Cas Costes, vénda de

Cas Costes, vénda de GEO/HIST Vénda de la parròquia de Sant Jordi de ses Salines , al terme municipal de Sant Josep de sa Talaia . Els seus límits són imprecisos avui, però revisant el llistat de cases que en formaven part l’any 1850 s’ha arribat a la conclusió que ocupa un ampli sector del pla de ses Salines que queda delimitat, a l’est, pel camí abans anomenat camí Vell de Sant Jordi (avui correspon en bona part a l’avinguda de Vicent Serra i Orvay), que portava de l’església fins a l’antiga carretera de Sant Josep (el traçat de la qual no era ben bé el mateix que el de l’actual), que era el límit pel nord fins al pont de Can Sala , sobre el torrent de sa Font des Taronger. Aquest torrent devia ser el límit occidental de la vénda, fins que hom es troba amb la partió amb la parròquia de Sant Francesc de s’Estany . Per tant, es tracta d’un territori que limita al sud i sud-oest amb la parròquia de Sant Francesc de s’Estany, al nord-oest amb la vénda des Racó, al nord-est i est amb la vénda de l’Horta , i també a l’est amb el mar. El front marítim correspon a un tram de la platja d’en Bossa , una costa baixa amb dunes sorrenques que protegeixen la part més baixa del pla dels embats marins. Un pla format per la deposició dels al·luvions que els torrents han anat transportant de les serres situades més al nord de la vénda, corresponents a la sèrie de Llentrisca, de la zona central de l’illa. Un reompliment que no s’ha acabat de completar, ja que al sud es troben els estanys de les salines. Dins aquesta vénda es troba bona part dels estanys anomenats de sa Sal Rossa , els més septentrionals de tots, que sembla que mai no han estat utilitzats per a l’activitat salinera. Avui només es conserven els més interiors, ja que tots els que es trobaven paral·lels a la costa, darrere les dunes, han estat dessecats i s’han construït, al seu lloc, hotels i altres estructures turístiques. Hi ha hagut projectes de dessecar completament aquesta zona, peró sembla que finalment no es portaran a terme. El terreny va elevant-se progressivament cap al nord-oest, encara que sense pendents gaire pronunciats, fins arribar a uns 50 m sobre el nivell de la mar. En alguns sectors els pendents són gairebé inexistents, com a l’anomenada plana d’en Fita , al centre de la vénda i a uns 20 m d’altitud. Els corrents hídrics superficials circulen de nord cap a sud. Hi ha dos torrents importants: el torrent de sa Font des Taronger (també anomenat des Còdols, des Pont de Can Sala, o de Can Font), que fa de límit oest de la vénda fins que s’endinsa a Sant Francesc, i el torrent de Ca na Parra (també de Cas Galops o de ses Coves Negres), que circula pel centre de la vénda fins abocar als estanys de sa Sal Rossa. Aquestos torrents no circulen habitualment, tret de quan es produeixen pluges generoses. Però si les aigües superficials no són gaire abundants, sí que ho són les subterrànies. Un ampli aqüífer es troba al subsòl del pla de ses Salines, i sembla que continua cap al pla de Vila i l’àrea de Jesús . Mentre aquest aqüífer fou explotat de manera més o menys tradicional, com ara amb les sènies que encara es poden observar a la part més baixa de la vénda, donà l’aigua que necessitaven les hisendes, amb l’ajuda de cisternes i aljubs. Amb el creixement demogràfic dels últims anys i l’aparició de la indústria turística, la despesa d’aigua s’ha tornat tan elevada que l’aqüífer ha patit una fortíssima sobreexplotació, la qual ha comportat una progressiva salinització de les aigües, cada vegada més greu, i que ja afecta una part de la vénda. Els sòls són del tipus al·luvial, i d’una alta fertilitat, amb profunditats considerables, especialment a la zona central de la vénda; prop dels estanys els sòls perden fertilitat per l’augment de l’índex de salinitat. Aquesta és, precisament, una de les poques àrees de vegetació natural de la vénda, l’anomenada es Prat, on abunden plantes com les jonqueres o les solseres. Als fons dels torrents es troben pins i savines; no hi ha altres espècies per la manca d’aigua. El poblament fou del tot dispers fins als anys setanta del s XX. A partir d’aquesta dècada es produí una acceleració molt forta del procés de densificació dels habitatges, fins al punt que s’han creat veritables àrees semiurbanes, especialment al nucli urbà de Sant Jordi, que s’estén banda baix de la carretera de l’aeroport i a banda i banda de l’avinguda de Vicent Serra i Orvay; també s’urbanitzen àrees com Can Guerxo i la plana d’en Fita, en un procés que sembla continuar, afavorit per l’atractiu que comporta una àrea semirural però molt propera i ben comunicada amb la ciutat d’Eivissa. Amb això, i tot i que no es tenen dades de la població per véndes, pot afirmar-se que aquesta àrea ha augmentat considerablement el seu nombre d’habitants. El cens de 1991 ja donava un total de 779 habitants al nucli de Sant Jordi, bona part dels quals corresponen a aquesta vénda. Històricament el pla de ses Salines ha estat una àrea d’arribada i establiment de gent d’altres zones d’Eivissa, i avui continua sent una zona d’immigració, on s’han establert moltes famílies vengudes de fora de l’illa amb l’expansió turística i ara també famílies joves, especialment de la ciutat d’Eivissa. És per això que bona part de la població és jove, amb una estructura d’edats cada vegada més rejovenida per la presència dels fills dels immigrants que hi van a viure, i amb unes altes taxes de natalitat. Molta d’aquesta gent treballa a la ciutat d’Eivissa, el que provoca un important flux pendular a través de les carreteres de l’aeroport i de Sant Josep. Les activitats primàries han perdut tota la importància que tenien abans de l’arribada del turisme. Al nord de la carretera de l’aeroport els cultius que es feien eren bàsicament de secà, i s’hi sembraven cereals (ordi, civada, blat) i també pèsols i faves, combinat tot amb els arbres fruiters (garrovers, ametllers, oliveres i alguna figuera). Al sud de la carretera hi havia cultius d’horta, i en destacaven els camps de dacsa, i també patates, mongetes, etc. Avui les hortes es continuen cultivant, allà on encara es troba aigua dolça i no s’ha urbanitzat, mentre que les terres de secà han passat a ser, moltes d’elles, poc productives, ja que a moltes finques només es recull el fruit dels arbres. Totes aquestes feines es fan, però, a temps parcial. Això vol dir que la gent té la seua feina i les hores i els dies lliures de la seua ocupació principal els dediquen a mantenir l’explotació, encara que sigui a un nivell de producció molt baix. El que sí han augmentat han estat les petites hortes al voltant de les cases, amb una producció dirigida únicament al consum familiar. El sector secundari està molt poc representat (limitat a petites empreses de construcció i alimentàries: forns de pa industrials), però el sector terciari és altament diversificat. El centre comercial per excel·lència és el mateix nucli de Sant Jordi, on es concentren serveis bàsics (alimentació, farmàcia, etc.); també, a més a més hi ha tota una xarxa de petits comerços que es reparteixen esp al llarg de les principals vies de comunicació: la carretera de Sant Josep i la de l’aeroport, especialment la segona, on la creació de sòl industrial va possibilitar que s’hi instal·lassin algunes empreses, especialment de la branca de l’automoció. Tot i que ja s’han assenyalat aquestes carreteres com les principals vies de comunicació, cal assenyalar que una densa xarxa de camins, molts d’ells asfaltats, travessa la vénda en totes direccions, arribant a formar, en algunes zones, un veritable tramat urbà. Cal indicar també la presència d’instal·lacions esportives, algunes privades (Eivissa Club de Camp , Ahmara , Hipòdrom de Sant Jordi ) i altres públiques (Camp d’Esports Municipal de Sant Jordi). També hi ha dos centres d’ensenyament primari públics, les escoles de Can Guerxo i de Sant Jordi (aquesta, coneguda com ses Escoles de Baix), i un de privat, l’Escola Francesa d’Eivissa. I, encara, un institut públic d’ensenyament secundari obligatori, l’institut Algarb. També hi ha alguna acadèmia privada. Entre els monuments a destacar hi ha la mateixa església de Sant Jordi , l’esmentat pont de Can Sala (que podria tenir un origen molt antic) i algunes cases pageses, pous i aljubs, encara que la majoria en no massa bon estat de conservació. La Reserva Natural de Ses Salines d’Eivissa i Formentera protegeix els terrenys de l’extrem sud de la vénda, l’àrea més propera als estanys. La protecció, però, ha arribat una mica tard, perquè alguns estanys de la zona ja han estat dessecats, mentre que la resta s’han degradat molt després d’haver servit d’abocador incontrolat o d’improvisada pista de motocròs durant dècades. A la parròquia de Sant Jordi la divisió en tres úniques véndes s’ha mantengut des de fa segles, cosa que ha provocat una inadequació total a la realitat actual, que, combinada amb la inacció municipal a l’hora de conservar aquest tret característic d’Eivissa, ha portat les véndes a l’oblit. A hores d’ara, seria interessant que es fes un replantejament de les véndes d’aquesta parròquia, creant-ne de noves, si cal i, amb el necessari suport institucional, mantenir-les vives aquí també, com ho són a altres indrets com a Formentera i al municipi de Sant Joan de Labritja. [JPS] Històricament aquesta vénda formava part de l’antic quartó de ses Salines i dins els seus límits es trobaven els estanys on es produïa la sal. Més endavant, en constituir-se les parròquies, quedà dividida entre les de Sant Francesc i Sant Jordi. En aquesta darrera és on encara perdura una vénda amb aquest nom. Un dels primers esments documentals de la vénda correspon a l’any 1563 i se sap que l’any 1775 comptava amb 84 hòmens aptes per a la defensa, integrats en la milícia del quartó de ses Salines. [JMC/AFA]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments