Eivissa, ciutat d’

Eivissa, ciutat d’

Espai físic

La ciutat d’Eivissa està situada a la costa sud-est de l’illa. Probablement el nucli originari devia localitzar-se sobre el petit massís calcari que constitueix l’anomenat puig de Vila, a 81 metres sobre el nivell de la mar; una altitud en principi poc important, però suficient com per convertir-se en un molt bon punt d’observació i control, tant sobre la mar, dominant bona part de la costa de llevant de l’illa, així des Freus i de Formentera, com sobre l’interior, ja que queda ben visible tota l’extensió dels plans de ses Salines i de Vila, amb la major part de les millors terres de cultiu de tota l’illa.

El cim del puig de Vila es divisa des de punts tan allunyats com sa Talaia de Sant Josep, sa Talaia de Sant Llorenç o diversos llocs elevats de la zona des Amunts. A més a més, el puig de Vila tanca per la banda de migjorn una badia de costa en formació que es converteix en un bon port, ja que la presència de diversos illots la deixen oberta gairebé només cap als vents de xaloc. La part interior d’aquesta badia la forma una costa baixa que progressivament ha anat disminuint el seu mirall d’aigües al llarg de la història, per la continuada aportació de materials de dipòsit dels torrents que hi desguassen, en especial el de sa Llavanera, però també el torrent d’en Capità i altres de menors i, a partir de la segona meitat del segle XX, per diverses obres de reompliment artificial, ja sigui amb la intenció de crear noves infraestructures portuàries o simplement per guanyar terres que després s’han urbanitzat; fins al punt que els illots que abans s’esmentaven, s’illa Plana, s’illa Grossa i la des Botafoc, avui es troben sòlidament units a la major de les Pitiüses, fent de separació entre les dues raconades en què s’ha transformat l’àmplia badia del passat: Talamanca i el port d’Eivissa.

L’avenç natural de les costes per les aportacions al·luvials formava, darrere la línia arenosa de contacte amb la mar, un ampli sector d’aiguamolls que primer fou transformat en una fèrtil horta que abastia la ciutat i després va anar reduint-se per reompliments artificials, de tal manera que a l’inici del segle XXI només en queden com a testimoni dues àrees, ses Feixes del prat de ses Monges, darrere la platja de Talamanca, i una part del prat de Vila o es Pratet, darrere el port.

Es troba així una ciutat que ha pogut evolucionar al llarg de la història gràcies a la seua bona situació a l’illa, a la possibilitat d’abastir-se fàcilment d’aliments per les bones terres agrícoles properes i al fet de tenir un bon port, al qual ha estat històricament lligada.

Amb el pas del temps, la ciutat s’ha anat estenent per tot el vessant septentrional del puig de Vila (el que mira cap al port, mentre que l’altre, conegut com es Soto, gairebé no s’ha urbanitzat) fins al mar i per les terres properes ocupant un espai cada vegada més ampli. Així, al principi del segle XXI diverses zones urbanes ocupen el puig originari, un altre de proper (el puig des Molins, a ponent del primer i amb 55 metres d’altitud màxima), una extensió cada vegada major de la plana contigua (incloses antigues zones d’aiguamoll) i pràcticament tota la costa des de Talamanca fins a les platges situades cap al sud (ses Figueretes i la platja d’en Bossa). [JPS]

Història i evolució urbana

Al llarg de tota la història de l’illa d’Eivissa es presenta sempre la mateixa estructura urbana: hi ha una ciutat, Eivissa (o Vila), amb el camp circumdant, que ocupa la resta de l’illa. No hi ha cap altre nucli urbà, fins als anys seixanta del segle XX, amb l’arribada del turisme i el desenvolupament d’altres poblacions, com Sant Antoni de Portmany o Santa Eulària des Riu .

La ciutat antiga (s VII aC - VI dC)

La fundació de la ciutat d’Eivissa, segons s’havia pensat fins a la darreria del segle XX, l’haurien portat a terme els púnics cap a mitjan del segle VII aC, sobre la base d’una cita de l’historiador Diodor de Sicília que la situava cap al 654 aC. Les darreres dades indiquen que la fundació la feren els fenicis, en una data que es podria situar cap a final del segle VII aC, encara que alguns investigadors parlen d’una ocupació humana ininterrompuda des del 2700-2600 aC; això la converteix en el nucli urbà més antic de les illes Balears i Pitiüses i en un dels més antics de la Mediterrània occidental.

L’arribada fenícia a l’illa d’Eivissa (Eivissa. Història. L’època feniciopúnica ) es fa dins la seua expansió per la zona del llevant peninsular, amb la finalitat de comerciar amb la zona nord-oriental de la península Ibèrica i del golf de Lleó. Eivissa és equidistant entre el continent africà i les costes europees del nord dels Pirineus (on hi havia colònies gregues tan importants com Massàlia, l’actual Marsella); prop de la península Ibèrica (on s’havia d’anar a comerciar, buscant bàsicament metalls), però prou lluny d’ella com per no témer ser atacats per sorpresa.

A més de l’assentament de la ciutat d’Eivissa n’existeix un altre, el de sa Caleta , que segons alguns investigadors és contemporani al de la ciutat, però amb una finalitat industrial, mentre que altres pensen que deu ser anterior.

Molta informació del passat de la ciutat es desconeix pel fet que el centre urbà no ha canviat mai la seua localització i, per tant, les diverses civilitzacions s’han anat superposant, de tal manera que els tramats del passat s’han anat esborrant o han quedat davall dels edificis actuals. Així, es tenen molt pocs testimonis de com devia ser la ciutat al llarg de tota l’època fenícia i cartaginesa; ara bé, sí que es pot afirmar que va tenir un pròsper desenvolupament i que va arribar a estendre’s per bona part dels puigs de Vila i des Molins i pel sector pla immediat a ells; segons les restes arqueològiques, la zona pròpiament urbana devia ser al puig de Vila, possiblement ja fortificat, mentre que als seus peus, vora la mar, es trobaria la zona portuària i al seu costat, estenent-se cap a l’interior, el barri artesà on hi havia, sobretot, terrissaires.

A la necròpolis del Puig des Molins hi ha una major abundància de restes; a la part inferior s’ha descobert una zona amb enterraments fenicis, que presenten com a particularitat el fet de fer-se sempre per incineració, a diferència dels posteriors, d’època púnica, que es fan majoritàriament per inhumació en hipogeus.

La població d’aquest primer enclavament devia estar formada per homes i dones joves, com és habitual quan es crea un assentament d’aquest tipus. Pel que fa a la colonització púnica, iniciada cap al 550 aC, es caracteritzà per un creixement important del nucli urbà. En una primera fase (550-450 aC), aquell antic petit centre de redistribució de productes es convertí ja en un centre amb produccions pròpies destinades a l’exportació. A més d’un creixement a la zona d’hàbitat, l’anomenada acròpolis , el sector industrial, que s’instal·là a la zona del començament de l’actual avinguda d’Espanya, es desenvolupà fins a ocupar una àmplia zona, empesa per la necessitat d’àmfores per a l’exportació de diferents productes.

La necròpolis també veié augmentada la seua superfície; a més, a partir de llavors es passà a emprar majoritàriament la inhumació en hipogeus com a sistema d’enterrament.

Si bé es fa molt difícil avaluar la població del nucli urbà, s’apunta com a possible que estigués formada per entre 1.500 i 2.000 habitants. La següent fase (450-200 aC), que es coneix com a època clàssica, representà per a la ciutat l’assoliment d’unes xifres de població molt elevades, que es poden situar al voltant dels 4.000 a 4.500 habitants, segons el nombre d’enterraments que hi ha a la necròpolis.

La població devia estar majoritàriament dedicada a dos tipus d’activitats industrials: per un costat, tots aquells que treballaven en sectors directament relacionats amb les activitats comercials, i per l’altre, tots aquells oficis que es movien al voltant del sector industrial.

La ciutat estava dividida en quatre grans sectors: l’acròpolis (amb unes murades importants), el sector portuari, el sector industrial i la zona de ses Figueretes, mostra de l’important creixement, que en un principi era una zona agrícola i acabà convertint-se en zona industrial.

La tercera de les fases de l’època púnica (200-25 aC) comportà en un principi un manteniment (potser un creixement) de l’activitat comercial, malgrat la derrota de Cartago a la Segona Guerra Púnica. Però amb l’ocupació romana de les illes de Mallorca i Menorca (123 aC) s’inicià el declivi de l’Eivissa púnica. La crisi degué afectar la ciutat, amb una decadència al sector industrial, el més directament afectat per la reducció de les exportacions.

Els inicis de la romanització a la ciutat d’Eivissa implicaren una certa recuperació de l’activitat al sector industrial, símptoma clar d’una represa de les exportacions. De tota manera, ja dins el segle II dC hi ha mostres de la conversió d’una part del sector industrial en zona d’hàbitat, potser per la manca de seguretat al camp i la consegüent emigració cap al nucli urbà, més segur.

En moments d’esplendor és ben probable que la ciutat púnica arribàs a comptar amb una xifra de població al voltant dels 5.000 habitants. Com que la romanització fou lenta, no va suposar un canvi dràstic de la vida urbana ni de l’estructura de la ciutat, encara que probablement va passar a comptar amb algun equipament propi, com el de totes les ciutats romanes, com ara el fòrum, del qual es desconeix la localització.

Sembla que no va ser fins a la crisi general de l’Imperi, cap al segle III, que començà a minvar l’activitat de la ciutat. Fou aleshores quan s’abandonaren edificis situats als afores, probablement residencials. S’entrava en una època de major inseguretat i, per això, la població urbana degué tenir més tendència a tancar-se dins les fortificacions; la disminució del comerç provocà una crisi econòmica i, a la llarga, una minva de la població, especialment de la urbana. Pels pocs testimonis de què es disposa sembla que aquesta crisi va perllongar-se a l’etapa final de l’imperi romà d’occident i al llarg de tota l’època anomenada antiguitat tardana, que arriba fins a la dominació musulmana, i que comprèn les ocupacions vàndala i bizantina, amb segles sencers d’obscuritat documental i de manca de restes arqueològiques.

L’arribada dels vàndals, a partir de mitjan segle V, representà la decadència definitiva de la vida urbana: en aquells moments de crisi, la ciutat degué quedar reduïda a la seua mínima expressió i no es descarta algun moment de semiabandonament; els moments de revifament són curts i poc representatius, com sembla que va passar a l’inici de la dominació bizantina, cap al segon terç del segle VI. Al llarg d’aquesta ocupació sembla que hi va haver alguns signes de millora, però que no afectaren massa la vida urbana.

La ciutat musulmana (s VIII-XIII)

Des del moment de l’atac musulmà (Eivissa. Història. Època andalusina ) contra les illes Balears (707), fins a la seua definitiva ocupació, l’any 902, es visqué una certa independència, però sempre sota algun tipus de pacte amb l’emirat de Còrdova. No hi ha notícies de la vida urbana al llarg d’aquest període, però més aviat cal pensar en un gairebé total abandonament de la ciutat.

Amb la definitiva ocupació per part dels musulmans de les Pitiüses (902) es produí una ràpida i important recuperació de la vida urbana. La ciutat, Mâdina Yâbisa, es va refer seguint els models de les ciutats islàmiques. Pel que fa a la seua estructura, fins fa un temps es considerava que el plànol del segle XVI elaborat quan s’aixecaren les noves murades reflectia l’estructura de la ciutat musulmana. Els darrers estudis i excavacions arqueològiques posen en qüestió, al principi del segle XXI, aquesta teoria.

Entre el moment de la conquista catalana i l’elaboració del plànol han passat més de tres-cents anys, a més d’una ocupació per part d’una civilització diferent, amb una concepció pròpia de l’urbanisme.

De tota manera, l’ocupació definitiva per part dels musulmans degué comportar canvis profunds en l’estructura urbana de la ciutat i la recuperació del seu paper com a centre de tot el territori de les illes d’Eivissa i Formentera. Aquesta ciutat musulmana, que tenia el seu nucli de poder situat a la part més alta del nucli urbà, devia estar dividida en dues parts: l’alcassaba (o Castell ) i l’almudaina , barri fortificat on devien residir les classes dominants (militars i comercials); d’aquesta darrera es conserva encara una part de l’estructura defensiva. Molt prop, a la zona on actualment hi ha la catedral, devia estar situada la mesquita principal de la ciutat. En aquest mateix sector devien estar el mercat principal de la ciutat i altres serveis, com els banys. La resta de la ciutat devia estar distribuïda en diferents barris (o ravals), dels quals és difícil arribar a saber si disposaven també de sistema defensiu propi.

A l’interior hi devia haver un entramat irregular de carrers i carrerons, format pels espais lliures que quedaven entre els diversos habitatges, que es construïen sense una planificació prèvia, tret de situar els edificis més destacats en el punt més alt i més protegit. Aquesta xarxa devia anar recomponent-se cada vegada que un edifici vell s’esbucava o se’n construïa un altre de nou. Tot el nucli urbà estava envoltat per unes murades per defensar-se dels atacs de l’exterior.

Ja fora del recinte emmuradat, i prop del mar, devien estar les instal·lacions de les diferents activitats relacionades amb el port: magatzems, drassanes...

Pel que fa a la composició de la societat urbana de l’època, es pot suposar que les classes dominants devien residir a l’almudaina, mentre que a la resta del nucli hi havia comerciants, artesans, mariners i pagesos, especialment els que tenien les seues terres properes.

Com sempre, és molt arriscat fer càlculs del nombre d’habitants que podia tenir la ciutat, si bé es pot pensar que devia estar al voltant dels 2.000 o 2.500, xifra molt inferior a la dels moments de màxim esplendor de la ciutat púnica.

La ciutat medieval cristiana (s XIII-XV)

La conquista catalana, l’any 1235 (Eivissa. Història. Corona d’Aragó ), no degué comportar, en un principi, canvis profunds pel que fa a l’estructura urbana i probablement s’aprofitaren totes les antigues de la ciutat musulmana. Els pocs canvis que es feren afectaren, entre altres aspectes, la conversió provisional de l’antiga mesquita principal de la ciutat musulmana en església parroquial.

De tota manera, el creixement del nucli urbà cristià degué ser lent, al llarg de l’edat mitjana: a mitjan segle XV es té una primera aproximació del nombre d’habitants, que es podria situar al voltant dels 1.000 o 1.250. De l’estructura urbana també es tenen poques informacions: referències a la necessitat de constants reparacions del sistema defensiu i poca cosa més.

El canvi urbà més important d’aquells segles fou la delimitació de l’espai de l’actual plaça de la Catedral, que era el centre de la vida oficial de la ciutat. Als seus voltants s’establiren els diferents poders de la ciutat: poder militar (al castell), poder religiós (amb l’església de Santa Maria) i poder polític (amb la Universitat). Al mateix indret sembla que s’hi degué ubicar l’anomenada llotja nova, o mercat.

Dins la primera meitat del segle XIV es començà a construir el nou temple parroquial de Santa Maria (actual Catedral d’Eivissa ), d’estil gòtic tardà. De l’estructura original, se’n conserva l’absis. A més d’aquest canvi, es degué reorganitzar l’espai d’acord amb la ideologia del nous pobladors.

També a l’edat mitjana s’aixecaren les capelles de diferents gremis, com la del Salvador (del gremi de mariners) o la de l’Esperança (del gremi de teixidors) i altres edificis, com el primer hospital cristià, conegut posteriorment amb el nom de l’Hospitalet. Sembla clara l’existència d’una sèrie de barris extramurs. El primer de tots degué ser la drassana , situada prop d’on es construí a partir de 1905 el monument als corsaris. Al seu voltant, amb el pas del temps, hi sorgí un conjunt d’habitatges, que amb el pas del temps obligaren a aixecar l’església de Sant Elm .

Un altre barri extramurs, que probablement es desenvolupà cap a la darreria de l’edat mitjana, és el que devia estar situat al puig de Santa Llúcia. Allí es degué crear un nou nucli, amb la finalitat d’anar recollint gran part de la nova població, que majoritàriament devia procedir del camp i que es dirigia a la ciutat per fugir de la cada vegada major inseguretat. Hi ha també referències de l’existència d’un altre temple extramurs, l’església del Socors.

Amb tots aquestos nuclis es comença a formar el barri de la Marina . Com a mostra del seu important desenvolupament es pot esmentar el fet que el 1410 ja s’hi estava construint un temple parroquial.

Per a la defensa dels ravals extramurs existia un mur que anava des d’una de les torres de les murades fins a la mar. La seua porta d’accés rebé el nom de porta de sa Creu.

Per a la protecció del port existia l’anomenada torre de Mar, una petita fortificació que permetia controlar l’accés a l’interior de la badia.

L’estructura social es pot explicar a partir de la distribució de càrrecs a la Universitat que s’organitzava en diferents estaments o mans. Dos d’ells eren majoritàriament urbans: la mà major, classe dominant formada per cavallers i les persones més destacades de la societat, i la mà mitjana, on hi havia mercaders, artesans i mariners. A més d’aquestos dos grups s’ha de suposar que n’existien altres, com criats, pagesos...

La ciutat moderna (s XVI a XVIII)

El segle XVI va tenir com a principal característica la inseguretat a la Mediterrània occidental, provocada pels constants atacs de la flota turca. Malgrat que la major part dels atacs afectaren especialment el camp, alguns d’ells també arribaren fins al raval de la Marina, com el de l’any 1536. Tot això va fer necessari un replantejament profund del sistema defensiu de la ciutat. La utilització de les construccions del raval extramurs pels atacants de la ciutat obligà els jurats a manar la demolició de l’església del Socors i moltes de les construccions existents al seu voltant.

A mitjan segle XVI començaren els intents per millorar definitivament el sistema defensiu. El 1554 arribà a l’illa l’enginyer Gianbattista Calvi . El seu projecte implicava la construcció d’unes noves murades, amb sis baluards. El projecte seguia, en línies generals, el traçat de les murades medievals i deixava sense protecció els ravals extramurs. Calvi sortí de l’illa poc temps després d’iniciades les obres, les quals avançaren molt lentament. Del seu pagament se’n feren càrrec la corona, els altres dos consenyors, la Universitat (amb el dret del Millarès) i els eivissencs en general, que havien de col·laborar aportant la seua pròpia feina per a la construcció de les murades. El 1568, tretze anys després de l’inici de les obres, es posaven els fonaments del darrer dels baluards.

El 1574 arribà a Eivissa Jacobo Paleazzo “el Fratín”, que havia substituït Calvi com a responsable de les fortificacions de la Mediterrània. Va fer un informe aconsellant canviar el traçat de Calvi, per incloure el raval de Santa Llúcia. Quatre anys més tard tornà Fratín i portà endavant la modificació proposada. Potser una de les causes que ajudaren a l’aprovació del canvi de traçat fou que el 1578 els turcs tornaren a atacar el raval, barri dels mariners i on hi havia els magatzems de la ciutat i hi aconseguiren cent vint captius.

Les obres avançaren a bon ritme; el 1585 s’inaugurà el portal de ses Taules, accés principal a la ciutat emmuradada. Les obres encara continuaren uns anys més. L’espai intramurs es duplicà, amb la inclusió del puig de Santa Llúcia, cosa que va permetre que durant els segles XVII i XVIII bona part del creixement urbà es produís dins l’espai protegit, entre aquest puig i la ciutat primitiva, un espai que es consolidà i que es conegué amb el nom de vila nova. Des d’aquell moment la ciutat d’Eivissa tengué un aspecte completament diferent, per la profunda remodelació del paisatge urbà que comportaren les obres.

A poc a poc, s’anà produint una clara diferenciació entre les dues parts de la ciutat: per un cantó, Dalt Vila , coneguda llavors com a Reial Força. Per l’altra, el raval extramurs de la Marina, que tengué un creixement important al llarg del segle XVII. Aquest barri quedava protegit a l’est per la torre de Mar i a l’oest per un mur anomenat s’Estacada , a l’actual carrer de Guillem de Montgrí, zona que acabaria convertint-se en el centre econòmic de la ciutat.

Ja cap al segle XVIII, a causa del poc espai lliure a l’interior de la Marina, al peu del baluard de Santa Llúcia va créixer un petit barri, modest, poblat majoritàriament per pescadors, que s’anomenà sa Penya.

El creixement de la ciutat es va veure fortament afectat per l’epidèmia de pesta bubònica de 1652. En total provocà 711 morts a l’illa d’Eivissa, dels quals 523 corresponien al recinte emmuradat, i 70 al raval de la Marina. La ciutat tenia en aquells moments una població que es podria situar al voltant de les 2.000 persones, probablement repartides a parts iguals entre Dalt Vila i la Marina.

Per facilitar la recuperació de la població, el governador arribà a manar que un grup de cinquanta famílies del camp anassin a viure a la ciutat, amb un ajut econòmic. De tota manera, cap al final de segle la població del nucli urbà es pot xifrar al voltant dels 2.500 habitants, la qual cosa demostra que es recuperen, i fins i tot se superen, els nivells d’abans de la pesta.

A poc a poc la diferenciació entre els dos grans barris de la ciutat, Dalt Vila i la Marina, o el nucli emmuradat i el raval extramurs, serà més marcada. Com a exemple es pot assenyalar l’existència de dos mercats: un a la plaça de la Torreta, al costat de la Universitat, i l’altre a la plaça de Vila, que devia abastir també el raval de la Marina. Aquest darrer s’intentarà traslladar, probablement a principi del segle XVIII, al raval, a la mateixa zona on hi ha l’edifici del mercat Vell . El barri de la Marina cresqué especialment a partir de mitjan segle XVII, quan es produí un augment important de l’activitat a la Drassana.

Va ser a final del mateix segle quan hi hagué les primeres mostres dels enfrontaments entre la ciutat i el camp, quan després d’una revolta a la part forana, la Universitat i el governador intentaren impedir l’enviament d’un síndic a la cort per demanar una sèrie de millores. Uns anys després es va fer un informe encarregat per la Universitat on s’acusava els pagesos de no voler treballar al camp. Fou el primer dels aixecaments pagesos dels quals es té informació.

El creixement de la ciutat, com el de la resta de les Pitiüses, es va veure accelerat al llarg del segle XVIII, i afectà especialment el raval de la Marina, si bé no va resultar fàcil. El 1724 es manà que al barri només hi visquessin els mariners i que no pogués haver-hi cap mercat. S’ha de tenir present que en aquells moments la població del raval duplicà ben aviat la del nucli emmuradat. L’antic mur que separava el raval del camp es reforçà i se’l començà a conèixer amb el nom de s’Estacada. El mur complí una doble funcionalitat: establir una clara separació entre ciutat i camp, i també limitar el creixement del raval, en prohibir-se qualsevol tipus de construccions a l’exterior.

La diferenciació entre el nucli emmuradat i el raval també fou cada vegada major, fins i tot des del punt de vista social. L’any 1746 es diu que mentre que els pobladors de Dalt Vila parlen i vesteixen “a la castellana”, com a signe de distinció, els de la Marina ho fan en català.

Cap a mitjan segle XVIII els intents d’aturar el creixement del barri extramurs eren clars: es manà que només hi residissin els mariners i que la resta de la població se n’anàs a viure a l’interior del recinte emmuradat. Es pretenia, a més, que les cases únicament tenguessin com a màxim un pis d’alçada, i que tot allò que la ultrapassàs fos derruït. Per sort, aquesta darrera ordre no s’arribà a aplicar mai.

Cap a final de segle la població del raval (2.070 persones) era molt major que la del nucli emmuradat (830 persones). A aquest darrer sector, els canvis foren escassos i afectaren sobretot la zona del puig de Santa Llúcia. També caldria destacar les reformes a l’església de Santa Maria, futura catedral, iniciades el 1712 i acabades el 1728, i que donaren al temple l’aspecte que té actualment.

La ciutat contemporània (segles XIX-XX)

El 1782, i a causa de de la creació del bisbat, l’antiga vila d’Eivissa passà a ser ciutat. De tota manera, dins la tradició popular seguí rebent el nom de Vila.

A final del mateix segle XVIII, i dins del corrent de la Il·lustració hi hagué diferents intents de millora, una part dels quals afectaren la ciutat. Es poden assenyalar entre ells la creació d’una llotja de grans i una posada, l’empedrat i la millora de setze carrers, la construcció de noves cases i la portada d’aigua potable al nucli urbà. També es feren millores en altres serveis com magatzems de llenya i carbó, escorxador i carnisseria. A més, s’establiren definitivament mercats a Dalt Vila i la Marina.

Al llarg del segle XIX s’accelerà el creixement de la ciutat, que arribà l’any 1900 als 6.300 habitants, gairebé la quarta part de la població de l’illa. De tota manera, el creixement del raval de la Marina, es va fer amb dificultats. El 1820 es demanà poder ampliar la superfície del barri perquè ja no hi quedaven espais lliures, però la proposta no fou acceptada, al·legant raons de seguretat. El 1841 s’aconseguí permís per donar una major alçada als edificis ja existents (que estava limitada a un sol pis) i finalment, el 1857, s’autoritzà la construcció d’un barri exterior, sempre que es construís abans un nou mur per defensar el casc urbà.

Mentre que a la majoria de les ciutats s’eliminaven les murades, a Eivissa encara s’aixecaren murs per separar la ciutat del camp. De tota manera, s’ha de tenir present que les funcions bàsiques d’aquest mur eren la de controlar l’accés a la ciutat, especialment dels productes alimentaris sotmesos a càrregues impositives, i la de marcar unes clares diferències amb el camp. El nou mur s’aixecà aviat, fou la segona estacada. Al llarg d’uns deu anys les dues estacades coexistiren i entre elles s’aixecà el poble Nou , que es pot considerar com a primer barri edificat seguint un pla d’ordenació previ.

El 1861 també es reformà la zona del portal de ses Taules, amb una nova rampa d’accés al recinte emmuradat (l’antiga anava paral·lela a les murades, per facilitar-ne el control) i la construcció dels mercats de verdures i peix, inaugurats el 1873. També va ser llavors quan es pogué a la fi edificar als solars dels carrers d’Anníbal i d’Antoni Palau més propers a les murades, on fins llavors estaven prohibides les construccions, per evitar que des d’elles es pogués accedir amb facilitat al baluard de Sant Joan. Finalment, el 1885 s’aixecà la darrera illa de cases de la plaça de la Constitució. Dins el raval de la Marina ja no quedava cap espai lliure.

De tota manera, el mateix any es tombà la segona estacada i així la ciutat ja podia créixer lliurement. Es feren les primeres edificacions banda fora, algunes d’elles com a símbol del progrés de la nova classe burgesa dirigent (el teatre Pereira, inaugurat l’any 1899, fou la primera d’aquestes construccions). Uns anys més tard s’inicià la planificació del passeig de s’Alamera, ara amb el nom de Vara de Rey, on mig segle abans ja s’havia sembrat el conjunt d’arbres que li donen nom. Allí s’erigí el monument al general Vara de Rey .

El nou barri, aprovat el 1912, serví com a lloc de residència de la nova burgesia comercial, classe dominant des d’aquell moment, enfront dels antics propietaris terratinents que residien a Dalt Vila. Aquest passeig va ser el límit del casc urbà fins a la meitat del segle XX.

Unes de les obres més importants realitzades a principi de segle varen ser les obres del port (Eivissa, port d’ ). S’aprovaren el 1886 i sortiren a subhasta dos anys després, però no s’acabaren fins al 1912. Ara les comunicacions amb l’exterior eren més fàcils, cosa que permetia millorar l’entrada i sortida de tota classe de productes.

Dins la primera meitat del segle XX el creixement de la ciutat d’Eivissa fou constant, passant dels 6.327 habitants de l’any 1900, fins arribar als 11.259 del 1950. És a dir, en cinquanta anys es duplicà la població. Les causes d’aquest important creixement són molt variades: manca de perspectives al camp, una certa empenta econòmica de la ciutat, dificultats per a l’emigració, existència d’una important guarnició militar... L’augment de la superfície edificada es concentrà especialment al voltant de les vies de comunicació: via Romana (antiga carretera de Sant Josep), avinguda d’Espanya i avinguda d’Ignasi Wallis (carretera de Sant Antoni). Es tracta en general de construccions baixes, amb planta baixa i primer pis, que contrasten amb els edificis aixecats pocs anys abans al passeig de Vara de Rey.

A partir de mitjan anys cinquanta aparegué un altre nucli, amb la construcció dels primers habitatges de protecció oficial al costat de l’escola de sa Graduada.

En entrar a la dècada dels seixanta, Eivissa era una petita ciutat, amb uns 11.300 habitants (la pèrdua de població va ser causada, en bona part, per la reducció de les tropes), amb un creixement escàs. La situació canvià completament amb l’arribada del turisme de masses: s’arribà a una població el 1999 de 32.099 habitants.

Els successius plans generals i les seues revisions han permès una forta densificació urbana sense dotació d’equipaments, que ha provocat efectes molt negatius per a l’estructura urbana i el funcionament de la ciutat: construcció vertical massiva i incontrolada, manca d’espais lliures, manca de qualitat dels habitatges, problemes de circulació, etc.

Simultàniament al creixement de la ciutat moderna la part emmurallada ha vist progressivament reduït el seu paper; primer es manté com a residència de l’oligarquia, però també l’abandona quan el procés de degradació es va fent cada vegada més fort. Aquest procés es tracta d’invertir amb actuacions institucionals i amb l’ajuda de la declaració per part de la Unesco d’aquesta zona com a Patrimoni de la Humanitat.

Els últims decennis del segle XX el procés urbanitzador va ultrapassar els límits del casc urbà pròpiament dit, fet que provocà l’aparició de diversos barris satèl·lits que ja han provocat la densificació de tota l’àrea del pla de Vila i, fins i tot, del pla de ses Salines, anant més enllà dels límits del reduït terme municipal d’Eivissa. Així, les característiques urbanes s’han estès als pobles de Jesús, Puig d’en Valls i Sant Jordi de ses Salines, que ara també pateixen les conseqüències d’un creixement massa ràpid i sovent descontrolat. [EPG/JPS]

Estructura urbana

La ciutat d’Eivissa té una estructura urbana complexa. Les raons d’aquesta complexitat es poden resumir en: el gran creixement de la segona meitat del segle XX, en què va multiplicar per quatre la seua superfície, sovent sense una adequada planificació prèvia; les reduïdes dimensions del seu terme municipal (11 km2, el segon més petit de les Balears); les diferències topogràfiques entre barris (uns a terres planes i d’altres amb forts pendents); la morfologia de la ciutat, ocupant el tram de costa entre la platja d’en Bossa i ses Figueres (ben accidentat) i una franja que arriba a tres quilòmetres cap a l’interior, i la fragmentació dels barris, sovent a causa de les vies de comunicació d’abast supramunicipal.

Per tot això, es pot considerar la ciutat articulada en tota una sèrie d’unitats i subunitats estructurals que solen coincidir amb cada un dels barris. Les unitats estructurals són:

a) El nucli històric, que engloba les barriades de Dalt Vila, sa Penya, la Marina i el passeig de s’Alamera (actual passeig de Vara de Rey). Es tracta de la part més antiga de la ciutat, que polaritzà la vida urbana fins gairebé els anys 50 del segle XX, amb molts edificis de valor històric i arquitectònic, però amb molts habitatges desocupats. S’hi concentren molts establiments comercials amb orientació turística, amb una oferta de restauració i lleure bàsicament de vespre i nit. És el centre neuràlgic de la ciutat, veritable senyal d’identitat de tots els eivissencs. El nucli històric de la ciutat va ser declarat conjunt historicoartístic, el febrer del 1969, i és un dels béns inscrits a la declaració de Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, el desembre del 1999, sota la denominació d’Eivissa, Biodiversitat i Cultura.

b) L’Eixample de la ciutat d’Eivissa coincideix amb l’àrea que es desenvolupà a partir dels anys cinquanta del segle XX. Es tracta del centre geogràfic de la ciutat i on es concentra el major nombre d’activitats de funció administrativa i comercial, a més d’altres com les destinades a l’ensenyament. Els seus límits septentrionals i occidental concorden amb el primer cinturó de la ciutat i, a principi del segle XXI, està vivint un sobtat creixement urbanístic que està ocupant pràcticament tots els espais que romanien sense edificar i urbanitzar.

c) Les zones turístiques, un conjunt d’àrees distanciades físicament entre si, però amb característiques i problemàtiques ben semblants. S’hi engloben les zones conegudes com ses Figueretes, es Viver, la platja d’en Bossa (zona turística compartida amb el municipi de Sant Josep de sa Talaia, la qual cosa dificulta el tractament de les seues necessitats), Talamanca, ses Figueres i el passeig Marítim. Les zones turístiques de Vila concentren prop de 10.000 places turístiques, la qual cosa fa que siguin, en conjunt, una de les concentracions d’allotjament turístic més importants de l’illa d’Eivissa. Cada vegada més, dins les pròpies zones turístiques es va introduint la funció residencial, especialment a barris com ses Figueretes o Talamanca.

d) Els barris perifèrics, en què s’inclouen els barris residencials de Cas Serres, Ca n’Escandell (que inclou la zona popularment coneguda amb el topònim de ses Cases Barates) i Can Misses. Es tracta de barris de construcció recent, amb una població majoritàriament immigrant, bàsicament provinents de la península Ibèrica. La seua posició perifèrica respecte del centre històric i del centre urbà de la ciutat d’Eivissa, amb els consegüents problemes d’interrelacions. A principi del segle XXI encara hi havia actuacions urbanitzadores pendents, com ara, asfaltat de carrers, fases de l’enllumenat públic, instal·lacions col·lectives (com és el cas de les esportives), aspectes, en general, bastant conclosos a la resta de la ciutat. Ara bé, la seua disponibilitat de solars buits i la facilitat d’arribada des de les carreteres que condueixen a la capital insular, han permès l’establiment de serveis públics únics, com és el cas dels relacionats amb el benestar social a Cas Serres o el de la sanitat i les instal·lacions esportives municipals a Can Misses.

e) Les zones industrials, la principal de les quals és el barri de Can Bofill (unit a una porció de Can Negre), sa Blanca Dona, la zona situada a prop de l’estació elèctrica de Gesa i la zona al voltant de la sortida de la carretera d’Eivissa a Sant Joan (C-733). Estan enclavades al voltant de les principals artèries que comuniquen Eivissa amb Sant Joan i Sant Antoni. Són les concentracions de l’escàs sòl industrial d’Eivissa i també evidencien un inacabat procés urbanitzador. Concentren la majoria de les activitats industrials de la capital, per molt que encara en subsisteixen al nucli urbà. En alguns casos, aquesta concentració d’activitats industrials s’escampa per barris limítrofs situats a termes municipals propers.

Les subunitats estructurals de la ciutat d’Eivissa, o barris, són:

1. Dalt Vila és la barriada que es troba als vessants N i NE del puig de Vila (que té una altura màxima de 81 m) i està en la seua totalitat a l’interior del perímetre de les murades renaixentistes. És l’antiga vila històrica. Limita amb el tallserrat des Revellí i de sa Penya, els barris de sa Penya, la Marina, sa Capelleta i l’àrea natural des Soto. Compleix diverses funcions: des de l’administrativa fins a l’ociosa, passant per la patrimonial, la cultural, la residencial, la turística i la comercial. Les principals edificacions que s’hi troben són el Castell, la Catedral, el Museu Arqueològic, el Palau Episcopal, l’església de l’Hospitalet, l’església de Sant Domingo, l’Ajuntament, el Museu d’Art Contemporani i el Col·legi d’Arquitectes. D’entre les seues característiques destaquen les edificacions ben antigues, les vies públiques estretes i costerudes (amb una sola via d’accés per al trànsit rodat) i que es tracta d’una barriada en una situació orogràfica en pendent. Les murades reinaxentistes reberen el 1942 la declaració de Monument Nacional, per part de l’Estat; a més, formen part d’un dels béns inscrits a la declaració de Patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco, el desembre del 1999.

2. Sa Penya està situada en els estreps marítims del vessant NE del puig de Vila, a peu de les murades reinaxentistes. Limita amb el tallserrat de sa Penya i els barris de Dalt Vila i la Marina. Entre les funcions que s’hi troben hi ha la residencial, la d’oci, la patrimonial i la comercial. D’entre les seues característiques hom pot destacar el fet que les edificacions són antigues (moltes d’elles en un mal estat de conservació o abandonades) i que les seues vies públiques són estretes.

3. La Marina és el primer barri d’aquesta relació que es troba en la seua totalitat al nivell de la mar. Està situat als peus del vessant N del puig de Vila. Limita amb la mar i els barris de Dalt Vila i el passeig de Vara de Rey. Entre les funcions que compleix cal remarcar la residencial, la portuària, l’ociosa, la patrimonial i la comercial. D’entre les seues característiques hom pot destacar els fets que les edificacions són relativament antigues i que algunes de les seues vies públiques són estretes. Concentra una bona part de l’oferta de serveis de restauració, bars i botigues de la ciutat i té en el seu interior més del 50% de la zona portuària, concretament la destinada al trànsit de passatgers i vehicles. A l’interior d’aquest barri cal apuntar el Poble Nou de la Marina, especialment important en el progrés urbanístic des de mitjan del segle XIX fins al principi del segle XX. Abraça sis illes de cases i les corresponents vies públiques i fou el primer cas d’un eixample ortogonal a la ciutat i a l’illa d’Eivissa. Els seus límits els donen els carrers de Guillem de Montgrí, de Riambau, del Comte de Rosselló i d’Antoni Palau.

4. El passeig de Vara de Rey i el seu eixample és un dels elements més importants per entendre l’evolució urbanística de la ciutat d’Eivissa, alhora que és una de les propostes de barris que poden ser més discutides. Urbanísticament s’ha de considerar un barri que ha crescut als costats sud i nord del passeig de Vara de Rey i té una disposició ortogonal. Limita amb els barris de Dalt Vila, la Marina, sa Capelleta, s’Eixample i es Pratet. Entre les funcions que compleix cal remarcar la residencial, l’ociosa, la patrimonial i la comercial. D’entre les seues característiques hom pot destacar el fet que és el primer barri que es troba, seguint aquesta classificació, que compta amb vies públiques obertes i que és el centre neuràlgic de la ciutat, sobretot pel que fa a la celebració d’actes públics i concentració de vianants. Actua d’enllaç entre les parts antiga i contemporània de la ciutat.

5. Sa Capelleta és una barriada de forma allargada i estreta situada als vessants E i NE del puig des Molins. Limita amb es Soto, el barri de Dalt Vila, el puig des Molins i el barri del mateix nom, Vara de Rey i el seu eixample i s’Eixample. Entre les funcions que compleix estan la residencial, la comercial, la cultural i l’educativa. Com a característiques hom pot destacar el fet que es troba en un cert pendent i que té en el seu interior la zona museoarquelògica del puig des Molins.

6. Es Soto és un dels elements més minúsculs de la ciutat quant a extensió, situat al canal que es troba entre els peus del vessant sud i sud-oest del puig de Vila i del vessant sud del puig des Molins. Limita amb l’àrea natural des Soto, la mar i els barris del puig des Molins i de ses Figueretes. Només compleix la funció residencial, és l’únic barri de la ciutat que compta amb una residència per a militars. Només té comunicació amb altres àrees urbanes a través de dos accessos rodats i ha tengut un mínim desenvolupament urbanístic.

7. El puig des Molins constitueix una barriada de reduïdes dimensions, situada al vessant nord-occidental d’aquesta elevació. Limita amb la mar a través del tallserrat que configura el vessant marítim del puig, amb es Soto, sa Capelleta i ses Figueretes. Pràcticament només compleix una funció residencial. La seua comunicació amb altres àrees urbanes es realitza a través d’un accés rodat, que discorre pel seu interior.

8. El barri de s’Eixample s’ha convertit en el centre urbà i geogràfic de la ciutat d’Eivissa, formant part de la unitat estructural coneguda com l’eixample. Limita amb el primer cinturó de ronda i els barris de ses Figueretes, sa Capelleta, Vara de Rey i el seu eixample i es Pratet. Combina la funció residencial amb la comercial, l’administrativa i la de l’ensenyament. Hi té la seu el principal mercat municipal. Una de les seues característiques és l’escassa amplada de les vies públiques i de les voreres i places, mostra d’un urbanisme dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, quan els promotors solien ocupar la totalitat de l’edificabilitat del sòl que tenien disponible. A més, hi falten espais lliures, zones enjardinades, edificis d’equipaments i places d’aparcament. L’alta densitat residencial ha provocat un elevat nombre d’altures dels edificis, entre sis i deu, concretades posteriorment al vigent Pla General d’Ordenació Urbana (1987) a un màxim de vuit plantes.

9. Ses Figueretes és un dels barris més complexos de la ciutat d’Eivissa per la varietat de funcions que s’hi recullen i per la seua situació. Confronta amb la mar a través de la seua platja i els barris del puig de Molins, s’Eixample i es Viver. La seua complexitat radica en el fet de tractar-se d’un barri que acull les funcions residencial i turística d’allotjament i de recreació. D’una banda, bona part de la primera línia de mar és ocupada per edificis d’una certa antiguitat destinats a l’allotjament dels visitants i per un passeig marítim traçat a principi de la dècada dels anys vuitanta del segle XX, al qual es concentra bona part de l’oferta turística recreativa i comercial. La seua platja, tot i que alterada per la construcció del passeig, compta amb els serveis habituals en una platja d’un nucli urbà. El nombre de residents del barri ha anat augmentant significativament els darrers vint anys; hi són presents al principi del segle XXI diversos equipaments públics i privats, encara que hi ha un cert dèficit en el nombre d’equipaments col·lectius públics. La seua orografia ha suposat una dificultat afegida en el tram més proper al barri del Puig des Molins, atesa la situació d’immobles i vies públiques al seu vessant de ponent.

10. Es Viver és una petita concentració de caràcter marítim. Limita amb la mar a través d’una costa pedregosa en forma de graó i els barris de ses Figueretes, la platja d’en Bossa i Cas Serres, encara que amb el darrer pràcticament el separa una franja de solars sense desenvolupament urbanístic en començar el segle XXI. És un dels espais turístics de la ciutat d’Eivissa. Per molt que no s’hi concentra un alt nombre de llits, la funció turística hi és la dominant, a més de donar-s’hi la funció residencial (iniciada per residències secundàries ben abans del boom turístic dels anys seixanta) i la comercial. És una les escasses àrees turístiques de l’illa d’Eivissa que ha crescut amb una costa no arenosa. L’estretor dels seus carrers és una altra de les seues característiques.

11. La gran extensió que és l’arenal de la platja d’en Bossa —el més llarg de l’illa, amb més de 3.000 m lineals— és la ubicació d’un barri també extens i de forma allargada. Una part d’aquesta platja i la seua àrea més immediata es constitueix en la part del municipi d’Eivissa conegut com a barri de la platja d’en Bossa. Limita amb la mar a través de la platja d’arena —anteriorment dunar—, la part situada al terme municipal de Sant Josep, la carretera que uneix Eivissa amb l’aeroport (PM-801) i el barri des Viver. Es tracta d’un altre dels barris dominats clarament per la funció turística. Juntament amb el de ses Figueretes i el des Viver forma una unitat turisticolitoral, atès que el model d’ocupació del territori és pràcticament el mateix i la seua continuïtat és ben apreciable des d’una perspectiva allunyada o sobre cartografia. Petits aspectes poden permetre parlar-hi de diferències, com pot ser el cas de les tipologies preeminents a cada un d’ells. El seu desenvolupament urbanístic està vivint una petita embranzida a principi del segle XXI, s’edifiquen els darrers solars urbans que restaven en primera línia de mar. Així, en la part més septentrional del barri, el desenvolupament ha consistit en una estreta franja delimitada entre la costa i la principal via pública que el travessa en direcció nord-sud. Només a les immediacions de la fi de l’àrea situada al municipi d’Eivissa, la dimensió del barri creix cap a l’interior i arriba a confrontar amb alguns sòls destinats a activitats primàries o abandonats, propers a la carretera que uneix Eivissa amb l’Aeroport. S’hi donen les funcions d’allotjament turístic, la recreativa —destacant-ne la platja—, la comercial i la residencial. És el punt del municipi més allunyat del centre històric i urbà, la qual cosa el situa molt més a prop del nucli urbà de Sant Jordi i de la seua àrea d’influència.

12. Cas Serres es configura com un altre dels barris perifèrics de la ciutat d’Eivissa, és un clàssic exemple de tipologia d’àrea urbana crescuda a un costat d’una important via de trànsit rodat, com és el cas de la carretera que condueix d’Eivissa a la ronda de Can Sifre. Limita amb els sòls destinats a activitats primàries o abandonats situats a la platja d’en Bossa, la carretera esmentada —la qual el segmenta del barri de Ca n’Escandell— i els barris de ses Figueretes i des Viver. La seua existència com a nucli urbà es remunta poc més enllà dels anys vuitanta del segle XX. En el seu desenvolupament ha tengut molt a veure l’edificació d’un immoble destinat a habitatges de protecció oficial i la instal·lació de diverses infraestructures de caràcter públic i privat, com ara l’Edifici Polivalent, l’Hospital-Residència Assistida, l’Escoleta i la Residència Princesa Sofia. Per tant, l’existent funció residencial no és la dominant, sinó més bé les funcions sanitària, d’ensenyament i d’equipaments culturals, a més d’una reduïda funció industrial i comercial.

13. Ca n’Escandell. És un barri de grans dimensions, perifèric i recent. Els seus límits van des de la carretera que uneix la capital insular amb Sant Josep (PM-803), el segon cinturó de ronda de la ciutat d’Eivissa (E-20) i el barri de Can Misses, amb el qual limita bàsicament amb uns solars exempts de desenvolupament urbanístic a la primera del segle XXI. D’entre les seues característiques convé destacar que és un barri eminentment residencial, comptant, a més, amb elements que compleixen una funció comercial i d’ensenyament. Les seues mancances en determinats serveis públics i privats, com és el cas d’equipaments col·lectius, són comunes a les d’altres barris perifèrics, així com l’estat inacabat en alguns aspectes urbanístics com l’asfaltatge de vies públiques o l’enllumenat. La seua proximitat física a la ciutat d’Eivissa no es troba en consonància amb les dificultats d’accés rodat que planteja l’actual xarxa de comunicacions.

14. Can Misses és una altra de les subunitats estructurals recents en la seua aparició en la ciutat d’Eivissa; a començament del segle XXI passa per un procés expansiu de la seua superfície urbanitzada, sobretot pel que fa als terrenys més propers a s’Eixample. Els seus límits van des del barri de Ca n’Escandell, passant pel segon cinturó de ronda de la ciutat d’Eivissa, la carretera que uneix Eivissa amb Sant Antoni (C-731) i el primer cinturó de ronda. Per tant, es tracta d’una àrea urbana circumval·lada en la seua totalitat per vies de comunicació de gran significació. Cal dir que una part de Can Misses ha superat el segon cinturó de ronda, amb l’establiment d’un conjunt de xalets a les faldes del vessant de migjorn dels puigs —com el des Cònsol— que miren cap a la ciutat des del seu nord. El seu desenvolupament s’ha vist molt condicionat per l’establiment a l’àrea d’equipaments de caràcter públic com és el cas de l’hospital comarcal i de les instal·lacions esportives municipals. El ritme de creixement ha augmentat a final del segle XX i les edificacions dominants responen a edificis plurifamiliars de baixa altura i amb espais comuns. No s’hi troben determinades funcions com la comercial, senyal de la tendència exclusivament residencial i de serveis de l’àrea.

15. Un nucli amb caràcter eminentment industrial és el de Can Bofill, que és un dels més importants de l’illa d’Eivissa, tant pel que fa a la seua extensió i concentració d’activitats com pel seu caràcter pioner, encara que han anat apareixent polígons industrials a la resta del municipi i de l’illa de majors dimensions. Limita amb els puigs que guarden la ciutat, el segon cinturó de ronda, el barri de Can Negre (parcialment dins Eivissa, però la major part pertanyent a Santa Eulària) i la carretera que uneix Eivissa amb Sant Antoni. La funció industrial és la dominant a Can Bofill i la seua proximitat a importants vies de comunicació de l’illa ha facilitat l’establiment d’empreses destinades a la producció i, sobretot, l’emmagatzematge.

16. Sa Blanca Dona és un barri de reduïdes dimensions molt proper a Can Bofill. Limita amb el barri de Can Negre, el nucli urbà del Puig d’en Valls, la carretera que enllaça la capital insular amb Sant Antoni i el segon cinturó de ronda de la ciutat. S’hi concentren les activitats industrial, residencial, esportiva i d’ensenyament. Les seues possibilitats de creixement pràcticament estan acabades a principi del segle XXI, atès que ja ha consumit les opcions urbanitzadores dels seus solars.

17. Els Polígons industrials propers a l’estació elèctrica de Gesa i el que ha crescut al voltant dels inicis de la carretera que enllaça Eivissa amb Sant Joan estan encaixats entre el segon cinturó de ronda, terres marginals del sector de ses Feixes de Talamanca, el primer cinturó de ronda i la carretera Eivissa-Santa Eulària. Es tracta de zones eminentment industrials que han sofert un desenvolupament irregular, ja que encara hi resten solars sense activar i altres sense finalitzar la urbanització. A més, s’hi situen importants empreses destinades a superfícies comercials a l’engròs i al detall, afavorides per les facilitats comunicatives de les vies properes.

18. El que es coneix com a passeig Marítim constitueix un dels barris més extensos de la ciutat i amb una menor densitat d’edificis i d’activitats econòmiques. Confronta amb el polígon industrial proper a la carretera de Sant Joan, l’espai agrari i natural conegut com ses Feixes de Talamanca i del prat de ses Monges, el barri de Talamanca i el nord de la zona portuària. El seu desenvolupament s’inicià amb la construcció del passeig Marítim a mitjan de la dècada dels anys seixanta, que guanyà alguns terrenys a la mar i dessecà part dels espais humits de ses Feixes. Però el moment més àlgid del seu creixement es visqué a partir dels anys vuitanta. La funció residencial és present amb grans edificis plurifamiliars, alguns d’ells de luxe, fruit de les seues panoràmiques cap al nucli històric i de la proximitat a dues instal·lacions portuàries esportives. Les activitats comercials tenen una escassa representació, però no així les destinades a l’oci turístic i al joc, aspecte que fa que la zona concentri moltes persones durant el vespre i la nit. Hi existeix una reduïda presència de llits turístics. És una de les barriades de la ciutat que compta amb major superfície destinada a zones verdes i de passeig. Encara hi roman un bon nombre de solars sense desenvolupament urbanístic. Engloba la zona portuària nord de la ciutat d’Eivissa.

19. Talamanca es constitueix com una de les barriades més complexes de la ciutat d’Eivissa, i és a més destacable com a nucli turístic. Aquest barri està format per diversos sectors, com és el cas de les illes Grossa i Plana, l’àrea de grans valors culturals i naturals de ses Feixes i el sector de ses Figueres, a part del sector més immediat a la platja de Talamanca. Els seus límits són la mar —en bona part de l’àrea—, el passeig Marítim, el polígon industrial de la carretera Eivissa-Sant Joan i el terme municipal de Santa Eulària, concretament en l’àrea de ses Feixes i es Pouet —confinant amb ses Figueres, sempre dins el poble de Jesús—. El sector anomenat estrictament Talamanca ha crescut al voltant de la platja del mateix nom, la qual ha estat objecte diverses vegades d’actuacions regeneradores amb la deposició de sediment arenós de bancs submergits. Al principi del segle XXI és una platja típicament urbana, que va adquirint els serveis que li són més usuals. S’hi concentren edificis destinats a l’allotjament turístic, restaurants i xalets destinats a un ús vacacional. La funció comercial està poc representada, en general, i els equipaments col·lectius hi són gairebé inexistents. El sector que constitueixen les illes Grossa i Plana són una barriada amb una trama urbana complexa, aspecte on té molt a veure l’orografia. Aquestes illes —separades de l’illa d’Eivissa fins a final del segle XIX— tenen un dels seus principals problemes en el fet que l’única comunicació rodada que tenen amb la resta de la ciutat és amb un carrer. És un dels característics exemples de barris on el desenvolupament edificador ha anat per davant de l’urbanitzador, aspecte que ha deixat una trama de carrers anàrquica i estreta. Tot sembla indicar que l’àrea acollirà la primera dècada del segle XXI una extensió de la zona portuària de la ciutat d’Eivissa, amb l’inici de les obres del dic d’abric de l’illa des Botafoc, que enllaçarà amb l’actual zona portuària a través d’un passeig marítim. L’àrea de ses Feixes és una de les més valuoses de l’illa des del punt de vista cultural per la importància de l’agricultura de regadiu que s’hi practicava i els elements patrimonials que s’hi construïren, comprèn les zones baixes i pantanoses que envolten la badia d’Eivissa per l’oest i el nord. Hi ha un petit nombre d’edificacions unifamiliars de reduïdes dimensions, edificades gràcies a l’existència d’immobles existents abans amb un ús agrícola, aspecte que s’ha vist aturat per unes normes urbanístiques municipals que impedeixen noves edificacions. Pels seus valors seria molt important la seua recuperació com a zona agrícola i natural. Cal recordar que l’àrea de ses Feixes anava molt més enllà de l’àrea actual, concretament des del prat de Vila fins aquí. L’expansió urbanística de la ciutat, la construcció del passeig Marítim, l’especulació urbanística i l’abandonament de les tasques agrícoles han comportat que l’àrea que es troba en un millor estat sigui aquest sector, que es coneix com ses Feixes de Talamanca i ses Feixes del prat de ses Monges. Unes altres de les seues patologies han estat l’acumulació indiscriminada de residus urbans, la creació de zones industrials properes i la contaminació creixent de les aigües de la badia d’Eivissa. Ses Figueres és el sector més allunyat del barri, confina amb es Pouet, ja dins el poble de Jesús. A part d’edificacions d’ús turístic, n’existeixen de plurifamiliars combinades amb unifamiliars, alguns comerços i una trama urbana. Una de les seues característiques és la no finalització, a principi del segle XXI, d’algunes de les seues infraestructures públiques, com és el cas de certes vies de comunicació.

20. Es Pratet és un dels barris que tenen menys extensió urbanitzada i edificada de la ciutat, almenys pel que facilita el vigent Pla General d’Ordenació Urbana (1987). Està situat entre la zona portuària, Vara de Rey i el seu eixample, s’Eixample, el primer cinturó de ronda i el passeig Marítim. De tota la seua extensió, la part urbanitzada i edificada es troba situada en el sector més meridional i occidental del barri, quedant una gran extensió sense procés urbanitzador que és coneguda com es Prat de Vila (d’on prové la denominació del barri), nom amb el qual es designa el sector de ses Feixes que més prompte varen caure en desús i es dessecaren. Una extensió d’uns 100.000 m2 està protegida cautelarment per les Directrius d’Ordenació del Territori (1999). Del sector inclòs en el nucli urbà d’Eivissa, cal remarcar que la seua trama urbana ha deixat uns carrers estrets i de difícil comunicació amb la resta de la ciutat. Encara a l’inici del segle XXI l’àrea patia inundacions en cas de pluges intenses, cosa que és una mostra de l’aspecte inacabat de bona part de les infraestructures públiques del barri, conjuntament amb l’estat d’abandonament de part dels solars sense urbanització. La funció residencial hi és majoritària i, a més compta amb establiments comercials i un equipament cultural. [MCL]

Demografia

L’evolució de la població que habita un determinat territori depèn del joc dels factors demogràfics, ja siguin de tipus vegetatiu (diferència entre natalitat i mortalitat) o bé de desplaçament de la població o migratoris. Aquesta darrera variable cobra especial importància en el cas d’Eivissa perquè suposa el pas d’una societat autàrquica i rural (preindustrial), a una societat desenvolupada basada en una economia fortament terciaritzada, que ha estat el desencadenant del gran canvi poblacional.

Les dades facilitades pel Govern Balear a través de l’IBAE corresponents a 1998 posen de manifest un cert estancament del contingent poblacional al municipi d’Eivissa, amb una xifra de 31.582 habitants després de l’etapa de transició demogràfica iniciada a la dècada dels seixanta. De tota manera, a partir d’aquell any, torna a iniciar-se un procés de creixement accelerat de la població, que ja es manifesta el 1999 amb 32.700 habitants. No cal oblidar que és una ciutat que desborda físicament els límits del mateix municipi, de poc més d’onze quilòmetres quadrats, i que alhora suposa la major concentració poblacional i de serveis de tota l’illa d’Eivissa amb una densitat de població de 2.829,93 habitants per km2.

La ciutat d’Eivissa, com la resta de l’illa, ha viscut una profunda transformació durant la segona meitat del segle XX. A partir de la dècada dels seixanta la població de les Pitiüses és d’una gran complexitat; és sense cap dubte l’any 1960 el que marca el punt d’inflexió en el creixement poblacional de l’illa i també de la ciutat. Té com a motor el desenvolupament del turisme de masses que posa fi a una època emigratòria, per encetar-ne una altra que serà receptora d’importants contingents poblacionals d’altres parts de l’estat (majoritàriament d’Andalusia, seguida de Catalunya i el País Valencià) i de l’estranger per ocupar llocs de treball que la pròpia població no és capaç de cobrir.

En termes generals, si se segueix la línia evolutiva del total de la població de la ciutat, s’hi troba una població d’11.333 habitants el 1950, que deu anys després, el 1960, minvà fins a 10.753. Des d’aquest darrer any, que s’utilitzarà com a fita, el creixement ha estat constant fins a mitjan dècada dels noranta on es torna a trobar un cert estancament demogràfic.

Eivissa i Santa Eulària des Riu, continuen essent els municipis amb major nombre d’habitants, ja que suposen el 58% de la població pitiüsa. No obstant això, el creixement d’Eivissa al llarg del quinquenni 1991-1996 va ser el més baix de tota l’illa, cosa que contrasta amb la resta de municipis, com per exemple Santa Eulària. La importància d’aquest fenomen ve marcada no tan sols per l’important contingent nouvingut sinó per la rapidesa en què es produí el ritme de creixement de la dècada dels seixanta, una vegada assolit, el mínim és d’un 14,3% en deu anys; però més important fou encara durant la dècada dels vuitanta on l’increment és produí a raó del 16,25%.

Les darrers dades oficials de 1998 mostren que la població de la ciutat era de 31.582 habitants, cosa que suposa més d’un 37% de la població illenca i tres vegades la població de l’any 1960. La piràmide de població del municipi d’Eivissa corresponent a 1998 és conseqüència de l’evolució del boom demogràfic encetat el 1965. A principi del segle XXI aquest col·lectiu fa que hi hagi un predomini de gent madura jove, inflant la part central de la piràmide. Això implica que la piràmide adopti una forma de baldufa invertida. Hi ha una minva de la població jove, menor de quinze anys, cosa que suposa un 17,2% de la població total, en sintonia amb els indicadors de la resta de municipis de l’illa, però manté encara una important bossa de gent jove, superior a la mitjana de les Balears. Pel que fa al grup d’edat de més de 65 anys, suposa només un 10% de la població del municipi, mentre que a la totalitat de les illes aquest col·lectiu suposa prop d’un 15%. Aquesta diferència s’explicaria per un inici més tardà de l’onada immigratòria.

No cal oblidar la importància que tenen a Eivissa els fenòmens migratoris interns, tot i que molt sovent són difícils de quantificar, ja que moltes vegades es manté el domicili d’origen com a segona residència. Si s’analitza la població en funció del lloc de naixement, entre els nascuts a Balears (la immensa majoria al propi municipi d’Eivissa), es pot observar que els joves de menys de trenta anys doblen amb escreix la població madura compresa entre els trenta i els seixanta. Entre els nascuts a altres comunitats autònomes es produeix un substancial decreixement, especialment a la població jove; bàsicament el resultat positiu només es troba entre els majors de trenta anys, fruit de les fortes etapes immigratòries.

Pel que fa a la població estrangera, només suposa un 3,4% respecte del total del municipi, si bé la mitjana de l’illa sobrepassa el 8%, tot i que ha augmentat els darrers anys, pràcticament a tots els grups d’edat. Allí on adquireix especial importància és en els grups d’edat de més de 35 anys, i més important encara entre els de 50 fins a 65 anys, grups que han doblat la seua població tenint com a referència el quinquenni 1991-1996.

Es pot afirmar que la població de la ciutat està rejovenida respecte als indicadors de les Balears. Hi ha un predomini de gent madura jove, cosa no gens estranya, ja que la mateixa ciutat té una bona oferta de feina. En general, es pot dir que els darrers anys s’ha produït un cert descens de la taxa de natalitat, però aquest descens ha estat compensat amb escreix per la continuada arribada d’immigrants. A inici del segle XXI aquest procés continua, amb els consegüents problemes d’integració sociocultural. [JcCT]

Funcions urbanes

Les funcions de la ciutat d’Eivissa poden considerar-se des d’un doble vessant. En primer terme atenent al procés històric, segons el qual durant més d’un mil·lenni fou l’única ciutat de l’illa (seguint criteris demogràfics i administratius). Aquest fet implicà que a l’etapa contemporània es definissin un conjunt de funcions pròpies de la seua consideració com a capital de l’illa, seguint el model d’organització derivat de la divisió administrativa en províncies feta a mitjan segle XIX.

Així es poden enumerar, entre d’altres, funcions de caire administratiu: governació civil i militar; religioses: seu del bisbat; sanitàries: ubicació dels serveis d’atenció de salut mínimament concentrats; educativa: seu de l’únic institut de l’illa; de representació institucional: oficines dels vicecònsols d’altres països; portuària: com a centre d’arribada d’una gran part dels vaixells de matrícula no eivissenca; industrial: per l’assentament de les activitats navals i alimentàries, úniques amb certa importància fins als anys setanta del segle XXI, i d’infraestructures per al transport: per la definició al seu entorn de les principals carreteres de connexió amb els petits nuclis dels quartons.

Actualment, la nova administració autonòmica ha implicat un augment de la complexitat de funcions, superposades a les històriques, entre les quals caldria destacar-se’n altres d’abast insular, com són ara el Consell amb les àrees d’administració i gestió transferides i la presència d’òrgans de gestió autonòmica (entre els quals sobresurt l’educació en els nivells obligatoris).

També es poden destacar la creació de noves funcions com poden ser l’ensenyament universitari o les derivades dels serveis de comunicació (telefonia avançada, televisió, ràdio, etc.).

En segon terme s’han de destacar les funcions pròpies de tot centre urbà amb nivells de població al voltant dels 30.000 habitants. Les funcions com a centre de consum d’entitat fan que al municipi de la ciutat d’Eivissa tendeixin a arreplegar-se quasi la totalitat de les activitats econòmiques a la grossa, com les distribucions de productes (fonamentalment de material de construcció i d’alimentació de consum), magatzems de béns d’alta importància estratègica com són ara els combustibles (dipòsits de combustibles líquids, plantes transformadores, gas, etc.) i de tractament d’aigües (dessaladora).

A més, a la ciutat d’Eivissa s’hi ubica una bona part de les funcions necessàries per al manteniment del sector serveis, altament especialitzat a l’illa i que representa un 80% de l’activitat socioeconòmica.

En particular han de destacar-se els sectors més importants, com són les administracions públiques (funcionariat), des de la seguretat (policia local, policia nacional, guàrdia civil), passant per les funcions de control i administratives, fins als serveis socials d’assistència, sanitaris i educatius; els serveis de transport públic i privat per carretera i mar, i particularment totes aquelles activitats directament relacionades amb el turisme, tant pel que fa a l’oferta d’allotjament (al municipi s’han censat unes 10.000 places reglades) com a les activitats estretament vinculades: concentració de funcions derivades de l’oferta immobiliària i de les financeres, com són oficines bancàries, companyies d’assegurances i altres funcions d’intermediació lligades al moviment de capitals. [GMF]

Ordenació territorial

El principal instrument d’ordenació territorial de la ciutat d’Eivissa, a principi del segle XXI, és la revisió del Pla general d’ordenació urbana (PGOU) de la ciutat d’Eivissa de l’any 1987. Es tracta de l’ordenament que substituí la revisió del PGOU redactada per Raimon Torres l’any 1972. Aquest document revisava el primer pla general, elaborat per Llabrés el 1969, en compliment de la Llei del sòl de l’any 1956. El seu redactor va ser Luis Rodríguez-Avial Llardent.

El terme municipal d’Eivissa disposa de poc més d’11 km2, que tenen la següent classificació del sòl: la superfície total de sòl urbà és de 322,42 ha. La superfície total de sòl urbanitzable és de 332,15 ha, desglossades en 246,23 ha d’urbanitzable programat i 322,15 ha d’urbanitzable no programat. La superfície total de sòl no urbanitzable és de 345,43 ha, desglossades en 242,13 ha de sòl amb protecció forestal; 0,60 ha de sòl amb protecció paisatgística i 102,70 ha de sòl rústic comú.

Els usos del sòl contemplats a la ciutat d’Eivissa, segons el PGOU vigent a principi del segle XXI, són sòl rústic, urbà, urbanitzable, industrial, equipaments, infraestructura viària i parcs, jardins i espais lliures.

Quant a sòl rústic, el tipus de cultiu que hi ha a Eivissa es considera mixt de secà i reguiu. Del primer en destaca el cultiu de l’ametller i del segon, l’alfals, els cereals i el farratge. La Conselleria d’Agricultura del Govern de les Illes Balears, en redactar el mapa de cultius, classificà les tipologies de cultiu i l’aprofitament del terreny.

El sòl urbà contempla les possibilitats d’usos residencial i turístic. Està estructurat en sòl urbà consolidat (s’Eixample, Vara de Rey, bona part des Pratet, ses Figueretes, quasi tot el tram litoral de la platja d’en Bossa pertanyent al terme municipal d’Eivissa i sa Blanca Dona) i en unitats d’actuació (UA).

El sòl urbanitzable està estructurat en polígons (P) i sectors (S), pel que fa al sòl urbanitzable programat, i àrees (A), pel que fa al sòl urbanitzable no programat.

El sòl industrial es troba situat a les vores de les principals vies de comunicació i en la proximitat dels límits municipals, arriba a ocupar terrenys dels municipis limítrofs.

Pel que fa als equipaments, el fet que Eivissa sigui el nucli polític, administratiu i sanitari d’Eivissa i Formentera ha fet que recaigui sobre la ciutat la responsabilitat de dur a terme tota una sèrie de funcions necessàries en aquestos casos. Els equipaments que s’hi troben són els docents, els hospitalaris o sanitaris, els assistencials, els culturals, els esportius i d’esbargiment.

Respecte de les zones verdes al terme municipal d’Eivissa, el total de superfície és de 2,88 km2 (288,56 ha), repartides entre 140.000 m2 (14 ha) de zones enjardinades, el 2001; 185.970 m2 (18,6 ha) de zones previstes com a zones verdes; 54.008 m2 (5,4 ha) corresponents a la necròpolis púnica del puig des Molins; 157.000 m2 (15,7 ha) des Soto; i 2.348.576 m2 (234,86 ha) de bosc periurbà.

L’especial configuració i l’inestimable valor de tot el nucli històric va fer decidir l’Ajuntament d’Eivissa a procedir a les tasques de redacció i aprovació del Pla especial de protecció i rehabilitació interna (PEPRI) de Dalt Vila (aprovat el 1997), redactat per Carlos Clemente, i del Pla especial de protecció i rehabilitació interna (PEPRI) de sa Penya, la Marina i zona d’eixample de Vara de Rey (aprovat el 1994), el redactor del qual va ser Raimon Torres. Aquestos plans es desenvolupen en una memòria i unes ordenances municipals.

Des que entrà en vigor, el 1988, el Pla general d’ordenació urbana de la ciutat d’Eivissa s’hagué d’adaptar a normes de caràcter o d’influència urbanística posteriors, com són les Directrius d’ordenació territorial, aprovades pel Govern de les illes Balears el 1999, el Pla d’ordenació de l’oferta turística de les illes d’Eivissa i Formentera, aprovat pel Govern de les illes Balears el 1997, el Decret 9/99 de l’executiu balear que converteix en inedificables les ANEI (àrees naturals d’especial interès), el Pla director d’equipaments Comercials, entre d’altres.

L’actual PGOU presenta una sèrie de problemes urbanístics bàsics, d’índole demogràfica i socioeconòmica, causats per l’escassa superfície del terme municipal, per l’actual situació de les infraestructures de comunicacions, per la manca d’espais lliures i equipaments comunitaris, per les caresties d’alguns serveis urbans bàsics i la poca capacitat de gestió urbanística municipal. Des de la seua aprovació, el 1987, el PGOU ha vist aprovades nou modificacions puntuals. [MCL]

Descàrregues

Col·laboradors