes de la recuperació de la vida urbana dins la baixa edat mitjana fou l’aparició d’un nou grup social, els artesans, que s’agruparen en gremis ( gremi), associacions professionals d’artesans d’un mateix ofici. Entre les funcions dels gremis figurava la de la formació dels futurs membres i la de vetllar per tot allò que tenia relació amb la fabricació i comercialització dels seus productes.

A final del s XV hi ha notícies que funcionaven a la vila d’Eivissa els gremis de teixidors, barquers i mariners, fusters, calafats i picapedrers. Una mostra de la seua importància es troba en el fet que alguns d’ells tenien riques capelles, com el cas dels mariners (que tenien la capella del Salvador) i la dels teixidors (que tenien la capella de l’Esperança).

El naixement de la Universitat

No hi ha gaire informació respecte al funcionament del poder local de l’Eivissa del segle XIII. En un principi sembla que devia estar en mans dels prohoms. Així se sap que l’any 1289 existia un anomenat Consell de prohoms de la Universitat d’Eivissa, que es reunia a convocatòria del batle reial, que estava format per la major part de les persones destacades de la comunitat.

El 1298, en recuperar Jaume II la corona del Regne de Mallorca, una de les seues prioritats fou la creació d’un sistema institucional. I així l’any 1299 va néixer la Universitat d’Eivissa. Per escollir els seus membres, cada any, el dia 1 d’abril, es reunien els representants dels tres consenyors i escollien tres jurats d’entre els prohoms. Els tres escollits, a la seua vegada, escollien deu consellers.

Aquest sistema a poc a poc s’anà complicant i aparegueren noves figures, com el mostassaf (encarregat de la vigilància dels pesos i mesures) del qual ja es tenen notícies el 1342, i el clavari , tresorer de la Universitat i encarregat de fer les recaptacions de fons que fossin necessàries. Ben aviat el món de la sal i de tot allò que l’envolta tengué els seus oficials: escrivà de la sal (encarregat de controlar tots els moviments relacionats amb la sal), guardià de la sal (tenia com a funcions el control i mesura de la sal extreta i el seu posterior embarcament) i el terç albetriador (mantenia netes i en condicions les sèquies que portaven l’aigua als estanys).

A final del segle XIV o principi del XV, hi hagué canvis al govern de la Universitat, amb l’aplicació del sistema que es coneix amb el nom de pragmàtica antiga, sobre la base del qual aparegueren dues noves institucions: el Consell General i el Consell Secret . El Consell Secret estava format pels tres jurats, els deu consellers i el clavari, i era semblant al sistema anterior. En canvi el Consell General és un organisme nou, format per un cens de dues-centes cinquanta persones, dividides en cinc grups de cinquanta persones cadascun, i que rebien el nom de cinquantena . Cadascuna d’aquestes cinquantenes governava un any de cada cinc, establint-se una rotació amb les quatre restants. Quan existien vacants en una cinquantena, eren els seus membres els que proposaven les noves persones que n’havien de formar part.

D’entre les funcions del Consell General, la més destacable era la d’escollir els membres del Consell Secret. Aquest darrer organisme fou l’encarregat de prendre la major part de les decisions de tipus ordinari, si bé quan el tema era realment important calia reunir el Consell General, que tenia la darrera paraula.

També hi ha canvis molts importants pel que fa als jurats. S’ha de recordar que abans tots ells eren prohoms. A partir de llavors els jurats ocuparan el càrrec sobre la base de la seua pertinença a un estament social determinat. Així hi haurà un jurat de mà major, escollit entre els cavallers i les persones més importants de la comunitat, un jurat de mà mitjana, escollit entre els mercaders, mariners i artesans, i un jurat de mà de fora, en representació de la gent del camp.

També els membres de les cinquantenes eren escollits seguint el criteri de la seua adscripció a una determinada mà o estament social. Seria erroni pensar que tots els habitants d’Eivissa tenien dret a ser escollits com a membres de les cinquantenes. Només en podien formar part aquelles persones que tenien una bona situació econòmica i, a més, disposaven de béns propis. Una modificació del sistema tengué lloc el 1440, quan per un temps s’implantà el Pacte de Concòrdia ( Concòrdia, Pacte de), s’hagueren de refer totes les llistes de les cinquantenes, per acabar amb els problemes existents entre diferents grups que lluitaven per controlar la Universitat.

Un altre canvi afectà també el Consell Secret, on aparegué la figura del Quart jurat, que era escollit d’entre els que havien ocupat el càrrec l’any anterior.

El 1455 s’instaurarà un nou sistema, el Regiment de sort i sac, que es mantendrà, amb petits canvis, fins al 1715. Aquest ja havia estat aplicat per part del rei Alfons IV el Magnànim a d’altres indrets de la Corona d’Aragó, per intentar acabar amb els conflictes entre tots aquells que volien ocupar càrrecs a la Universitat.

En el cas concret d’Eivissa, el primer que es va fer fou reformar el sistema de les cinquantenes. A continuació es reuní una assemblea formada pels membres del Consell General i d’altres persones destacades de la comunitat, on s’aprovà la proposta d’un nou sistema per regir la Universitat. El dia 11 de novembre de 1454 la corona promulgà els capítols presentats pels representants de la Universitat d’Eivissa. Poc després foren ratificats pels dos consenyors eclesiàstics.

En aquest nou sistema continuaven existint les cinquantenes, amb els seus membres classificats segons l’estament al qual pertanyien: mà major, mà mitjana i mà de fora. Cada cinquantena anomenava un habilitador que tenia dues funcions: per una banda, proposar persones per ocupar les vacants que s’anaven produint a la seua cinquantena, i per l’altra, junt amb els altres habilitadors de les altres cinquantenes, proposar les persones que havien d’ocupar càrrecs a la Universitat. Després de fer això, es posaven els noms en uns papers, que eren introduïts dins rodolins de cera, que a la seua vegada es posaven dins de tres sacs, un per a cada un dels tres estaments. El dia 1 d’abril s’escollien, davant el Consell General, les persones que havien d’ocupar càrrecs a la Universitat l’any següent. Un al·lot menor de set anys extreia dels sacs els rodolins de cera que contenien els noms de les persones que havien d’ocupar càrrec aquell any.

A la mà major li corresponien el jurat de mà major, clavari, escrivà de la sal (que també actuava de secretari dels Consells Secret i General) i un conseller. A la mà mitjana, jurat de mà mitjana, guardià de la sal, obrer (encarregat de controlar totes les obres que feia la Universitat) i un conseller. Eren de la mà de fora el jurat de mà de fora, el mostassaf , el terç albetriador i un conseller. Calia afegir a la llista el quart jurat, ocupat per un dels jurats de l’any anterior. Per això s’alternaven els de mà major i els de mà mitjana, mentre que els de mà de fora en quedaven exclosos. Les tretze persones escollides formaven el Consell Secret.

D’entre els càrrecs escollits alguns comportaven el requisit de saber llegir i escriure: clavari, escrivà de la sal, guardià de la sal i obrer. Quan s’arribaven a buidar els sacs després de fer diferents eleccions de càrrecs per a la Universitat, es feia una nova insaculació, es repetia tot el procés.

Qualsevol persona que volgués ocupar un càrrec a la Universitat havia de reunir una sèrie de requisits. El primer tenia relació amb l’edat: s’havia de tenir com a mínim vint-i-cinc anys. Tenir un deute amb la Universitat també era causa d’exclusió, si bé existia la possibilitat de pagar-lo i ocupar el càrrec. Hi ha d’altres limitacions, algunes de caire familiar (dos germans o pare i fill no podien ser jurats al mateix temps, però sí un jurat i l’altre oficial), les altres a causa del seu càrrec (no podien entrar a la Universitat els representants dels consenyors ni els religiosos). De tota manera, hi hagué excepcions: el 1381 s’admeté que els religiosos ocupassin càrrecs per les pestes i les fams, que degueren deixar molt reduïdes les llistes de possibles candidats. La inhabilitació podia fer-se per diferents motius, però destacava el fet d’haver-se aprofitat del càrrec en benefici propi.

Les modificacions del sistema inicialment establert de sort i sac no tardaren a sorgir. Així el 1488, i després d’un conflicte entre dos grups que volien controlar la Universitat, el rei Ferran el Catòlic canvià els cinc habilitadors anteriors per quatre, dos per cada bàndol. Poc temps després, es va fer una redistribució de càrrecs, que afectà la seua assignació per mans (o grups socials). També hi hagué canvis al Consell Secret, que a partir d’aquell moment tendrà cinc representants de mà major, cinc de mà mitjana i només tres de la mà de fora. Els pobladors de la vila d’Eivissa controlaven les tres quartes parts del Consell Secret.

La regulació completa del funcionament de la Universitat es feia a través de les ordinacions , on es recollien tota classe de normes, que anaven des del sistema d’elecció dels càrrecs fins al funcionament de les salines o el control dels mercats. A més de les ordinacions, un altre document fonamental per al funcionament de la Universitat és el que es coneix com a Llibre de la Cadena on es copiaven totes les concessions que els monarques anaven fent als pobladors de l’illa d’Eivissa.

Així, quan algun oficial o representant dels consenyors violava alguna d’aquestes concessions, la Universitat podia fer ràpidament la protesta corresponent. De tota manera, amb el pas dels segles i amb el reforçament del poder reial, aquestes concessions anaren perdent vigència. Per a la Universitat, les salines representaven un element bàsic. Les rendes de l’activitat salinera eren gairebé l’única font d’ingressos que tenia aquesta institució, fet que comportava dos avantatges: per un cantó, els pobladors de l’illa d’Eivissa no estaven obligats a satisfer la gran quantitat d’impostos locals que hi havia a altres indrets; per l’altre, com que la sal era en aquella època un element bàsic per a la conservació dels aliments, en cas que hi hagués mancança de grans a Eivissa (fet bastant habitual), era relativament fàcil enviar naus carregades de sal a altres ports de la Mediterrània per aconseguir blat o d’altres grans.

No obstant això, no sempre es pogué evitar la fam. Per al control de la producció salinera la Universitat hi destinà un important nombre d’oficials. A més, un dels primers documents de la Universitat que es coneixen regula com s’ha d’organitzar l’extracció de la sal.

Els representants dels consenyors

Al llarg de la baixa edat mitjana, les atribucions dels representants dels consenyors d’Eivissa foren semblants, i fonamentalment dues: defensar els seus interessos econòmics i dictar justícia.

Pel que fa al tema dels interessos econòmics, els oficials dels consenyors eren els encarregats de cobrar les rendes que els corresponien com a senyors feudals. Ben aviat aquesta recaptació va passar a mans de particulars, per les dificultats que comportava, perquè el pagament es feia en espècie (el pagès entregava una part de la seua collita) i pel fet que els representants de l’arquebisbe i l’ardiaca eren religiosos. Tot això feia que les recaptacions fossin baixes. Per solucionar aquest problema, els consenyors cedien la recaptació de les rendes a aquells que oferien una quantitat major. Aquest particular feia tot el que li era possible per aconseguir una recaptació elevada.

L’altra funció dels representants dels consenyors era la de dictar justícia en nom d’ells. A diferència de les illes de Mallorca i de Menorca, on el representant del rei era l’encarregat de dictar justícia a les causes criminals (aquelles que podien implicar l’aplicació de penes corporals) i els representants dels senyors només tenien competències a les causes civils, a Eivissa, a causa de les mateixes circumstàncies de la conquista, la situació era diferent. Aquí els representants dels dos consenyors religiosos també podien dictar sentència a les causes criminals, fet que provocà continus conflictes jurisdiccionals. A final del segle XIV, l’arquebisbe de Tarragona arribà a l’extrem d’arrendar la jurisdicció senyorial junt amb les rendes, fet que provocà importants problemes i la intervenció d’un visitador que desaconsellà continuar amb la pràctica dels arrendaments de la jurisdicció.

La representació a Eivissa del rei per part del seu oficial tenia un doble vessant: delegat reial i oficial d’un dels consenyors, en aquest cas, el mateix monarca. A principi del segle XIII, els representants reials ho són del rei de Mallorca, i d’entre ells destacà Ramon Muntaner , que ocupà el càrrec entre 1332 i el 1335.

A partir de la reincorporació a la Corona d’Aragó (1343), els representants reials passaren a ser lloctinents de governació, és a dir, representants del governador general de la corona, que era sempre el fill primogènit del rei. Una competència exclusiva del representant reial era la militar.

En el camp jurídic, el governador d’Eivissa presentava diferències respecte als d’altres territoris. El més habitual era que el governador estigués auxiliat per un assessor , que era especialista en lleis. A Eivissa no existia l’assessor, perquè els prohoms tenien un paper important en els processos judicials. Per poder dictar sentència, els oficials dels consenyors rebien sempre l’ajut dels prohoms, tres a les causes civils i sis a les criminals. Si en una causa criminal hi havia discrepància entre els prohoms i el representant del consenyor, s’escollien sis prohoms nous. En cas de continuar les discrepàncies, era l’oficial del consenyor qui tenia la darrera paraula.

Les apel·lacions a les sentències dictades pels representants dels consenyors es feien en un principi davant el propi consenyor, però des de mitjan s XV es podia recórrer davant el governador d’Eivissa, com a representant reial, en el cas de les sentències dictades pels oficials de l’arquebisbe de Tarragona o l’ardiaca de Sant Fructuós. Els recursos a les sentències del representant reial es feien davant del governador de Mallorca.

Canvis institucionals a l’edat moderna: la governació d’Eivissa

L’arribada d’una nova dinastia comportà, entre d’altres coses, diferents canvis al sistema institucional fins llavors vigent a Eivissa, i si bé aquestos canvis foren a diferents nivells, tots tenien com a finalitat reforçar el poder del monarca i dels seus representants, en aquest cas, el governador d’Eivissa.

Un dels primers canvis introduïts fou la unificació de les diferents jurisdiccions, que va ser una font constant de conflictes a la baixa edat mitjana. A partir de 1553, el governador, a més de representant reial, fou l’encarregat de dictar justícia, tant a nivell civil com a nivell criminal, al conjunt de l’illa. De tota manera els dos consenyors eclesiàstics mantenien tota la resta de drets als seus respectius territoris.

Hi hagué un petit període de temps, entre 1610 i 1624, al llarg del qual el representant de l’ardiaca de Sant Fructuós tornà a nomenar un representant a Eivissa, amb tots els seus privilegis.

Un altre canvi important relacionat amb el món de la justícia fou l’aparició del càrrec de l’assessor, que si bé existia a d’altres territoris des de l’edat mitjana no apareixerà a les Pitiüses fins al 1629. Com és de suposar, el nomenament d’un assessor va provocar un important conflicte amb la Universitat, que volia mantenir l’anterior sistema. Finalment s’arribà a una solució de consens: existiria la figura de l’assessor, però ocuparia una de les places que corresponien als prohoms. De tota manera, a poc a poc anirà prenent relleu aquest càrrec, que es convertí en el responsable de la justícia a l’illa d’Eivissa.

El mateix càrrec del governador també va patir una important remodelació. El primer fet a destacar és el reforçament del caràcter militar del càrrec. Sobre aquesta base s’exigí que tots aquells que haguessin d’ocupar-lo fossin part de l’estament militar i tenguessin una graduació militar elevada (capitans generals o mestres de camp, depenent del moment).

També es regulà el nomenament dels governadors. A l’edat mitjana, els nomenaments eren de per vida i a proposta del propi monarca. Des de llavors els nomenaments foren per sis anys, prorrogables. Quan quedava vacant la governació d’Eivissa, els interessats podien presentar memorials sol·licitant-la davant el Consell d’Aragó . Aquest organisme es reunia amb els diferents virreis i feia una proposta de tres noms, que presentava al monarca.

Un dels motius que feia atractiva la governació d’Eivissa era la possibilitat de cobrar una part del salari en sal. S’ha de tenir present que el pagament als funcionaris de la corona se solia retardar moltíssim, i per això els governadors de vegades feien la petició de cobrar una part del salari o del deute pendent en sal, que a més estava exempta d’impostos, motiu pel qual la seua venda era relativament fàcil. Això, provocava les protestes de la Universitat, que veia minvar el seu benefici en el negoci de la sal.

Una nova Universitat

La Universitat d’Eivissa també sofrirà canvis al llarg de l’edat moderna, en la mateixa línia que la resta de les institucions insulars, perquè es reforçà el poder del governador. Al llarg del s XVI hi degué haver diferents revisions del règim de sort i sac, però no se’n té constància.

El segle XVII els canvis es feren cada vegada més profunds, i a la segona meitat del segle, s’establí una reestructuració del funcionament de la Universitat. El Consell Secret, abans format per tretze persones, queda reduït a sis. En formaran part els quatre jurats, l’escrivà de la sal i el síndic. La data d’elecció anual dels càrrecs, que abans era l’1 d’abril, passà a ser l’1 de juny. Si abans hi havia un sac per cada una de les mans o classes socials, ara en canvi n’hi haurà un per cadascun dels càrrecs a escollir. També la mà major es va veure clarament afavorida en la nova distribució de càrrecs. El Consell general seguia format per les cinquantenes, si bé també aquestes havien sofert canvis importants: ara eren quatre en lloc de cinc, i no entraven a manar per torns, com abans, sinó per sorteig.

En aquest nou sistema, el governador o representant reial passa a controlar directament la insaculació, i a proposar les persones que havien d’ocupar un determinat càrrec.

El segle XVI i la inseguretat

El fet més destacable a la Mediterrània al llarg del s XVI serà el de la inseguretat provocada pels atacs turcs. El 1501 ja hi ha notícies d’un possible atac d’una flota comandada per Camelí, considerada molt perillosa perquè entre els seus pilots hi havia un renegat eivissenc, motiu pel qual es prengueren tota classe de mesures de protecció. De tota manera, no sembla que aquesta vegada s’arribàs a produir l’atac turc.

El 1505 es té notícia d’un possible nou atac per part d’una flota turca formada per quaranta naus. Finalment l’atac es produí a diferents zones de l’illa, entre altres al quartó de Portmany, d’on s’emportaren vint-i-quatre persones (dones i al·lots, a causa que, per més seguretat, eren concentrats a cases que es consideraven més inaccessibles, si bé en aquest cas no va ser així).

No només eren els turcs els que causaven estralls al camp de l’illa d’Eivissa. Una flota hispana, comandada per Hug de Montcada, provinent d’un atac a Alger, on va ser destruïda en gran part per una temporalada, s’aturà a Eivissa. Aquí els soldats s’amotinaren en no cobrar el seu salari, i robaren tot el que pogueren. La Universitat avaluà les pèrdues en 28.000 ducats, i si bé la corona es comprometé a pagar, cent anys després els jurats encara reclamaven aquesta quantitat.

El 1532 hi hagué un atac a la zona de Santa Eulària, amb onze persones captives, i un any després n’hi va haver un altre, encara que en aquest cas s’aconseguí alliberar tots els que havien estat capturats pels turcs.

El 1536 hi hagué un important atac per part de turcs i francesos a diferents punts de l’illa, en què es produí fins i tot el bombardeig de la vila d’Eivissa, i l’entrada dels atacants al raval de la Marina.

L’atac que tengué lloc dos anys després el feren vint-i-cinc naus turques, que primer s’aturaren a Formentera; després a ses Salines desembarcaren uns cinc-cents hòmens, que es dirigiren cap a la vila d’Eivissa. En ser rebutjat el seu atac, es desplaçaren a la zona de Santa Eulària, on feren alguns presoners.

L’any 1543 hi hagué també dos importants atacs, un a la zona de Santa Eulària i l’altre a la de ses Salines. En aquest darrer, mil hòmens atacaren la vila d’Eivissa, però hagueren de fugir sense aconseguir entrar-hi. Davant el caire que prenia la situació, la monarquia hispana decidí l’enviament de dos-cents soldats (la primera dotació militar estable d’una certa importància des de la conquista catalana), si bé els jurats demanaren que s’ampliàs fins a cinc-cents.

El 1558 tengué lloc a l’illa de Menorca un dels pitjors atacs del qual es té notícia, amb 4.000 presoners. Davant aquest fet, els jurats demanaren un reforçament de les tropes, perquè dels teòrics dos-cents soldats destinats a l’illa només n’hi havia uns setanta-cinc.

Uns anys després, el 1563, un atac contra la zona de ses Salines implicà que vint-i-cinc persones fossin fetes presoneres per part dels turcs.

Però una de les pitjors escomeses de què hi ha informació va ser el de 1573, quan ja s’havien iniciat les obres de les noves murades renaixentistes. L’atac al barri de la Marina va comportar cent vint captius.

La necessitat d’un nou sistema defensiu

La gran quantitat d’assalts turcs deixà ben clar que calia una reforma i una millora dels sistemes defensius. Les murades existents, construïdes a l’edad mitjana, difícilment podien resistir un atac de l’artilleria. La Universitat emprava el dret del millarès, que es cobrava damunt la sal que s’extreia de l’illa, per anar mantenint l’antic sistema defensiu, però calia una intervenció en profunditat. A més, l’existència de dos ravals extramurs (el de la Marina i el de Santa Llúcia) feia encara més difícil la defensa del nucli urbà. El mateix raval de Santa Llúcia estava en una situació més elevada que una part del recinte emmurallat, la qual cosa obligà el 1543 a demolir totes les cases que hi havia, per evitar que des d’elles s’atacassin les zones baixes de la vila.

Després de diferents informes, el 1554 es va fer el primer intent seriós de millora de les murades, reforçant el sistema existent. De tota manera, el mateix any, i amb l’arribada de l’arquitecte italià Gianbattista Calvi s’inicià un projecte molt més ambiciós, que implicava una reestructuració del sistema defensiu. S’hi destinaren nombrosos recursos econòmics, entre d’altres els aportats per la Universitat i els diferents consenyors. Malgrat tots els esforços, les obres avançaven molt lentament.

El 1574 visità l’illa Giacomo Paleazzo , “el Fratín”, que les trobà molt endarrerides i apuntà la possibilitat d’ampliar el seu perímetre. Quatre anys més tard es decidí que les noves murades havien d’incloure també el raval de Santa Llúcia. Malgrat que el 1585 s’inaugurà l’entrada principal del nou recinte emmurallat (el portal de ses Taules), les obres continuaren un cert temps.

La defensa del camp era encara molt més complexa per la dispersió del poblament rural. Per poder defensar-se de possibles atacs exteriors, s’havia organitzat una doble xarxa de vigilància, formada per guaites (guaita ) i talaies (talaia ). Els guaites eren grups d’hòmens armats que es destinaven a la defensa d’un lloc determinat: esglésies, cases on es concentrava la població en cas d’atac, punts clau de la costa... En canvi les talaies eren punts de vigilància als cims vora la mar des d’on s’avisava quan arribaven naus enemigues. Amb el pas del temps, als punts on hi havia aquestes talaies s’aixecaren torres de defensa.

Per a la protecció de la població s’emprà un doble sistema: la conversió de les esglésies existents en vertaderes fortaleses i la construcció de torres de refugi a les mateixes explotacions agràries.

A més de disposar d’un sistema defensiu com el que s’ha explicat, es feien necessaris hòmens armats. La major part de la defensa es basava en les anomenades milícies (milícia ), que si bé es crearen a final del s XIII, no fou fins a uns tres-cents anys després que tengueren la seua organització definitiva. Es crearen els anomenats caps de quartó, encarregats de l’organització de la defensa al seu territori, amb una dependència directa del governador de l’illa. Les forces s’organitzaven a partir de les véndes i en formaven part tots els hòmens útils, o sigui aquells que tenien entre setze i seixanta anys.

Població i economia a l’edat moderna

Si en parlar de la població al llarg de la baixa edat mitjana s’explicava la manca de dades fiables, en entrar a l’edat moderna la situació no millora gaire. Es pot suposar que al llarg del s XVI hi degué haver un creixement moderat, condicionat per les periòdiques epidèmies de pesta que devien provocar davallades importants. Es podria destacar el fet del creixement de la població a la vila d’Eivissa, en part pels perills que representava viure al camp, que rebia la major part dels atacs turcs, en part per la necessitat de mà d’obra que comportaren les obres de les noves murades.

En acabar el segle, amb la desaparició del perill turc, el més probable és que hi hagués un canvi de tendència, amb un rellançament del poblament rural. De tota manera aquest creixement encara degué ser molt lent i irregular, amb unes motivacions gairebé idèntiques a les de la baixa edat mitjana: fams i pestes. No sempre la Universitat podia compensar les despeses que comportava la compra de blat a l’exterior a preus elevats amb el que treia de la sal.

Així, el 1622 es comprà blat a Mallorca i sis anys després el creditor demanà l’embargament de naus eivissenques carregades de sal perquè encara no havia cobrat.

Però potser el fet més destacable des del punt de vista de l’evolució de la població fou l’epidèmia de pesta bubònica de 1652. A principi de juny es detectaren els primers signes de l’epidèmia, sense que les mesures preses per la Universitat arribassin a millorar la situació. Moriren el jurat en cap i molts d’altres membres del poder local, motiu pel qual s’hagué de fer una nova elecció de càrrecs a principi d’agost per poder cobrir les baixes. Finalment, a començament de setembre es donà l’epidèmia per acabada, després de provocar set-cents onze morts, dels quals més de cinc-cents varen ser a la que es coneix com a Reial Força, o sigui, a la part emmurallada de la vila, nombre que representava més de la meitat de la seua població.

També hi ha informacions d’una altra epidèmia de pesta el 1682, però no se’n disposa d’informació detallada. Cap a final del segle XVII, la població de l’illa d’Eivissa era d’uns dotze mil habitants.

El segle es tanca amb una fase de creixement molt més sostingut que el que s’havia donat fins aquells moments. S’inicià la repoblació de l’illa de Formentera, abandonada des de principi del segle XV. Pel que fa al poblament es mantenia una clara diferenciació entre la vila d’Eivissa, com a nucli urbà, i el camp.

Pel que fa al nucli urbà el fet més destacable eren les noves murades renaixentistes, que implicaren un canvi complet de la seua fesomia fins al punt que és molt difícil saber com era la ciutat abans de la seua construcció, ja que es degueren fer grans moviments de terres. A més del canvi d’aspecte la zona emmurallada, la Reial Força va veure augmentar el seu perímetre en afegir-s’hi el baluard de Santa Llúcia, antic barri extramurs.

Un altre dels factors que condicionà el desenvolupament de la ciutat emmurallada fou l’epidèmia de pesta de 1652, amb la qual perdé més de la meitat de la seua població. Per poder recuperar-la es necessitarà gairebé mig segle i l’aplicació de diferents mesures per part de les autoritats, com pot ser la prohibició dels pagesos d’anar a viure a la Marina, que contrasta amb una franquícia d’impostos de dos anys si decidien traslladar-se a la Reial Força.

La diferenciació entre els dos grans barris del nucli urbà, la Reial força i la Marina no només serà a nivell urbà, sinó que també arribà a nivell social. A la Marina s’instal·laven les classes productives, o sigui, mariners, pescadors, artesans i comerciants. En canvi a la Reial Força, que més endavant començà a ser coneguda amb el nom de Dalt Vila, hi vivien les classes dirigents formades per militars, religiosos i tots aquells que d’una manera o altra vivien de rendes.

El creixement del raval de la Marina flou molt més important que el la ciutat emmurallada, especialment durant la segona meitat del segle XVII, amb un fort creixement de les activitats comercials. Pel que fa al camp, el creixement durant l’edat moderna fou molt major que el del nucli urbà, en passar d’uns mil cinc-cents habitants a final del s XIV als més de deu mil a final del s XVII. Les zones que es varen veure afectades per aquest creixement varen ser sobretot les planes interiors.

Com a mostra del creixement de la població al món rural es podrien esmentar les obres de reforma que s’hagueren de fer als diferents temples parroquials per augmentar la seua capacitat. Aquest creixement de la població al món rural implicà que s’haguessin de cultivar noves terres que, quan ja s’havien ocupat les planes més fèrtils, tenien un rendiment més baix; si es té en compte, a més, el fort creixement de la població, es degueren produir períodes d’escassesa.

A més de les activitats agràries, l’altre gran element de l’economia pitiüsa eren les salines. L’organització de l’extracció de la sal corresponia a la Universitat, que també era l’encarregada de la seua comercialització, en nom dels particulars als quals en un principi corresponia. Per als pobladors de l’illa d’Eivissa, els representava la possibilitat de cobrar en metàl·lic, immergits com estaven en una economia de subsistència en què els moviments monetaris eren gairebé nuls.

Quan faltaven aliments, la Universitat es valia de la sal per portar-los de l’exterior. A més, era una important font d’ingressos, a nivell impositiu, per als consenyors i per a la mateixa Universitat. Una mostra de l’important negoci que hi havia entorn del món de la sal és l’intent del governador, el 1683, de cedir la propietat de les salines a la corona. Les ràpides protestes de la Universitat i dels consenyors eclesiàstics aconseguiren aturar el projecte.

A final del segle XVII, l’augment de la conflictivitat social se centrà en un enfrontament entre la vila d’Eivissa i el camp. Sembla que el 1689 hi hagué una revolta dels pagesos, provocada per la fam, que no hauria tengut més importància si no fos pel fet que, amb l’arribada del nou governador, els responsables de la protesta varen ser empresonats. Els pagesos es consideraren perjudicats pels acords presos pels jurats i decidiren enviar un síndic a la cort, perquè presentàs les seues protestes. Els jurats posaren tota classe d’entrebancs a la sortida del síndic de l’illa, però finalment pogué marxar. Al document els pagesos es queixaven que hi havia una important crisi econòmica, amb continus augments d’impostos, provocada pel mal funcionament de la Universitat, que també afectà la comercialització de la sal.

El document no va tenir cap efecte a la cort, i les coses continuaren com abans. Pocs anys després, el 1696, s’elaborà un nou informe econòmic, en aquest cas amb una visió completament oposada. Els responsables de tots els mals eren els pagesos i els que treballaven amb les seues mans, que volien cobrar molt i treballar poc. La solució va ser la contrària a la proposada pocs anys abans pels pagesos: que la Universitat fos l’encarregada de mantenir tots els abastiments, per així poder-ne controlar els preus.

Començà un conflicte que tendria el seu punt més àlgid a principi del segle XIX, amb un clar enfrontament entre la ciutat i el camp.

La Guerra de Successió

La mort sense descendència l’any 1700 de Carles II, acabà provocant una crisi successòria. Felip V, en un principi, passà a ocupar el càrrec de monarca de la Confederació Hispana sense massa problemes. Però ben aviat s’inicià un moviment a favor de Carles d’Àustria per ocupar el mateix càrrec. S’hi uniren Catalunya, el País Valencià i les illes Balears, que reconegueren Carles com a rei. La guerra s’allargà fins al 1714, amb la derrota dels seguidors de Carles d’Àustria.

A l’illa d’Eivissa, en un principi, es reconegué com a rei Felip V l’any 1701. Però el 1706 arribà una flota anglesa i es reconegué com a rei Carles d’Àustria. Entre les primeres mesures de les noves autoritats hi va haver l’empresonament de diferents membres d’importants famílies eivissenques. Foren alliberats dos anys després, però dos d’ells, els germans Laudes, tornaren a ser detenguts l’any següent com a responsables d’un intent de sublevar l’illa i entregar-la a Felip V.

Probablement el fet més destacable de la Guerra de Successió a l’illa d’Eivissa va estar relacionat amb les salines. La producció de sal estava per davall de les seues possibilitats, pel mal estat en què es trobaven els estanys, fet que ja havia estat denunciat pels pagesos en el seu informe a la cort l’any 1689. La situació no havia canviat gaire i el 1705 s’assenyalava que la producció éra escassament la meitat de la que hi havia abans.

Malgrat aquestos problemes, estava naixent entorn de la producció salinera un petit grup de persones amb recursos econòmics que es dedicaven a la comercialització de la sal. El 1709 arribà a Eivissa el genovès Giovanni Battista Visconti, expert comerciant que venia atret pel negoci de la sal. Junt amb el governador, acabà fent que els jurats signassin un document autoritzant l’arrendament de les salines. Se’ls deia que, si no ho feien, el rei els podria prendre el domini sobre els estanys. Fins i tot, s’arribà a retardar el nomenament dels nous jurats, i no es convocà el Consell General per a l’aprovació de l’autorització de l’arrendament, tal com era preceptiu. En el moment en què es va fer la proposta de Visconti, la situació econòmica a Eivissa era realment greu, el preu del blat era molt alt i hi havia una constant arribada d’aquells que fugien de l’ocupació del País Valencià per part de les tropes de Felip V.

L’arribada del document de l’arrendament l’any 1710, amb uns nous jurats que no en sabien res, va fer esclatar el conflicte. S’intentà reunir el Consell General, però el governador ho va impedir. Ben aviat els consenyors eclesiàstics s’afegiren a la protesta dels jurats, i s’enviaren síndics a la cort per demanar la suspensió de l’arrendament. Per reforçar encara més la seua postura, la Universitat es declarà en suspensió de pagaments a final de 1710.

A començament de l’any següent, el rei deixà en suspens l’arrendament, mentre no s’aclarís la situació, si bé això durà poc temps, perquè ben aviat el rei fallà a favor de Visconti. La Universitat continuà amb les seues protestes, però no va aconseguir aturar l’arrendament.

El 1712 Visconti tornà de la cort amb un nou contracte d’arrendament, molt més favorable a la Universitat des del punt de vista econòmic. Davant aquest fet, es passà a reclamar tot el que se’ls devia de l’arrendament.

El 1713, la pau d’Utrech representà la fi del suport europeu a la Corona d’Aragó en la seua lluita contra Felip V. Aquells varen ser uns anys tranquils a les Pitiüses, situació que s’acabà el 4 de juliol de 1715 amb l’arribada de les tropes borbòniques.

El Drecret de Nova Planta i les seues conseqüències

El dia 4 de juliol de 1715 arribaren a Eivissa les tropes borbòniques, i el nou governador. Ben aviat els jurats escriviren al nou monarca fent-li saber que li eren fidels i demanant que reclamàs a Visconti el pagament de tot el que encara devia a la Universitat. Com és de suposar, Felip V no en sabia res de l’arrendament de les salines, i la seua intenció respecte d’elles era ben diferent. Ben aviat es va saber que, per dret de conquista, les salines passaven a ser propietat de la corona i així la Universitat i els eivissencs perderen la seua major font d’ingressos.

Arribà un administrador com a responsable de l’activitat salinera i del cobrament de les rendes. El governador, com a representant reial, passava a tenir el control de totes les institucions. Ja la figura del primer governador borbònic, Daniel Sullivanc , es va veure envoltada per la polèmica, perquè va ser acusat d’aprofitar-se econòmicament del seu càrrec, fet que sembla que provocà la seua destitució.

Durant un temps, es manà la continuïtat dels diferents càrrecs de la Universitat, però el 1719, en aplicació del Decret de Nova Planta publicat uns anys abans, es va fer una reestructuració completa d’aquesta institució adaptant-la al model castellà. El primer canvi fou el del nom: a partir d’ara la Universitat passarà a ser ajuntament, i els antics jurats seran regidors.

Però els canvis no es limitaren a una qüestió de noms, i així desaparegué l’antic Consell General i es creà al seu lloc un altre organisme assessor format per només sis persones (quatre del camp i dues de la ciutat), escollides directament pel governador. També deixaren d’escollir-se els membres de la institució amb el sistema de sort i sac. El nomenament dels regidors i oficials de la nova institució anava a càrrec de la Reial Audiència de Mallorca, a proposta del governador d’Eivissa. Els càrrecs es renovaven cada dos anys, però no hi havia res que impedís la continuïtat d’una determinada persona.

El governador era l’encarregat de convocar i presidir les reunions de l’Ajuntament. Malgrat que no hi tenia vot més que en cas d’empat, podia suspendre la reunió quan ho consideràs convenient i, fins i tot, arribar a convocar-la a la seua casa.

La nova situació ben aviat va començar a causar problemes amb la població, que es veia afectada per l’arribada de les tropes borbòniques. La gent de la ciutat havia de proveir allò que fos necessari per al manteniment de les casernes, i fins i tot hi havia soldats hostatjats a cases particulars. Els continus robatoris d’aliments al camp per part dels soldats contribuïren a empitjorar la situació. Ben aviat començaren les conspiracions contra les noves autoritats.

A principi de 1717 foren detengudes diferents persones, acusades de conspirar per entregar l’illa a l’Arxiduc Carles d’Àustria. Una part important de la població estava amb els empresonats, tal com es demostrà quan es manà que fossin venuts en subhasta les propietats del germà d’un dels detenguts i ningú no les volgué comprar. Fins i tot obligaren la persona més rica de l’illa a quedar-se-les, s’hi negà i va ser empresonada.

Un temps després, tots els detenguts varen ser alliberats per manca de proves. El 1719 tengué lloc una nova conspiració, aquesta vegada amb la finalitat d’entregar l’illa als anglesos, que ja ocupaven Menorca. Segons es denuncià, hi havia fins a vint-i-dues persones implicades. Com en el cas anterior, després d’un temps tots els detenguts foren alliberats sense aconseguir descobrir res del que havia passat.

Les autoritats locals intentaven aconseguir que el rei els retornàs les salines. Aquesta reivindicació fou una constant entre els anys 1715 i 1735. El 1731 s’aconseguí l’informe favorable del Consell d’Hisenda, però el rei no l’acceptà, al·legant que anava contra la seua sobirania.

Després de noves peticions, s’aconseguí finalment el 1735 que el monarca els concedís una quantitat, però deixant ben clar que es feia en concepte d’almoina, mai no com a reconeixement d’un dret.

