Casino d’Eivissa

Casino d’Eivissa SOC

1. Societat fundada a Eivissa el dia 2 de febrer de 1923 i situada a les andanes del port d’Eivissa, per la qual cosa també és anomenat Casino des Moll; té entrada també pel carrer de Barcelona. Ocupa el primer pis del que havia estat el cafè des Bagaix.

Joan Torres Roig, antic president del Cercle Artístic , societat anterior de la qual heretà els estatuts i gran part dels socis, en va ser l’impulsor. Així mateix, el dia de la fundació i en absència del president de la comissió gestora, presidí la junta general Salvador Quetglas. El primer president elegit va ser Bernat Tur Puget qui presidí una junta constituïda pels següents càrrecs: president, vicepresident, secretari 1r, secretari 2n, tresorer, bibliotecari i tres vocals. Ben aviat es va decidir modificar-ne els estatuts a fi que els residents no eivissencs, militars i funcionaris de l’Estat, poguessin formar part de la junta directiva, suprimint així l’anterior exigència que almenys havien de dur quatre anys com a socis.

Els primers anys es caracteritzen per la poca activitat com a conseqüència de la minsa quota que paguen els socis i de no disposar d’un local propi. La situació econòmica de la societat era tan delicada que fins i tot es va decidir vendre el solar que s’havia comprat amb la idea de construir-hi el local social i vendre la resta de l’immoble. El 1925, tan sols dos anys després de ser fundada la societat, va estar a punt de ser dissolta a causa de la proposta de la directiva que els càrrecs directius eren obligatoris. Aquesta mesura era destinada a evitar que els socis acceptassin el càrrec i llavors no desenvolupassin cap activitat. La dissolució de la societat, tot i ser aprovada en una junta general, a la pràctica no es va arribar a produir.

En tots aquestos anys els estatuts han sofert nombroses transformacions amb l’objecte d’anar-los adaptant a les necessitats de cada moment. Una d’aquestes curioses modificacions establí que al local social hi podien entrar els fills dels socis, sempre que no hi jugassin a cartes. El 1931 s’acordà per unanimitat realitzar la compra de la primera ràdio, per tal de seguir les emissions radiofòniques i les notícies estatals. En els temps de la Guerra Civil Espanyola desaparegué tota manifestació de vida social i, fins i tot, no se celebraven juntes generals ordinàries. La darrera junta elegida es va mantenir durant vuit anys, si bé sense labor social. Els llibres d’actes no reflecteixen cap activitat i el llibre principal és convertit, entre l’agost i el setembre de 1936, en un llibre d’anotacions de lliuraments de benzina i recollida d’armes de foc. De la lectura d’aquest llibre i de les referides anotacions es desprèn que la societat era utilitzada per distribuir la benzina. Per les dates apuntades (primers dies dels mesos d’agost i de setembre), tot fa pensar que eren les autoritats republicanes les responsables d’aquesta activitat, ja que entre les anotacions figuren lliuraments realitzats a favor de particulars, a la CNT, a la fàbrica de la llum, telecomunicacions, barca de Talamanca, farmàcies, etc.

El juny de 1940 la societat recuperà el ritme normal. Bartomeu Prats Escandell, que n’havia estat president durant 8 anys, renuncià al càrrec; a proposta del fundador Joan Torres Roig, s’acordà la col·locació en el recinte social d’una placa de marbre amb els noms dels socis que varen ser morts en els esdeveniments del castell la nit del 13 de setembre de 1936, alhora que se sol·licità de les autoritats civils, militars i eclesiàstiques, la declaració d’aquest dia com a dia de dol a Eivissa i Formentera. La placa va ser col·locada el dia 13 de setembre de 1941 en un acte que comptà amb la presència de les primeres autoritats i dels socis. També s’acordà que en el futur, aquest dia, es posarien les banderes a mitja asta i amb un crespó negre. En els anys següents, aquesta pràctica es va deixar anar fins a la seua completa desaparició. Hi ha hagut propostes d’alguns socis en el sentit de col·locar-hi també una altra placa amb els noms dels socis republicans que moriren després dels esdeveniments de 1936.

Posteriorment la societat modificà els estatuts per convertir-se en recreativa, cultural i benèfica, motiu pel qual pren part en totes les campanyes benèfiques que es fan a l’illa, especialment per les festes de Nadal i de Reis. El 1956, davant el canvi en la legislació sobre arrendaments urbans, que no inclou la pròrroga forçosa a les societats d’aquesta mena, el propietari del local n’oferí la venda o un augment de la renda mensual. En aquesta situació s’arribà a 1976, any en el qual, a causa de l’estat ruïnós de l’edifici, se n’acordà la compra, l’enderrocament i la posterior reedificació, cosa que es dugué a terme no sense dificultats i havent d’acudir als tribunals. Finalment, els primers anys de la dècada dels vuitanta, es construí un nou edifici.

El 1985, el Club d’Escacs s’integrà a la societat, i desenvolupa des d’aleshores la seua activitat com a part integrant del Casino. La societat també compta amb un grup de teatre, anomenat Grup de Teatre del Casino des Moll , que representa diverses obres al llarg de l’any, es desplaça a tots els municipis de les Pitiüses i col·labora amb l’Ajuntament de la Ciutat d’Eivissa. Aquest grup s’ha especialitzat en la representació d’obres de la seua actual directora, Josepa Escandell , en el català d’Eivissa i de gran acceptació entre el públic.

A part d’aquestes activitats, la societat també en du a terme d’altres de tipus cultural, vetlades musicals, sopars i balls socials, conferències, excursions, exposicions, etc. Es tracta d’una entitat oberta, de manera completament altruista, a la col·laboració amb institucions i amb particulars. [PVG]


2. Societat mercantil de joc, instal·lada en el passeig Marítim de la ciutat d’Eivissa, creada d’acord amb el reial decret-llei de 25 de febrer de 1977, que regula el joc a Espanya; fins llavors el joc estava totalment prohibit. El reglament de joc ve establert per l’ordre de l’1 de juny de 1977 del ministeri de la Governació, on apareix el reglament provisional de casinos de joc.

El casino d’Eivissa formulà la petició de sol·licitud d’autorització d’acord amb el decret 2716/77 de la presidència del govern i li fou concedida l’autorització juntament amb el casino de Valladolid. Anteriorment s’havien concedit els casinos de Madrid i Barcelona i de les principals ciutats turístiques espanyoles. Les societats que aspirassin a aquestes autoritzacions havien de tenir un capital mínim de 200 milions de pessetes totalment desembossats i amb una àmplia majoria de capital espanyol; també es valorava especialment que entitats públiques d’administració local tenguessin més del 35% del capital; era també preceptiu presentar unes instal·lacions complementàries a la sala de joc i finalment es tenia en compte si havia d’ocupar un recinte de caràcter històric.

La societat del Casino d’Eivissa es creà a principis de 1978 i el soci majoritari era l’Ajuntament d’Eivissa amb un 36% del capital, que aportà en forma del terreny on ubicar l’edifici; la resta d’accionistes eren eivissencs i mallorquins, principalment. La inauguració del casino es realitzà el dia 23 de maig de 1979.

Els jocs que tenia en el moment de la inauguració eren: ruleta francesa i americana, black jack, bacarà i chemin de fer. D’acord amb les preferències dels jugadors, aquestos jocs han anat canviant així com evolucionaven les preferències del públic, així es retirà la ruleta francesa i s’implantà durant uns anys el joc de daus. També es retiraren el bacarà i el chemin de fer i s’implantà el punt i banc. A partir de 1997 s’establí el pòquer sense descartar. Disposa d’una sala de màquines escurabutxaques, amb un nombre que varia entre les 55 i les 80 màquines.

Com a instal·lacions complementàries disposa d’una sala de festes, restaurant, pizzeria, piano bar, sala d’exposicions i d’audicions.

El personal del casino fluctua entre les 140 persones a l’estiu i les 80 a l’hivern. Han estat directors gerents de la societat: Miquel Joy, Enrique Fajarnés Ferrer, Antonio Prieto, Antoni Daura i Enrique Banegas. Han estat directors de joc: Francis Biel i Ángel González Frías. [FCC]

Descàrregues

Col·laboradors