Compromís de Casp

Compromís de Casp HIST A la mort del rei Martí I l’Humà, el 1410, es produí la qüestió de la successió al tron d’Aragó, ja que el seu únic fill, Martí el Jove, rei de Sicília, havia mort un any abans sense que la seua descendència (l’infant Frederic de Luna) hagués estat reconeguda com a legítima. Seguint l’ordre successori, el parent viu més pròxim era Jaume, comte d’Urgell, besnét del rei d’Aragó Alfons IV i primer de la branca masculina lligada a la casa d’Aragó. Els inconvenients sorgiren quan aquest candidat fou rebutjat per algunes de les principals autoritats del reialme, especialment pel governador de Catalunya, Guerau Alemany de Cervelló, i el d’Aragó, Gil Roís de Libori, juntament amb l’arquebisbe de Saragossa, Antonio Fernández de Heredia, el justícia d’Aragó, i la influent família dels Urrea. L’excusa emprada pels enemics d’Urgell a l’hora d’encetar la qüestió es fonamentava en una més que dubtosa declaració de Martí I abans de morir, en la qual es manifestava favorable al fet que la successió es resolgués segons la justícia, i no tant seguint la línia de parentiu establerta. Així, doncs, obertes les possibilitats per a tots els candidats, aparegueren fins a sis pretendents al tron: 1) Jaume, comte d’Urgell; 2) Alfons, comte de Dénia i Ribagorça, també besnét dels reis d’Aragó; 3) Ferran, infant de Castella, nét del rei Pere IV per línia femenina; 4) Lluís, duc de Calàbria, nét de Joan I; 5) Joan, comte de Prades i germà d’Alfons, comte de Dénia, i 6) Frederic, fill bastard de Martí el Jove, no reconegut pel Papa Benet XIII fins més endavant. Allò que podia haver estat resolt a les Corts Generals dels tres regnes va arribar a embolicar-se de tal manera que cap a 1411 s’havia fet present a tots el perill de l’esclat d’una guerra civil. De fet, la convocatòria parlamentària havia començat a Catalunya amb les Corts de Montblanc l’agost de 1410, traslladades molt poc després a Barcelona. Entretant prengué força el candidat proposat (Lluís) en nom del rei de França, pels Anjou, al Parlament de Catalunya, oferint així la unió de la Corona Catalanoaragonesa, la d’Anjou i la de Provença en un sol reialme sota l’autoritat del nét per via materna de Joan I d’Aragó. De fet Lluís d’Anjou va ser el més desitjat pels magnats aragonesos que en un principi s’oposaren al comte d’Urgell. Per altra banda, la seua pertinença a un regne franc, favorable al papa Joan XXII el presentava com a perillós per a les aspiracions de Benet XIII, llavors entestat a ser l’únic papa legítim. Aleshores es produïren alguns esdeveniments que feren encara més dificultosa la solució per via pacífica. Els més importants foren l’assassinat de l’arquebisbe de Saragossa per Antoni Luna i també els encontres militars entre els diferents bàndols al comtat de Tremp. La mort de l’arquebisbe Fernández de Heredia ajudà a definir els candidats amb vertaderes possibilitats de successió, ja que amb l’excusa de protegir la família de l’arquebisbe, Ferran, regent de Castella, introduí forces militars castellanes a Aragó i en situà d’altres a les proximitats de València. Això demostrava als defensors del candidat francès (Lluís d’Anjou) que en cas d’un conflicte bèl·lic, la poderosa família dels Luna i els seus aliats tenien moltes més possibilitats de fer-se amb el regne, tot tenint en compte que Lluís era massa lluny d’Aragó i que no hi havia tampoc l’absoluta certesa que es decidís a intervenir militarment davant una situació de guerra declarada. Així, els que fins llavors eren simpatitzants d’Anjou trobaren en Ferran de Castella un candidat proper, amb poder militar, i sobretot decidit a intervenir, com bé ho demostraven els fets. El 1411 l’estat de forces entre els principals mag-nats es distribuïa de la següent manera: A Catalunya, els favorables a Ferran eren els poderosos Urrea, mentre que els favorables a Urgell es trobaven entre alguns membres de l’alta noblesa. A València, els Centelles eren ferrandins i els Vilaragut urgellistes. A Aragó, els Libori, a més dels principals càrrecs institucionals, estaven per Ferran i els Luna eren favorables a Urgell. És en aquestos moments quan els representants del regne de Mallorca varen ser rebutjats pels nobles aragonesos. Davant l’agreujament de la situació i la claríssima impossibilitat de debatre el tema convocant Corts Generals, fou el Papa Benet XIII qui suggerí el camí de crear una comissió per a la qual s’escolliren tres delegats de cada regne: Aragó, Catalunya i València. Aleshores, Jaume d’Urgell va cometre l’error d’apropar-se tímidament al Papa de Roma, Gregori XII, llavors enfrontat amb Benet XIII per la qüestió del cisma d’occident. Així la poderosa influència d’aquest últim es decantà clarament en favor de Ferran d’Antequera. Efectivament, el febrer de 1412, per tal d’escollir els delegats de cada regne hom designà el governador Libori i el justícia major d’Aragó, Cerdán, ambdós enemics declarats del comte d’Urgell. Per Catalunya varen ser nomenats l’arquebisbe de Tarragona Pere de Sagarriga, i els doctors Bernat de Gualbes i Guillem de Vallseca. Per Aragó, el bisbe d’Osca Domenge Ram, el cartoixà de Portaceli fra Francisco de Aranda i el lletrat Berenguer de Bardaixí. Per València, el prior general de la cartoixa fra Bonifaci Ferrer, el seu germà fra Vicent Ferrer (més endavant sant) i el doctor en dret Pere Beltran. Les deliberacions començaren el 29 de març de 1412, al castell de Casp, entre unes grans mesures de seguretat per tal d’impedir les agressions militars i les pressions d’altres tipus. El 28 de juny del mateix any es va fer la declaració sobre l’acord, segons el qual s’escollia Ferran d’Antequera com a successor de Martí I. El resultat de la votació fou el següent: a favor de Ferran, el bisbe d’Osca, fra Bonifaci Ferrer, Bernat de Gualbes, Francesc d’Aranda, Berenguer de Bardaixí i el futur sant, Vicent Ferrer, l’encarregat de fer una campanya “d’opinió pública” donant suport a Ferran I d’Aragó. A favor del comte d’Urgell votaren el bisbe de Tarragona i Guillem de Vallseca. Pere Beltran no emeté el seu vot ja que no havia pogut consultar adequadament la documentació. D’aquesta manera, gràcies al vot favorable de Bernat Gualbes es complien totes les condicions necessàries perquè l’acord resultàs vàlid. La proclamació arribava abans de la data fixada (29 de juliol) i el recompte, malgrat no ser unànime, tenia almenys sis vots, d’entre els quals hi havia representació de cada regne. A la fi Jaume d’Urgell no acceptà aquest acord, decidí començar la lluita armada i va acabar condemnat a cadena perpètua. Ferran d’Antequera dugué la casa dels Trastàmara a Aragó, en el que havia de ser el primer pas per a la unió posterior de les dues corones. [EPG/GMF]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments