Confederació Hispana

Confederació Hispana HIST Nom amb el qual es vol designar els territoris de l’Estat espanyol al llarg del regnat de la casa d’Àustria ↑ i que fa referència al fet que la unió entre les corones d’Aragó i Castella era més aviat una unió dinàstica i no una unitat nacional. Cadascun dels territoris que la formaven continuà conservant les seues institucions, lleis, moneda, duanes, etc. L’única cosa comuna era el sobirà, que ostentava tots els títols monàrquics dels terri­to­ris hispans. La unificació dels di­ferents regnes de la península Ibè­ri­ca —amb l’excepció de Portugal, incorporat el 1580—, es va fer amb el matrimoni de l’hereu de la coro­na d’Aragó ↑, Fer­ran el Ca­tòlic ↑, amb l’hereva de la corona de Cas­tella, Isabel la Catòlica, si bé Ferran a Castella només era rei consort, el mateix que Isabel a Aragó. El pri­mer monarca que regnà amb tots els poders damunt els territoris hispans va ser Carles I  ↑, a partir del 1516. Amb el temps s’afegiren nous terri­toris a la confederació, alguns d’ex­tra­peninsulars i altres de peninsu­lars. De tota manera, els dos territoris bà­sics serien les corones de Castella i Aragó. El funcionament intern i la situació general d’aques­tes dues grans unitats territorials eren molt di­ferents: Castella tenia una superfí­cie tres vegades major que la d’Aragó, i una població que quadruplicava l’ara­gonesa. A més, mentre la corona de Castella havia iniciat una recupera­ció demogràfica i econòmica a mit­jans del s XV, la corona d’Aragó —amb l’excepció del País Valen­cià—, estava immersa en una fase recessiva. Això serà un dels factors que determinaran que l’expansió his­pana per Europa i Amèrica ↑ feta al llarg del s XVI sigui fonamental­ment una expansió castellana: la coro­na d’Aragó es troba en crisi i, a més, molt allunya­da dels centres de po­der, que des de 1566 Felip II ↑ situa­rà a Madrid. Les visites dels monar­ques als territoris de la corona d’Ara­gó seran molt escasses, normalment per ser confirmats com a monarques o per aprovar el nom del seu suc­ces­sor. Per solucionar aquest “absen­tis­me” del monarca es crearan diferents Consells, encarregats de portar els afers dels diferents territoris: Con­sell d’Aragó ↑, de Flandes, de Navarra, d’Índies, d’Itàlia, de Portugal, etc. En realitat, l’única institució comuna a les corones de Castella i d’Aragó serà el Sant Ofici de la Inquisició ↑, que aconseguirà imposar una unitat religiosa allà on no existia una uni­tat nacional. Una mostra clara d’a­questa manca d’unitat nacional la dóna el diferent funcionament intern de les dues grans corones que la for­men. La corona de Castella pre­sen­tava, amb l’excepció del País Basc i de Navarra, unes estructures políti­ques i administratives uniformes. A més, des del fracàs de la revolta comunera (1521), la figura del mo­narca serà cada vegada més preemi­nent per damunt dels diferents esta­ments i de les institucions: noblesa, ciutats i Corts. El rei, a la corona de Castella, tendrà un poder molt ma­jor que a la corona d’Aragó. De fet, les corts castellanes representen no­més a unes poques ciutats (en con­cret, divuit), i tenen unes funcions molt limitades: aprovar les peticions econòmiques del monarca i presen­tar peticions. A més, es feia sempre en aquest ordre, el que impedeix pres­sionar el monarca per obtenir el que es vol. En un nivell institucional in­ferior, les dues terceres parts dels ter­ritoris castellans estaven sotmesos a senyors laics o eclesiàstics, que, a més de cobrar els seus drets, exercien una autoritat completa, per delegació reial, el que els permetia exercir la jus­tí­cia i nomenar els diferents càrrecs pú­blics. Als territoris sotmesos direc­ta­ment a la jurisdicció del monarca, on hi havia ajuntaments formats per regidors, tenien per damunt ells la figura del corregidor, representant del poder reial que presideix les reunions de l’ajuntament i disposa de poders molt amplis, entre d’altres, l’administració de justícia. En front d’aquesta unitat castellana i a l’am­pli poder que allí tenia el monarca, la situació a la corona d’Aragó era molt diferent, no s’hi podia parlar d’unitat: estava formada per tres reg­nes (Aragó, València i Mallorca) i el principat de Catalunya. Cadascun d’aquestos territoris té les seues prò­pies organitzacions polítiques, admi­nistratives, judicials, fiscals i econò­miques i les seues corts —amb l’ex­cepció de Mallorca. Les Corts ge­nerals de la corona d’Aragó eren, en realitat, reunions en un mateix in­dret (generalment Montsó), de les corts dels diferents territoris per separat. Pel que fa a les institucions, cadascun dels territoris tenia les seues pròpies, que només tenien en comú el Consell d’Aragó ↑, encar­re­gat de controlar l’actuació dels dife­rents virreis ↑ i mantenir un enllaç entre el sobirà i els diversos ter­ri­toris. L’augment del poder de la mo­narquia als territoris castellans, a la corona d’Aragó es mantendrà la dualitat rei-regne. El monarca no pot fer res sense l’acord previ de les Corts: no podrà imposar nous tributs, no­ves lleves de soldats o prendre mesures de caire econòmic. La limitació al poder reial la representen els furs (recopilacions dels diferents privile­gis de cadascun dels territoris). En el cas de les Pitiüses, els privilegis seran recollits al que es coneix com Llibre de la Cadena ↑ i seran in­vocats cada vegada que el monarca —o el seu representant a Eivissa, el governador ↑—, dictin disposicions contràries a ells. També en l’àmbit local existien particularitats als ter­ri­toris de la corona d’Aragó. La ju­risdicció senyorial està molt més estesa, i el poder dels senyors és major que a Castella. A més, els ens locals tenen una autonomia molt ma­jor i els seus membres, els jurats ↑, són escollits per sorteig amb el sis­tema de la insaculació ↑. Resumint el que s’ha dit fins ací: els territoris de la corona d’Aragó disposaren d’una autonomia superior i d’un poder front al monarca que els de la corona de Castella, però quedaren, cada vegada més, al marge dels nu­clis de poder. De tota manera, al llarg del s XVII els diferents mo­narques aniran afirmant cada vega­da més el seu poder i les institu­cions de la corona d’Aragó l’aniran perdent a poc a poc, fins a l’arribada l’any 1700 del primer membre de la Casa de Borbó ↑, Felip V ↑, mo­ment al qual l’absolutisme ↑ monàr­quic serà la característica definitòria bàsica, que posarà fi a les diferèn­cies entre ter­ritoris. [EPG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments