Convent, el

Convent, el m Església i edifici situat a Dalt Vila amb les façanes principals que donen al carrer del General Balanzat i a la plaça d’Espanya. Ocupen un solar delimitat al nord pel baluard de Santa Llúcia, al sud pel Revellí i el baluard de Santa Tecla, a l’est amb la mar i a l’oest amb el carrer del General Balanzat. Durant tres-cents cinquanta anys havia estat el convent de l’orde dels pares dominics, d’on procedeix el nom popular del Convent. També es coneix amb el nom de Sant Domingo, en honor del fundador de l’orde. Actualment l’església alberga la parròquia de Sant Pere Apòstol i les dependències de l’antic convent són ocupades per l’Ajuntament d’Eivissa. Els dominics s’establiren a l’illa l’any 1580, a petició dels jurats de la Universitat d’Eivissa. Per tal d’ajudar al sosteniment del futur convent, els jurats es comprometeren a dotar-lo de dues pagues, una de mestre de gramàtica i l’altra de predicador de la quaresma. Fins a l’any 1587 els dominics habitaren l’església de Jesús —segurament mentre finalitzaven els treballs de les murades renaixentistes—, després es traslladaren intramurs. La Universitat va fer donació el març de 1591 a l’orde de diversos solars i cases al puig de Santa Llúcia, que foren expropiats amb aquesta finalitat. En total s’expropiaren nou cases, un hort i una cova; en conjunt formava un solar quadrat de 112 canes. El valor de l’expropiació va ser de 1.483 lliures mallorquines. Aquesta donació inicial després fou ampliada amb alguna compra més que feren els dominics o amb donacions de particulars. El 1592 es col·locà la primera pedra del futur convent i església de Sant Vicent Ferrer i Sant Jaume, beneïda pel visitador Andreu Balaguer, futur bisbe d’Albarracín i d’Oriola i amb l’assistència del governador Ferran Zanoguera , els jurats de la Universitat i tres capitans de naus italianes fondejades en el port d’Eivissa, a més d’un gran nombre d’habitants de l’illa. En aquell moment els dominics tenien tres convents a Mallorca —Manacor, Pollença i Lloret de Vistalegre— i cinquanta-quatre a la província d’Aragó de l’orde de predicadors. Sembla que l’inici de la construcció va ser la capella del Roser, beneïda l’any 1596 pel paborde Honorat Joan. Per tal de finançar part de les obres, la Universitat acordà concedir una ajuda anual en sal; també són importants els donatius del governador Ferran Zanoguera. Una altra font de finançament va ser el conveni que signaren els frares amb els capitans de la nació de Ragusa —l’actual ciutat cròata de Dubrovnik— per tal que, a canvi d’una almoina que lliuraria cada navili raguseu que arribàs a Eivissa per embarcar sal, tendrien dret de sepultura a la capella de Sant Blai. Aquest conveni durà 24 anys (1590-1614) i les seixanta naus ragusees que arribaren a Eivissa aportaren un total de 1.171 reals. Un conveni similar es signà amb els capitans flamencs; a ells se’ls designà la capella de Sant Pere Apòstol. No es tenen dades exactes dels fruits d’aquest conveni. Els iniciadors de l’edificació foren mestres d’obres genovesos. Coneixem els noms de dos d’ells: Joan Janon i Domingo Brusco. El lent ritme de les obres fa que la Universitat augmentàs les donacions sobre les rendes de la sal. També tenim constància de diversos escrits adreçats al rei d’Espanya per tal que fes donació de part dels nous impostos que graven la sal. El 1643 sabem que l’església és quasi bé acabada, però cal pagar els mestres d’obres, que per ser estrangers no volen moneda de la terra, per la qual cosa es demana permís al rei d’Espanya per embarcar sal i pagar amb ella els oficials picapedrers. La part del convent es troba més endarrerida. El dia 21 de setembre de 1730, Any des tro , va caure un llamp sobre el polvorí del proper baluard de Santa Llúcia. L’explosió causà quinze morts i elevats danys materials, en especial els inferits a l’església i convent dels dominics, que en aquell temps encara no havien aconseguit finalitzar les obres. Per tal de realitzar els treballs de reparació i consolidació de l’edifici, els frares cercaren el mestre arquitecte Pere Ferro, natural de Dénia i que havia vengut a Eivissa el 1708 amb motiu de la Guerra de Successió . Ferro havia reedificat la nau de la parroquial de Santa Maria ( Catedral d’Eivissa) i en aquell moment es trobava ocupat en la construcció de l’església de Sant Josep de sa Talaia . Segurament es deuen a la intervenció d’aquest alacantí les quatre cúpules més properes al baluard de Santa Llúcia i cobertes de teula, al estil valencià i que corresponen a les capelles principals de l’església. Per la descripció que el 1764 ens fa del Convent fra Vicent Ferrer i Canals sabem que tenia vuit cel·les que miraven a migdia, sobre la mar, comunicades per una bella escala feta amb rajoles valencianes. Vora la sagristia hi havia dues cel·les més, una d’elles era ocupada per l’escola de gramàtica. També hi havia altres dependències com el refectori, lloc on es reunien per menjar els membres de la comunitat. Tenia dues finestres que miraven la mar i el port, respectivament i una petita terrassa sobre la mar. Actualment és la sala d’actes de l’Ajuntament. La volta d’aquesta dependència era decorada amb pintures de sant Vicent Ferrer, sant Tomàs d’Aquino i sant Raimon de Penyafort. A les parets es trobaven diversos quadres també de temàtica religiosa. Sota el refectori es trobava la cisterna a més del celler i la dispensa, on es guardava el vi i altres productes de les diferents hisendes propietat del convent. Altres dependències i cel·les es trobaven al voltant dels dos claustres, el gran i el petit, que servien de comunicació a totes les dependències. La descripció que fa Ferrer Canals de l’església diu que té cinc capelles a la part de l’evangeli, la més propera a l’altar és dedicada a la Mare de Déu del Carme, després ve la del Santíssim Nom de Jesús, que té a la vegada quatre capelletes: Sant Antoni de Pàdua, Santa Caterina de Ricci, Sant Pere Màrtir i l’última es troba buida. Seguidament trobam la capella de Santa Caterina verge i màrtir. Després ve la capella del Roser, que a més de l’altar propi, té quatre capelletes més: Sant Tomàs d’Aquino, Sant Josep, Sant Joaquim i Santa Anna i Sant Jacint. L’última capella de la part de l’Evangeli és la de Sant Blai. A la part de l’epístola trobam la sagristia i quatre capelles: Sant Lluís Bertran, Sant Domènec en Soriano, Sant Joan Baptista —abans de Sant Pere Apòstol— i la de les Ànimes. Aquestes advocacions han canviat algunes d’elles al llarg del temps. Així la capella de Santa Caterina màrtir passà a principis del segle XX sota l’advocació del Sagrat Cor i la del Santíssim Nom de Jesús passà a la Puríssima Concepció. L’antiga habitació de les campanes es va convertir en la capella de la Sagrada Família, quan es va fer el nou campanar, aixecat sobre la capella de Sant Blai. Una capella particularment important és la del Sant Crist del Cementeri, que des de temps antics s’ha venerat en aquesta església. La tradició diu que alliberà l’illa d’Eivissa de contagis, que varen patir molt greument altres pobles vesins. L’accés és per una porta oberta a la part de l’evangeli del presbiteri. També s’hi pot accedir a través de la capella de sant Antoni. Presideix l’església un retaule barroc fet a Gènova i pagat per la Universitat el 1654. Aquest retaule costà 4.800 reals de plata; és presidit per una talla de sant Vicent Ferrer. Als costats trobam a l’esquerra la talla de santa Caterina de Siena i la pintura de sant Francesc d’Assís; a la dreta, la talla de santa Rosa i la pintura de sant Agustí. Damunt la talla central es troba una pintura sobre tela de sant Jaume. La nau principal fa 31 m de llarg per 11,5 m d’ample i té una alçada de 13,5 m en el punt més elevat de la volta. Aquesta àmplia nau finalitza amb un espaiós cor que s’hi accedeix per una estreta escala decorada amb rajoles valencianes. Des del cor s’accedeix a l’orgue, que es troba a la part de l’epístola. Aquest orgue fou construït a partir de 1679 per un religiós agustí amb l’ajuda d’un criat. L’obra durà prop de dos anys i fou finançat, en part, per la Universitat d’Eivissa. Aquest orgue fou destruït el 1936 —ja es trobava bastant malmès— i reconstruït en la dècada dels 80 del segle XX. La capella del Roser, embrió de l’església, és descrita per l’Arxiduc com una església dins una església major. Té 21 m de llarg per 10 m d’ample. L’altar és un retaule policromat de final del segle XVII. A les parets laterals trobam dos llenços òvals amb escenes de la predicació i dels miracles de sant Domingo. Aquesta capella té un cor propi, al qual s’accedeix des del cor de l’església. El govern liberal de l’Ajuntament d’Eivissa va procedir a l’exclaustració del convent dels dominics d’Eivissa el 1820, basant-se en una llei del govern que manava tancar els convents de menys de dotze religiosos. Aquest acord de l’Ajuntament va ser anul·lat pel governador; mentrestant, algunes dependències del convent són ocupades per persones provinents de la península que fugien de les tropes absolutistes franceses dels Cent Mil Fills de Sant Lluís que havien ocupat la península Ibèrica. L’exclaustració definitiva es va produir el 1835 i l’any següent se subhastaren a Palma diversos objectes procedents dels convents suprimits de la província, entre d’altres, del d’Eivissa. L’església passà a ajut parroquial de Sant Pere —amb seu a la Catedral— per decisió del bisbe Basilio Antonio Carrasco Hernando . El 1842 una part de l’antic convent va ser ocupat per l’hospital municipal. Part del claustre principal va ser destinat el 1848 a presó, situació que durarà fins a l’any 1984. Una altra part del convent és ocupat per l’Ajuntament i també ocupà l’edifici durant cent anys, el Col·legi de Segona Ensenyança i després institut de batxillerat. També durant alguns anys del segle XIX, l’església va ser destinada a ajut parroquial de Sant Cristòfol. També s’hi traslladaren durant uns anys les celebracions de Sant Salvador de la Marina, quan s’hagué de reforçar l’estructura d’aquesta església. El vicari capitular Manuel Palau i Aquenza inicià a final del segle XIX una profunda reforma de l’església per tal d’evitar la ruïna de l’edifici. D’aquell temps és la substitució de l’espadanya per l’actual torre de campanes. Les pintures de la volta són obra del pintor mallorquí Matas (1884) i representen diverses escenes religioses, com l’apoteosi de sant Vicent Ferrer. El bisbe Huix traslladà el 1928 la parròquia de Sant Pere, des de la capella de la Catedral que ocupava, a l’església de sant Domènec. El 1936 l’església va patir diversos danys, com la crema de quasi totes les imatges i algun dels llenços que adornaven l’església. També va patir algun mal l’orgue. De tota manera, els danys varen ser menors que els de la catedral i el capítol catedralici va tenir durant anys la seu a l’església del Convent, mentre era restaurada la catedral. El 1971 un incendi destruí el retaule de la capella de la Immaculada Concepció i va malmetre la capella i les pintures de la volta del temple, que posteriorment varen ser restaurades pel pintor Adrián Rosa . Actualment es porten a terme obres de restauració de talles i pintures d’aquesta església. [FCC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments