Decrets de Nova Planta

Decrets de Nova Planta m pl 1 HIST Grup de lleis i reials ordres imposades com a resultat de la guerra esclatada per la qüestió de la successió a la corona espanyola (1707-1715), que oposà el pretendent austriacista, l’arxiduc Carles, i el pretendent borbònic, Felip d’Anjou.

El fet que —generalitzant— els bàndols oposats en aquesta guerra fossin els territoris de la Corona de Castella, addictes al candidat Borbó enfront dels territoris de la Corona d’Aragó, addictes en gran part al canditat austriacista, explica que de la victòria de Felip se’n derivassin unes greus conseqüències per als privilegis i costums legals dels catalanoaragonesos, més quan aquestos privilegis es convertiren dissortadament en botí polític i fiscal del vencedor, fins i tot abans de la fi del conflicte.

Pel que fa al regne de Mallorca, la Nova Planta fou imposada seguint en gran part els criteris de l’ambaixador i comandant felipista, el Cavaller d’Aspheld, això és, sense la duresa del mètode emprat a València i amb la possibilitat de conservar algunes de les institucions i dels drets particulars recollits en els privilegis (L. Garrido).

A aquesta situació, hi ajudà molt el fet que el regne fos assimilat pels felipistes sense haver de fer front a una resistència armada, gràcies a la convenient retirada de les tropes professionals de Mallorca menada pel marquès de Rubí, aleshores cap dels carlins, en l’encontre de Santanyí —on desembarcaren els felipistes— i a la capitulació de la ciutat d’Alcúdia, que precedí un poc la de Palma.

D’Aspheld tengué poders per signar una amnistia general per als opositors al rei Felip, rebutjà de ple les gràcies i els favors concedits per l’arxiduc Carles, quan el regne s’havia declarat al seu favor i, molt prudentment, deixà la qüestió dels antics privilegis per ser tractats com a assumpte d’estat, davant el rei i seguint la resolució vinculant del Consell de Castella.

Al seu torn, els membres d’aquest Consell remeteren el parer sobre quins havien de ser els sistemes de govern, institucionals i de les lleis sense proposar una solució unànime, ni tan sols majoritària, fet que, ben segur, permeté a d’Aspheld imposar els seus criteris, no massa rebatuts per l’opinió del fiscal.

Hi hagué uns canvis que, malgrat totes les bones intencions, varen ser imposats per la simple lògica de la victòria militar. Les terres de Mallorca i les Pitiüses quedaven annexionades a la Corona d’Espanya i per tant se suprimiren tots els privilegis que marcaven una certa diferència legal entre els mallorquins i els pitiüsos, d’una banda, i la resta dels súbdits del rei, de l’altra. El privilegi tan estimat pels carlins de l’estrangeria de tots aquells que no fossin naturals o naturalitzats de les illes, quedava expressament i rigorosament abolit. També quedava prou clar, pel decret que Felip V envià al Consell de Castella, que qualsevulla que fos la decisió dels experts, el govern de les illes havia de restar a mans de persones totes addictes a la causa felipista, sense excepció.

D’altra banda, la nova Audiència era l’eix sobre el qual girarien la resta de les institucions, fos quina fos la resolució presa respecte dels privilegis, tenint molt manat el rei que els seus membres no podien ser naturals del regne, a excepció d’alguns oïdors necessaris per solucionar les insalvables qüestions idiomàtiques.

Els antics càrrecs, a excepció dels batles i dels jurats (aleshores amb una terminologia adaptada als costums castellans), així com el Gran i General Consell, foren suprimits, com el sistema d’elecció dels representants a sac i sort (una sort dirigida pels lloctinents des del s XVII).

La resta de tot el que s’havia acumulat en els drets forals i l’aplec de costums i usos, així com la institució del Consolat de Mar , sobrevisqueren a l’embat dels canvis produïts per la Nova Planta. I això no era poc: el dret civil, el dret penal, el dret processal i el dret mercantil, romanien vigents, és a dir, el cos legal i legislatiu propi.

Dels canvis institucionals, els més importants i a la vegada difícils d’assumir, sorgiren nous organismes de govern d’entre els quals destacava, per la seua importància, la figura del capità general, com a cap civil i militar unificat, i també el Reial Acord, punt d’encontre de l’autoritat designada expressament pel rei (capità general) i l’Audiència.

Els jurats foren substituïts per regidors perpetus designats pel rei, la Universitat per l’Ajuntament, i el Gran i General Consell suprimit d’arrel, probablement perquè s’interpretà que era el símbol de les aspiracions carlines i de la defensa d’un cert autogovern (en sentit contemporani).

La nova Audiència, l’element preexistent més representatiu dels interessos dels reis espanyols al regne de Mallorca, des de la seua original fundació l’any 1571, es potencià extraordinàriament i assumí la major part dels afers polítics i judicials, incloent-hi el patronat damunt els gremis, la resolució de les causes civils i criminals majors i menors, així com el dret d’apel·lació per als assumptes jutjats a altres tribunals, el cas dels eivissencs, malgrat que per a la primera instància hi hagués un “ministre togat” a l’illa per tal d’evitar “el daño irreparable que se ocasionaría a los ibicencos si tenían que sustanciar los pleitos en la Audiencia de Palma, capital del reino” (decret de Nova Planta, punt primer).

Dins els canvis institucionals caldria afegir l’aparició de la Intendència com a organisme encarregat de l’administració dels béns reials de l’illa, en substitució dels oficials de fortificacions. A més, tengué al seu càrrec la supervisió dels regiments permanents desplaçats a les illes. Aquesta presència de tropes, quasi sempre de procedència forana (regiments de suïssos), fou una de les novetats més evidents dels canvis portats per la capitulació de les illes. L’excusa donada per justificar-les fou la d’evitar els atacs corsaris i el bandolerisme, però no és aventurat suposar que darrere d’aquesta intenció oficial hi hagués la d’ocupar temporalment el regne.

Pel que fa als temes econòmics, Felip V reorganitzà alguns impostos i creà el dret del 15% sobre les mercaderies estrangeres importades, l’obligatorietat de l’ús del paper segellat i prohibí les encunyacions de moneda pròpia del regne.

Pel que fa a Eivissa i Formentera, a més d’estar lligades als canvis imposats per al conjunt del regne, des de l’any 1723, la Nova Planta suposà la immediata apropiació de les salines pel rei Felip V, amb la qual cosa desaparegué una bona part de les fonts d’ingressos per a l’administració local, així com el control sobre la mercaderia tradicionalment emprada per anivellar la balança de pagaments.

A més, s’ensorrava el principal dret econòmic per als consenyors eclesiàstics, l’ardiaca de Sant Fructuós i l’arquebisbe de Tarragona, fet que ben aviat comportà una oposició del clergat de l’illa davant la nova autoritat. Això permeté que durant un temps hi hagués un “esperit de conspiració” que, segons Josep Piña Ramon , era encapçalat per les institucions senyorials de l’illa, la Universitat i els administradors eclesiàstics, agreujat pel malestar popular davant l’obligació d’allotjar els soldats borbònics a les cases particulars.

Efectivament, les conspiracions antiborbòniques es produïren dues vegades (1716 i 1719); primer buscant el suport carlista, una volta consumada la derrota militar i, per tant, amb ben poques possibilitats reals, i després “oferint” als anglesos una situació semblant a la de Menorca, cosa que, a part de no ser ben acollida per les altres potències europees ni pel rei Felip, no fou interessant des del punt de vista estratègic per als anglesos, segons ha documentat J. Piña. [GMF]

2 LING Promulgats a principi del segle XVIII, en el transcurs de l’anomenada Guerra de Successió (que enfrontà Carles d’Àustria i Felip d’Anjou —el Felip V que seria el primer rei de la dinastia borbònica al tro d’Espanya—), i immediatament acabada la contesa, els Decrets de Nova Planta anul·laren les restes de sobirania política que aleshores encara existien als antics estats de la Corona Catalanoaragonesa.

El primer d’aquestos decrets fou promulgat immediatament després de la batalla d’Almansa (1707), en què les tropes austriacistes patiren la primera derrota. Posteriorment, es publicà un decret per al País Valencià, en què s’assimilava aquest territori a les lleis de Castella i s’hi introduïa un procés total de despersonalització política i nacional.

Mentrestant, continuava la Guerra de Successió al Principat i a les illes Balears i Pitiüses. En acabar l’esmentada guerra, es promulgaren els decrets per al Principat i per a les illes.

El Decret de Nova Planta per a les Balears data de l’any 1715, i estableix un comandament militar per a l’Audiència, una assimilació —relativament més encoberta que la que s’havia dut a terme vuit anys abans al Regne de València, però així mateix, operativa en la mateixa direcció—, i una progressiva introducció de la llengua castellana en tots els àmbits formals i d’ús “oficial” en els territoris de Mallorca i de les Pitiüses (cal no oblidar que pel Tractat d’Utrecht, de l’any 1713, Menorca es trobava sota sobirania britànica).

La intenció de la promulgació dels Decrets de Nova Planta fou la d’aconseguir una homogeneïtzació de tots els territoris de la Corona hispànica, que incloïa aspectes culturals i jurídics (malgrat que es mantengué, tant a les Illes com al Principat, el dret privat propi de cada lloc) així com el desmantellament de les institucions d’autogovern d’aquestos territoris. [BJM]

Descàrregues

Col·laboradors