Cartago

Cartago  HIST

1.
La geografia i el nom. Cartago actualment és un poble residencial costaner de Tunísia, situat al fons del golf de Tunis, entre el cap Cartago, a Sidi Bou Saïd, i la Goleta —port actual de Tunis— i, aproximadament a una vintena de quilòmetres al NW de la capital moderna. Se situa sobre una llarga llengua de terra, progressivament al·luvionada pel riu Medjerda, en forma de gran àncora que s’endinsa en el mar. En l’antiguitat fou una de les ciutats més importants de la Mediterrània. El nom fenici de la ciutat és Qart Hadas&t, que significa ‘ciutat nova’. Quan els romans la refundaren, la van anomenar Colonia Iulia amb l’epítet de Carthago.

2.
La fundació. Va ser fundada a la darreria del s IX o —més versemblantment— dins el s VIII aC pels tiris, segons les fonts històriques. No existeix, però, un consens general entorn de la data de la fundació de la ciutat, que és encara motiu de polèmica i de discussions entre historiadors de l’antiguitat i arqueòlegs. Hi ha hagut una tendència —de vegades generalitzada— a acceptar les referències de Timeu de Taormina (s IV-III aC), transmeses per Dionís d’Halicarnàs (s I aC), que situen la data fundacional —al mateix temps que la de Roma— 38 anys abans de la primera olimpíada, és a dir, l’any 775 o 776 aC. En realitat, existeixen moltes altres fonts històriques en clara contradicció amb l’anterior, unes de procedència oriental, altres que al·ludeixen a la seua duració total (amb la data segura ante quem de la seua destrucció l’any 146 aC); o altres,  que fins i tot tenen com a punt de referència la guerra de Troia o la fundació de Roma.

Les indagacions arqueològiques modernes demostren que l’establiment de Cartago existia, si no més, en el segon quart del s VIII aC, quan la colonització fenícia de la Mediterrània central i occidental era una realitat. El que és segur és que, segons les dades que proporciona l’arqueologia, a l’acaball del s IX aC o 40-50 anys després, Cartago era un veritable establiment urbà de proporcions considerables i talment obert als circuits comercials mediterranis del moment. De fet, és impossible per als coneixedors actuals de l’arqueologia que fa referència al tema substreure’s a l’evidència que Cartago, segurament des dels seus primers anys d’existència, era quelcom més que qualsevol de la resta del centres fundats pels fenicis, bé a l’extrem occidental de la Mediterrània, a Sicília, a Sardenya, o bé al mateix nord d’Àfrica. En realitat, resulta difícil desvincular la seua grandesa en les èpoques clàssica i hel·lenística —emprant la terminologia grega—  d’aquest origen peculiar.

3.
La història. Els textos històrics, fora de les referències fundacionals abans esmentades, pràcticament no aporten dades sobre Cartago fins al s VI aC. N’és excepció la notícia transmesa per Diodor de Sicília —encara que basada també en Timeu de Taormina— sobre la fundació d’Eivissa. Cas de donar-se el 813 o 814 aC com vàlid per a la fundació de Cartago, la d’Eivissa s’hauria de situar el 653 o 654 aC, és a dir a la meitat del s VII aC.

Quant al s VI aC, les referències literàries evidencien que la ciutat havia emprès un projecte de control politicoeconòmic de la Mediterrània central i potser, fins i tot, occidental, mitjançant intervencions militars a llocs com Sicília, Sardenya i la mar Tirrena. Les fonts històriques referides expliquen —no sempre, ni de bon tros, amb la claredat que seria desitjable— un seguit d’esdeveniments d’aquesta natura. El primer d’aquests, segons narra Tucídides, va ser una batalla naval que els cartaginesos varen lliurar i perdre contra els foceus per tal d’impedir que aquests fundassin la colònia de Massalia, potser devers l’any 600 aC. És, però, cap al 550 aC quan s’accentua el procés. Primer a Sicília, on esdeveniments com la fundació d’Agrigent des de Gela (580 aC), entre d’altres factors, havien contribuït a rompre, en certa manera, l’equilibri preexistent entre les ciutats fenícies de la costa occidental de l’illa, les comunitats indígenes i, fins i tot, altres comunitats gregues, com ara Himera. Per mor d’això Cartago va enviar un exèrcit al front del qual es trobava una figura històricament controvertida, Malcus. Aquest va derrotar els grecs i propicià així tiranies a ciutats hel·lèniques com Selinunt.

A continuació, el mateix general va lluitar a Sardenya —encara que no se sap exactament contra qui: població indígena, intromissions gregues o fins i tot ciutats fenícies—, on va ser derrotat; es rebelà després contra la mateixa Cartago i finalment resultà mort.

O bé al mateix temps o just a continuació, tengué lloc un altre enfrontament naval en el qual participaren vaixells de Cartago juntament amb altres d’etruscos del port d’Agylla (Caere) contra seixanta naus focees a la ciutat d’Alalia i a les quals, amb tota probabilitat, venceren entorn del 535 aC. Segons el que permeten deduir les fonts històriques, Àsdrubal i Anníbal, els fills de Magó —que havia pujat al poder cartaginès rere Malcus—, restabliren la situació a Sardenya, entorn de l’any 529 aC.

També l’escriptor grec Heròdot explica com els cartaginesos aliats amb libis i maceus destruïren una colònia que Dorieus —príncep espartà— havia fundat a Líbia (526 aC). Rere el fracàs, aquest personatge degué fundar un altre establiment a Erice (524/523 aC), que també destruïren els cartaginesos. L’any 509 aC Cartago imposà a Roma un tractat que, almenys sobre el paper, li era molt favorable. La ciutat africana, que parlà en nom dels seus aliats —alhora que Roma va fer el mateix— prohibia a la part contrària navegar més enllà del cap Bon, excepte per necessitat; fer comerç —llevat que fos en presència d’un funcionari cartaginès— a Àfrica i Sardenya; tanmateix li atorgava la igualdat de dret de transacció en el sector púnic de Sicília.

Alguns textos literaris antics, bastant foscos, per altra banda, donen a entendre que Cartago va intervenir a l’extrem occidental de la Mediterrània, referint-se concretament a Cadis. De les dades històriques anteriors, es desprèn amb claredat que Cartago havia esdevengut progressivament una potència mediterrània de primer rang en el decurs del s VI aC. Això es va fer també palès poc temps després, a l’inici del s V aC, de ser certes les respectives notícies de Diodor i d’Èfor entorn d’una ambaixada que el rei persa Xerxes havia enviat a Cartago per tal de concertar un front antigrec; el pla era que una esquadra púnica atacàs primer Sicília i després el Peloponès. Els cartaginesos, però, l’any 480 aC, comandats per Amílcar, fill de Magó, sofriren una greu derrota vora la ciutat siciliana d’Himera davant els siracusans i els agrigentins.

A partir del 409 aC tengué lloc una mena de revenja, quan Anníbal, també de la dinastia dels Magons, destruí ciutats greco-sicilianes de la importància de Selinunt. Després Himilcó, un altre general d’aquesta família, féu el mateix amb Agrigent i Gela, fins que Dionís el Vell, de Siracusa, signà un tractat amb Cartago reconeixent la possessió de la Sicília occidental i una part de la meridional. En canvi, entre els anys 398 i 397 aC, fou Siracusa la que, havent envaït prèviament el ponent d’aquesta illa, assetjà i destruí la ciutat feniciopúnica de Mozia. Himilcó, una vegada més (396 aC), reconquistà aquesta àrea i es fundà, per altra banda, la ciutat de Lily-bæum (Marsala), però va fracassar en el setge de Siracusa —on, tot i aprofitant les circumstàncies, es cometeren actes sacrílegs, com ara la destrucció del temple de Demèter al barri d’Acradina.

El 393 aC tornen els conflictes amb aquesta ciutat grega, amb els exèrcits cartaginesos conduïts per Magó, nét d’Himilcó. I el 392 aC Dionís es va veure forçat a un nou tractat pel qual reconeixia, un cop més, les possessions cartagineses a Sicília occidental. En realitat, això no va ser obstacle perquè entre el 383 i el 367 aC es reprenguessin les hostilitats fins a la mort del líder de Siracusa, aquest darrer any. L’any 348 aC se signà el segon tractat entre Roma i Cartago, en virtut del qual s’endurien les condicions per a la ciutat del Laci i se li fixava un límit occidental a l’altura de Mastia Tarseion, a la costa peninsular ibèrica. Malgrat tot, foren els enfrontaments amb la ciutat tradicionalment enemiga, Siracusa, els que marcaren els esdeveniments bèl·lics de tota la resta del període fins a l’any 306 aC.

En aquest marc, cal esmentar la victòria de Timoleont sobre els cartaginesos a la batalla de Crimisos (341 o 339 aC), el setge dels africans sobre Siracusa (310 aC), que no impedí un cop de sorpresa d’Agàtocles, el qual, entre els anys 310 i 307 aC, envaí i devastà les ciutats púniques del cap Bon, però fracassà davant la mateixa Cartago i se signà a continuació un nou tractat de pau. L’any 306 aC també se signà el tercer tractat entre Cartago i Roma.

A partir de l’any 278 aC els cartaginesos es varen veure abocats a enfrontaments amb forces i interessos aliens als greco-sicilians. L’any esmentat, Pirros —rei d’E-pir— envaí Sicília i conquistà ciutats gregues o indígenes aliades aleshores amb els cartaginesos —Segesta, Selinunt— o, fins i tot, púniques com Palerm. Únicament Lily-bæum, poderosament fortificada, pogué resistir. A la partida de Pirros, els cartaginesos restabliren l’statu quo ante.

En el decurs dels anys, l’evolució de Roma a la Península Itàlica havia configurat aquesta ciutat com una potència de primer rang, la qual, més tard o més d’hora, hauria d’enfrontar-se a Cartago. El casus belli vengué donat per la dedició dels mamertins de Messina a Roma (264 aC), en detriment dels cartaginesos, als quals abans (270/269 aC) havien sol·licitat protecció i l’havien obtengut. Així començà un procés bèl·lic que, de manera intermitent, es perllongà durant més de cent anys.

La Primera Guerra Púnica s’inicià l’any 264 aC arran de l’entrada a Messina de tropes republicanes, que comportà el trencament del tractat signat el 306 aC, que prohibia als romans el pas de l’estret. Els romans obtengueren una victòria naval davant Mylai —actual Milazzo— sobre els púnics. Després el cònsul M. Atili Règul féu una incursió pel nord d’Àfrica, on devastà —com abans havia fet Agàtocles— el cap Bon, i prengué, entre d’altres, fins i tot la ciutat púnica de Tunis, molt propera a Cartago, si bé finalment fou derrotat davant aquest enclavament. Els romans, per altra banda, sofriren greus pèrdues en la seua flota, a causa sobretot de les tempestes, com les succeïdes a Camarina (254 aC) o davant la costa oriental de Tunísia (253 aC). Hi hagué alguns èxits cartaginesos l’any 249 aC a Lilybæum i Drepanum (Trapani).

El 246 aC Amílcar Barca fou nomenat comandant de Sicília i durant uns anys va sotmetre els romans a continuats colps de mà. El 241 aC, els cartaginesos es mantenien a les places fortes d’Erice, Drepanum i Lilibeo, però una flota púnica d’aprovisionament fou anul·lada pels romans davant les illes Egadi i la mateixa Cartago obligà Amílcar a retre les ciutats i tractar la pau amb els romans, que així passaven a ser amos de Sicília i a obtenir una indemnització de 3.200 talents.

Entre els anys 241 i 238 aC una important sublevació protagonitzada per mercenaris dirigits pel campanià Spendios i pel libi Mato —que fou coneguda, per les seues atrocitats, com la “guerra inexpiable”— posà Cartago al límit de les seues forces, però, en part, gràcies a l’habilitat d’Amílcar, la sublevació pogué ser controlada el 238 aC. Aquest any Roma aprofità les circumstàncies per emparar-se de Sardenya i de Còrsega, imposant de nou a Cartago un tribut de 1.200 talents.

Els preàmbuls del segon gran conflicte entre Roma i Cartago  —Segona Guerra Púnica, o guerra d’Anníbal, segons l’anomenen historiadors com Polibi— es gestaren quan Amílcar Barca es dirigí a Hispània amb un exèrcit a fi de sotmetre militarment i políticament el territori el 237 aC. Entre aquest any i el 229 aC —quan resultà mort en el decurs del setge de l’oppidum ibèric d’Helice (Elx)— aconseguí apoderar-se de les zones de la vall del Guadalquivir, serra Morena, la Bètica i la costa sud-est de la Península. El succeí el seu gendre, Àsdrubal el Vell (228 aC). Aquest annexà més territori hispànic als seus dominis i fundà Carthago Nova (Cartagena) com a capital peninsular. També signà un tractat amb la República Romana en el qual es comprometia a no traspassar el riu Ebre (226 aC). Assassinat Àsdrubal el 221 aC, el succeí Anníbal Barca, fill primogènit d’Amílcar destinat a convertir-se en un dels generals més prestigiosos de tots els temps. El nou comandant, després d’haver realitzat algunes operacions contra els celtíbers de la zona de l’actual Castella, assetjà i destruí Sagunt (219 aC). Aquest fou el motiu que, oficialment, obrí el segon gran conflicte militar entre Roma i Cartago (218 aC), ja que els llatins argumentaven que la ciutat ibèrica era aliada seua, mentre que els púnics esgrimien com a raó el fet que aquesta —evidentment, localitzada molt al sud del riu Ebre— no figurava, ni en el tractat de pau del 241 aC, ni en el del 226 aC. Anníbal deixà el seu germà Àsdrubal al comandament de les forces púniques que romangueren a Hispània, mentre ell sortia de Cartagena aquest mateix any 218 aC per travessar l’Ebre —per la qual cosa hagué de reduir per força militar diverses poblacions ibèriques establertes entre el riu i els Pirineus— i dirigir-se vers la Gàl·lia. Per la seua part els romans havien planejat un doble colp: d’una banda un dels cònsols, T. Semproni Long, prepararia les tropes a Lilybæum, des d’on atacaria directament Cartago, i de l’altra, P. Corneli Escipió, sortiria de Pisa per atacar Hispània. Aquest últim, alertat de les maniobres d’Anníbal, intentà tallar-li el pas i amb aquesta finalitat desembarcà a la ciutat de Massalia. Però va fer tard perquè el cartaginès ja s’havia obert pas per una ruta interior molt més al nord de la ciutat grega i, el mes d’octubre del mateix any, ja es trobava a la vall padana, després d’haver travessat els Alps. P. Corneli fou derrotat per les tropes d’Anníbal prop del Ticino, i ell mateix resultà greument ferit. Les legions de Semproni també quedaren fora de combat, bé que al final del 218 aC, vora Trebia. En una batalla posterior (juny del 217 aC), els cartaginesos massacraren el cònsol C. Flamini i la major part de les seues tropes, devora el llac Trasimè. Q. Fabi —a causa del caràcter extraordinari de la situació—, nomenat dictador, eludí en tot moment un enfrontament trascendental i directe amb les tropes d’Anníbal. L’any 216 aC, els nous cònsols, E. Pau i T. Varró, replegaren un nombre de combatents sense precedents en l’exèrcit republicà —80.000 legionaris i 6.000 cavallers—, i decidiren enfrontar-se als cartaginesos, que disposaven d’un exèrcit de devers 50.000 homes. A Cannes, a la vora d’un dels marges del riu Aufidi, el 2 d’agost d’aquest any, tengué lloc la batalla més cèlebre, sens dubte, de tota l’antiguitat. Les forces romanes foren annihilades. Les seues pèrdues, segons historiadors antics com Polibi o Livi, són xifrades entre els 47.000 i els 70.000 homes, inclosos el cònsol E. Pau i vuitanta senadors. També l’any 215 aC Siracusa passà al bàndol d’Anníbal i aquest, el mateix any, signà un tractat amb Filip V de Macedònia. Entre el 213 i el 212 aC algunes ciutats magnogregues, com Tàrent, caigueren a mans d’Anníbal. A l’escenari hispànic, després de situacions diverses i canviants, gran part de les tropes dels dos Escipions i ells mateixos havien sucumbit (211 aC) davant els exèrcits que aleshores comandaven Magó, germà d’Anníbal, i Àsdrubal, fill de Giscó. A partir, aproximadament, d’aquest any, els esdeveniments comencen a girar en contra dels cartaginesos. Els romans aconseguiren refer un exèrcit d’uns dos-cents mil homes i anaren reconquistant ciutats itàliques, com Càpua (211 aC), encara que Anníbal aconseguí noves victòries militars, com la destrucció de les tropes de C. Fulvi a Herdonea (209 aC). El 212 aC Siracusa havia caigut a mans de les tropes del cònsol M. Claudi Marcel i el mateix succeí dos anys després amb Agrigent. P. Corneli Escipió, fill i nebot dels dos Escipions morts el 211 aC pels cartaginesos, desembarcà a Hispània (210 aC). Després de deixar Tarragona, on s’havia instal·lat, el 209 aC donà un espectacular colp per sorpresa i aconseguí