La població al segle XVIII
Al llarg del segle XVIII la pressió demogràfica començà a ser cada vegada més forta, seguint la tendència iniciada a final del s XVII i que implicà també el repoblament de l’illa de Formentera. De tota manera, el creixement durant la primera meitat del segle fou moderat, i així el 1751 hi devia haver uns 13.200 habitants. Ja durant la segona meitat del segle el creixement s’accelerà, el 1786 hi devia haver uns 14.000 habitants i el 1797 cap als 15.290.

Pel que fa al desenvolupament del nucli urbà, aquest se centrà especialment en el barri de la Marina, que tengué un important creixement, malgrat els impediments que li posaven les autoritats. Així el 1727 es manà que només hi visquessin els mariners i es prohibí que s’hi instal·làs un mercat. La diferenciació social entre la zona de Dalt Vila, o Reial Força, com figura als documents de l’època, i la Marina és ben clara: se sap que els que vivien a la ciutat emmurallada el 1746 eren nobles que vestien a l’espanyola i parlaven aquesta llengua; els pobladors de la Marina parlaven a la mallorquina, segons un document.

Les dades de població són ben eloqüents: la Marina concentra gairebé el doble de població que Dalt Vila, i si s’examinen les que corresponen al final de segle es pot observar que la diferència entre ambdues zones és encara major: Dalt Vila té uns 830 habitants i la Marina uns 2.070.

El fort creixement de la construcció naval, el cors i les activitats comercials, centrades al raval, servirien com a explicació d’aquest fet.

Aquest creixement també es donava al camp, fet que obligà les autoritats eclesiàstiques a erigir dos nous temples: el de Sant Josep de sa Talaia (inaugurat el 1730) i el de Sant Joan de Labritja, les obres del qual anaren molt més lentes.

L’intent de canvi il·lustrat

El moviment il·lustrat arribà a l’illa d’Eivissa en dues fases diferents: una primera, entre els anys 1760 i 1770, amb un primer, i tímid, intent de millora de la mà del que llavors era el governador, el comte de Croix . La segona, molt més ambiciosa, es desenvolupà entre els anys 1785, amb l’arribada del bisbe Manuel Abad y Lasierra , i el final del segle.

El comte de Croix, els anys que va estar a Eivissa com a governador, volgué emprendre una sèrie de millores puntuals: portar aigua corrent a la ciutat i millorar el sistema educatiu. De tota manera, els majors intents de canvi els va fer al món rural, fomentant el regadiu de noves terres i la introducció de l’ametller.

Un dels majors problemes que hi havia al camp de l’illa d’Eivissa, segons l’opinió del governador, era la dispersió del poblament rural i considerava que era fonamental la creació de pobles on reunir els pagesos.

Aquesta primera fase de la il·lustració només serví per llançar idees i les seues realitzacions foren més aviat minses.

La segona fase del moviment il·lustrat a l’illa d’Eivissa va venir de mans del primer bisbe, Manuel Abad y Lasierra. El 1782 es creà el bisbat d’Eivissa i al mateix temps es concedí el títol de ciutat a la que fins llavors era vila d’Eivissa. El nou bisbe arribà a Eivissa i ben aviat proposà la creació d’un total de setze parròquies, la gran majoria al camp. Algunes d’elles es farien aprofitant els temples ja existents i per a les altres se n’haurien d’aixecar de nous.

L’any següent, el bisbe envià un informe a la Cort, explicant la situació de retard en què es trobava Eivissa, criticant-ho gairebé tot: la manca de comerç, la dispersió del poblament rural, l’organització de l’ajuntament... La resposta va ser la creació d’una junta d’autoritats, encarregada de portar endavant un ambiciós pla de millores.

De tota manera, el bisbe Abad y Lasierra deixà el bisbat d’Eivissa el 1787 i per dirigir tot el pla de les millores s’escollí Miquel Gaietà Soler , il·lustrat mallorquí que havia arribat a la nostra illa el 1784 per ocupar el càrrec d’assessor.

El 1789 una reial ordre convertí l’antiga junta d’autoritats en junta perpètua de govern, amb una doble funcionalitat: controlar l’ajuntament i portar endavant el pla de millores. Per dirigir aquesta junta perpètua de govern es dotà Miquel Gaietà Soler de poders especials. En marxar d’Eivissa cap a la cort, el 1797, va fer un informe de les millores realitzades. S’establí un hospici, i es crearen diferents indústries que a més tenien la funció de servir per formar nous operaris. A nivell urbà es creà una llotja pública per a la venda de grans, que a més deixaren de tenir el preu controlat; es milloraren molts de carrers i es portà aigua al raval de la Marina.

Pel que fa a les zones rurals, es crearen per reial decret setze pobles al camp, on es nomenaren ajuntaments i es triaren els llocs on s’havia d’aixecar la casa consistorial, sempre vora l’església. Altres millores al món rural se centraren en l’intent de millorar la producció agrària, amb la introducció de nous cultius i la millora dels ja existents.

El 1798 es convertí l’Ajuntament d’Eivissa en perpetu, és a dir, els regidors eren nomenats pel monarca i ocupaven el seu càrrec fins que es decidís el contrari.

L’intent de millora il·lustrat topà de ple amb la societat eivissenca: amb les classes altes perquè consideraven que l’intent de canvi els podia perjudicar; amb la resta de la societat perquè es pretenia que ells es fessin càrrec de tot el cost econòmic del procés de canvi. [EPG]

Descàrregues

Col·laboradors