Curtoys i Valls, Felip

Curtoys i Valls, Felip (Eivissa 1839 — 1916) SOC/LIT Advocat, polític, periodista i literat. Va néixer el 10 de maig de 1839 al carrer de Sant Domingo, després carrer d’Ignasi Riquer, al barri de Dalt Vila d’Eivissa. Allí va residir durant la seua joventut i en els períodes de temps en què va viure a l’illa. El seu pare, Felip Curtoys i Espies, tinent efectiu retirat del regiment d’infanteria Voluntaris de Girona, fou el primer Curtoys que s’establí a Eivissa. L’avi patern fou el primer avantpassat que s’establí a Espanya, concretament a Madrid, al principi del s XIX. Les generacions anteriors residien a Anglaterra. Felip Curtoys i Valls va fer els estudis primaris a Eivissa, obtengué el títol de batxiller a l’Institut de Palma i el d’advocat a la Facultat de Dret de la Universitat de Santiago de Compostel·la. Fou una persona polifacètica que destacà com a advocat, funcionari públic, polític, periodista i escriptor en prosa i en vers. De molt jove ja va ser empleat de l’estafeta de Correus, treball que compatibilitzà amb el de periodista. També era molt jove quan començà a interessar-se pels assumptes polítics i, en la dècada dels anys seixanta, col·laborà amb les forces inconformistes amb la situació política vigent aleshores, que desembocà en la revolució de 1868. Fou secretari del moviment revolucionari insular d’oposició al règim. La junta de progressistes d’Eivissa era presidida per Bernat Salleras. Aquest fet li comportà més d’un contratemps, primer, i algun reconeixement, més tard. La junta era un moviment d’oposició al règim establert d’Isabel II i tenia el suport del grup de militars que eren confinats a Eivissa per les seues idees polítiques. Es dissolgué el 1868 amb la revolució i l’enderrocament d’Isabel II i els seus components passaren a formar part del partit liberal progressista, encapçalat per Práxedes Mateo Sagasta. Curtoys, com tots els personatges polítics del període de la Restauració, va tenir moments de brillantor que alternaven amb altres de vexacions públiques. Aquestos vaivens eren conseqüència de l’alternança en el govern entre liberals i conservadors. Tengué un protagonisme notable fins al 1890, amb tendències localistes que el portaren a col·laborar amb els conservadors locals a partir d’aquell any. D’entre els càrrecs i ocupacions de caire polític que va tenir en aquest període, cal destacar: secretari del Govern Civil de la província de Balears (1871), càrrec que també exercí a continuació a Lugo i a Tarragona; entre 1880 i 1884 fou diputat provincial electe de Balears, càrrec que simultaniejarà amb el de sotsgovernador del partit polític de Figueres, Girona (1881-1882); durant aquella etapa inicià una forta amistat amb el que va ser diputat liberal per Balears, Cipriano Garijo . Va ser regidor de l’Ajuntament d’Eivissa en les eleccions de 1885 i, com a primer tinent de batle, batle substitut per malaltia del titular, Antoni Pujol. Aquell any va ser proposat com a secretari del Govern Civil de Terol, càrrec que rebutjà. El 1886 renuncià a l’acta de regidor i provisionalment acceptà la secretaria de l’Ajuntament d’Eivissa. Entre 1886 i 1889 fou secretari del Govern Civil de Lleó i de Castelló de la Plana. A partir d’aquell any passà a residir a Eivissa, on exercí d’advocat i de periodista. Començà a distanciar-se dels postulats del partit liberal i s’acostà a les tesis del partit conservador. Sembla que aquest canvi de partit, que també era ben freqüent en aquell temps, va ser causat per la seua proximitat a les posicions defensades per l’Església i per ser partidari de posicions netament eivissenquistes. L’agost de 1890, i per un breu període, acceptà el càrrec de secretari del Govern Civil de Balears, en aquell moment sota un govern conservador. Actuà des de la seua funció amb gran duresa contra els seus antics correligionaris: manà tancar societats on es reunien els liberals eivissencs i va suspendre corporacions municipals eivissenques pel simple fet de ser progressistes. Fou cessat per indicació de Cipriano Garijo i tornà a Eivissa, on l’octubre de 1891 constituí el partit liberal romerista eivissenc —que, coalitzat amb els conservadors, donà suport a candidats eivissencs per a tots els càrrecs representatius—, seguidor de Francisco Romero Robledo, antic ministre de Governació del conservador Cánovas del Castillo. Durant la dècada dels noranta, i per uns anys, ocupà plaça de professor de francès al Col·legi de Segona Ensenyança d’Eivissa. Fou assessor de la Comandància de Marina d’Eivissa. El 1899 tornà a ocupar el càrrec de secretari del Govern Civil de Tarragona. El 1904 fou destinat a Biscaia i entre 1905 i 1907 exercí el mateix càrrec a Orense, Terol i, una vegada més, a Tarragona, on arribà la seua jubilació. Una altra de les ocupacions que mantengué durant tota la seua vida va ser la de periodista, unes vegades com a director i la majoria com a redactor i col·laborador en multitud de publicacions, en el complicat món del periodisme eivissenc de la segona meitat del s XIX i primers anys del XX. També col·laborà —fins i tot com a corresponsal— en publicacions de les ciutats de Palma, Barcelona i Madrid. No havia complit els vint anys i ja era col·laborador de La Caridad, el 1859. Aquell mateix any va ser director del nou setmanari El Tiempo, que va tenir una curta durada. Va dirigir després El Ibicenco , primera època, 1874, i també a la segona època (1890). Col·laborà assíduament en El Ebusitano , que era l’òrgan del partit conservador i que després passà a ser-ho del partit reformista de Romero Robledo. El 1891 comprà i dirigí el setmanari Ibiza , de tendència conservadora, on publicà en forma de fulletó Apresamiento del Papa, sobre la gesta d’Antoni Riquer i Arabí i una interessant nota històrica, El Santo Cristo del Cementerio, sobre la imatge que es venera a l’església del Convent. També a Ibiza va publicar una recopilació de tots els articles que els diaris de la Península i d’Eivissa publicaren amb motiu de la preconització de Jaume Cardona i Tur com a bisbe de Sió; aquesta compilació d’articles portava un pròleg seu. Per aquells anys col·laborà en diverses publicacions com El Coco , El Coco de Ibiza , Diario de Ibiza , La Bandera de Ibiza , El Correo de Ibiza , etc. Dirigí el Diario de Ibiza (2a època), el 1900, per un període de poc més de dos mesos. A proposta de diverses persones d’importància del món periodístic eivissenc —Isidor Macabich Llobet , Ignasi Riquer Wallis , Bartomeu Ramon Capmany i Francesc Escanellas —, Felip Curtoys fou elegit director de Diario de Ibiza (3a època, 1903 i ss). Aquest càrrec únicament l’exercí durant els cinc primers mesos d’aquest nou període del diari. Durant els primers anys del nou segle, col·laborà en altres publicacions com El Pueblo, El Pueblo de Ibiza o El Heraldo de Ibiza. Segons Josep Clapés Juan va ser redactor del diari madrileny La Iberia i corresponsal d’importants periòdics de províncies com La Opinión, de Palma, on publicà un seguit d’articles sobre la greu situació econòmica que patia l’ajuntament d’Eivissa. Fou col·laborador, en temes propis de la seua professió d’advocat, de la Revista General de Administración Civil, on la seua signatura és al costat de les de Silvela, Romero Robledo, Villalva i altres. També col·laborà a La Ley, on publicà el 1895 i 1896 una sèrie d’articles sota l’epígraf “Ley que no se cumple”. L’any següent, 1897, hi publicà una altra sèrie d’articles amb el títol de “Ses Salines”. La seua primera poesia coneguda en castellà és Retrato al daguerrotipo (1869), publicada a La Caridad. Com a literat adscrit al breu moviment pitiús de la Renaixença , F. Curtoys figura el 1871 entre els adjunts forans dels Jocs Florals de Barcelona. De 1876 és el seu primer escrit del qual es té coneixement en llengua catalana, és una poesia llegida en un acte públic i que després publicà a El Ibicenco, que porta el títol “Una llimosneta”. A partir de 1890 glossà nombroses vegades, bé des d’Eivissa, bé des de fora de l’illa, en vers o en prosa, en castellà o en català, els esdeveniments més notables que succeïen en la vida col·lectiva eivissenca. De 1908 és el poema més recordat de Curtoys, “Als excursionistes catalans”, un llarg poema descriptiu sobre Eivissa escrit per donar la benvinguda a un grup de catalans que visitaren les Pitiüses amb motiu del setè centenari del naixement del rei Jaume I. Aquest romanç conté aquells famosos versos que moltes de vegades es reprodueixen sense conèixer-ne l’autor: “Eivissa, bell bocí/ de la terra catalana/ que arrancà la tramuntana/ i enmig del mar va florir”. Encara més tardanament, el 1914, al setmanari El Pueblo, va publicar un altre poema, “Un record”, també en llengua catalana. Però com s’ha apuntat abans, la part més important com a literat són el seus llargs treballs periodístics, publicats tots ells en llengua castellana; primerament varen veure la llum a les pàgines dels periòdics i, molts d’ells, es publicaren després com a obres independents. Així, el 1893, amb peu de la impremta de F. Escanellas, publicà dos opuscles amb els títols de La prensa de Ibiza y el Ilmo. Sr. D. Jaime Cardona y Tur i La prensa española y el Ilmo. Sr. D. Jaime Cardona y Tur. Curtoys va fer la compilació i el pròleg d’ambdós opuscles. Els articles que publicà sobre la captura d’“El Papa”, també es publicaren a l’Almanaque Balear, Imp. J. Gelabert, 1869. En aquesta mateixa publicació també veren la llum treballs com “El tío” (1871), “La Alquimia moderna” (1884), “Ensayo histórico-descriptivo” (1885), “Tres capítulos para un libro” (1886), “La Roqueta” (1887) i “El Boletín Oficial” (1888). És autor d’una documentada biografia del polític liberal mallorquí Josep Miquel Trias, publicat a la impremta de Bartomeu Rotger (Mallorca 1882), que porta el títol d’Apuntes biográficos de D. José Miguel Trias. A Mallorca, també, publica el 1886 Audiencia de lo criminal en Ibiza. Recopilación de los artículos publicados con este título en la prensa periódica por D. Felipe Curtoys, Abogado. Un any després, 1887 i a la impremta de la Viuda i Fills de P. J. Gelabert de Palma, publicà de nou La Roqueta, un assaig sobre l’amor que sentia per Eivissa amb notes de caire polític, simbiosi que fa que Josep Clapés la qualifiqui així: “Aquest provat amor que sent per la seua terra i el caràcter de propaganda política que tenen la major part dels seus escrits, el portaren algunes vegades a exagerar els mals del seu país, surten de la seua ploma pintures vertaderament terrorífiques”. També publicà diverses narracions de caire literari, entre les quals cal esmentar: La Credencial, El Gabán Verde i Impresiones de aldea. Morí a Eivissa el 29 de setembre de 1916. [FCC/JPB]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments