Eivissa, ciutat d’-Estructura urbana

Eivissa, ciutat d’

Estructura urbana

La ciutat d’Eivissa té una estructura urbana complexa. Les raons d’aquesta complexitat es poden resumir en: el gran creixement de la segona meitat del segle XX, en què va multiplicar per quatre la seua superfície, sovent sense una adequada planificació prèvia; les reduïdes dimensions del seu terme municipal (11 km2, el segon més petit de les Balears); les diferències topogràfiques entre barris (uns a terres planes i d’altres amb forts pendents); la morfologia de la ciutat, ocupant el tram de costa entre la platja d’en Bossa i ses Figueres (ben accidentat) i una franja que arriba a tres quilòmetres cap a l’interior, i la fragmentació dels barris, sovent a causa de les vies de comunicació d’abast supramunicipal.

Per tot això, es pot considerar la ciutat articulada en tota una sèrie d’unitats i subunitats estructurals que solen coincidir amb cada un dels barris. Les unitats estructurals són:

a) El nucli històric, que engloba les barriades de Dalt Vila, sa Penya, la Marina i el passeig de s’Alamera (actual passeig de Vara de Rey). Es tracta de la part més antiga de la ciutat, que polaritzà la vida urbana fins gairebé els anys 50 del segle XX, amb molts edificis de valor històric i arquitectònic, però amb molts habitatges desocupats. S’hi concentren molts establiments comercials amb orientació turística, amb una oferta de restauració i lleure bàsicament de vespre i nit. És el centre neuràlgic de la ciutat, veritable senyal d’identitat de tots els eivissencs. El nucli històric de la ciutat va ser declarat conjunt historicoartístic, el febrer del 1969, i és un dels béns inscrits a la declaració de Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, el desembre del 1999, sota la denominació d’Eivissa, Biodiversitat i Cultura.

b) L’Eixample de la ciutat d’Eivissa coincideix amb l’àrea que es desenvolupà a partir dels anys cinquanta del segle XX. Es tracta del centre geogràfic de la ciutat i on es concentra el major nombre d’activitats de funció administrativa i comercial, a més d’altres com les destinades a l’ensenyament. Els seus límits septentrionals i occidental concorden amb el primer cinturó de la ciutat i, a principi del segle XXI, està vivint un sobtat creixement urbanístic que està ocupant pràcticament tots els espais que romanien sense edificar i urbanitzar.

c) Les zones turístiques, un conjunt d’àrees distanciades físicament entre si, però amb característiques i problemàtiques ben semblants. S’hi engloben les zones conegudes com ses Figueretes, es Viver, la platja d’en Bossa (zona turística compartida amb el municipi de Sant Josep de sa Talaia, la qual cosa dificulta el tractament de les seues necessitats), Talamanca, ses Figueres i el passeig Marítim. Les zones turístiques de Vila concentren prop de 10.000 places turístiques, la qual cosa fa que siguin, en conjunt, una de les concentracions d’allotjament turístic més importants de l’illa d’Eivissa. Cada vegada més, dins les pròpies zones turístiques es va introduint la funció residencial, especialment a barris com ses Figueretes o Talamanca.

d) Els barris perifèrics, en què s’inclouen els barris residencials de Cas Serres, Ca n’Escandell (que inclou la zona popularment coneguda amb el topònim de ses Cases Barates) i Can Misses. Es tracta de barris de construcció recent, amb una població majoritàriament immigrant, bàsicament provinents de la península Ibèrica. La seua posició perifèrica respecte del centre històric i del centre urbà de la ciutat d’Eivissa, amb els consegüents problemes d’interrelacions. A principi del segle XXI encara hi havia actuacions urbanitzadores pendents, com ara, asfaltat de carrers, fases de l’enllumenat públic, instal·lacions col·lectives (com és el cas de les esportives), aspectes, en general, bastant conclosos a la resta de la ciutat. Ara bé, la seua disponibilitat de solars buits i la facilitat d’arribada des de les carreteres que condueixen a la capital insular, han permès l’establiment de serveis públics únics, com és el cas dels relacionats amb el benestar social a Cas Serres o el de la sanitat i les instal·lacions esportives municipals a Can Misses.

e) Les zones industrials, la principal de les quals és el barri de Can Bofill (unit a una porció de Can Negre), sa Blanca Dona, la zona situada a prop de l’estació elèctrica de Gesa i la zona al voltant de la sortida de la carretera d’Eivissa a Sant Joan (C-733). Estan enclavades al voltant de les principals artèries que comuniquen Eivissa amb Sant Joan i Sant Antoni. Són les concentracions de l’escàs sòl industrial d’Eivissa i també evidencien un inacabat procés urbanitzador. Concentren la majoria de les activitats industrials de la capital, per molt que encara en subsisteixen al nucli urbà. En alguns casos, aquesta concentració d’activitats industrials s’escampa per barris limítrofs situats a termes municipals propers.

Les subunitats estructurals de la ciutat d’Eivissa, o barris, són:

1. Dalt Vila és la barriada que es troba als vessants N i NE del puig de Vila (que té una altura màxima de 81 m) i està en la seua totalitat a l’interior del perímetre de les murades renaixentistes. És l’antiga vila històrica. Limita amb el tallserrat des Revellí i de sa Penya, els barris de sa Penya, la Marina, sa Capelleta i l’àrea natural des Soto. Compleix diverses funcions: des de l’administrativa fins a l’ociosa, passant per la patrimonial, la cultural, la residencial, la turística i la comercial. Les principals edificacions que s’hi troben són el Castell, la Catedral, el Museu Arqueològic, el Palau Episcopal, l’església de l’Hospitalet, l’església de Sant Domingo, l’Ajuntament, el Museu d’Art Contemporani i el Col·legi d’Arquitectes. D’entre les seues característiques destaquen les edificacions ben antigues, les vies públiques estretes i costerudes (amb una sola via d’accés per al trànsit rodat) i que es tracta d’una barriada en una situació orogràfica en pendent. Les murades reinaxentistes reberen el 1942 la declaració de Monument Nacional, per part de l’Estat; a més, formen part d’un dels béns inscrits a la declaració de Patrimoni de la Humanitat per part de la Unesco, el desembre del 1999.

2. Sa Penya està situada en els estreps marítims del vessant NE del puig de Vila, a peu de les murades reinaxentistes. Limita amb el tallserrat de sa Penya i els barris de Dalt Vila i la Marina. Entre les funcions que s’hi troben hi ha la residencial, la d’oci, la patrimonial i la comercial. D’entre les seues característiques hom pot destacar el fet que les edificacions són antigues (moltes d’elles en un mal estat de conservació o abandonades) i que les seues vies públiques són estretes.

3. La Marina és el primer barri d’aquesta relació que es troba en la seua totalitat al nivell de la mar. Està situat als peus del vessant N del puig de Vila. Limita amb la mar i els barris de Dalt Vila i el passeig de Vara de Rey. Entre les funcions que compleix cal remarcar la residencial, la portuària, l’ociosa, la patrimonial i la comercial. D’entre les seues característiques hom pot destacar els fets que les edificacions són relativament antigues i que algunes de les seues vies públiques són estretes. Concentra una bona part de l’oferta de serveis de restauració, bars i botigues de la ciutat i té en el seu interior més del 50% de la zona portuària, concretament la destinada al trànsit de passatgers i vehicles. A l’interior d’aquest barri cal apuntar el Poble Nou de la Marina, especialment important en el progrés urbanístic des de mitjan del segle XIX fins al principi del segle XX. Abraça sis illes de cases i les corresponents vies públiques i fou el primer cas d’un eixample ortogonal a la ciutat i a l’illa d’Eivissa. Els seus límits els donen els carrers de Guillem de Montgrí, de Riambau, del Comte de Rosselló i d’Antoni Palau.

4. El passeig de Vara de Rey i el seu eixample és un dels elements més importants per entendre l’evolució urbanística de la ciutat d’Eivissa, alhora que és una de les propostes de barris que poden ser més discutides. Urbanísticament s’ha de considerar un barri que ha crescut als costats sud i nord del passeig de Vara de Rey i té una disposició ortogonal. Limita amb els barris de Dalt Vila, la Marina, sa Capelleta, s’Eixample i es Pratet. Entre les funcions que compleix cal remarcar la residencial, l’ociosa, la patrimonial i la comercial. D’entre les seues característiques hom pot destacar el fet que és el primer barri que es troba, seguint aquesta classificació, que compta amb vies públiques obertes i que és el centre neuràlgic de la ciutat, sobretot pel que fa a la celebració d’actes públics i concentració de vianants. Actua d’enllaç entre les parts antiga i contemporània de la ciutat.

5. Sa Capelleta és una barriada de forma allargada i estreta situada als vessants E i NE del puig des Molins. Limita amb es Soto, el barri de Dalt Vila, el puig des Molins i el barri del mateix nom, Vara de Rey i el seu eixample i s’Eixample. Entre les funcions que compleix estan la residencial, la comercial, la cultural i l’educativa. Com a característiques hom pot destacar el fet que es troba en un cert pendent i que té en el seu interior la zona museoarquelògica del puig des Molins.

6. Es Soto és un dels elements més minúsculs de la ciutat quant a extensió, situat al canal que es troba entre els peus del vessant sud i sud-oest del puig de Vila i del vessant sud del puig des Molins. Limita amb l’àrea natural des Soto, la mar i els barris del puig des Molins i de ses Figueretes. Només compleix la funció residencial, és l’únic barri de la ciutat que compta amb una residència per a militars. Només té comunicació amb altres àrees urbanes a través de dos accessos rodats i ha tengut un mínim desenvolupament urbanístic.

7. El puig des Molins constitueix una barriada de reduïdes dimensions, situada al vessant nord-occidental d’aquesta elevació. Limita amb la mar a través del tallserrat que configura el vessant marítim del puig, amb es Soto, sa Capelleta i ses Figueretes. Pràcticament només compleix una funció residencial. La seua comunicació amb altres àrees urbanes es realitza a través d’un accés rodat, que discorre pel seu interior.

8. El barri de s’Eixample s’ha convertit en el centre urbà i geogràfic de la ciutat d’Eivissa, formant part de la unitat estructural coneguda com l’eixample. Limita amb el primer cinturó de ronda i els barris de ses Figueretes, sa Capelleta, Vara de Rey i el seu eixample i es Pratet. Combina la funció residencial amb la comercial, l’administrativa i la de l’ensenyament. Hi té la seu el principal mercat municipal. Una de les seues característiques és l’escassa amplada de les vies públiques i de les voreres i places, mostra d’un urbanisme dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, quan els promotors solien ocupar la totalitat de l’edificabilitat del sòl que tenien disponible. A més, hi falten espais lliures, zones enjardinades, edificis d’equipaments i places d’aparcament. L’alta densitat residencial ha provocat un elevat nombre d’altures dels edificis, entre sis i deu, concretades posteriorment al vigent Pla General d’Ordenació Urbana (1987) a un màxim de vuit plantes.

9. Ses Figueretes és un dels barris més complexos de la ciutat d’Eivissa per la varietat de funcions que s’hi recullen i per la seua situació. Confronta amb la mar a través de la seua platja i els barris del puig de Molins, s’Eixample i es Viver. La seua complexitat radica en el fet de tractar-se d’un barri que acull les funcions residencial i turística d’allotjament i de recreació. D’una banda, bona part de la primera línia de mar és ocupada per edificis d’una certa antiguitat destinats a l’allotjament dels visitants i per un passeig marítim traçat a principi de la dècada dels anys vuitanta del segle XX, al qual es concentra bona part de l’oferta turística recreativa i comercial. La seua platja, tot i que alterada per la construcció del passeig, compta amb els serveis habituals en una platja d’un nucli urbà. El nombre de residents del barri ha anat augmentant significativament els darrers vint anys; hi són presents al principi del segle XXI diversos equipaments públics i privats, encara que hi ha un cert dèficit en el nombre d’equipaments col·lectius públics. La seua orografia ha suposat una dificultat afegida en el tram més proper al barri del Puig des Molins, atesa la situació d’immobles i vies públiques al seu vessant de ponent.

10. Es Viver és una petita concentració de caràcter marítim. Limita amb la mar a través d’una costa pedregosa en forma de graó i els barris de ses Figueretes, la platja d’en Bossa i Cas Serres, encara que amb el darrer pràcticament el separa una franja de solars sense desenvolupament urbanístic en començar el segle XXI. És un dels espais turístics de la ciutat d’Eivissa. Per molt que no s’hi concentra un alt nombre de llits, la funció turística hi és la dominant, a més de donar-s’hi la funció residencial (iniciada per residències secundàries ben abans del boom turístic dels anys seixanta) i la comercial. És una les escasses àrees turístiques de l’illa d’Eivissa que ha crescut amb una costa no arenosa. L’estretor dels seus carrers és una altra de les seues característiques.

11. La gran extensió que és l’arenal de la platja d’en Bossa —el més llarg de l’illa, amb més de 3.000 m lineals— és la ubicació d’un barri també extens i de forma allargada. Una part d’aquesta platja i la seua àrea més immediata es constitueix en la part del municipi d’Eivissa conegut com a barri de la platja d’en Bossa. Limita amb la mar a través de la platja d’arena —anteriorment dunar—, la part situada al terme municipal de Sant Josep, la carretera que uneix Eivissa amb l’aeroport (PM-801) i el barri des Viver. Es tracta d’un altre dels barris dominats clarament per la funció turística. Juntament amb el de ses Figueretes i el des Viver forma una unitat turisticolitoral, atès que el model d’ocupació del territori és pràcticament el mateix i la seua continuïtat és ben apreciable des d’una perspectiva allunyada o sobre cartografia. Petits aspectes poden permetre parlar-hi de diferències, com pot ser el cas de les tipologies preeminents a cada un d’ells. El seu desenvolupament urbanístic està vivint una petita embranzida a principi del segle XXI, s’edifiquen els darrers solars urbans que restaven en primera línia de mar. Així, en la part més septentrional del barri, el desenvolupament ha consistit en una estreta franja delimitada entre la costa i la principal via pública que el travessa en direcció nord-sud. Només a les immediacions de la fi de l’àrea situada al municipi d’Eivissa, la dimensió del barri creix cap a l’interior i arriba a confrontar amb alguns sòls destinats a activitats primàries o abandonats, propers a la carretera que uneix Eivissa amb l’Aeroport. S’hi donen les funcions d’allotjament turístic, la recreativa —destacant-ne la platja—, la comercial i la residencial. És el punt del municipi més allunyat del centre històric i urbà, la qual cosa el situa molt més a prop del nucli urbà de Sant Jordi i de la seua àrea d’influència.

12. Cas Serres es configura com un altre dels barris perifèrics de la ciutat d’Eivissa, és un clàssic exemple de tipologia d’àrea urbana crescuda a un costat d’una important via de trànsit rodat, com és el cas de la carretera que condueix d’Eivissa a la ronda de Can Sifre. Limita amb els sòls destinats a activitats primàries o abandonats situats a la platja d’en Bossa, la carretera esmentada —la qual el segmenta del barri de Ca n’Escandell— i els barris de ses Figueretes i des Viver. La seua existència com a nucli urbà es remunta poc més enllà dels anys vuitanta del segle XX. En el seu desenvolupament ha tengut molt a veure l’edificació d’un immoble destinat a habitatges de protecció oficial i la instal·lació de diverses infraestructures de caràcter públic i privat, com ara l’Edifici Polivalent, l’Hospital-Residència Assistida, l’Escoleta i la Residència Princesa Sofia. Per tant, l’existent funció residencial no és la dominant, sinó més bé les funcions sanitària, d’ensenyament i d’equipaments culturals, a més d’una reduïda funció industrial i comercial.

13. Ca n’Escandell. És un barri de grans dimensions, perifèric i recent. Els seus límits van des de la carretera que uneix la capital insular amb Sant Josep (PM-803), el segon cinturó de ronda de la ciutat d’Eivissa (E-20) i el barri de Can Misses, amb el qual limita bàsicament amb uns solars exempts de desenvolupament urbanístic a la primera del segle XXI. D’entre les seues característiques convé destacar que és un barri eminentment residencial, comptant, a més, amb elements que compleixen una funció comercial i d’ensenyament. Les seues mancances en determinats serveis públics i privats, com és el cas d’equipaments col·lectius, són comunes a les d’altres barris perifèrics, així com l’estat inacabat en alguns aspectes urbanístics com l’asfaltatge de vies públiques o l’enllumenat. La seua proximitat física a la ciutat d’Eivissa no es troba en consonància amb les dificultats d’accés rodat que planteja l’actual xarxa de comunicacions.

14. Can Misses és una altra de les subunitats estructurals recents en la seua aparició en la ciutat d’Eivissa; a començament del segle XXI passa per un procés expansiu de la seua superfície urbanitzada, sobretot pel que fa als terrenys més propers a s’Eixample. Els seus límits van des del barri de Ca n’Escandell, passant pel segon cinturó de ronda de la ciutat d’Eivissa, la carretera que uneix Eivissa amb Sant Antoni (C-731) i el primer cinturó de ronda. Per tant, es tracta d’una àrea urbana circumval·lada en la seua totalitat per vies de comunicació de gran significació. Cal dir que una part de Can Misses ha superat el segon cinturó de ronda, amb l’establiment d’un conjunt de xalets a les faldes del vessant de migjorn dels puigs —com el des Cònsol— que miren cap a la ciutat des del seu nord. El seu desenvolupament s’ha vist molt condicionat per l’establiment a l’àrea d’equipaments de caràcter públic com és el cas de l’hospital comarcal i de les instal·lacions esportives municipals. El ritme de creixement ha augmentat a final del segle XX i les edificacions dominants responen a edificis plurifamiliars de baixa altura i amb espais comuns. No s’hi troben determinades funcions com la comercial, senyal de la tendència exclusivament residencial i de serveis de l’àrea.

15. Un nucli amb caràcter eminentment industrial és el de Can Bofill, que és un dels més importants de l’illa d’Eivissa, tant pel que fa a la seua extensió i concentració d’activitats com pel seu caràcter pioner, encara que han anat apareixent polígons industrials a la resta del municipi i de l’illa de majors dimensions. Limita amb els puigs que guarden la ciutat, el segon cinturó de ronda, el barri de Can Negre (parcialment dins Eivissa, però la major part pertanyent a Santa Eulària) i la carretera que uneix Eivissa amb Sant Antoni. La funció industrial és la dominant a Can Bofill i la seua proximitat a importants vies de comunicació de l’illa ha facilitat l’establiment d’empreses destinades a la producció i, sobretot, l’emmagatzematge.

16. Sa Blanca Dona és un barri de reduïdes dimensions molt proper a Can Bofill. Limita amb el barri de Can Negre, el nucli urbà del Puig d’en Valls, la carretera que enllaça la capital insular amb Sant Antoni i el segon cinturó de ronda de la ciutat. S’hi concentren les activitats industrial, residencial, esportiva i d’ensenyament. Les seues possibilitats de creixement pràcticament estan acabades a principi del segle XXI, atès que ja ha consumit les opcions urbanitzadores dels seus solars.

17. Els Polígons industrials propers a l’estació elèctrica de Gesa i el que ha crescut al voltant dels inicis de la carretera que enllaça Eivissa amb Sant Joan estan encaixats entre el segon cinturó de ronda, terres marginals del sector de ses Feixes de Talamanca, el primer cinturó de ronda i la carretera Eivissa-Santa Eulària. Es tracta de zones eminentment industrials que han sofert un desenvolupament irregular, ja que encara hi resten solars sense activar i altres sense finalitzar la urbanització. A més, s’hi situen importants empreses destinades a superfícies comercials a l’engròs i al detall, afavorides per les facilitats comunicatives de les vies properes.

18. El que es coneix com a passeig Marítim constitueix un dels barris més extensos de la ciutat i amb una menor densitat d’edificis i d’activitats econòmiques. Confronta amb el polígon industrial proper a la carretera de Sant Joan, l’espai agrari i natural conegut com ses Feixes de Talamanca i del prat de ses Monges, el barri de Talamanca i el nord de la zona portuària. El seu desenvolupament s’inicià amb la construcció del passeig Marítim a mitjan de la dècada dels anys seixanta, que guanyà alguns terrenys a la mar i dessecà part dels espais humits de ses Feixes. Però el moment més àlgid del seu creixement es visqué a partir dels anys vuitanta. La funció residencial és present amb grans edificis plurifamiliars, alguns d’ells de luxe, fruit de les seues panoràmiques cap al nucli històric i de la proximitat a dues instal·lacions portuàries esportives. Les activitats comercials tenen una escassa representació, però no així les destinades a l’oci turístic i al joc, aspecte que fa que la zona concentri moltes persones durant el vespre i la nit. Hi existeix una reduïda presència de llits turístics. És una de les barriades de la ciutat que compta amb major superfície destinada a zones verdes i de passeig. Encara hi roman un bon nombre de solars sense desenvolupament urbanístic. Engloba la zona portuària nord de la ciutat d’Eivissa.

19. Talamanca es constitueix com una de les barriades més complexes de la ciutat d’Eivissa, i és a més destacable com a nucli turístic. Aquest barri està format per diversos sectors, com és el cas de les illes Grossa i Plana, l’àrea de grans valors culturals i naturals de ses Feixes i el sector de ses Figueres, a part del sector més immediat a la platja de Talamanca. Els seus límits són la mar —en bona part de l’àrea—, el passeig Marítim, el polígon industrial de la carretera Eivissa-Sant Joan i el terme municipal de Santa Eulària, concretament en l’àrea de ses Feixes i es Pouet —confinant amb ses Figueres, sempre dins el poble de Jesús—. El sector anomenat estrictament Talamanca ha crescut al voltant de la platja del mateix nom, la qual ha estat objecte diverses vegades d’actuacions regeneradores amb la deposició de sediment arenós de bancs submergits. Al principi del segle XXI és una platja típicament urbana, que va adquirint els serveis que li són més usuals. S’hi concentren edificis destinats a l’allotjament turístic, restaurants i xalets destinats a un ús vacacional. La funció comercial està poc representada, en general, i els equipaments col·lectius hi són gairebé inexistents. El sector que constitueixen les illes Grossa i Plana són una barriada amb una trama urbana complexa, aspecte on té molt a veure l’orografia. Aquestes illes —separades de l’illa d’Eivissa fins a final del segle XIX— tenen un dels seus principals problemes en el fet que l’única comunicació rodada que tenen amb la resta de la ciutat és amb un carrer. És un dels característics exemples de barris on el desenvolupament edificador ha anat per davant de l’urbanitzador, aspecte que ha deixat una trama de carrers anàrquica i estreta. Tot sembla indicar que l’àrea acollirà la primera dècada del segle XXI una extensió de la zona portuària de la ciutat d’Eivissa, amb l’inici de les obres del dic d’abric de l’illa des Botafoc, que enllaçarà amb l’actual zona portuària a través d’un passeig marítim. L’àrea de ses Feixes és una de les més valuoses de l’illa des del punt de vista cultural per la importància de l’agricultura de regadiu que s’hi practicava i els elements patrimonials que s’hi construïren, comprèn les zones baixes i pantanoses que envolten la badia d’Eivissa per l’oest i el nord. Hi ha un petit nombre d’edificacions unifamiliars de reduïdes dimensions, edificades gràcies a l’existència d’immobles existents abans amb un ús agrícola, aspecte que s’ha vist aturat per unes normes urbanístiques municipals que impedeixen noves edificacions. Pels seus valors seria molt important la seua recuperació com a zona agrícola i natural. Cal recordar que l’àrea de ses Feixes anava molt més enllà de l’àrea actual, concretament des del prat de Vila fins aquí. L’expansió urbanística de la ciutat, la construcció del passeig Marítim, l’especulació urbanística i l’abandonament de les tasques agrícoles han comportat que l’àrea que es troba en un millor estat sigui aquest sector, que es coneix com ses Feixes de Talamanca i ses Feixes del prat de ses Monges. Unes altres de les seues patologies han estat l’acumulació indiscriminada de residus urbans, la creació de zones industrials properes i la contaminació creixent de les aigües de la badia d’Eivissa. Ses Figueres és el sector més allunyat del barri, confina amb es Pouet, ja dins el poble de Jesús. A part d’edificacions d’ús turístic, n’existeixen de plurifamiliars combinades amb unifamiliars, alguns comerços i una trama urbana. Una de les seues característiques és la no finalització, a principi del segle XXI, d’algunes de les seues infraestructures públiques, com és el cas de certes vies de comunicació.

20. Es Pratet és un dels barris que tenen menys extensió urbanitzada i edificada de la ciutat, almenys pel que facilita el vigent Pla General d’Ordenació Urbana (1987). Està situat entre la zona portuària, Vara de Rey i el seu eixample, s’Eixample, el primer cinturó de ronda i el passeig Marítim. De tota la seua extensió, la part urbanitzada i edificada es troba situada en el sector més meridional i occidental del barri, quedant una gran extensió sense procés urbanitzador que és coneguda com es Prat de Vila (d’on prové la denominació del barri), nom amb el qual es designa el sector de ses Feixes que més prompte varen caure en desús i es dessecaren. Una extensió d’uns 100.000 m2 està protegida cautelarment per les Directrius d’Ordenació del Territori (1999). Del sector inclòs en el nucli urbà d’Eivissa, cal remarcar que la seua trama urbana ha deixat uns carrers estrets i de difícil comunicació amb la resta de la ciutat. Encara a l’inici del segle XXI l’àrea patia inundacions en cas de pluges intenses, cosa que és una mostra de l’aspecte inacabat de bona part de les infraestructures públiques del barri, conjuntament amb l’estat d’abandonament de part dels solars sense urbanització. La funció residencial hi és majoritària i, a més compta amb establiments comercials i un equipament cultural. [MCL]

Descàrregues

Col·laboradors