Corona de Mallorca

Corona de Mallorca f HIST A la mort de Jaume I (1276) i d’acord amb el seu testament es dividia el patrimoni de la corona entre els seus dos fills, Pere III d’Aragó i Jaume II de Mallorca. Alguns historiadors han qualificat aquest fet com una errada, ja que debilitava la posició política i econòmica del reialme, mentre que altres el consideren com un fet normal dins els costums successoris de la corona d’Aragó, que tengué el primer precedent el s XII amb Ramon Berenguer III quan dividí els territoris entre els seus dos fills, Ramon Berenguer i Berenguer Ramon. Sigui com sigui el regne de Mallorca naixia amb una composició territorial poc homogènia i molt dispersa, ja que comprenia territoris insulars (les Balears) i territoris continentals. A més de l’arxipèlag, que és la zona meridional del reialme amb un alt component marítim i una especial situació geopolítica com a zona de frontera entre els mons cristià i musulmà, la part continental dels territoris es trobava fraccionada en tres zones diferents: en primer lloc, la zona continental meridional del Rosselló, que incloïa els territoris del comtat del mateix nom, el de Vallespir, Conflent, Cerdanya i el Capcir. Tot plegat una regió al voltant de la zona est dels Pirineus, a una i altra banda de la frontera actual entre Espanya i França que confrontava al sud amb les terres d’Aragó. Les principals ciutats n’eren Perpinyà, Prada i el port de Cotlliure. En segon lloc, una altra zona continental cap a l’est, a les proximitats de la desembocadura del riu Roine, que incloïa la baronia de Montpeller i la d’Omelades dins un territori envoltat per multitud de viles i castells. Tenien com a cap la ciutat de Montpeller, plaça d’especial interès estratègic per als reis francs, amb una certa importància econòmica, malgrat que era de reduïda extensió. També cal assenyalar la seu episcopal de Magalona, ja que el seu bisbe gaudia d’alguns drets senyorials sobre Montpeller. Finalment, la baronia de Carladès, ben al nord dels Pirineus, dins l’actual departament francès de Cantal, prop de la ciutat d’Aurillac. Aquest regne, del qual s’ha dit que “era incoherent i mancat de vertebració territorial” (Álvaro Santamaría) tenia com a capital la Ciutat de Mallorca, malgrat que les condicions històriques dels territoris continentals feren que en tot moment aquest fet no tengués gaire importància. Tant el Rosselló com Montpeller eren territoris cristians (fora de la influència política dels musulmans, de la qual fins aleshores depenien les illes), que gaudien d’una organització sociopolítica (cònsols, consells) molt autònoma. De fet, l’original sistema municipal de les Balears, just després de la conquesta, rebé clares influències de Montpeller i Cerdanya (ambdós territoris aportaren pobladors juntament amb Marsella i Gènova), i no a l’inrevés. A part de la institució reial, les relacions entre els diferents territoris de la Corona durant l’etapa de 1276-1343 ens són pràcticament desconegudes, per la qual cosa hom entén aquella manca d’articulació territorial esmentada abans. El que millor definí la possible comunitat d’interessos entre els territoris continentals i les illes fou l’activitat econòmica i molt especialment el comerç (ports de Palma i de Cotlliure). Així, els especialistes en aquest període no acaben de donar una justificació a la partició feta com a conseqüència del testament de Jaume I. Junt a aquesta organització geogràfica i socialment poc articulada s’afegiren els entrebancs originats per la política internacional de l’època, ja que a les naturals intencions dels monarques aragonesos per recuperar el Rosselló i fins i tot les Illes, se sumaven les aspiracions del reis francesos per annexionar-se Montpeller. La supervivència de la corona de Mallorca a l’etapa del regne privatiu es troba en tot moment condicionada per les polítiques exteriors d’Aragó i França. El regne de Mallorca es constituí l’any 1276 com a independent i autònom, tot i que Jaume II coneixia la disconformitat del seu germà, Pere III d’Aragó, a admetre tal situació. Sigui o no cert que Pere renegàs en secret del jurament que havia fet de respectar el testament de Jaume I (1262), els antecedents feien pensar que, a causa de tots els canvis fets a les darreres voluntats del conqueridor, el desig del futur rei d’Aragó era reincorporar la corona de Mallorca el més aviat possible. Potser aquesta evidència fes decidir Jaume II de Mallorca a donar suport a una aliança amb el comte de Foix (en la qual intervengueren el comte de Pallars, el comte d’Urgell i el vescomte Ramon Folc de Cardona) contra Pere III (1278). La derrota de Foix al camp de batalla portà ben aviat la infeudació de la corona de Mallorca a la d’Aragó (1279), admesa de mal grat per Jaume II. Així, a partir d’aquesta data de 1279 la corona de Mallorca passà d’entitat sobirana a regne privatiu fins al 1343. L’expansió de Catalunya-Aragó vers la Mediterrània al darrer terç del s XIII convertí en fonamental la política exterior de Mallorca entre 1279 i 1295. Així, l’any 1282 Pere III es llançà a la conquesta de Sicília en contra de la voluntat del papa Martí IV, que aleshores feia complir estrictament el que es diu teocràcia pontifícia; és a dir, l’autoritat papal era la que dirigia i arbitrava el procés de croada del món cristià contra els musulmans, per assentiment de la majoria dels reis i senyors feudals de l’època. Davant la desobediència de Pere III, el papa l’excomunicà, la qual cosa significava que els seus vasalls no tenien obligació d’obeir-lo i, a més, que qualsevol rei o príncep cristià podia conquerir els territoris de la corona d’Aragó per la força. Ben aviat, Carles de Valois, segon fill del rei de França, s’oferí a treure profit de la nova situació, començant una guerra destinada a ocupar la confederació catalanoaragonesa. Només a sis anys de la constitució del regne de Mallorca la pressió d’aquestos dos veïns poderosos es feia ben forta. Davant això Jaume II prengué dues decisions. La primera fou rebutjar la petició d’ajut que el seu germà Pere li feia per combatre els francesos, sense que el d’Aragó pogués ara invocar les obligacions de vassallatge suprimides pel papa. La justificació de Jaume II es basava en el fet que si feia costat als aragonesos ell també seria excomunicat, així que oferí mantenir-se neutral en el conflicte. Entretant el senescal del rei de França comandà un gruix de tropes que ocupà el senyoriu de Montpeller, cosa que provocà la impossibilitat que Jaume II es mantengués fora del conflicte. La segona decisió que prengué el rei de Mallorca fou signar una aliança amb Felip de França i retre-li homenatge pels drets de Montpeller, a canvi de recuperar aquestes terres i rebre (si els exèrcits d’Aragó eren derrotats) el regne de València, tot això amb el vistiplau del papa. Mentre Jaume II perdia les terres de Montpeller per la intervenció francesa, la següent maniobra de Pere III fou ocupar la ciutat de Perpinyà i amb ella el cor de tots els territoris del Rosselló. Des d’Aragó es justificà aquesta invasió amb el pretext de protegir els interessos de Jaume II davant els francesos. Els fets eren que el rei de Mallorca perdia (provisionalment) ara el Rosselló, sense haver signat l’aliança amb Aragó que el seu germà pretenia imposar-li. A continuació, una vegada derrotats els francesos, Pere III manà a l’infant Alfons (molt poc després Alfons III) ocupar militarment les illes, començant per Mallorca, la qual cosa aconseguí el novembre de 1285, després de batre la resistència de Guillem Cabrit i Guillem Bassa al castell d’Alaró. El gener de 1286 una comisió integrada per Cervià de Riera, Pere de Cardona i Guillem Lloret vengué a Eivissa, on aconseguí el retorn de l’illa a la Corona d’Aragó. El 1287, mitjançant una campanya militar, Alfons III conquerí l’illa de Menorca, fins llavors a mans dels musulmans gràcies a l’acord de vassallatge signat per Jaume I el 1234. Vassallatge que pertanyia als senyors de Mallorca (l’infant Pere de Portugal i després Jaume II) i que comportava el pagament dels habituals tributs o paries. Per tant, amb aquesta situació Jaume II de Mallorca restava sense cap base territorial sobre la qual fonamentar la seua corona, fins que el 1295 se signà un tractat a la ciutat d’Anagni (amb la intervenció del papa Bonifaci VIII) que afectava Felip de França, Jaume II d’Aragó i Jaume II de Mallorca. Entre d’altres coses, el rei aragonès es comprometia a tornar els territoris que havien estat de la corona de Mallorca a Jaume II, tot i que aquest acceptava ser vassall del rei d’Aragó. El regne el “reberen” Pere Fonollar (des de les illes), Jaume Morell, Arnau Batle i Bernat Dalmau (de Perpinyà) i Guillem de Puigdorfila (Cotlliure) l’any 1298, retornant Jaume II a les illes a començament de 1299. A la mort de Jaume II (1311) el seu successor, Sanç I, suportà fortes pressions altra volta d’Aragó i de França, que tractaren d’imposar-li vassallatge, reclamant el de França el seus suposats drets senyorials sobre Montpeller, i el d’Aragó el conjunt dels territoris. La situació empitjorà prou que s’arribà a les portes de la guerra entre Aragó i Mallorca, aturada gràcies a la intervenció de l’infant Felip (germà de Jaume II de Mallorca) i del Papa. Finalment Sanç reconegué la infeudació a Aragó l’any 1321. Entretant les negociacions amb Carles IV de França sobre la qüestió de Montpeller acabaren dins un cul de sac, malgrat la intervenció d’emissaris papals (1322). Si, per una part, Sanç I es veié obligat a admetre la dependència d’Aragó, cal dir que les seues actuacions a la política exterior foren brillants. En primer lloc, poc després d’arribar al tron visità el papa Joan XXII a Avinyó per demanar-li protecció, cosa que resultà de molta utilitat a l’hora de negociar davant Aragó i França. A més, l’any 1312 signà un tractat amb Boihahia Abu Bakr, cabdill dels musulmans de Bugia, pel qual obtengué una important suma de diners (15.000 dobles d’or) en concepte de drets duaners sobre algunes poblacions del nord d’Àfrica. Això significava que la corona de Mallorca gaudia d’un espai econòmic de vital importància per a la seua política exterior, sobre el qual es fonamentà l’època daurada de la història del comerç balear (1318-1331). Uns fets que es convertiren en referent constant en la literatura econòmica de les illes fins al s XIX. L’etapa d’“entesa” entre Mallorca i Aragó durant el regnat de Sanç I (1311-1324) es trencà quan aquest escollí com a hereu del regne el seu nebot Jaume, fill de l’infant Ferran. Amb això es desbarataven les aspiracions de Jaume II d’Aragó, que pretenia recuperar el reialme de Mallorca un cop Sanç desaparegués sense descendència directa. Per garantir la successió de la dinastia de Mallorca, Sanç creà un Consell de Regència integrat per dos prohòmens de Mallorca, dos de Perpinyà i un de Puigcerdà, amb la missió de designar un tutor fins que Jaume tengués vint anys d’edat. La resposta de Jaume II d’Aragó a aquesta solució escollida per Sanç fou la invasió del Rosselló l’any 1324. La de la diplomàcia de Mallorca, fer que el papa intervengués per tal que aquestes terres fossin retornades l’any següent. Una volta garantida la integritat territorial del regne, el Consell de Regència es decidí a nomenar l’infant Felip com a tutor de Jaume. Felip gaudia de molta experiència diplomàtica i d’afinitat amb la Santa Seu, dues qualitats que serviren les Corts de Saragossa (1325) per aconseguir que Jaume II d’Aragó renunciàs als drets sobre la corona de Mallorca. Quan Jaume III arribà a la majoria d’edat establerta (1328) la posició política i econòmica del regne estava en el seu millor moment, fet que albirava una possible consolidació del reialme dins la comunitat cristiana del s XIV, l’objectiu fonamental pel qual havien lluitat els seus avantpassats. Els fets immediats a la seua coronació ho capgiraren tot. El mateix any 1328 arribava al tron de França Felip VI, iniciant la dinastia dels Valois, a la qual acompanyà la revolta de Flandes i molt poc després l’ocupació de Montpeller. Un fet que el rei de França va fer servir per exigir el reconeixement d’infeudació a Jaume III. A Anglaterra es produïa l’any 1327 la deposició d’Eduard II, que substituí Eduard III, qui en el canvi dinàstic de França demanà els seus drets sobre la successió (era nebot de Carles IV de França, mentre que Felip VI —que a la fi fou nomenat rei de França— era cosí de Carles IV), cosa que originà una rivalitat política que esclatà en la guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra. A Aragó l’arribada de Pere IV al tron (1336-1387) representà la represa de les aspiracions expansionistes del reialme a la Mediterrània. La primera fita fou la reincorporació del regne de Mallorca (1343-1344), seguida de la conquesta definitiva de Sardenya (1354) i la incorporació dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1379). Davant aquesta situació s’ha escrit que la política europea de la época puso a Jaime III en terribles disyuntivas. Su inexperiencia e impetuosidad no eran las condiciones más adecuadas para enfrentarse con la sutil problemática política de las cortes de Aragón, Francia e Inglaterra. La verdad es que Jaime III, entre Felipe VI de Francia y Pedro de Aragón, era como una marioneta... (J. Company Pons). De fet, quan Jaume III demanà ajut a Pere IV per tal de fer front a Felip VI, llavors decidit a ocupar de nou Montpeller i el territori de Carladès (1341), no rebé cap resposta afirmativa. Al contrari, l’any 1342 Pere IV inicià un procés judicial contra Jaume III a causa d’una encunyació de moneda il·legal al Rosselló (on només podia circular moneda de la seca de Barcelona), que acabà en la sentència de 21 de febrer de 1343, segons la qual se suprimia el regne de Mallorca amb la confiscació dels territoris. El juny de 1343 capitulava l’illa de Mallorca davant un estol de 116 naus comandades per Pere IV. Poc després Gilabert de Corbera, amb cinc naus, retia Menorca, i Jofre de Treballs, amb unes altres cinc, feia capitular Eivissa. El Rosselló va ser annexionat després d’una forta repressió militar, de manera que l’any 1344 una gran part dels objectius de Pere IV s’havien assolit. Jaume III intentà recuperar el reialme venent el senyoriu de Montpeller a Felip VI de França per 120.000 ducats d’or, amb els quals va tractar d’organitzar un exèrcit per recuperar les illes. Per segona vegada un rei de Mallorca es trobava en la situació de no tenir cap patrimoni territorial, amb la diferència que ara la política de fets consumats de Pere IV havia portat els esdeveniments a un punt sense retorn. A part dels esdeveniments polítics lligats a l’existència de la corona de Mallorca, un altre aspecte històric molt rellevant és el de l’organització social i les institucions. La manca de cohesió institucional (a més de geogràfica) dins els territoris que componien la corona de Mallorca no permet fer una anàlisi conjunta per a les illes i les regions continentals. Sembla clar que la societat (dels s XIII i XIV) del Rosselló, Montpeller i la baronia de Carladès s’ajustava en gran part als trets típics del feudalisme, comú a l’edat mitjana europea. De fet, en aquells territoris l’ordenament social es regia pels usatges de Barcelona i les constitucions de Catalunya, com a la resta de la corona d’Aragó. Aquesta major rellevància de les lleis catalanes als territoris continentals de la corona de Mallorca no és tan clara pel que fa a la zona insular. Així, alguns especialistes parlen d’una mena de “confederació” de territoris dins la corona de Mallorca. Aquest fet de diferenciació institucional s’expressa amb el terme regne de Mallorca, només aplicable a les illes. Així, a Balears, durant el s XIV, s’establia l’ordre de prelació, segons el qual en primer terme regien els costums i les franqueses del regne, els usatges de Barcelona i en últim lloc el dret romà. Fins ara no hi ha discussió sobre la importància cabdal de les cartes de franqueses pel que fa a la societat de les illes, la qual cosa no té correspondència ni al Rosselló ni a Montpeller. A les línies següents hom pot trobar les principals institucions del regne de Mallorca fins a 1343, derivades directament o indirecta de les franqueses atorgades pels reis a cadascuna de les illes (Mallorca, 1230; Eivissa, 1236; Menorca, 1301). D’una banda, el grup de les institucions reials, amb competències de tipus governatiu, judicial i administratiu, i amb jurisdicció a les tres illes (excepte els batles i veguers) anà (des de la mort de Jaume I i al llarg del s XIV) evolucionant vers el reforçament del poder reial (J. Sastre Moll). Així, des de 1298 els reis adquiriren nombroses terres a Mallorca (les més importants foren la part dels hereus del vescomte de Bearn, la incautació de béns als templers i l’alqueria de Biniaraix), a Menorca (sobretot els béns patrimonials cedits il·legalment als ordes religiosos) i a Eivissa, on començà la presència reial a l’illa un poc abans (1260) amb l’adquisició del quartó de Santa Eulària. A més, Jaume II i Sanç I signaren pariatges (acords) amb els bisbes de Mallorca i Barcelona per tal de limitar el poder de l’església a Mallorca i Menorca i aconseguir jurisdiccions compartides, així com un cert control sobre institucions tan importants com el batle als territoris dels consenyors. A Eivissa, el plet mantengut entre Sanç I i el paborde de Tarragona (1312) acabà minvant les atribucions de justícia i defensa de què fins llavors gaudia l’Església, afavorint el poder reial (R. Urgell). Les institucions reials més importants eren les següents: a) lloctinent: delegat de l’autoritat reial; entre les seues funcions destaquen el control militar de les illes, la supervisió sobre els altres oficials reials, dels quals era jutge d’apel·lacions, la conservació (no administració) del patrimoni del rei i la possibilitat de prendre determinacions en assumptes concrets sense haver-les de consultar. A més trametia al rei totes les peticions fetes per part d’altres oficials i dels súbdits en general; b) procurador reial: era l’administrador dels béns reials al regne. Les seues funciones eren bàsicament de caire econòmic. Autoritzava els salaris dels altres oficials reials i portava el control administratiu del Consell de Mallorca. Se li encomanava actuar en cas de negligència per part dels batles o veguers del rei. Al llarg del s XIV anà acumulant funcions lligades al control dels delmes, recaptació de multes (bans) i dels drets senyorials que pertanyien al rei: censals, laudemis, tasques, etc.; c) estimadors: funcionaris dedicats a avaluar el patrimoni i la confecció de dades per als capbreus, també intervenien en la recaptació d’impostos a la part forana; d) comptadors: encarregats d’auditar els administradors de cabals públics pertanyents al municipi (clavaris) i determinar la correcta o incorrecta gestió dels jurats; e) regent de la cancelleria: institució de caire jurídic (el titular obligatòriament havia de ser doctor en lleis) encarregada de corregir i validar els documents reials, custodiar els segells oficials i d’examinar i reconèixer els jutges i notaris del regne. El seu desenvolupament tengué lloc el s XIV amb les leges palatinae fetes redactar per Jaume III; f) batle: una de les institucions primerenques després de la conquesta catalana. Als orígens era representant dels interessos del rei i de cadascun dels magnats que intervengueren en la conquista. El batle reial tenia jurisdicció en certs assumptes a tota l’illa, actuant com a jutge de primera instància i més tard com a executor d’embargaments, subhastes i contractes; g) veguer: com els batles està dins el grup de les institucions més antigues impulsades per Jaume I. Les seues funcions es definiren en un acord signat entre els magnats presents a la conquesta i el rei l’any 1231. Era jutge de primera instància a les causes criminals amb jurisdicció insular. Més rarament era present a les qüestions governatives, militars i d’ordre públic. La facultat d’intervenir en causes civils ha fet que a voltes es confonguessin les jurisdiccions del veguer i del batle, i h) consolat de mar: tribunal encarregat dels assumptes marítims i mercantils amb completa autonomia pel que fa a les altres institucions reials, inclòs el lloctinent. Les cartes de franqueses i l’acció de govern dels infants Pere de Portugal i Jaume de Mallorca impulsaren l’aparició de l’ordenament municipal. A més de tractar les qüestions referents al comú de cadascuna de les illes, ben aviat és definiren com a institucions encarregades de vetlar per la correcta aplicació dels privilegis concedits pel poder reial. La relació d’aquestes institucions és la següent: a) jurats: originada a Mallorca el 1249 i confirmada el 1299 i 1301 a Eivissa i Menorca respectivament. En nombre de sis a Mallorca i quatre a Eivissa i Menorca, els jurats eren el fonament de la representació dels municipis que durant els s XIII i XIV significaven el conjunt del territori de cada illa. Les seues funcions eren les de representar d’alguna manera els interessos públics, tenien, així mateix, autoritat sobre el govern i l’administració en temes comunitaris com la sanitat, el comerç, la producció i distribució de béns, les obres públiques i les instal·lacions defensives. A l’Edat Mitjana tenien atribucions per nomenar els consellers, que juntament amb la representació de les parts foranes integraven els consells de cada illa. A més eren membres dels consells secrets o “comissions executives” de l’època; b) clavaris: encarregats de la gestió financera dels fons municipals. Feien efectives les ordres de pagament manades pels jurats; c) Consell de Mallorca: reunió dels representants de tota l’illa a la qual pertanyien obligatòriament els sis jurats. Fins al s XIV el nombre de consellers es designava a voluntat dels jurats. Jaume II els limità a un màxim de cent, mentre que Sanç I el 1315 obligà a la participació de deu síndics escollits entre els habitants de la part forana. Entre la seua fundació i la data de supressió de la institució (1717, Decrets de Nova Planta ) el nombre de consellers i la seua composició per estaments (cavallers, ciutadans, mercaders, menestrals i síndics de la part forana) varià en multitud d’ocasions; d) Consell de Menorca: Instituït el 1301 amb les franqueses donades a l’illa per Jaume II; en formaven part els quatre jurats i un nombre de consellers que no superava els cinquanta. Els jurats eren membres del consell secret, comissió permanent entre la convocatòria de consells; e) Consell d’Eivissa: originat, com el de Menorca, durant el regnat de Jaume II; s’ajuntà per primer cop el 1299, integrat pels tres jurats de l’illa i un nombre (teòric) de cinquanta consellers. Mentre que a Mallorca per al nomenament dels jurats intervenien els oficials del rei, a Eivissa els jurats que deixaven el càrrec (que tenia una durada d’un any) nomenaven els següents; f) consellers: representants del comú a les illes, durant els s XIII i XIV, eren nomenats pels jurats, inicialment entre els prohoms de les ciutats i més endavant també entre els habitadors de les parts foranes. El nombre de consellers que havien de representar cadascun dels estaments fou un dels aspectes en què més intentà influir el poder reial al llarg del temps; g) mostassaf: càrrec inspirat en els antics oficials musulmans. Tenia jurisdicció en els assumptes econòmics a les ciutats i més concretament pel que feia als mercats. La seua missió principal era la de garantir la legalitat dels intercanvis comercials pel que feia a les mesures, vetlant que no es produïssin fraus pel trucatge dels recipients. Dins els mercats tenien poders per mantenir l’ordre públic, la sanitat als carrers i els llocs on es feien els tractes. La institució es regia per uns capítols encara vigents (amb canvis) el s XVIII, i h) cap de guaita: Oficial nomenat pels jurats amb funcions bàsicament policials i de control sobre els captius i esclaus. Mentre que al llarg dels s XIII i XIV es definiren en els regnes de la corona d’Aragó les corts com a institucions amb poders legislatius, a banda del control reial, al regne de Mallorca els Consells de les Illes no arribaren mai a gaudir d’aquesta facultat. Així, quan Pere IV reincorporà les Balears a la corona d’Aragó aquestes ho feren mancades de la principal institució representativa del regne, almenys pel que feia a una certa individualitat dins la confederació de Catalunya, Aragó i València. En aquella etapa (s XIII i XIV) els reis de Mallorca i els d’Aragó tractaren d’ampliar el seu control sobre les institucions municipals, sense haver de fer front a un poder més ben establert, com possiblement haurien estat les corts. Per tant, la història de la política interna del regne de Mallorca s’ha escrit en funció de la dialèctica entre el poder del rei i el del municipi. Sobre el tema de l’organització social, sorgida amb la conquista catalana, hi ha encara obert un debat entre els historiadors al voltant del concepte de feudalisme. De fet existiren clares relacions de vassallatge (almenys entre els protagonistes de la conquesta) i la imposició d’un sistema econòmic en gran part fonamentat en els drets senyorials. Igualment els magnats que intervengueren en el repartiment de Mallorca i les Pitiüses, en molts de casos, reberen poders jurisdiccionals sobre la població i els territoris dels quals eren senyors, malgrat que pràcticament en cap cas fossin uns drets complets, ja que el poder reial reservà per als seus oficials jurisdiccions tan importants com la penal, a més del dret d’apel·lació. Així, al regne de Mallorca existí una societat dividida en estaments, en la qual els consenyors (malgrat el seu absentisme crònic) representaren l’alta noblesa, lligada directament (per pactes o per afinitat d’interessos) al rei. Seguien els funcionaris reials i els dels consenyors, la mitjana i petita noblesa (que en molts de casos participaren del repartiment de les Illes), els homes lliures (menestrals, comerciants, pagesos) i els captius i esclaus, als quals caldria afegir (per la seua importància posterior) la divisió en nivells econòmics de la part forana de les Illes en tres grups: mà major, mà mitjana i mà menor. L’Església, amb un protagonisme econòmic importantíssim, derivat del patrimoni i de les rendes que aquest produïa, es constituí en «un estament marginal de l’administració» (Álvaro Santamaría), malgrat que sovent fes servir una poderosa influència política i, per damunt de tot, els privilegis que el poder civil (el rei inclòs) li reconegué des dels inicis. Un dels aspectes menys coneguts de l’etapa que ens ocupa és la relació entre les diferents comunitats i els grups socials. Sobre la població musulmana hi ha documentats casos d’emigracions, individus considerats homes lliures i també d’altres que foren reduïts a l’esclavitud. Pel que fa als jueus es podrien considerar un grupo social marginado, que dedicó sus esfuerzos a la exportación-importación, al préstamo con interés, algunos eran especieros, vendedores de colores, encuadernadores, pergamineros o confeccionaban cartas náuticas y portulanos. Otros fueron excelentes artesanos (Jaume Sastre Moll). En tot cas, ambdós grups restaren allunyats dels càrrecs polítics i administratius als quals només accedien els cristians. Davant aquesta visió social hi ha alguns arguments que fan que el debat abans esmentat sobre el feudalisme a les Illes continuï encara obert. Sembla cert que si es consideren els privilegis concedits als pobladors per Jaume I i Jaume II, es fa difícil una extrapolació de les condicions del feudalisme europeu a les Illes, almenys en els aspectes jurídics. Una bona part dels medievalistes actuals coincideixen a afirmar que la societat de les Illes els s XIII i XIV estava per damunt de tot oberta a les influències exteriors, si més no pel que fa a l’acceptació de pobladors d’altres llocs i als intercanvis comercials a tot l’entorn de la Mediterrània occidental. Així, hi hagué fluïdesa en les relacions amb Gènova, Aragó, el regne de Granada i el nord d’Àfrica, fins i tot més enllà de l’estret de Gibraltar. Per tant hi ha dos factors històrics que fan complicada l’assimilació del mot feudalisme al regne de Mallorca: 1) l’escassa importància relativa del sector agrari en el conjunt de l’economia, més decantada segons sembla per l’activitat comercial. L’arxipèlag actuà, durant tota la Baixa Edat Mitjana, com un gran magatzem ben assortit de mercaderies i estratègicament situat respecte a la principal artèria comercial de l’època, la que connectava els principals mercats de llevant amb les ciutats manufactureres del mar del Nord... les Illes s’encarregaven d’enllaçar les costes del Magrib central i oriental amb aquest vast sistema d’intercanvis coordinats; constituïren una de les diverses plataformes mediterrànies on entraven en contacte els productes africans, europeus i asiàtics. L’oferta de mercaderies i de nòlits atreu cap a la capital balear una nombrosa colònia de catalans i genovesos, que utilitzen l’Illa com a enclavament neutral... també tenim ben documentada l’actuació, a Mallorca, d’homes de negocis i de societats venecianes, pisanes, florentines i marselleses... (Antoni Riera Melis). 2) La majoritària composició d’homes lliures (afavorida pel costum de limitar en el temps la condició d’esclaus dels que ho eren), a més de la possibilitat que qualsevol poblador (des de l’any 1300) adquirís propietats immobles a les viles de la part forana de Mallorca i Menorca, amb unes condicions molt avantatjoses tant de tipus econòmic, com pel que fa als drets senyorials del rei (A. Santamaría, P. Cateura, J. Sastre). [GMF]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments