Confederació Hispana
Confederació Hispana HIST Nom amb el qual es vol designar els territoris de l’Estat espanyol al llarg del regnat de la casa d’Àustria ↑ i que fa referència al fet que la unió entre les corones d’Aragó i Castella era més aviat una unió dinàstica i no una unitat nacional. Cadascun dels territoris que la formaven continuà conservant les seues institucions, lleis, moneda, duanes, etc. L’única cosa comuna era el sobirà, que ostentava tots els títols monàrquics dels territoris hispans.
La unificació dels diferents regnes de la península Ibèrica —amb l’excepció de Portugal, incorporat el 1580—, es va fer amb el matrimoni de l’hereu de la corona d’Aragó ↑, Ferran el Catòlic, amb l’hereva de la corona de Castella, Isabel la Catòlica, si bé Ferran a Castella només era rei consort, el mateix que Isabel a Aragó. El primer monarca que regnà amb tots els poders damunt els territoris hispans va ser Carles I ↑, a partir del 1516.
Amb el temps s’afegiren nous territoris a la confederació, alguns d’extrapeninsulars i altres de peninsulars. De tota manera, els dos territoris bàsics serien les corones de Castella i Aragó.
El funcionament intern i la situació general d’aquestes dues grans unitats territorials eren molt diferents: Castella tenia una superfície tres vegades major que la d’Aragó, i una població que quadruplicava l’aragonesa. A més, mentre la corona de Castella havia iniciat una recuperació demogràfica i econòmica a mitjans del s XV, la corona d’Aragó —amb l’excepció del País Valencià—, estava immersa en una fase recessiva. Això serà un dels factors que determinaran que l’expansió hispana per Europa i Amèrica feta al llarg del s XVI sigui fonamentalment una expansió castellana: la corona d’Aragó es troba en crisi i, a més, molt allunyada dels centres de poder, que des de 1566 Felip II situarà a Madrid.
Les visites dels monarques als territoris de la corona d’Aragó seran molt escasses, normalment per ser confirmats com a monarques o per aprovar el nom del seu successor. Per solucionar aquest “absentisme” del monarca es crearan diferents Consells, encarregats de portar els afers dels diferents territoris: Consell d’Aragó ↑, de Flandes, de Navarra, d’Índies, d’Itàlia, de Portugal, etc. En realitat, l’única institució comuna a les corones de Castella i d’Aragó serà el Sant Ofici de la Inquisició ↑, que aconseguirà imposar una unitat religiosa allà on no existia una unitat nacional.
Una mostra clara d’aquesta manca d’unitat nacional la dóna el diferent funcionament intern de les dues grans corones que la formen. La corona de Castella presentava, amb l’excepció del País Basc i de Navarra, unes estructures polítiques i administratives uniformes. A més, des del fracàs de la revolta comunera (1521), la figura del monarca serà cada vegada més preeminent per damunt dels diferents estaments i de les institucions: noblesa, ciutats i Corts. El rei, a la corona de Castella, tendrà un poder molt major que a la corona d’Aragó.
De fet, les corts castellanes representen només a unes poques ciutats (en concret, divuit), i tenen unes funcions molt limitades: aprovar les peticions econòmiques del monarca i presentar peticions. A més, es feia sempre en aquest ordre, el que impedeix pressionar el monarca per obtenir el que es vol. En un nivell institucional inferior, les dues terceres parts dels territoris castellans estaven sotmesos a senyors laics o eclesiàstics, que, a més de cobrar els seus drets, exercien una autoritat completa, per delegació reial, el que els permetia exercir la justícia i nomenar els diferents càrrecs públics.
Als territoris sotmesos directament a la jurisdicció del monarca, on hi havia ajuntaments formats per regidors, tenien per damunt ells la figura del corregidor, representant del poder reial que presideix les reunions de l’ajuntament i disposa de poders molt amplis, entre d’altres, l’administració de justícia.
En front d’aquesta unitat castellana i a l’ampli poder que allí tenia el monarca, la situació a la corona d’Aragó era molt diferent, no s’hi podia parlar d’unitat: estava formada per tres regnes (Aragó, València i Mallorca) i el principat de Catalunya. Cadascun d’aquestos territoris té les seues pròpies organitzacions polítiques, administratives, judicials, fiscals i econòmiques i les seues corts —amb l’excepció de Mallorca.
Les Corts generals de la corona d’Aragó eren, en realitat, reunions en un mateix indret (generalment Montsó), de les corts dels diferents territoris per separat.
Pel que fa a les institucions, cadascun dels territoris tenia les seues pròpies, que només tenien en comú el Consell d’Aragó ↑, encarregat de controlar l’actuació dels diferents virreis i mantenir un enllaç entre el sobirà i els diversos territoris. L’augment del poder de la monarquia als territoris castellans, a la corona d’Aragó es mantendrà la dualitat rei-regne. El monarca no pot fer res sense l’acord previ de les Corts: no podrà imposar nous tributs, noves lleves de soldats o prendre mesures de caire econòmic. La limitació al poder reial la representen els furs (recopilacions dels diferents privilegis de cadascun dels territoris).
En el cas de les Pitiüses, els privilegis seran recollits al que es coneix com Llibre de la Cadena ↑ i seran invocats cada vegada que el monarca —o el seu representant a Eivissa, el governador ↑—, dictin disposicions contràries a ells.
També en l’àmbit local existien particularitats als territoris de la corona d’Aragó. La jurisdicció senyorial està molt més estesa, i el poder dels senyors és major que a Castella. A més, els ens locals tenen una autonomia molt major i els seus membres, els jurats (jurat ↑), són escollits per sorteig amb el sistema de la insaculació ↑.
Resumint el que s’ha dit fins ací: els territoris de la corona d’Aragó disposaren d’una autonomia superior i d’un poder front al monarca que els de la corona de Castella, però quedaren, cada vegada més, al marge dels nuclis de poder. De tota manera, al llarg del s XVII els diferents monarques aniran afirmant cada vegada més el seu poder i les institucions de la corona d’Aragó l’aniran perdent a poc a poc, fins a l’arribada l’any 1700 del primer membre de la Casa de Borbó ↑, Felip V, moment al qual l’absolutisme ↑ monàrquic serà la característica definitòria bàsica, que posarà fi a les diferències entre territoris. [EPG]
Descàrregues
