Culleram, es

Culleram, es o cova des ARQUEOL És un dels jaciments clàssics de l’arqueologia pitiüsa.

Es troba a la finca anomenada can Quintals, no lluny del cim d’un turó cobert de pins i de la vegetació arbustiva característica d’Eivissa i a 150 m aproximadament sobre el nivell de la mar.

Orogràficament es tracta d’una serralada que finalitza a la punta Grossa , que limita pel nord amb la cala de Sant Vicent i defineix un canal profund i llarg. En concret es Culleram queda a 1.600 m de l’esmentada cala en direcció W.

Des del punt de vista arqueològic el jaciment fou descobert l’any 1907, arran de la notícia que sovent es trobaven figures de terracota a l’interior d’una cova, informació que arribà a la Societat Arqueològica Ebusitana per boca de pagesos d’aquell entorn. És probable que l’etimologia del topònim tengui relació amb la descoberta de nombrosos fragments de ceràmica, que devien semblar culleres o fragments de culleres.

Aquesta societat hi realitzà aquell mateix any una gran campanya d’excavacions, que portà a la descoberta de materials espectaculars. Carles Roman , en un dels seus treballs, parla d’aproximadament 600 terracotes completes, 1.000 capets d’altres figures fragmentades, un altar votiu, betils —pedres sagrades— i un lleó esculpit en os o ivori.

Dos anys després, el 1909, Antoni Vives Escudero realitzà una altra campanya en la qual descobrí altres peces de terracota i assenyalà la presència de ceràmica feta a mà de tipus prehistòric.

Durant les dècades dels anys trenta, quaranta i cinquanta —en què no es feren intervencions arqueològiques oficials— el jaciment fou sotmès a espolis vandàlics. Sembla evident que les recerques clandestines se centraren en la primera sala natural —que, des de temps immemorial, es trobava completament enderrocada— i que per lliurar l’espai dels grans i nombrosos blocs de pedra despresos, sovent s’utilitzaren explosius. Això donà peu a la creença popular —molt arrelada, però inexacta— que la cova havia estat del tot alterada i malmesa en relació al moment de la seua descoberta.

Els anys 1965 i 1968 María José Almagro Gorbea i Epifani Fortuny, baró d’Esponellà, hi realitzaren dues campanyes. Aquestes campanyes portaren a la descoberta de dos medallons d’or figurats i terracotes, la major part en estat fragmentat.

L’any 1981 es realitzà una nova campanya arqueològica oficial dirigida per Joan Ramon Torres que tengué com a màxim objectiu no la recerca de nous elements mobles, sinó l’estudi del santuari per si mateix, és a dir, de la topografia i de l’estructura del recinte.

També cal fer esment, ja que es tracta d’una peça clau en la interpretació de les funcions del jaciment de la cova des Culleram, de la descoberta casual, l’any 1917, a les terreres de les excavacions anteriors, d’una plaqueta de bronze amb dues inscripcions, una a cada cara, respectivament d’època púnica i tardopúnica.

Per altra banda, cal dir que les troballes realitzades en aquest indret foren objecte de diferents estudis. Carles Roman publicà en la seua obra Antigüedades Ebusitanas (1913) una nombrosa col·lecció d’imatges fotogràfiques i, en general, moltes de les terracotes han estat reproduïdes en obres científiques o divulgatives de diferents tipus.

Cal fer esment, d’altra banda, d’algunes monografies, com les de Maria Eugènia Aubet Semmler i J. Ramon, tot deixant de costat diferents memòries d’excavacions, com les de M. J. Almagro, E. Fortuny i J. Ramon.

En la seua etapa de plenitud, els s III i II aC, hom distingeix al recinte des Culleram una part d’obra artificial i una altra d’adaptada a la cova natural. Cal dir, en primer lloc, que en la fase més antiga (s V i IV aC) potser només la cova estava habilitada com a santuari. Però en època tardopúnica una sèrie de construccions —al punt d’accés a la cavitat, com la cisterna, la sala artificial i possiblement altres de desaparegudes— devien configurar una mena de vestíbul.

Aleshores l’espai estava segurament dividit en tres unitats: aquest vestíbul, una sala intermèdia (cella) i una d’interior, el sancta sanctorum. Això no vol dir, però, que la seua funció no fos diferent. Cal assenyalar que les dues cambres naturals també estan subcompartimentades en altres petites saletes igualment naturals, de formació clàstica (cortines a manera de murs d’estalagmites).

Més en detall, pot afegir-se que la cisterna es devia alimentar de l’aigua de pluja caiguda sobre el terrat d’una sala artificial annexa. De la cisterna, en queda únicament el fons, amb una planta rectangular d’angles arrodonits i 4’30 m de llargària. Està impermeabilitzada amb morter d’argila i calç.

La dependència annexa presenta un fons, almenys parcialment, tallat a la roca i és difícil saber la seua superfície global a causa d’haver-se’n arrasat una part imprecisable.

La segona sala —d’uns 25 m2 de superfície—, ja és cova natural. Té una topografia irregular i, abans de l’enderrocament del sostre, estava poblada per diferents columnes d’estalagmites.

La tercera sala, la més interior, també estrictament natural, és avui l’única que es conserva més o menys intacta. Configura un espai ample i amb un sostre inclinat. S’anà separant de la que convencionalment ha estat anomenada sala segona, a través dels segles i de manera progressiva, mitjançant la formació d’una gran cortina clàstica que acabà per compartimentar el que en un començament havia estat una cavitat única. Aquesta sala interior presenta una gran llosa despresa del sostre que descansa en el fons i el lateral N de la sala. Sens dubte es troba en aquesta mateixa posició des d’abans que l’home ocupàs el lloc, segons es dedueix de les importants formacions clàstiques que s’hi sobreposen.

En l’àmbit historicoarqueològic, hom ha pogut distingir dues grans etapes en l’ocupació de la cova. Una de prehistòrica i l’altra corresponent al santuari d’època púnica.

La primera és palesa en els diversos fragments de ceràmica feta a mà localitzats al nivell inferior de la sala interna, molts d’ells ja incrustats en les capes clàstiques consolidades. La tipologia del material —bols, vasos amb mugrons perforats, a part de la notícia d’una destral de pedra polimentada que donà Artur Pérez-Cabrero Tur — sembla pròpia de l’època calcolítica ( eneolític) i/o del bronze antic ( bronze, edat del), amb cronologia dels primers segles de la primera meitat del II mil·lenni aC. La cova aleshores devia ser un lloc d’habitació amb paral·lelismes amb altres coves pitiüses, com la cova Xives , la cova des Regals , tal volta la cova des Pi i d’altres, pel que fa a Eivissa; i una sèrie de coves de la Mola , com la des Riuets i la des Fum , pel que fa a Formentera.

L’època púnica de la cova —la que més ha transcendit des del punt de vista arqueològic— degué començar a la segona meitat del s V aC. L’anvers de la placa de bronze esmentada abans sembla reflectir la dedicatòria del santuari feta per part d’un personatge anomenat ‘s’dr, fill de Ya’as ay —que era fill de brgd i nét d’’Eshmunhilles—, realitzada al Resef Melkart. Tot això segons algunes interpretacions que poden qualificar-se de tradicionals, mentre que d’altres, molt més recents, interpreten el mateix text com una dedicatòria a Eresh, fundador de la ciutat, cosa que evidentment plantejaria problemes d’interpretació històrica d’abast més ampli.

En aquesta etapa inicial el santuari tal volta era senzillament la cavitat natural sense habilitacions —o les mínimes— fetes per la mà de l’home. A partir d’un moment indeterminat del s III aC —més probablement a la darreria de la centúria— es produïren algunes mutacions presumiblement importants. Per això, és també fonamental el text escrit en grafia tardopúnica en el revers de la plaqueta de bronze. Aquest text sembla commemorar una dedicatòria feta per un personatge anomenat Abdeshmun —fill d’Azarbaal—, que era sacerdot. Hi ha controvèrsies pel que fa a decidir si en la consegüent referència a Tanit (que és qualificada de “nostra senyora” i de “poderosa”) aquesta divinitat femenina juga en el text el paper d’ofrendada o, al contrari, l’oferent és sacerdot del seu culte. Rere Tanit és mencionat Gad, una semidivinitat o un esperit, tal volta protector.

També existeixen diferents posicions entre els epigrafistes quant a interpretar l’ofrena —o, més literalment, l’acció, dedicació i reparació— com un mur de pedra tallada, una estàtua o la reparació d’un robatori. És temptador donar per bona la versió que entendria l’ofrena com un mur de pedra tallada perquè hom documenta a la zona d’accés al recinte una sala artificial amb murs parcialment tallats a la roca base i parcialment construïts amb maçoneria de pedra. Aquesta sala, la de la cisterna i possiblement altres elements arquitectònics artificials, desapareguts per la forta erosió, i l’evidència de sacerdots, com el mateix Abdeshmun, o la gran quantitat d’exvots dels s III-II aC, semblen indicar que el que en un principi no era sinó un modest santuari, havia esdevengut un veritable temple amb un cert grau d’organització.

Els elements més destacats en relació als cultes i a l’organització interna del santuari des Culleram són, per una banda, la nombrosíssima col·lecció d’exvots de terracota, i per l’altra els petits altarets i possibles betils, algunes monedes i una massa molt considerable d’ossos cremats i cendres, segurament d’animals.

L’explicació de la mecànica de funcionament a l’època de plenitud del temple passa per fer una observació important: almenys la sala més interior de la cova natural fou emprada com a lloc de deposició dels exvots i ossos cremats. De fet, les excavacions del començament del s XX —que amb seguretat exhauriren aquest punt des d’una òptica arqueològica— hi detectaren una profunda capa de terracotes, ossos i altres materials barrejats amb cendres. No hi ha altra explicació que admetre que era un estrat ja format quan es produí l’abandonament del santuari i que així romangué fins a a la descoberta de la cova. Es devia tractar, segurament, d’una acumulació progressiva, configurada sacrifici rere sacrifici.

Aquestos sacrificis, que implicaven la combustió de les víctimes animals, devien haver-se realitzat en un espai lliure exterior, evidentment la zona del vestíbul artificial. És també molt lògic suposar que els exvots de terracota devien presidir els sacrificis i que posteriorment devien ser barrejats amb les brases i els calius —fet que explica que sovent apareguin totalment o parcial cremats—, i que tot junt devia ser llençat a la cambra interior.

Una part molt important dels exvots de terracota pertany al model de bust cobert amb mantó alat que representa una figura femenina amb trenes, en la major part de casos portant kálathos al cap. En conjunt, responen a una tipologia exclusiva d’aquest santuari, cosa que obliga a pensar en un taller vinculat al mateix temple i una venda específica als fidels per als cultes en aquest lloc. És possible que les imatges fossin fornides en les cerimònies rituals pels que estaven a càrrec del temple i que tot figuràs sota una tarifa única pel sacrifici i els elements complementaris que devia ser desembossada pels fidels.

Un tema important és l’abast cultual del santuari des Culleram o, dit en altres paraules, des d’on acudien devots. ¿Era un santuari dels habitants del canal de sa Cala o també era freqüentat per altres persones d’Eivissa i, fins i tot, navegants de l’exterior? Una resposta contundent és difícil de donar. Cal considerar, en primer lloc, que en la seua modalitat aquest recinte constitueix un exemplar únic, almenys pel que fa a l’illa d’Eivissa, i que, per tant, són difícils de traçar paral·lelismes amb altres casos. Cal també considerar que el canal de sa Cala estava molt poblat en època púnica, segons han demostrat les investigacions recents. És possible, en definitiva, que les dues possibilitats no siguin excloents.

Quina era la intensitat ritual, és a dir, quantes ofrenes-sacrifici es feien per any? Existeixen alguns elements que cal considerar: una xifra d’aproximadament 1.800 exvots a dividir per un nombre d’anys calculable entre un màxim de 200 i un mínim de 125, si es té en compte que la major part de les terracotes podria datar-se entre el 325-300 i el 200-175 aC. Si s’accepta la hipòtesi —probable però no demostrada— d’un exvot de terracota per ofrena, resultarien entre 9 i 14’4 sacrificis anuals. És possible, però, que en algunes etapes d’aquest marge temporal teòric hi hagués lapses de major intensitat i que existissin sacrificis que no comportassin l’ofrena de figures de terracota, sinó d’animals o altres elements que el temps ha fet desaparèixer i, per tant, serien del tot incomputables.

Les figures de terracota han estat objecte de diferents estudis i classificacions per part de la investigació actual. Les de tipus acampanat, fabricades amb doble motlle, foren classificades per José María Mañá de Angulo (1947), que en distingí una sèrie de tipus; M. E. Aubet (1969 i 1982) va fer el mateix amb 26 tipus; i M. J. Almagro n’hi afegí tres tipus, creant una classificació diferent, amb un total de 29, que en alguns casos coincideix amb la d’Aubet i en altres no.

Aquestes classificacions tendeixen a subdividir les terracotes segons elements de detall. Aquestos són, principalment, els símbols religiosos —creixents lunars, discs solars, caduceus— o ornamentals —rosetes, les flors de lis— i la configuració i/o ornamentació peculiar dels mantons alats, la presència o no de kálathos, així com la seua morfologia, etc. Hom aprecia en alguns casos —fet que no deixa de ser lògic— diverses figures fruit d’un mateix motlle, tot i que també és cert que moltes foren el resultat de matrius diferents.

És també molt característic un altre grup de figures (II d’Aubet), amb tant sols quatre unitats, molt per davall de l’anterior. Aquest grup es defineix per terracotes que representen una mateixa divinitat femenina entronitzada, molt similars entre si, que recorden les figures acampanades quant els kalathoi i els pentinats amb dues trenes.

Una altra varietat de figures trobada al santuari des Culleram és la constituïda per les fetes amb un sol motlle, per ser vistes frontalment. Mentre que els dos grups anteriors de figures són privatius d’aquest santuari, aquest —fins i tot en el III d’Aubet— respon a morfologies comunes arreu de l’Eivissa tardopúnica. Es tracta en tots els casos d’estils de clara derivació hel·lenística.

Han estat també objecte de subclassificació per part d’alguns dels autors abans esmentats. Així pot fer-se esment de peces de terracotes femenines amb la figuració del cos complet portant diferents atributs com un tamborí, la doble flauta o un porquet i una torxa. Es tracta de figuracions que en el món grec representen Demèter i, en el cas de figuracions dobles, Demèter i Coré. Malgrat això, és molt probable que aquestes figures en el marc de l’Eivissa púnica i també del santuari des Culleram fossin assimilades a la deessa Tanit.

Queda també per esmentar la sèrie de peveters, trobats en aquest lloc en nombre inferior a les deu unitats. Són representacions de rostres femenins que porten a la part superior del cap una mena de copa amb forats que hom suposa que era per cremar perfums. Els rostres són també d’estil hel·lenístic, amb major o menor grau de qualitat estilística en l’execució de les peces, fetes en els tallers eivissencs. Igual que en el cas anterior, hom troba terracotes d’aquest tipus en altres contextos punicoebusitans.

Finalment, existeixen altres figures d’estils diferents, com una dona amb falda llarga fins als peus. Entre la resta de materials trobats al jaciment des Culleram destaquen, a part de la plaqueta de bronze inscrita ja comentada, un lleó d’ivori assegut sobre les dues potes posteriors que aparegué força cremat en l’excavació del principi del s XX i dues medalles repussades en làmina fina d’or. Una d’elles està decorada amb un rostre barbut vist de perfil —que s’ha volgut assimilar a Melkart— i l’altra amb uraeus i motius florals. És destacable també la presència d’alguns petits altarets i de pedres còniques que, probablement, eren betils, pedres amb caràcter sagrat.

Des d’una perspectiva històrica sembla segur que els cultes as Culleram s’inicien ja avançat el s V aC i que el lloc es consolida com a temple amb construccions artificials i la presència —o, com a mínim, la vinculació— de sacerdots els s III i II aC. Les dades arqueològiques —i especialment la reducció dràstica d’elements materials, terracotes o d’altres— apunten que aquest moment àlgid acaba a la darreria del s II aC.

Aleshores, com a explicació del fenomen, els investigadors han fet servir diferents hipòtesis. Una d’elles seria la d’un gran incendi, relacionable amb l’època de la conquista de les Balears pels romans (123 aC), que hauria posat fi al santuari. Cal observar, però, que aquest incendi no sembla un fenomen produït d’un sol cop sinó que, com s’ha dit abans, els materials es cremaven juntament amb la combustió dels sacrificis. Això ho demostra el fet que existeixen materials de cronologia antiga —com àmfores T-8.1.1.1. del segle IV aC— també cremats que fan difícil admetre una simultaneïtat del foc.

Una altra hipòtesi, tal volta més versemblant, tendeix a vincular la fi del santuari amb un enderrocament irreversible de la cova natural, per la cessió de les diàclasis. Aquest fet —una vegada aclarit que no fou l’ús modern dels explosius l’agent de l’enderrocament principal— explicaria, entre d’altres coses, que el temple no es refés mai més, perquè d’època imperial romana només es documenta en unes poques peces de material ceràmic —com llumeners— que, com a màxim, podrien testificar accions individualitzades de devoció i no la continuïtat d’un culte estrictament organitzat. [JoRT]

Descàrregues

Col·laboradors