Diodor de Sicília

Diodor de Sicília (Agirio, Sicília 90-80 aC) HIST Conegut també amb el sobrenom de sícul que, fent referència al seu lloc d’origen, habitualment s’afegeix al seu nom propi (cosa que permet distingir-lo de Diodor de Tars, bisbe d’aqueixa ciutat d’Àsia Menor i de Cilícia en el segle IV dC, autor també d’una variada i fecunda producció literària). Va escriure una extensa obra històrica de quaranta llibres, que cobreix un llarg període de temps, ja que s’inicia abans de la guerra de Troia i conclou l’any 59 aC. La seua redacció —segons diu ell mateix— va durar trenta anys, en els quals va emprendre llargs viatges, i va fer servir com a fonts les obres de nombrosos autors de l’Antiguitat, com Agatàrquides, Apol·lodor, Clitarc d’Alexandria, Ctèsies, Efor, Filist, Hecateu d’Abdera, Herodot, Jeroni de Càrdia, Timeu de Taormina, Topompo, Polibi, Posidoni d’Apamea, etc. Dels quaranta llibres escrits, es conserven complets de l’I al V i de l’XI al XX, mentre que de la resta només se’n coneixen fragments o extractes, principalment a través de l’Excerpta Constantiniana de Foci (circa 815-899 dC). El títol amb què es coneix el conjunt de l’obra de Diodor és Bibliotheca historica. La data de la seua publicació és discutida, però s’accepta que degué ser cap a 30 aC, o pocs anys després. La valoració de Diodor i de la seua obra ha sofert grans variacions al llarg del temps, ja que si va ser molt ben conceptuat entre el segle XV i final del XVII, fins al punt de ser considerat per algun autor com una influència viva sobre el pensament anglès de l’època, des del segle XIX s’ha generalitzat la idea —sobretot entre els historiadors— que Diodor es limità a seguir fidelment les seues fonts, cosa que el fa un simple compilador quan no un vertader plagiari. Darrerament, però, s’ha anat estenent una valoració menys rigorosa que, tot i admetent que no és un historiador de primera fila, no deixa de reconèixer certs valors a la seua Bibliotheca historica, així com l’existència d’aportacions originals d’aquest autor, com és la concepció moralitzant de la història que inspira homogèniament el conjunt de la seua obra. Diodor dedica a Eivissa un paràgraf en el seu llibre cinquè (Diod. V, 16, 2-3), que, pel seu contengut, i davant de l’escassetat de fonts de l’Antiguitat referents a les Pitiüses, ha esdevengut la principal referència escrita existent en tota la història antiga de l’illa. La seua traducció és la següent: ... hi ha una illa anomenada Pitiüsa que rep aquesta denominació per la gran quantitat de pins que hi creixen. Estant en alta mar, dista de les columnes d’Hèracles una travesia de tres dies i altres tantes nits, de Líbia un dia i una nit, des d’Ibèria un sol dia. Pel que fa a la seua extensió és quasi semblant a Corcira. Encara que en fertilitat és moderada, té, però, una petita comarca de vinya i d’oliveres empeltades als ullastres. Diuen que, dels seus productes, el que n’excel·leix és la suavitat de les llanes. Dividida en planures notables i turons, té una ciutat anomenada Eresos, colònia dels cartaginesos. Té també ports importants i considerables bastiments de murades i un gran nombre de cases ben aparellades. L’habiten tot tipus de bàrbars, però els més nombrosos són els fenicis. La seua fundació tengué lloc cent seixanta anys després de la fundació de Cartago (V, 16, 2-3). Com es pot veure, es tracta d’una referència breu, genèrica, merament descriptiva i sense cap pretensió de profunditat. Però, malgrat això, durant molt temps sobre aquest breu paràgraf s’ha basat la reconstrucció de bona part de la història antiga de l’illa i de la fundació de la ciutat d’Eivissa, ja que en afirmar que és colònia dels cartaginesos i que va ser fundada cent seixanta anys després de Cartago, tradicionalment hom ha considerat demostrat que els cartaginesos eren els fundadors d’Eivissa i que aquest fet va tenir lloc l’any 654/3 aC. Però la trastrascendència d’aquesta interpretació ultrapassava el marc de la història de l’illa, ja que la fundació d’Eivissa per Cartago a mitjan segle VII aC, hauria demostrat l’inici en aquest moment tan antic de l’expansió marítima de la capital nord-africana, amb totes les implicacions d’aquest fet per a la reconstrucció de la història antiga en el Mediterrani occidental. Això no obstant, les investigacions arqueològiques han posat de manifest la inexactitud d’aquesta visió tradicional, fornint àmplies evidències que porten a concloure que els veritables primers colonitzadors de l’illa foren fenicis occidentals, que s’establiren a Eivissa en una data situable, segons les dades actuals, en el darrer terç del segle VII aC. Sembla, doncs, que és un nou cas de conflicte entre l’arqueologia i una font clàssica; cal, per això, una revisió del contingut del text de Diodor per esbrinar si les seues dades són realment fiables o, almenys, si la interpretació que se n’ha fet és correcta. Està àmpliament acceptat que la seua font d’informació en aquest llibre V, per a les dades referents a Sicília i als territoris púnics, és Timeu de Taormina, un altre historiador grec sicilià, que va viure entre el final del segle IV i el començament del III aC, ben reputat per la minuciositat de les seues dades. Per tant, aquesta informació sobre Eivissa, Diodor l’hauria recollit de Timeu i, en principi, pot acceptar-se que reflecteix la visió que es tenia de l’illa en el temps de l’autor de Taormina, gairebé tres segles abans de la seua pròpia època. De tota manera, una anàlisi crítica d’aquest text permet concloure que el que veritablement diu no és exactament el que tradicionalment s’havia deduït. El paràgraf comença amb una referència al nom de l’illa, expressant el motiu que en opinió de l’autor justifica la seua denominació: l’abundància de pins. Seguidament ens dóna la seua situació —referenciant-la a la seua distància de les regions veïnes en dies de navegació—, una menció a la seua extensió i a les seues produccions. En aquest punt crida notablement l’atenció l’afirmació que “...té, però, una petita comarca de vinya i d’oliveres empeltades als ullastres”, perquè aquesta situació de cap manera pot correspondre a l’època de Timeu ni a la de Diodor, en què sabem que Eivissa era un important centre exportador de les seues produccions, cosa que fa impossible que en aquells temps pogués tenir tan curta potencialitat agrícola. Aquest fet planteja, doncs, que Timeu i Diodor estan reflectint una situació sensiblement anterior als seus temps respectius, tal vegada contemporània de la font primària original —que no és impossible que fos púnica— d’on l’historiador de Taormina havia obtengut la informació que posteriorment ens és transmesa per l’escriptor d’Agirio. I aquesta situació d’escàs terreny cultivable dedicat a espècies arbòries de les quals s’obtenien importants productes per al comerç —el vi i l’oli—, cal situar-la en un moment no massa allunyat de la fundació de la ciutat, quan Eivissa tot just començava a produir excedents que li permetien exportar les seues primeres produccions pròpies, cosa que va succeir durant el segle VI aC. Tot seguit, després d’una succinta descripció de la seua orografia, el text continua amb una de les seues principals afirmacions: “... té una ciutat anomenada Eresos, colònia dels cartaginesos”. Quant al nom de la ciutat, tot i que alguns investigadors el relacionen amb una suposada llegenda fundacional segons la qual un personatge anomenat Eresh hauria estat el “constructor de la ciutat”, sembla haver-hi més arguments per considerar que, senzillament, el nom que figuraria en el text original seria ‘EbesoV ( Ebesos), i que a causa d’una substitució de la b per una r causada, probablement, per un simple error de còpia, ha arribat fins a nosaltres com EresoV ( Ereso). Més compromesa és la interpretació del qualificatiu de apoicon Karchdoniwn (colònia dels cartaginesos) que Diodor dóna a Eivissa. En qualsevol cas, cal notar que el text diu que la ciutat era colònia, no que va ser fundada pels cartaginesos. En opinió de diversos autors, aquesta afirmació seria un reflex de quina era la situació contemporània de Timeu, quan pareix versemblant que l’Eivissa púnica mantengués una certa dependència política de Cartago, així com també llaços humans i relacions econòmiques, que fessin que els autors de l’època la considerassin com a una colònia de la metròpolis africana. Altres autors ofereixen una altra explicació, que no és excloent de l’anterior sinó perfectament complementària, segons la qual l’ús del terme apoicoV podria fer referència a un establiment de colons procedents de Cartago, és a dir, a una colonització posterior a la fundació amb grups de població cartaginesa, fet que compta amb el suport de diverses fonts clàssiques i que a Eivissa, com a altres indrets del món púnic, sembla estar arqueològicament ben documentat en un període situable entre el darrer terç del segle VI i la primera meitat del V aC. Sobre la ciutat ens diu, en primer lloc, que té també ports importants, i ja que utilitza un plural hem de pensar que a més de la badia d’Eivissa, en el perímetre de la qual és probable que existís més d’un punt d’atracada de naus, tal vegada es refereix també a la platja de ses Figueretes , on existeixen testimonis arqueològics d’activitat industrial i portuària durant l’època púnica. La menció de murades de considerables proporcions i d’un gran nombre de cases ben construïdes reflecteix, indubtablement, el caràcter d’important centre urbà de què, des d’almenys el segle V aC, gaudia la ciutat d’Eivissa ( arquitectura antiga). Una altra interessant referència és la menció dels seus habitants, dient que encara que l’habiten tot tipus de bàrbars, els més nombrosos de tots ells són els fenicis. La pluralitat d’ètnies dels seus habitants concorda bé amb el poblament que pot tenir una important i activa ciutat portuària com sabem que era Eivissa, almenys des de mitjan segle VI aC, ja que, com ens mostra el registre arqueològic, al seu port hi confluïen mercaderies de procedències molt diverses per a la seua comercialització i redistribució cap a altres mercats. Però la precisió segons la qual la majoria eren fenicis pot tenir diverses lectures. Pot tractar-se d’un terme genèric per expressar que la majoria dels seus habitants pertanyien a la soca etnicocultural fenícia, sense distingir els seus llocs d’origen, perquè tal vegada eren diversos (Andalusia, nord d’Àfrica, Sicília, Sardenya, etc); però tenint en compte que abans parla específicament dels cartaginesos com a “titulars” de la colònia, cal demanar-se si està dient que els habitants són una pluralitat de fenicis, i que d’entre ells els cartaginesos eren els que exercirien el control de la colònia, o si novament, quan parla de fenicis per una banda i de cartaginesos per l’altra, està reflectint dues situacions diferents en el temps. Si acceptam la hipòtesi que Timeu i Diodor reprodueixen notícies d’una època molt anterior al seu temps, el fet d’afirmar que la majoria d’habitants d’Eivissa són fenicis pot respondre molt bé a la situació de la ciutat en ple segle VI aC, abans que s’hi establissin nous grups de població púnics, en el darrer terç d’aquell segle. Posteriorment, a la darreria del segle IV aC, quan Timeu escriu, la preponderància a l’illa d’aquest element púnic, així com la integració d’Eivissa en el marc politicoeconòmic del conjunt de centres púnics on Cartago exercia el liderat, explicaria la seua consideració com a colònia cartaginesa. Finalment, Diodor conclou la ressenya d’Eivissa amb una referència a la seua antiguitat, tot indicant que la seua fundació tengué lloc cent seixanta anys després de la de Cartago. Si, a partir d’aquesta afirmació, la majoria d’autors han donat per bona la data de l’any 654/3 per a la fundació ebusitana és perquè, d’entre les més de disset referències existents a les fonts per a la fundació de Cartago, s’accepta com a més vàlida la de l’any 814/3 (trenta-vuit anys abans de la primera olimpíada), documentada també per Timeu, entre altres autors. De fet, però, cal no prendre aquestes dates al peu de la lletra, sinó com a referència més o menys aproximada. En aquest sentit, donat que per ara l’arqueologia no prova l’existència de la capital nord-africana més enllà de l’inici del segle VIII aC, i la d’Eivissa queda de moment situada a final del VII aC, val a dir que la referència de Timeu i Diodor no sembla massa errada. En definitiva, l’anàlisi crítica del text de Diodor mostra com la interpretació que tradicionalment se n’havia fet no era exacta i que, contràriament, la seua lectura aprofundida, lluny de certificar que Eivissa fou una fundació dels cartaginesos, sembla donar suport a una realitat més complexa sobre la colonització de l’illa i els orígens de la ciutat, que s’està manifestant per mitjà de l’arqueologia. Pot haver-hi arguments per considerar que la seua font, Timeu, recull dades anteriors al seu temps d’una altra font més antiga, que reprodueix l’estat de l’illa en un moment situable el segle VI aC, quan encara tenia poca extensió de vinya i d’oliveres i quan la majoria dels seus habitants eren fenicis. Aquesta situació és la prèvia a l’establiment de grups de colons púnics —possiblement procedents de Cartago, o almenys de la seua àrea d’influència, si hem de fer cas a les dades de diferents fonts clàssiques. La referència a la data de fundació d’Eivissa sembla també aproximadament correcta, i per això no és impossible que l’origen de la informació, recollida per Timeu, que ens transmet Diodor fos una font púnica que fes referència a aquesta segona colonització de l’illa per grups púnics, una llunyana referència de la qual quedaria reflectida en el qualificatiu d’≤apoicoV que es dóna a la ciutat d’Eivissa, justificant així la connotació de “colònia de poblament” que té aquest terme grec. Timeu, doncs, hauria recollit aquestes dades més antigues i les hauria fos amb les informacions que eren de coneixement general en el seu temps, com l’etimologia del topònim grec de l’illa, la seua situació en les rutes marítimes, l’important desenvolupament urbà de la ciutat, o el caràcter “cartaginès” de la colònia. Diodor, molt allunyat en el temps tant d’aquells fets com de la seua pròpia font de referència, ens hauria transmès totes aquestes dades barrejades dins una única ressenya, potser sense ser totalment conscient de la seua veritable complexitat històrica. Però han estat els moderns historiadors qui, en llegir les seues paraules des de postures prefixades, les han convertit en contradictòries (per això algun autor, com Fidel Fita , quan Diodor escriu “fenicis” ho tradueix com “cartaginesos”), sense adonar-se que en realitat eren un eco llunyà, però fonamentat, de la pretèrita història d’Eivissa en el període arcaic. [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments