Corona d’Aragó

Corona d’Aragó f HIST Conjunt de territoris agrupats sota una confederació política i administrativa organitzada al voltant del poder reial i de les institucions parlamentàries dels regnes d’Aragó i València i del principat de Catalunya. Els orígens històrics de la Corona d’Aragó es troben al començament del s IX, quan l’imperi Carolingi crea l’anomenada Marca Hispànica: província de frontera geogràfica, religiosa i militar oposada a la pressió àrab arran de la invasió de la península Ibèrica l’any 711. Aquestos territoris fronterers de Perpinyà, Elna, Empúries, Girona i Barcelona eren feus de l’emperador organitzats administrativament segons el model dels comtats, amb les relacions de vassallatge habituals a l’edat mitjana. Això era, per sota de l’emperador, el comte de Barcelona, Girona i Vic; al següent escaló els magnats: comtes de Vallespir, Ribagorça, Pallars, Empúries, Urgell, Cerdanya, Besalú i Rosselló. Després els barons, amb títols nobiliaris menors, com els vescomtes, els varvassors i els cavallers. Seguien els homes lliures, els artesans de les ciutats i els pagesos i, finalment, els serfs. Una bona part del que avui es coneixen com territoris de la Corona d’Aragó romangueren, entre els s VIII/X i XII, dins l’òrbita dels territoris musulmans, bé com a part d’espais dominats per poders unificadors, com el del califat de Còrdova o els estats ibèrics dels almoràvits i almohades; o bé com a zones independents o regnes de taifes. Les taifes de Dénia, Mallorca, València, Alpont, Lleida i Tortosa mantengueren, durant aquesta llarga etapa, unes relacions econòmiques i politicomilitars constants amb els territoris cristians dels comtats. Malgrat tot, fins ben entrat el s XIII hi sovintejaren els episodis bèl·lics entre ambdues cultures. La sobirania dels territoris catalans arribà a la darreria del s X, com a conseqüència d’aquesta presència àrab a la Península. L’expedició militar d’Almansor el 985 vers els comtats catalans, significà una victòria absoluta dels àrabs, sense que es respectassin els vincles de vassallatge entre el comte de Barcelona i el rei de França: els catalans no reberen cap ajut de les tropes cristianes i, aleshores, Borrell II, davant la desfeta, aprofità l’avinentesa per declarar-se sobirà i independent de Lluís V, de qui deixava de ser vassall. Durant el s XI la debilitat del califat de Còrdova permeté als cristians capgirar les relacions amb els seus veïns àrabs. Ara eren les taifes les que depenien per a la seua defensa militar (enfrontaments amb altres taifes i amb els castellans) de les tropes catalanes, per la qual cosa pagaven tributs, tant en temps de guerra com de pau. Fou en aquesta etapa quan la ciutat de Barcelona es definí com el centre de poder a Catalunya, mitjançant el codi de lleis i costums recollit als Usatges (1064-1068). Els Usatges, juntament amb les Assemblees de Pau i Treva de Déu, donaven als menestrals i mercaders la possibilitat d’enfrontar-se políticament als nobles terratinents. Més endavant, les franqueses donades a les viles i ciutats continuaren frenant el poder senyorial. L’aparició de l’anomenat braç popular (1192) a les Assemblees i la seua equiparació posterior als representants de l’Església i de la noblesa a les corts, a la fi del s XIII, són els trets més importants de l’organització política de la Corona d’Aragó. Aquesta relació de forces entre el poder senyorial d’una banda i el poder reial i la burgesia de l’altra, va ajudar a definir la pràctica política del pactisme, duta a terme a les corts i que, a la fi, és un dels elements més definidors de la política interna de la Corona d’Aragó. Aragó sorgí com a regne l’any 1035, quan el rei Sanç el Major va deixar en heretatge al seu fill Ramir les terres a l’est de Navarra, tot seguit ampliades amb la incorporació dels comtats de Sobrarb i Ribagorça, Jaca, Osca i Saragossa. Un segle després, davant la intenció declarada de Castella d’annexionar-se Saragossa, els magnats aragonesos i catalans pactaren la unió d’ambdós regnes mitjançant el casament del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV i Peronella, la filla del rei Ramir II. Aquesta unió permeté als dos regnes (Aragó i Catalunya) conservar les seues institucions, els costums i els idiomes diferents sota l’autoritat d’un rei comú. Augmentada, d’aquesta manera, la força dels comtes de Barcelona, els successors de Ramon Berenguer IV escolliren la via militar per a l’expansió del regne. Aquest expansionisme fou una de les característiques més definidores de la política exterior de la Corona d’Aragó, almenys fins a la unió política amb Castella el s XV. Així, Alfons I i Pere I començaren la tasca d’engrandir els territoris catalanoaragonesos per l’Occitània, assolint una munió de senyories i infeudacions més enllà dels Pirineus que ben aviat cridaren l’atenció del rei de França. A començament del s XIII, tenien lligams polítics amb la Corona d’Aragó a més dels territoris peninsulars, els comtats de Tolosa, Foix, Comenge, Bessiers, Carcassona, Montpeller i altres, és a dir el conjunt de terres al voltant de l’arc del golf de Lleó, fins a l’altura del riu Roine. Els capets francesos consideraren aquesta introducció cap al nord com una amenaça i aprofitaren l’ocasió per intervenir directament amb forces militars, amb l’excusa de combatre l’heretgia albigesa, molt estesa per l’Occitània i favorable als interessos de la burgesia menestral i mercantil. Es declarà una croada contra els albigesos, que serví per atacar els territoris infeudats al rei Pere I d’Aragó, qui hagué d’intervenir i fou derrotat a la batalla de Muret (1213) i, per tant, bandejat dels comtats postpirenencs. El tractat de Corbeil, signat entre Jaume I d’Aragó i sant Lluís de França el 1258, reconegué la retirada dels interessos catalans d’aquells indrets. Abans d’aquest tractat, la situació de fet, produïda el 1213, obligà els reis aragonesos a dirigir l’expansió cap a les terres hispàniques (València) i sobretot a l’àrea mediterrània, on els s XIII i XIV sorgí l’imperi catalanoaragonès. La seqüència cronològica fou la següent: Mallorca, 1229; Eivissa, 1235; València, 1180-1245; Menorca; 1231-1287; Sicília, 1282; Alacant, 1304; Ducat d’Atenes, 1319; Ducat de Neopàtria, 1319; Ducat de Sardenya, 1324. Cal dir que aquesta expansió, feta quasi sempre en termes de conquesta militar, no fou l’únic vessant del domini de la Corona d’Aragó a la Mediterrània. Juntament amb els fets d’armes i la diplomàcia, s’impulsà la creació d’un grup molt important de consolats a tot arreu de la mar. Del s XIII al XV hom pot esbrinar l’operativitat de més de cinquanta consolats, des de Sevilla fins a Damasc i Constantinoble o Trípoli i Alexandria, en un moment de la història del comerç en què el principal eix d’intercanvis s’estava duent a terme cap al nord d’Europa. Aleshores, la Corona d’Aragó era la principal potència comercial, només rivalitzada per Gènova. De fet les compilacions de dret mercantil i costums de la mar, fetes pels aragonesos en aquella etapa, són les arrels llunyanes de les lleis marítimes actuals. A més de les qüestions exteriors, l’organització política de la Confederació catalanoaragonesa anà perfilant, durant els s XIII-XV, el que havien de ser les seues institucions fonamentals: les corts de cadascun dels regnes per als assumptes de certa rellevància i els Consells de Cent i les Universitats, per als temes municipals. La unió dinàstica dels regnes d’Aragó i Castella sota la casa dels Trastàmara (compromís de Casp , 1412) suposà el naixement d’una gran potència econòmica i militar que, de mica en mica, va anar adaptant-se a les necessitats de Castella, més forta econòmicament que Aragó i, sobretot, afavorida pels esdeveniments produïts a les acaballes del s XV: el descobriment d’Amèrica, la fi de la reconquesta d’Al-Andalus i l’augment constant del poder polític de l’Església. Malgrat que els dos regnes conservassin institucions i lleis pròpies fins al s XVIII, el major pes demogràfic i polític de Castella permeté als Habsburgs, durant els s XVI i XVII, anar introduint alguns canvis i també noves institucions (sobretot l’Audiència) que donaven suport a la intenció, per part dels reis hispànics, d’anar uniformant la justícia i la política en una sola direcció que esdevengué definitiva després de la Guerra de Successió i l’arribada de la dinastia borbònica. [GMF]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments