Eivissa-Geografia-Sectors productius

Eivissa-Geografia

Sectors productius

Sector primari

El sector primari engloba totes les activitats econòmiques més properes a la natura i que no impliquen grans transformacions en els processos d’explotació. S’hi poden incloure activitats tan diverses com l’agricultura, la ramaderia, la pesca i la silvicultura.

L’anàlisi evolutiva de la població activa per sectors econòmics i del valor afegit brut que aquestos generen posa de relleu la recessió de les activitats primàries en el conjunt de la producció d’Eivissa i Formentera. Aquest fet també és palès a la resta de les Balears si bé no hi adquireix uns valors tan significatius.

Les activitats primàries suposen pocs llocs de treball i una participació econòmica ben minsa en el producte interior brut de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Aquesta situació és el contrapunt a una societat fortament terciaritzada, on es produeix una hipertròfia del sector serveis, fruit de l’anomenat boom turístic de final de la dècada dels seixanta, que tendrà com a conseqüència directa un flux molt important de treballadors que abandonen el camp i les activitats primàries, per incorporar-se a les activitats terciàries, especialment d’hoteleria i restauració.

Avui, poc més d’un 3% de la població eivissenca està ocupada en activitats primàries, i són l’agricultura i la ramaderia les que constitueixen el grup de producció més important dins aquest sector. L’índex de població ocupada en tasques agrícoles és molt inferior a la mitjana dels països comunitaris i, fins i tot, inferior al 50% de la taxa de l’Estat espanyol.

A l’hora de parlar del subsector agrari no es pot deixar de banda el seu suport bàsic, que és el sòl, del qual depenen factors que condicionen la capacitat agrícola d’un terreny, com són els factors topogràfics i els edàfics. Aquí hi ha una mancança de sòl fèrtil, causada pel relleu accidentat de l’illa, la permeabilitat dels terrenys materials geològics i la presència d’encrostaments calcaris, i la limitació intrínseca pel fet de tractar-se d’un espai insular.

Al marge d’aquestos factors hi ha el greu problema de la sequera, causada per un règim hídric deficitari, on les pluges són escasses i irregulars, matisat significativament pel règim tèrmic i el volum de calor acumulat, amb un estiu sec molt marcat, d’entre tres i cinc mesos: clima tipus mediterrani Csa, a la classificació de Köppen. Encara que es pot observar un subtil gradient nord-sud de les temperatures i precipitacions mitjanes, el medi agroclimàtic és gairebé homogeni.

L’origen de la pràctica agrícola és tan antic com el mateix poblament de l’illa, i probablement es va intensificar amb l’arribada dels púnics. Durant els segles medievals i moderns les Pitiüses varen tenir una producció orientada a la supervivència que va estar molt condicionada pels nombrosos atacs i conflictes bèl·lics que es produïren a la Mediterrània Occidental. Amb la pacificació d’aquesta àrea, al final del segle XVII, es produí un ràpid augment de la població.

Cal assenyalar la posada en pràctica del Pla de Millores il·lustrat, al final del segle XVIII, que pretenia racionalitzar i modernizar l’agricultura, amb l’objectiu d’obrir-la a l’exterior i exportar els seus productes. D’entre les mesures més importants cal destacar la posada en cultiu de noves terres, es crearen més de 400 noves finques amb un total de més de 500 ha; s’introduí l’arboricultura al camp i finalment l’obertura d’una simple xarxa de camins per unir el camp amb la ciutat; va ser necessària també la venguda d’operaris forasters per ensenyar tècniques de cultiu a la població illenca.

Aquests intents de millora van tenir una aplicació molt deficient. Però de totes maneres, va suposar el canvi definitiu de la producció agrària. Els cultius cerealícoles i la ramaderia, orientats al propi consum, foren progressivament substituïts per una producció centrada en l’arboricultura, parcialment destinada a l’exportació. La rompuda de noves terres va ser cada vegada major.

Aquesta etapa es va mantenir fins ben entrat el segle XX, moment en què les comunicacions varen tenir suficient capacitat, seguretat i costos assequibles, que permeteren l’expansió de cultius més adaptats als recursos naturals propis i amb produccions orientades a la demanda de mercats externs. Els paisatges agraris han canviat significativament.

Una de les característiques de l’agricultura tradicional, ha estat la progressiva minva d’intensitat de cultius així com més lluny ens fèiem de la ciutat o altres nuclis, ha donat peu a l’abandó progressiu, afavorit tant per l’expansió de la pròpia ciutat, com per l’aparició d’usos urbans a zones rurals. L’exemple paradigmàtic el constituïa el pla de Vila, amb ses Feixes, caracteritzat per una explotació agrària intensiva de cultius d’horta, seguit-lo en importància, es trobaven el pla de Jesús i el pla de Sant Jordi. Les planes al·luvials de Santa Eulària o Sant Antoni, així com Santa Gertrudis, tampoc n’eren cap excepció.

Els espais agrícoles de les Pitiüses representen un 12% del total de les Balears, mentre que el percentatge global de terres cultivades en relació al territori d’Eivissa i Formentera suposa un 40%; la resta està representat per garrigues, pinars i terrenys no productius, com erms o àrees cultivables sense llaurar. Els espais agrícoles es classifiquen en terres llaurades i en terres per a pastures permanents, tot i ser aquestes mínimes a causa de la poca importància de la ramaderia a Eivissa.

A les terres llaurades s’estableix una classificació segons la tipologia de les espècies sembrades: els conreus herbacis i els conreus llenyosos. El predomini dels primers és clar amb quasi el 66 % de les terres llaurades. Per extensió ocupada els conreus herbacis més importants són els farratges i els cerealístics per a gra, entre els quals destaquen l’ordi i el blat. També el llegum i les patates presenten extensions importants, però pel seu valor econòmic cal destacar la importància de les hortalisses. A les terres de secà es combinen els cultius herbacis i perennes, policultiu característic del paisatge agrari mediterrani.

Aquesta tipologia de cultiu d’acord amb les característiques climàtiques insulars, necessiten de la pràctica del guaret, alternant amb una clàssica rotació de conreus, que representa a nivell global, un 6% del total de les terres cultivades.

Tot i que la distribució del tipus de conreu es deu inicialment a motius de tipus natural, major o menor aptitud del terreny, però posteriorment el factor humà ha estat determinant. El camp eivissenc es troba enormement dividit. La dimensió d’aquestes explotacions són desiguals, si bé predomina l’explotació familiar de mitjanes i escasses dimensions (8’78 ha). La presència d’aigua o no ha condicionat la grandària de les parcel·les. Les més petites són les de reguiu, que se solien trobar a zones més humides, com planes i marges de torrents.

De la mateixa manera que l’orografia ha condicionat el tipus d’agricultura. Així, a les zones més planeres, trobam parets de terra i pedra o bé de pedra seca que per protegir les collites del vent al temps que separen les parcel·les, mentre que als vessants de muntanya s’hi troben els marges, seguint les corbes de nivell, possibilitant la roturació de terrenys, que d’altra banda serien improductius.

L’explotació directa de la terra en règim de tinença ha estat predominant i actualment aquesta tendència és en augment (95%), davant d’altres tipus d’explotació com l’arrendament, o la parceria que han tengut vigència a l’actualitat.

Una UTA (Unitat de Treball Agrari) equival al nombre de jornades completes dedicades a l’agricultura per una persona. A partir d’aquesta variable es pot mesurar el caràcter intensiu o extensiu de l’agricultura en un determinat indret. La desagrarització que pateix el sector permet mesurar la importància del factor treball; així, els alts índexs que presenten els municipis eivissencs (principalment Santa Eulària, Sant Antoni i Sant Joan) no s’expliquen tant per la importància del factor treball, com per l’escàs pes de la Superfície Agrària Útil, o la importància de l’agricultura a temps parcial.

L’agricultura com a forma d’oci està molt desenvolupada a Eivissa. La seua problemàtica no és pròpiament agrària, malgrat que els seus practicants són en la seua majoria d’origen pagès, i ara tenen una altra ocupació principal. L’origen d’aquest tipus d’agricultura el trobam en la parcel·lació de bons sòls, on es cultiven intensivament petites extensions de terreny de regadiu que rodegen una casa de nova planta.

Dins de l’agricultura comercial s’han de distingir la de tipus familiar de les empreses agràries capitalistes. La primera continua mantenint la família com a unitat bàsica de producció, però el seu rendiment es mesura amb criteris de mercat; suposa una adaptació a noves demandes en combinació amb la utilització creixent de tècniques de producció, com és el reg per aspersió, gota a gota, cultius sota plàstics o utilització d’adobs. La segona en canvi, tot i ser puntual a Eivissa, està deslligada de la unitat familiar i és practicada per empreses capitalistes. Utilitza mà d’obra assalariada i especialitzada, requereix de fortes inversions de capital, i la incorporació de tecnologia, enfocada a l’obtenció de les millors productivitats i rendibilitats.

Es pot constatar que la nostra agricultura presenta una productivitat baixa i això és conseqüència de l’estructura productiva heretada. La rendibilitat de l’agricultura i la ramaderia es veu disminuïda per la gran incidència dels costos fora del sector, especialment els pinsos i per la infrautilització de la maquinària, ja que la nostra agricultura presenta un elevat índex de mecanització, que determinen un augment dels costos de producció i dificulta la seua amortització. La seua subutilització, de la qual el pagès molt sovent no té consciència, provoca una disminució de la disposició líquida de capital.

La ramaderia ha estat tradicionalment associada a l’agricultura com un complement més dins la gran diversificació de les produccions que es donen a cada explotació. No obstant això, cada subsector presenta característiques diferenciades. La nostra ramaderia ovina presenta una contradicció: l’existència d’una raça autòctona molt adaptada i adequada, però hi ha una manca d’explotacions amb superfície suficient per fer-la viable. El vacum es troba en un procés de desaparició de les explotacions familiars, tot i que a la vegada, s’han desenvolupat algunes explotacions amb fortes inversions destinades a la producció de llet i derivats. La ramaderia porquina presenta una important demanda dins la producció familiar, bàsicament per a l’autoconsum, a causa de la gran tradició dels seus productes derivats. Dins els animals de corral, bàsicament pollastres i conills, existeix una demanda important de consumidors que aprecien el seu sabor i estan disposats a pagar més. Però la seua producció industrial dóna rendiments decreixents en augmentar el pes dels animals. Tots ells han de fer front al greu problema sanitari, oferint un producte amb totes les garanties legals.

L’explotació forestal és un subsector de la producció agrària que comprèn no només l’obtenció i venda de fustes, sinó també la recollida i venda de productes del bosc, com bolets, glans, materials per a decoració, així com tots aquells usos econòmics que es poden obtenir dels terrenys forestals. Aquesta producció és poc important i representa menys del 2% de la producció agrícola final. Molt més important era l’aprofitament dels arbres, sobretot del pi bord.

Les activitats pesqueres a Eivissa tenen escasa importància. Convé distinguir per un costat la pesca comercial, centrada bàsicament al port d’Eivissa i practicada per pescadors professionals que històricament havien conformat una de les classes socials urbanes, i per l’altra la pesca més tradicional, que era practicada a com a activitat subsidiària. L’empresa pesquera és de caire familiar i la flota utilitzada de petit tonatge. Les captures es realitzen fonamentalment utilitzant arts menors de cercament i a ròssec.

Cal destacar la importància de la pesca esportiva, no tant pel seu nombre de captures si no més aviat per la quantitat d’embarcacions matriculades. [JcCT]

Sector secundari
Històricament, la presència a l’illa d’Eivissa de les anomenades activitats secundàries no ha estat gaire important. Així, les experiències fabrils, manufactureres, extractives, etc. han tengut un pes relativament baix en la dinàmica productiva d’Eivissa.

Aquesta qüestió té, òbviament, la seua traducció territorial, i és que la localització de les activitats secundàries té un escàs pes en la superfície ocupada de l’illa, tot i que presenta una dispersió excessiva en relació al significat d’aquestes activitats, fruit de l’absència de planificació territorial de les activitats productives que ha patit Eivissa, almenys fins a final del segle XX.

El sector secundari engloba la indústria i les activitats extractives (mines, salines, pedreres, etc.). A més, des de fa uns anys se sol atorgar categoria de sector a una activitat també transformadora: la construcció. En detall, el sector secundari abraça les següents activitats: energia, aigua, producció i primera transformació dels metalls, minerals no metàl·lics i pedreres, indústria de productes minerals no metàl·lics, indústria química, fabricació de productes metàl·lics, maquinària i equip, material elèctric i electrònic, material de transport, begudes i tabac, indústria tèxtil i confecció, calçat i cuiro; fusta, suro i mobles; paper, articles de paper, arts gràfiques i edició; transformació del cautxú i matèries plàstiques, i altres indústries manufactureres.

El sector industrial es troba estretament relacionat amb la construcció (alhora que aquesta darrera amb el turisme), la qual cosa fa que el nombre d’establiments s’incrementi en els municipis en relació directa al pes que el sector terciari té a cadascun d’ells. Les empreses dedicades al sector industrial són majoritàriament de petit volum, moltes amb menys de cinc treballadors. En la segona meitat dels anys noranta, els municipis eivissencs que més han augment en el nombre d’establiments industrials són els de Sant Josep de sa Talaia i el de Santa Eulària des Riu.

La construcció és el principal sector transformador actualment a Eivissa, havent superat el sector secundari en percentatge en el PIB i en els actius ocupats. L’illa ha anat vivint des dels anys setanta diverses onades urbanístiques expansives que han acabat col·locant la construcció en la principal activitat econòmica després dels serveis. És clar que els continus booms turístics i la consegüent terciarització de l’economia eivissenca s’han esdevengut a costa de la resta de sectors, incloses les activitats secundàries. La localització de la construcció a Eivissa és ben difosa. Els nuclis urbans en són els espais més dinàmics, però des de la dècada dels noranta del segle XX, la construcció s’ha desenvolupat notablement en el medi rural amb l’edificació d’habitatges unifamiliars aïllats. Des dels anys seixanta, els espais litorals han estat en localitzacions molt focalitzades, afectats per la construcció, aspecte que ha anat minvant en el darrer decenni.

Pel que fa a la localització de les empreses dedicades a la construcció, n’hi ha a tots els municipis eivissencs i són habitualment empreses de caràcter familiar.

Les activitats extractives han tengut una més que notable importància econòmica, cultural, ecològica i d’identitat, atès l’enorme paper que han jugat les salines d’Eivissa i Formentera. Aquesta indústria extractiva de la sal es localitza al sud de l’illa, al pla de Sant Jordi, en els estanys saliners explotats, des de 1873, per capital privat. Si bé en les seues etapes més àlgides varen significar l’ocupació temporal de nombrosos eivissencs i la creació de riquesa, atès el caràcter exportador d’aquesta activitat, les salines han anat perdent aquest lloc eminent.

Si bé aquesta activitat extractiva de minerals no metàl·lics es troba molt localitzada, no es pot dir el mateix de les pedreres i areneres. La febril activitat constructora que ha viscut Eivissa des dels anys seixanta, ha necessitat de l’extracció de tones de materials, a poder ser el més proper possible als nuclis en expansió, en part a causa de la reducció de costos en el transport. Així, al llarg del territori d’Eivissa existeixen a final del segle XX nombroses mostres de pedreres i areneres, algunes d’elles en desús, altres en funcionament, encara que, d’elles, pràcticament cap no es troba legalitzada. No obstant això, n’hi ha unes quantes, les principals es troben a Jesús (a la serra d’en Balansat) i a Sant Francesc de s’Estany (a ca n’Orvai).

Una de les activitats extractives més tradicionals a l’illa d’Eivissa, la del marès, pràcticament ha desaparegut, atesa la manca de demanda d’aquest material arenós. Així i tot, a moltes àrees litorals s’ha extret marès i hi han quedat evidents mostres d’aquest fet.

Pel que fa a l’energia, aquesta activitat secundària es troba molt focalitzada quant a la seua localització a Eivissa. Se centra en l’estació productora de GESA (Gas i Electricitat SA), situada entre Vila i el Puig d’en Valls i que abasteix la totalitat de l’illa d’energia elèctrica. Aquesta instal·lació es veu complementada amb diverses estacions transformadores situades a diversos indrets illencs i per nombroses esteses aèries distribuïdores, encara que a final dels noranta han començat a soterrar-se’n algunes, fruit de la major conscienciació ecològica que existeix envers els impactes ambientals i paisatgístics d’aquestes infrastructures.

Les energies anomenades netes o alternatives (bàsicament l’energia solar fotovoltaica) abasteixen d’electricitat algunes edificacions unifamiliars aïllades i operen a través d’un nombre escàs d’empreses situades als principals nuclis de població.

Les activitats relacionades amb l’aigua es basen en les productores, les extractives i, sobretot, en les distribuïdores. Les característiques geològiques de l’illa d’Eivissa, a causa de la predominància de la roca calcària, han permès la proliferació d’aqüífers a tota l’illa, fet que ha causat, des del moment de la gran expansió demogràfica i urbanística, l’increment de les perforades (extracció d’aigua del subsòl mitjançant una motobomba) al medi rural.

Un nombre no menyspreable de petites empreses es dediquen a la distribució, mitjançant petits camions, d’aquest recurs tan preat entre les cases que no tenen accés a la xarxa de distribució d’aigua potable.

Pel que fa a les activitats productores de l’aigua, a Eivissa existeixen dues estacions dessaladores d’aigua de mar, una a la ciutat d’Eivissa i l’altra a Sant Antoni de Portmany.

Finalment, cada municipi té adjudicat el servei de distribució de l’aigua a través de la xarxa d’abastiment, existint dues empreses (Sogesur i Aigües de Formentera) que es reparteixen aquest servei públic que, a més, tenen encomenada la tasca de manteniment de la xarxa.

Una bona part de les activitats secundàries es troben localitzades en polígons industrials i de serveis. Aquestes activitats estan representades per un nombre no excessiu d’empreses petites i amb escassa ocupació. En destaquen les ferreries, les fusteries d’alumini, la fabricació de productes químics, les fusteries i les empreses relacionades amb el paper. La majoria dels establiments que s’hi dediquen es troben localitzats en aquells polígons, encara que també se’n troben fora, localitzats als voltants de les principals carreteres de l’illa. Tant les ferreries com les fusteries tenen el seu ritme productiu molt lligat a la construcció.

Menció especial mereixen els establiments dedicats al paper, els articles de paper, les arts gràfiques i l’edició. L’expansió de la demanda de materials impresos, sobretot publicitaris, juntament amb el fet que cada vegada és més palès el fet de la societat de la comunicació, han propiciat que els darrers anys s’hagi viscut un notable increment en el nombre d’empreses que es dediquen, en general, al paper i a les arts gràfiques.

Atesa la petita dimensió de l’illa d’Eivissa, existeixen excessius polígons, que són més d’emmagatzament (de serveis) que de producció (industrials). La seua localització es troba al voltant de les principals vies de comunicació de l’illa. Així, destaquen per la seua magnitud els situats a Sant Jordi de ses Salines (a la carretera que uneix l’aeroport amb Vila) i el de Can Bofill i Can Negre (entre els municipis d’Eivissa i de Santa Eulària des Riu). A més d’aquestos, n’existeixen de petita dimensió per tota l’illa, encara que no n’hi ha cap al municipi de Sant Joan de Labritja. Hom troba a faltar una política insular que racionalitzi la dispersió dels polígons.

A final dels noranta es troba en una avançada fase d’urbanització el projecte d’instal·lació d’un polígon promocionat per l’Ajuntament de Sant Antoni de Portmany, al peu de la carretera que uneix la ciutat d’Eivissa amb Sant Antoni, a l’altura del Cor de Jesús.

Els establiments dedicats al material elèctric i electrònic es troben als principals nuclis de població d’Eivissa, i solen ser petites empreses que es preocupen bàsicament de la reparació i manteniment d’aparells d’aquestes característiques.

Pel que fa a les empreses relacionades amb els aliments, les begudes i el tabac, aquestos productes de consum es troben abastits al mercat d’Eivissa quasi en la seua totalitat a través de la importació. Poques empreses s’hi dediquen de manera productiva. No obstant això, a final dels noranta s’assisteix a un lleuger increment en empreses dedicades a la producció de productes alimentaris, en un intent modernitzador de les tradicionals tasques de producció d’aliments que existien d’antuvi a Eivissa de caire familiar. Algunes d’elles, s’autoabasteixen de les seues matèries primeres, en comptar amb cabanes ramaderes o comprant-les als pocs pagesos que encara s’hi dediquen.

Pel que fa a les begudes, convé destacar les que produeixen begudes alcohòliques (sobretot una situada al Puig d’en Valls). La majoria de les empreses eivissenques que es dedicaven a produir begudes gasificades o refrescos han acabat desapareixent gairebé totalment els anys noranta.

La indústria tèxtil i la confecció té a Eivissa unes quantes empreses de petit volum que es dediquen a la producció de teixits i sobretot de l’abastiment de productes confeccionats relacionats amb el moviment de la moda Adlib, de consum pràcticament local i molt enfocat a l’adquisició per part dels visitants estiuencs d’Eivissa. Algunes empreses tèxtils i de la confecció es troben aglutinades al Patronat de la Moda, liderat pel Consell Insular d’Eivissa i Formentera que, a final dels noranta, està intentant donar un gir dinamitzador i exportador a aquestos establiments, a més d’oferir-se com a ens coordinador per tal de possibilitar la seua presència a alguna fira que es convoca a l’Estat espanyol. Cada any se celebra, a l’inici de l’estiu, una desfilada destinada a donar a conèixer les darreres produccions locals, relacionada amb la promoció turística d’Eivissa.

Pel que respecta a les empreses dedicades al calçat i al cuiro, són pràcticament inexistents a Eivissa, a diferència del que succeix a Mallorca (al voltant d’Inca) o a Menorca. El mateix ocorre amb les que s’orienten a la transformació del cautxú i les matèries plàstiques.

El paper que juguen les institucions públiques en les activitats secundàries és, encara, petit. El Govern de les illes Balears, a través de la Conselleria d’Economia, Comerç i Indústria, es dedica a la promoció industrial i a la dinamització empresarial, a través d’ajuts a les actuacions exportadores i a l’assessorament. Determinades produccions locals tenen l’oportunitat d’acollir-se al segell “Producte Balear”, i a més de diverses exigències qualitatives, s’han de comercialitzar en llengua catalana. Cal destacar la recent obertura d’una delegació territorial a Eivissa de l’Institut Balear de l’Innovació Empresarial (IDI, anteriorment anomenat Institut del Desenvolupament Industrial). El Govern de les illes Balears també es preocupa de regular les pedreres. La incidència del Consell Insular d’Eivissa i Formentera en la política industrial encara és, a finals dels anys noranta, baixa, cosa que és en part reflex del poc pes que tenen les activitats secundàries en l’economia eivissenca. [MCL]

Sector terciari

La situació del sector de serveis al final del segle XX, i per extensió de la resta de sectors econòmics, depèn en gran part de l’activitat turística. La construcció i el turisme poden considerar-se les activitats capdavanteres de l’economia a Eivissa.

El fenomen turístic arrenca en un moment determinat de l’evolució econòmica dels països més avançats, concretament amb la reorganització productiva i social esdevenguda a Occident després de la Segona Guerra Mundial.

Així, des de 1955 el turisme es converteix en una activitat de llarg abast a les societats occidentals, com a resultat de la confluència de tres factors bàsics. En primer lloc, el considerable augment de la renda mitjana de les nacions involucrades en la guerra, gràcies a la seua reindustrialització. En segon lloc, les reformes socials aparegudes en aquell entorn, per les quals es definí el temps d’oci en forma de vacances remunerades per als col·lectius de treballadors. Un temps d’oci concentrat en gran part en els períodes de menor activitat industrial i de les vacances escolars. Finalment, les millores tècniques aparegudes en els mitjans de transport (automòbil i aviació comercial), així com la seua socialització.

D’altra banda, quasi coincidint amb els esdeveniments ara esmentats, es duen a terme a l’Estat espanyol una sèrie de reformes de caire socioeconòmic que permetran el desenvolupament de l’oferta turística. Calen destacar-se el pla d’estabilització de 1959, la reforma de les normes sobre trànsit de persones amb motiu de les visites turístiques, i el reconeixement de la convertibilitat de la pesseta amb les divises de l’entorn europeu. Aquestos canvis, i molts altres associats, ajuden a comprendre alguns dels aspectes bàsics de l’anomenat turisme de masses.

En primer lloc, defineixen el mercat turístic relacionat amb les illes Balears i gairebé amb el conjunt de la zona mediterrània fins avui dia. Així, els països amb major progressió econòmica i més pes demogràfic a Europa es convertiran durant els anys 1960-1970 en els principals mercats emissors de turisme internacional, generant (juntament amb la zona nord-americana) una activitat nova (atenent al seu volum) com és la de fer turisme fora de les fronteres nacionals. Aquest turisme internacional transcorre paral·lel al turisme interior, originat a les acaballes del segle XIX amb l’extensió del ferrocarril.

Els darrers anys del segle XX el comportament d’aquestos mercats emissors queda en gran part reflectit, pel que fa a Eivissa i Formentera, en el quadre d’afluència turística, per via aèria, entre 1993-1998. Tot i la diversitat de nacionalitats que formen part de l’activitat turística a Eivissa i Formentera es poden destacar tres mercats majoritaris, com són ara el britànic (49,26% de mitjana), l’alemany (27,85% de mitjana) i l’italià (8,19% de mitjana) els quals, conjuntament, representen el 85,3% dels 7.066.560 visitants arribats a les Pitiüses en el sexenni analitzat.

L’observació d’un mapa d’isòcrones permet constatar com hi ha una correspondència òptima entre les possibilitats tècniques del trànsit turístic entre la zona del nord d’Europa i la conca septentrional de la Mediterrània, tant pel que fa al transport en automòbil (zones continentals) com per a l’aviació comercial amb aparells de cabuda baixa i mitjana (relació autonomia i distància abastable sense escales).

El mercat turístic europeu té, doncs, dues grans zones diferenciades pel que fa al turisme internacional. D’una banda l’Europa nord, fortament industrialitzada els anys 1960-90, i de l’altra l’Europa mediterrània, comparativament amb un sector secundari poc desenvolupat i que en aquest període es decantà cap una terciarització de la seua economia basada en el turisme (sobretot a determinades regions costaneres i insulars).

Geogràficament el resultat d’aquesta especialització turística envers el mercat europeu, pel que fa a Eivissa i Formentera, es pot observar al mapa d’afluència turística de l’any 1998.

A aquestos avantatges de caire geogràfic de la zona mediterrània envers el turisme internacional europeu caldrien afegir-se dos elements estretament lligats amb els desplaçaments per vacacions. En primer lloc, el contrast climàtic existent entre la zona nord i la sud. Curiosament, pel que fa al gaudi de les activitats a l’aire lliure, les diferències climàtiques entre Eivissa i el nord d’Europa són menors als mesos d’estiu que a qualsevol altra estació de l’any, llevat de la variable d’hores d’il·luminació on els contrasts són més acusats.

Els mapes adjunts recullen els índexs climàtics de R. Heurtier els mesos de juliol (A) i setembre (B) durant el període 1952-1961. Pot apreciar-se com les diferències entre les illes Balears i els principals mercats emissors (Gran Bretanya, Alemanya i Itàlia) oscil·len entre els -10 o 0% d’Itàlia (hi fa millor o igual clima), +10 % d’Alemanya, i el +10 o +20% de la zona sud de l’illa de Gran Bretanya (d’on prové la major part del turisme britànic).

El mapa de domini climàtic del mateix Heurtier recull els mesos amb millor clima a la zona europea, i en resulta una coincidència sorprenent entre una part significativa de l’àrea britanicogermànica i les illes Balears el mes de juny (mes en el qual s’inicia la punta d’afluència turística), o bé el mes de setembre (pel que fa al centre i sud d’Alemanya, de plena temporada a les illes).

De fet sembla, doncs, que l’estació turística no s’explica ni de lluny en funció del clima i que aquest element pot considerar-se com a poc significatiu a l’hora de justificar les causes de la concentració del turisme els mesos d’estiu. Es poden trobar majors contrastos climàtics que afavoreixen a les illes Balears, en relació al nord d’Europa, a qualsevol altra estació de l’any pel que fa a les activitats a l’aire lliure, sense els riscos climàtics per a la salut que concorren als mesos de juliol i agost (insolacions, malalties cardíaques, atacs cerebrals). A banda de les activitats de banys, que no es poden dur a terme quan la temperatura de l’aigua és inferior a 18 ºC (de desembre a març), la resta de les activitats a l’aire lliure tenen un millor escenari climàtic a les illes Balears a la tardor i la primavera en comparació a l’estiu (senderisme, excursionisme, esports no aquàtics, pesca, etc.).

Aquestes diferències de clima i la percepció ambiental del temps que fa semblen ser una de les motivacions principals que expliquen l’interès dels petits inversors europeus (a banda de causes especulatives) a adquirir una segona residència a les Illes, ja que són uns territoris allunyats dels freds rigorosos del centre i nord d’Europa. De fet aquesta circumstància es produeix a gairebé tota l’àrea geogràfica de la conca Mediterrània i de cap manera és exclusiva de les illes.

L’altre element, abans esmentat, important pel que fa als desplaçaments vacacionals, és de caire socioeconòmic: durant la dècada de 1960 existia una diferència significativa entre el nivell de renda mitjana dels treballadors del nord d’Europa i el de la majoria de les destinacions turístiques del sud, Eivissa inclosa. Així el consum turístic del nord d’Europa cap a la Mediterrània es feia possible per a un ventall molt ampli de clientela, fins i tot per a les classes econòmicament menys afavorides. Serà a la dècada dels seixanta quan es definirà un enfocament del turisme orientat a la totalitat del mercat, molt semblant al de qualsevol altre producte industrial de consum.

Les encarregades d’organitzar i impulsar aquesta activitat turística internacional foren les empreses de distribució majorista de productes turístics, les quals, en aquells anys, es definiren com als principals intermediaris entre la demanda i l’oferta. Així, el control dels viatges dels turistes nord-europeus anà a les mans dels operadors turístics, amb suficient capacitat organitzativa i financera per fer possible els desplaçaments massius, quasi sempre des d’un punt d’origen determinat a un altre d’acollida.

Aquesta manera d’entendre el turisme, inspirada bàsicament en motivacions de rendibilitat econòmica, substituí el turisme anterior, de tall més cultural i quasi sempre lligat a itineraris de visites amb més d’una destinació, i, en tot cas, a estades de major durada en els llocs d’acollida (superiors a un mes). No s’ha d’oblidar que per a aquestes empreses especialitzades en la comercialització de paquets turístics (turisme de masses) una de les principals fonts de negoci rau en el fet mateix del desplaçament, amb la qual cosa trobam una lògica contundent que passa per estimular la freqüència dels viatges, en detriment de les estades llargues.

La implantació recent dels operadors turístics, a través de la seua representació per les agències de viatges a Eivissa i Formentera pot observar-se al quadre adjunt. Encara que ho han de confirmar estudis sobre la història del turisme a les illes Balears, sembla molt probable que les mateixes empreses que adquiriren el control dels desplaçaments, o altres que depenien directament d’elles, intervengueren de manera cabdal en el desenvolupament de l’oferta turística a Eivissa, aportant els capitals, llavors inexistents, amb els quals la iniciativa privada local pogué dur a terme la major part de la construcció dels allotjaments i l’oferta complementària entre 1960 i 1985.

Aquest fet permeté que en la relació econòmica que comportava el turisme internacional aquells anys (guanys per als operadors turístics i enlairada de l’economia de les Balears), el mercat potencial de clients s’anàs ampliant a mesura que l’augment de l’oferta de places anava consolidant-se, gràcies sobretot a una bona resposta de les illes com a destinació turística, amb uns raonables nivells de satisfacció dels turistes i, per tant, unes bones perspectives per al sector.

En el mercat, sovent l’augment de l’oferta (major construcció de places d’allotjament) significa un entrebanc a l’augment dels preus, més quan la construcció d’hotels i apartaments els anys 1970 i 1980 anà per sobre de l’augment de la demanda. L’evolució de la construcció de places d’allotjament (quadre adjunt) apunta a una permanent situació de debilitat d’Eivissa com a destinació en relació al mercat, i per tant, a serioses dificultats per pujar els preus, en un escenari força competitiu. En temps d’expansió, l’habilitació de places permet absorbir els creixements de la demanda (tot i els episodis concrets de sobrevenda) de manera dinàmica. En temps de debilitament (1991-1993) les correccions es fan sovent recorrent a la davallada de preus per tal d’estimular els mercats alternatius (bàsicament el nacional).

La construcció de places d’allotjament, a més de l’habilitació d’accessos i la construcció de segones residències són probablement els elements de l’activitat turística més influents en el medi. L’oferta d’allotjament continua mantenint un moderat cicle expansiu fins avui dia, com ho palesa el quadre adjunt per al trienni 1996-1998. L’augment de les places s’ha produït en aquest període a un ritme de 1.318 (1,56%) entre 1996 i 1997, i de 1.409 (1,65%) entre 1997 i 1998. Les places d’ús turístic (d’allotjaments disponibles tipus segones residències, lloguers, etc.) han mantengut al mateix període el següent comportament en relació a les places turístiques: l’evolució dels creixements del nombre de turistes arribats a les illes Pitiüses i el de les places d’allotjament revela unes xifres poc concordants. En aquest trienni el nombre de turistes arribats cresqué un 18,67% mentre que el nombre de places ho va fer únicament un 4,23%. L’estada mitjana varià molt lleugerament des dels 11,276 dies de 1996 als 10,922 de 1998, una dada que no explica suficientment unes diferències tan significatives entre els dos augments abans comentats. Així, el nombre de pernoctacions passà de 16.202.500 de 1996 a 18.624.200 de 1998.

L’ocupació hotelera (quadre adjunt) l’any 1998, tot i el considerable augment del nombre de turistes, no arribà a superar el 98% al llarg de tota la temporada.

L’oferta d’allotjament amb finalitats turístiques a Eivissa en relació a la població resident registra un dels índexs més alts a nivell mundial. L’any 1996 la relació oferta turística (106.424 places)/població resident (84.220 habitants) era d’1,26, mentre que l’any 1998 (89.903 habitants) era d’1,23. Això indica que durant un període llarg de l’any (sempre que l’índex d’ocupació estigui per damunt del 84%) hi ha major nombre de turistes a l’illa que població resident. Pel que fa a l’any 1998, aquest fet es produí durant els mesos complets de juliol, agost i setembre. Els mesos de juny i octubre la relació de visitants/població resident s’apropà al nivell d’1:1.

Tot i les dificultats que comporta l’enteniment d’aquest fet per determinades institucions, les xifres demostren com, almenys durant cinc mesos l’any, la població que fa ús dels serveis, les infraestructures i els recursos naturals a Eivissa, és el doble o més del doble de la que figura en els censos i registres oficials.

L’anomenat índex espacial de freqüentació turística, pel qual se relaciona la superfície de la zona turística amb el nombre de visitants era, l’any 1985, en el conjunt de les illes Balears de 1.250. El quadre adjunt recull la seua evolució en el trienni analitzat a Eivissa i Formentera. En el període 1985 a 1998, la freqüentació d’Eivissa i Formentera, comparada amb la mitjana balear de 1985 ha augmentat en un 108 %, xifra prou significativa si tenim present que del conjunt dels espais turístics insulars de la Mediterrània (la zona amb major freqüentació turística del món) les Balears ja eren, l’any 1985, les de major freqüentació turística, superant en 75 punts l’índex de l’illa de Mykonos (Grècia).

La distribució de les places d’allotjament i places hoteleres per municipis (quadre adjunt) mostra una concentració espacial de l’oferta en els municipis de Santa Eulària (26,57 %) i Sant Josep (29,30 %) tot i que l’activitat turística, distribuïda en una bona part de la costa, és característica del sistema anular propi de les illes mediterrànies. En aquest cas, l’anell s’origina al voltant de la ciutat d’Eivissa i el centre receptor de l’aeroport des Codolar.

La xarxa de transports terrestres (carreteres comarcals), el sistema de comunicacions i les infraestructures energètiques segueixen aquesta disposició anular de l’activitat.

L’enclavament ciutat d’Eivissa-aeroport, canalitza una bona part de l’activitat socioeconòmica de l’illa en direcció al principal recurs turístic: la zona de costa (platges, cales, ports), donant lloc a una distribució de la població allunyada de la tradicional, en hàbitat dispers.

Gairebé un 99% de l’oferta turística es concentra a la costa o a una distància inferior a 1 km d’ella. Pel mateix, més d’un 70% de la població resident viu en algun nucli o centre urbà costaner.

Al contrari d’altres zones turístiques on s’ha produït un cert buidatge d’activitat a les zones interiors, a Eivissa, el mateix turisme ha generat la construcció de multitud de cases de segona residència i de cases de treballadors urbans que resideixen al camp, donant lloc a una densitat de construccions en relació als habitants molt poc usual. La coincidència entre les zones de major concentració de places d’allotjament (Sant Josep i Santa Eulària) i les de major densitat de construccions d’habitatges, pot indicar un cert paral·lelisme entre la implantació del turisme costaner i la ubicació de les segones residències (l’ús de l’espai costaner i de l’espai interior amb finalitats d’acollida de visitants), reflectint un procés que afecta, amb diferents graus d’intensitat, el conjunt de l’illa.

Econòmicament el turisme suposà per a l’economia d’Eivissa i Formentera els ingressos recollits al quadre adjunt. Conjuntament, les xifres tradueixen un augment dels ingressos en un 13,98% en relació a l’any anterior, per a una despesa (turista i dia) calculada en 8.045,8 pessetes, en la qual s’inclou la despesa en el país d’origen transferida a les illes, la despesa realitzada a l’establiment turístic i la realitzada a fora de l’establiment. En termes de balança de pagaments, aquesta és la principal font d’ingressos externs, amb la qual s’equilibra el fort dèficit generat pels altres sectors, xifrat l’any 1998 en 79.749,8 milions de pessetes (+8,99% comparat amb 1997). En definitiva, l’augment de 160.000 turistes de 1998 es traduí en un superàvit net exterior de 12.000 milions de pessetes.

Sense descomptar la valoració dels recursos renovables i no renovables (no sempre tenguts en compte a l’hora de calcular la balança de determinades activitats) consumits per la major afluència de turistes, i sense afegir l’activitat econòmica generada a altres branques de l’economia (uns 128.153,4 milions de pessetes), l’increment reportat grosso modo pel turisme al PIB (demanda externa) fou d’un 0,84%, o traduït en termes d’ingressos per a cada turista de més arribat l’any 1998 en relació a 1997, de 75.000 pessetes (6.867 pessetes/dia). Aquestes dades, a banda dels possibles errors de càlcul, poden estar indicant un clar esgotament de l’actual model turístic basat en el creixement il·limitat de l’afluència.

Pel que fa a altres branques d’activitat del sector terciari calen considerar-se els transports en els vessants exterior i interior, així com el comerç. Els transports exteriors marítims es duen a terme des dels ports d’Eivissa i de Sant Antoni. El primer manté, en temporada alta, una comunicació amb els ports de Barcelona (tres viatges per setmana), de València (un viatge diari) i amb Dénia-Palma (un viatge d’anada i tornada diari), i s’ha registrat un augment del trànsit d’un 28,7% en relació a 1997. Sant Antoni tengué un creixement de l’1,1%, la qual cosa significa que entre ambdós ports el moviment de passatgers fou de 203.057, dels quals 143.500 arribaren per motius turístics. El trànsit de badia —moviments de turistes en excursions d’un dia— fou d’1.780.000 passatgers dels quals 1.320.000 corresponen a la ruta Eivissa-Formentera. El conjunt de mercaderies entrades i sortides pels ports de les illes fou d’1.101.694 tones de les quals 125.969 tones corresponen al port de Sant Antoni, i la resta, 975.725 tones al port d’Eivissa, de les quals 73.300 tones corresponen al trànsit Eivissa-Formentera. En conjunt l’augment fou d’un 8,1% comparat amb 1997, destacant els grups de productes energètics (20,16% del total), els productes agroramaders i alimentaris (13,93%), i els materials de construcció (13,00%).

El transport aeri va registrar un volum de 3.790.000 passatgers, dels quals un 75,3% correspongué a trànsit internacional, la major part del qual (tres quartes parts) arribà a Eivissa en vols xàrter.

Pel que fa als transports interiors destaca el trànsit de viatgers per carretera. El volum de viatgers mogut per companyies de transport regular arribà als 3.084.000, als quals caldria afegir-se el transport discrecional de viatgers, xifrat en no menys de 4.000.000 (transport dels turistes als allotjaments i serveis d’excursions i visites per l’illa).

Les llicències d’autotaxi registrades l’any 1998 foren 317.

Quant al transport de mercaderies el nombre d’autoritzacions (públiques i privades) fou de 1.314.

Quant a les activitats industrials s’han de destacar, a més de la construcció, la producció d’energia i la producció d’aigua. [GMF]

Descàrregues

Col·laboradors