Congrés Internacional de Disseny Industrial

Congrés Internacional de Disseny Industrial SOC Entre els dies 14 i 16 d’octubre de l’any 1971 se celebrà el VII Congrés Internacional de Disseny Industrial en el Port de Sant Miquel de Balansat, amb la participació de 1.235 congressistes i uns 500 estudiants, principalment d’arquitectura, que representaven quaranta països dels cinc continents. Els congressos anteriors s’havien celebrat a París, Londres, Venècia, Viena, Estocolm i Mont-real, sempre organitzats per l’Internacional Council of Societies of Industrial Design (ICSID). El següent congrés se celebrà l’any 1973 a Tòquio i Kioto. La ICSID és l’organisme reconegut per la UNESCO pel que fa al disseny industrial i promoció industrial en el món. Té la seu a Brussel·les. L’organització del congrés a Eivissa va ser a càrrec de la barcelonina ADI/FAD, Agrupació de Disseny Industrial de Foment de les Arts Decoratives. Els dies 12 i 13 d’octubre se celebrà a Barcelona l’assemblea del Consell Internacional de l’ICSID, amb 150 delegats dels quaranta-cinc països membres i després els congressistes es traslladaren a Eivissa per celebrar el VII Congrés. L’elecció d’Eivissa no va ser casualitat, sinó per ser un lloc completament dissenyat... amb un paisatgisme, una arquitectura i una artesania únics, supervivents d’una perfecció antiga, enfront d’una tradició racionalista europea quasi bé exhaurida. Els congressistes s’allotjaven a l’hotel Cartago, acabat de construir segons plànols de l’arquitecte Raimon Torres. La carretera que des del poble de Sant Miquel du al Port s’acabà d’asfaltar amb motiu del congrés. La idea era fer un congrés diferent als habituals en aquestos casos. No es volia que se celebrassin conferències ni actes multitudinaris, ni que existís un programa anticipat i concret de reunions. Tota l’activitat es concentrava en contactes i reunions on la comunicació interpersonal tenia absoluta preferència i així cada congressista podia convocar o agrupar-se amb altres congressistes per fer els seus col·loquis o els grups de treball que considerassin convenients. Per tal de facilitar aquesta innovadora manera de reunions es muntà una “ciutat instantània” formada per inflables de grans proporcions segons projecte de l’arquitecte José Miguel de Prada Poole, muntada també per arquitectes, com Fernando Benito i Carles Ferrater, amb l’ajut d’estudiants d’arquitectura que voluntàriament col·laboraven amb l’organització. Aquesta ciutat instantània era el fruit d’una nova visió de la vida moderna, més nòmada i mòbil, on milers de persones formaven una ciutat efímera a un lloc concret i durant uns dies se separaven de la ciutat convencional. Aquesta ciutat instantània de plàstic era formada per mòduls gegantins que es podien ramificar en espais menors però que arribaven a tenir quinze metres d’ample per set de llarg. El material emprat era el clorur de polietilè, cedit per la insdústria catalana de plàstic Aiscondel, en bobines de tots els colors els extrems de les quals eren units mitjançant grapes. Un ventilador de 50 cm de diàmetre era suficient per mantenir el mòdul dret, gràcies a la diferència de pressió. Cada congressista que manifestàs un interès particular per un tema podia convocar els altrres col·legues en una de les sales de reunions o “Speaking room” on disposava de tots els serveis necessaris per discutir, projectar o intercanviar idees. Finalitzada la sessió, els participants havien de redactar un informe amb el resum dels acords presos i els punts de vista tractats. La secretaria del congrés havia d’imprimir aquesta documentació i oferir-la com a resultat del congrés. Per tal d’afavorir l’intercanvi personal hi havia un equip d’animadors de grup, anomenats “starters” que iniciaven les reunions. Entre les persones encarregades de l’organització cal apuntar Antoni de Moragas Gallisa, Joan Antoni Blanc, president i coordinador general i secretari d’ADI/FAD respectivament; Francesc Pernas Galí, secretari executiu, i Daniel Giralt-Miracle, ànima del congrés i encarregat de la informació i la premsa. Hi destacaven altres persones com A. Martínez Costa, J. Mañà, A. Ferrer, J. Schmid, F. Freixa, A. Ràfols-Casamada, R. Isern, M. Milà, E. Tous i Y. Zimmermann. Hi assistiren arquitectes del prestigi de Juan González Cebrián, Josep Maria Fargas Falp, Fernández Alba, Durán Lóriga, Leoz de la Fuente i altres personatges com Xavier Rubert de Ventós, José Corredor-Matheos, sir Paul Reilly, expresident de l’ICSID i assessor del ministeri d’indústria d’Anglaterra; Messieur Fonteyne, ministre adjunt de comerç de Bèlgica; Mr. P. Meekumiam, de Tailàndia i membre de l’Organització Internacional del Treball (OIT); Elliot Noyes, prestigiós dissenyador d’IBM; Giovanni Fei, director general d’Olivetti i José María Yturralde. Aquí es donà a conèixer la introducció de l’ordinador com ajuda en el disseny bàsic o el sistema audiovisual Implicor estrenat per Olivetti en el congrés, que mitjançant miralls aconseguia una imatge i un so que envoltava l’espectador. El pressupost va ser de més de sis milions de l’època i comptava amb dotze oficines de treball, tretze sales de reunions i seminaris, a més dels espais exteriors utilitzats per a reunions i concentracions massives. En total se celebraren cent cinquanta-tres encontres, es projectaren mil vuit-centes diapositives en trenta-dos projectors, vint-i-tres pel·lícules en el medi de comunicació Implicor, vint-i-dos projeccions convencionals i moltes altres activitats. El congrés intercalava reunions de treball amb muntatges artístics de diversos creadors com Miranda, Selz, Xifrà, Santos, etc; una exposició titulada Ibus Art, d’art contemporani; la presentació per part de la fundació Rafael Leoz d’una mostra de xarxes i ritmes a l’espai. Finalitzaren les sessions del congrés amb l’elevació d’una escultura aèria feta amb material plàstic per l’artista Josep Ponsati. Curiosament no es pogué disposar fins a l’últim moment, quan es volia que fos l’acte inaugural, perquè viatjava en el vaixell Cala d’Or que uns dies abans embarrancà a la punta Arabí de Santa Eulària. Era un enorme mòbil articulat de més de 50 m d’altura i que havia d’emergir de la platja com un obelisc en homenatge als participants en el congrés. L’obra de Ponsati s’inscrivia dins del corrent artístic denominat minimal-art, basat en la màxima simplicitat formal i la major magnificència volumètrica. Era una obra pròpia del moment, per la pobresa dels seus materials, plàstic i gas, mòbil, que jugava a mercè del vent. El congrés es clausurà amb una festa multitudinària a la barbacoa de Sant Gertrudis. Durant el congrés també s’organitzaren altres activitats paral·leles com una exposició amb les últimes donacions fetes al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa, que també inaugurava la Sala d’Armes com a nova seu, o una cursa de toros a la plaça de la ciutat d’Eivissa, recepció i dinar oferits per l’Ajuntament d’Eivissa i visita de les instal·lacions per part de les autoritats com el governador civil de la província, Víctor Hellín Sol. [FCC]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments