Constantí I,

Constantí I, dit el Gran (Naissus, actual Nis c 280 — Nicomèdia 337) HIST Emperador romà (312-337). Fill de Constanci I Clor i d’Helena. Educat a la cort de Dioclecià, a Nicomèdia. Dioclecià havia inventat i posat a la pràctica un peculiar sistema de governar l’imperi romà basat en l’existència de dos augustos —que foren ell mateix i Maximià— cadascun dels quals tenia un cèsar en qualitat d’ajudant o de segon, per la qual cosa es conegué amb el nom de tetrarquia. Al cap de vint anys, segons preveia el sistema, els dos augustos renunciaven al poder, de manera que els respectius cèsars passaven a ocupar el càrrec suprem i, alhora, sorgien dos nous cèsars. El traspàs de poders de Dioclecià a Galeri i de Maximià a Constantí Clor tengué lloc el maig de l’any 305. El fet que fos el fill adoptiu de Dioclecià l’encarregat de nomenar els dos cèsars —Valeri Sever per la part occidental de l’imperi i Valeri Maximí Daia per l’oriental— ja provocà o accentuà el descontentament —tant en Maximià com en Constantí— perquè quedaven fora del poder els seus descendents directes. L’any següent, arran d’esdeveniments militars succeïts a Britània, morí Constantí Clor i l’exèrcit aclamà el seu fill Flavi Constantí, que fou reconegut —finalment com a igual— per Galeri, l’august d’Orient. Al mateix temps Maximià aconseguí elevar al rang de cèsar el seu fill Maxenci, alhora que ell mateix tornava a recuperar el rang d’august. En resposta, Galeri féu el mateix amb Sever, però aquest morí aviat i Maximià nomenà Licini en el seu lloc. En molt poc marge de temps, el sistema tetràrquic de Dioclecià havia fracassat per complet abocant, a més, l’imperi a una guerra civil total. Tres anys després de les “abdicacions” s’enfrontaven quatre augustos, tenguts per “legals” —Constantí, Galeri, Licini i Maximí Daia—, i un cèsar il·legal —Maxenci— amb seu a Roma, independentment d’altres “usurpadors” —Alexandre, al nord d’Àfrica—. Després d’altres esdeveniments bèl·lics i de la mort de Galeri, el 312 Licini i Constantí eren aliats contra Maximí Daia i Maxenci. Constantí marxà des de Britània cap a Itàlia, contra Maxenci, a qui va vèncer a la vall del Po i a prop de la mateixa Roma, i li causà la mort. L’any següent Constantí i Licini es trobaren a Milà i fou allí on promulgaren el cèlebre edicte en el qual es reconeixia la religió cristiana per primera vegada en la història romana, amb iguals drets que els altres cultes. L’acord entre Constantí i Licini, un cop desaparegut Maximí Daia de l’escenari polític, es trencà ràpidament i, després de diferents episodis militars, el primer —l’any 324— s’erigí en autòcrata absolut de l’imperi (els senats, tant el de Roma com després el de Constantinoble, passaren a ser simples consells consultius de caràcter urbà). Aleshores Constantí portà a terme un ampli programa de reformes de tota mena, reformes de caire polític, administratiu i econòmic, entre d’altres, i bona part d’elles sobre les bases transformadores creades per Dioclecià. Una de les seues decisions més transcendentals va ser el trasllat de la capital imperial a l’orient mediterrani, fet que tenia precedents, com la capitalitat de Nicomèdia per part de Dioclecià. D’aquesta manera l’antiga i molt estratègica ciutat grega de Bizanci, situada al pont que enllaça Europa amb Àsia, fou totalment reconstruïda i dotada de bells monuments. Així, l’any 330 fou inaugurada la “Ciutat de Constantí”, Constantinòpolis, on pocs segles després tendria la seu principal l’imperi bizantí ( bizantina, època). Un altre fet destacat del dominatus de Constantí fou la qüestió del cristianisme i la natura teocràtica de la seua monarquia. Aleshores els emperadors portaren el títol de Dominus et Deus i tot el seu poder terrenal era investit d’una gràcia divina. De fet, Constantí va mantenir una posició de tolerància entre els sectors cristians i els pagans, encara que, decididament, afavorí els primers, malgrat ser llargament adepte al culte d’Hèlios, el déu Sol, que figura sovent al revers de les seues encunyacions monetàries i acabà batejant-se. No hi ha cap referència històrica d’accions particulars de l’emperador Constantí directament vinculada amb les illes Pitiüses, però s’ha de considerar que els historiadors i els literats antics acostumaven a recollir només esdeveniments de transcendència més àmplia. Malgrat tot, aquest emperador ha de ser recordat, si no més, per una làpida honorífica que degué dedicar-li l’Ordo Ebusitani i que es trobà, malauradament fragmentada, com a maçoneria d’un mur de pedra a la platja d’en Bossa , encara que cal suposar que originalment s’exhibia a la mateixa ciutat. És mal de destriar —més encara atesa la mutilació del text— el motiu de la dedicatòria. Aquesta pogué respondre a un agraïment per alguna acció, tal volta d’abast més general, però que d’alguna manera beneficiàs la ciutat o algun personatge concret o bé, senzillament, pogué ser deguda a un reconeixement local del nou emperador rere les guerres civils esmentades abans, que el portaren al poder, o a altres factors impossibles d’esbrinar. Per altra banda, i malgrat que el fet no tengui sinó un interès de caire més aviat d’història econòmica, cal recordar l’amagatall de monedes de bronze de ses cases Barates . Aquest tresoret, contengut a l’interior de dos gerrets de ceràmica, il·lustra de manera esplèndida la iconografia i els personatges que envoltaren la carrera de Constantí I, inclòs ell mateix, en el decurs de les dues primeres dècades del s IV dC. Formen aquest conjunt —o, més exactament, la part que se n’ha pogut estudiar, un total de vint-i-set monedes de bronze, a tots els anversos de les quals figuren els bustos diademats dels respectius emperadors, així com el seu nom i els títols— divuit peces de Constantí I, que al revers porten la imatge dreta del déu Sol portant un globus i la llegenda Soli Invicto Comiti; dos del seu fill —posteriorment Constantí II— i la llegenda Caritas Reipub.; dos més de Licini, que en el revers porten el “Geni del Poble Romà” i la llegenda Genio Pop. Rom.; quatre de Maxenci, amb dues variants de revers, una d’elles que representa la deessa Roma a l’interior d’un temple hexàstil i la llegenda Conservatores Urb. Suae, en un cas, i Conservatores Kart. Suae a l’altre i la segona Ròmul i Rem amamantats per la lloba amb la llegenda Aeternitas Aug; una sola moneda pertanyia a Maximí II, i en el seu revers apareix Júpiter amb una àguila als peus amb la llegenda Iovi Conservatori Aug. [JoRT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments