Coromines i Vigneaux, Joan

Coromines i Vigneaux, Joan (Barcelona 1905 — 1997) LING Filòleg especialitzat per una banda en lexicologia i etimologia i per l’altra en onomàstica. En la primera cal destacar els monumentals Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (1954-1957), Tópica hespérica (1972), amb un important estudi sobre llengües de substrat ibèric i cèltic, i el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (1980-1992). Quant a l’onomàstica té una sèrie important de treballs recollits dins els Estudis de toponímia catalana (1965-1970). Es troba en fase de publicació l’Onomasticon cataloniae (1989, 1r volum; 1994, 2n volum; 1995, 3r i 4t volums; 1996, 5è i 6è volums, i l’any 1997 va aparèixer el 7è que arriba fins als noms propis començats per Ve-) que ha de constituir un recull onomàstic exhaustiu de les terres de parla catalana. Els topònims recollits passen els 500.000. Durant la seua estada a la universitat de Chicago (1952-1967) va combinar la docència amb estades de recerca científica a Catalunya. Una d’aquestes estades el portà, l’estiu de 1963, a conèixer les Pitiüses. Isidor Macabich és el personatge que l’orientarà sobre les persones a entrevistar i els llocs a visitar; a partir d’aquest moment s’inicia una bona amistat entre ells dos. Macabich recomana Coromines a la majoria de capellans de poble, així mossèn Antoni Costa Bonet , rector de Sant Mateu, també va esdevenir un bon col·laborador, de manera personal i posteriorment epistolar. Coromines, a més dels estudis sobre el terreny, fa un buidatge exhaustiu de la toponímia que es troba a l’obra de Macabich (Santa María la Mayor, Crónicas, Feudalismo, i la Historia de Ibiza), de la qual fa el següent elogi: “són encara i restaran perennement bàsiques per a l’estudi de la toponímia eivissenca”. També per aquest temps va tenir contacte amb Marià Villangómez, de qui lloà el Llibre d’Eivissa, entre altres obres. Dels treballs relacionats amb les Pitiüses cal destacar “Parlem de noms eivissencs?”, publicat primerament en el Boletín de la Cámara Oficial de Comercio Industria y Navegación de Palma de Mallorca, núm. 644-645, 1964, número d’homenatge a Isidor Macabich; aquest article veié la llum en llengua castellana i més tard sortí publicat en llengua original catalana en els Estudis de toponímia catalana (1965). Hi analitza una sèrie de paraules pròpies de les Pitiüses o amb un significat específic, p ex vénda, llarguidemus, atzaca, envergit, guerxo i els topònims Espardell i Espalmador. Dins el mateix Estudis de toponímia catalana apareix un altre treball: “Tres noms balears”, on determina de manera definitiva l’etimologia de tres topònims fins a aquell moment dubtosos, Formentera, Formentor i Balansat, estableix l’etimologia definitiva dels dos últims i proposa la del primer, que és la que actualment té més crèdit. Pel que fa a Formentera, rebutja l’etimologia llatina usual de Frumentaria ‘illa de blats’ i relaciona el nom de l’illa amb un altre topònim balear, Formentor, que lingüísticament considera inseparables; en aquest darrer cas, és evident que no pot tenir res a veure amb el frumentum. Els mariners àrabs que freqüentaren la nostra mar des del s VII, sentien com els llatins i hispans al·ludien a aquesta illa amb el terme plural de Promontoria ‘els dos caps’, referint-se als caps de Barbaria i de la Mola , que es veuen des de la llunyania. El berber no té el so de p i l’articulen com f, que és el so inicial del topònim. Cal destacar l’encert pel que fa a aquesta sèrie de topònims, enfront de la molt dubtosa proposta que fa sobre l’etimologia de s’Espalmador, en proposar l’estudi d’aquest nom conjuntament amb el de s’Espardell, ‘illes de l’Espart’, i rebutjar el molt probable d’espalmador, ‘petita drassana on espalmaven naus i barques’, circumstància que posteriorment Isidor Macabich, basant-se en documentació d’arxiu, demostrà que s’havia produït reiteradament a l’illa de s’Espalmador. Cal advertir que en el moment de redactar el seu estudi, Coromines desconeixia l’existència d’aquestos documents, bé que després de conèixer-los encara insistí en la seua tesi. Pel que fa a l’Onomasticon Cataloniae I. Toponímia antiga de les Illes Balears, obra escrita conjuntament amb Josep Mascaró Passarius, hi ha l’estudi d’una quarantena de topònims de les Pitiüses. Alguna de les solucions que proposa semblen realment encertades i signifiquen un canvi total respecte a les propostes que fins ara eren considerades com definitives; així és el cas de Portossalè, que no és topònim derivat de “sal”, sinó d’un nom propi àrab. En algun cas fa propostes discutibles, com en el cas de cala Vedella, on relaciona el topònim amb el mol·lusc pada i amb un altre topònim, cala Pada, i abandona la proposta de vedella, ‘vaca jove’. O altres topònims són estudiats sense arribar a una solució massa convincent; com és el cas de Vedrà, Castaví, platja i freu de Conte (sic). Uns altres presenten solucions etimològiques molt arriscades, com és el cas de Labritja. I finalment, uns altres confirmen el que ja se sabia: s’Alcudia, Balàfia, Buscastell, Morna, Nonó, Portmany. [FCC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments