Drassana, la

Drassana, la f HIST Lloc on es construeixen i es reparen embarcacions.

Els geògrafs i viatgers àrabs dels segles XII i XIII esmenten les bones qualitats de la fusta de les Pitiüses emprada en la construcció naval . No hi ha dubte que aleshores a la madina Yabisa o propera a ella existia un lloc on es bastien vaixells, però no és fins a l’època posterior a la conquista catalana que les notícies documentals esmenten directament la drassana d’Eivissa.

Concretament s’ha conservat el document —publicat per Enric Fajarnés Tur , a la seua obra La Atarazana de Ibiza, publicada a Palma el 1929— mitjançant el qual l’arquebisbe de Tarragona i el rei de Mallorca Jaume II atorguen el 1273 als eivissencs el dret a tenir una drassana on “treure i tenir galeres, llenys i vaixells”.

Des de llavors la drassana apareix intermitentment als documents. Probablement la situació d’aquest lloc de reparació i construcció de vaixells era el que posteriorment fixa la cartografia del segle XVI i que coincideix més o menys amb l’espai situat darrere l’actual església de Sant Elm, al carrer anomenat de la Drassana i les cases que l’envolten.

Encara al segle XIX aquest lloc era destinat a la construcció naval, com il·lustra una pintura de Joan Mestre de l’any 1853 en què es veuen dos vaixells posats en sec just darrere Sant Elm.

Les representacions més antigues de la Drassana i les dades que sobre les seues característiques es poden extreure dels documents que indiquen que era un espai tancat, ja que tenia vigilància feta efectiva pel drassaner, de planta rectangular o quadrada i que cap a mar obria un gran arc per on, presumiblement i en comparació amb altres drassanes medievals conservades, es feien lliscar, sobre escars, els vaixells a la mar.

A pesar que la Drassana era el lloc on es construïen la major part dels vaixells, probablement coincidint amb l’augment de l’activitat naviliera es feren vaixells a altres bandes habilitades a l’efecte com a drassanes. [PVG/AFA]

Gràcies als estudis fets per Antoni Costa Ramon i publicats a les revistes Ibiza (exemplars de març a agost de 1944) i Eivissa (núm. 12, 1981), se’n tenen les primeres dades fiables. Per ell se sap que entre 1765 i 1861 es varen construir a Eivissa 419 vaixells de més de 10 tones, amb un total de 22.259 tones, la qual cosa ens dóna una idea de la importància d’aquesta indústria en els esmentats anys.

Els darrers vaixells construïts aquí que es coneixen són els falutxos Dolores Pineda i Pepito, de 45 i 7 tones respectivament, el pailebot Antonio Palau, de 100 tones, i les balandres Flor del Mar i Antonio Prats, també de 100 tones cada una.

Una altra drassana a tenir en compte va ser a la platja que feia el racó de ponent del port, més o menys allà on avui hi ha el bar Marisol, anomenada “drassana extramurs”, on es va construir l’única fragata feta a Eivissa, la Wallys, de 402 tones, a més d’altres vaixells.

També s’ha d’anomenar el varador de sa Riba, al final del port, on es varen fer les goletes Pepita Matutes, Pedro i Isabel, i el vaixell més gran construït a les Pitiüses, de 1.100 tones, que finalment fou desballestat abans de ser varat.

Altres indrets d’on es tenen notícies d’haver-s’hi construït vaixells d’importància són el varador de ses Salines, a sa Canal; la zona de baix des Molins, on es varen fer el bricbarca Venus, el 1855, i la corbeta Josefa, el 1860; s’illa Plana, sa Cala, es Pouetó, cala Vedella i Sant Antoni són altres indrets on s’han construït vaixells.

La drassana més important dels darrers temps va ser la coneguda amb el nom de s’Astillero, a la sortida de la ciutat d’Eivissa per la carretera de Sant Joan, a ponent del Club Nàutic, inaugurada oficialment el 1918, on es varen construir vaixells, a més de fer-s’hi reparacions, fins al 1982. La família Matutes era propietària d’aquesta drassana. [PVG]

Descàrregues

Col·laboradors