prendre Cartagena. L’any següent Escipió derrotà les tropes d’Àsdrubal Barca a Baecula (Bai-lén); això no obstant el cartaginès pogué traspassar els Pirineus per dirigir-se a Itàlia per tal d’ajudar Anníbal. Anníbal, el mateix any (208 aC), havia mort els cònsols M. Claudi i T. Quinti. Àsdrubal fou vençut i mort a la vora del riu Metaure (207 aC). A Hispània, Escipió destruí un gran exèrcit cartaginès a Ilipa (prop de Sevilla) (206 aC). Magó intentà, sense èxit, reconquistar Cartagena i fins i tot tengué problemes a Cadis. Entre els anys 206 i 205 aC passà per les Pitiüses i les Balears i s’instal·là a Menorca. Després féu incursions per Ligúria i morí a causa d’una ferida. L’any 204 aC Escipió, que havia partit de Lilibeo, desembarcà a Àfrica i assetjà inútilment Útica (a uns 30 km a l’W de Cartago). Després, aconseguí una important victòria a les grans Planes. Anníbal, requerit pel senat cartaginès, tornà a Àfrica el 203 aC. La batalla decisiva, en la qual els cartaginesos perderen l’última esperança de guanyar aquest llarg i gran conflicte militar, tengué lloc a Zama l’agost del 202 aC. Cartago es va veure forçada a negociar la pau en qualitat de perdedora i les condicions foren dures: devolució als númides de tot el que abans els havia pertangut a l’interior de fronteres que, segons escriu Polibi, es delimitarien ulteriorment; prohibició de fer qualsevol guerra sense autorització de Roma; indemnització de deu mil talents a pagar en cinquanta anys; lliurament de cent ostatges; entrega dels elefants i vaixells de guerra, excepte deu trirremes; renúncia implícita a la Península Ibèrica, etc. Cartago s’esforçà a recuperar una part del seu poder, almenys econòmic i territorial, a partir d’aquest moment i rere l’intent del propi Anníbal per reformar l’estructura socioeconòmica cartaginesa —des d’una perspectiva política— i el seu posterior i definitiu exili a Orient. Un dels grans problemes, però, fou la constat agressió contra el seu territori africà per part de Masinissa. Per altra banda, personatges llatins de gran influència i de caràcter obertament imperialista, com Cató, s’entestaven a demostrar que Cartago continuava sent un perill per a Roma, perill que —a ulls d’ara i mitjançant altres punts d’anàlisi, a més dels arqueològics— hauria d’entendre’s igualment com de rivalitat comercial. Dins aquest context s’arribà a pronunciar la cèlebre frase delenda est Carthago. Finalment fou decretada per Roma la guerra contra Cartago, la qual, a més, acabava de sofrir una greu derrota contra Masinissa. La ciutat africana intentà per mitjans diplomàtics impedir el conflicte: foren enviats tres mil nens en qualitat d’ostatges a Sicília i després Cartago entregà totes les seues armes —una quantitat ingent de material de guerra segons historiadors antics com Apià—, però quan els cartaginesos saberen que el que volien els romans, en realitat, era que abandonassin la ciutat —que arrasarien— i que s’establissin a més de vuitanta estadis del mar, optaren, finalment, per una resistència desesperada. La ciutat es defensà heroicament durant tres anys —deixant de banda alguns episodis militars, que es produïren en territori africà entre romans i forces cartagineses— fins que, la primavera del 146 aC, les tropes d’Escipió Emilià venceren la resistència dels últims defensors refugiats al temple d’Esculapi —segurament l’Es&mun púnic— de l’acròpolis de Byrsa. Cartago fou completament arrasada i el senat romà prohibí habitar-hi. Anys després    —en època d’August— la ciutat va ser refundada i aviat adquirí el rang de segona de l’imperi en importància, després de Roma. La seua fase feniciopúnica, però, havia acabat definitivament.
4. Les institucions polítiques i administratives. La Cartago feniciopúnica va durar prop de sis-cents cinquanta anys més, com a ciutat i com a capital d’una vasta xarxa d’interessos econòmics que, d’una manera o l’altra, lligava altres centres mediterranis del seu temps. Les seues institucions polítiques i administratives variaren en el decurs d’aquests segles. Les dades a l’abast són escasses i es redueixen a comentaris, a voltes fragmentats i indirectes, d’escriptors estrangers que solen traduir, i no sempre de manera adient, els càrrecs individuals o col·legiats; i a inscripcions epigràfiques, que, ara i en tant, informen de la presència d’algun càr-rec, bé que no s’estenen gens en consideracions explicatives ni entorn de la seua natura ni del sistema general on s’emmarquen. Pel que sembla, durant els primers segles la ciutat era regida per una reialesa sens dubte hereditària i, probablement, amb prerrogatives religioses i militars. De fet hi ha constància d’accions bèl·liques per part de Cartago durant els s VIII i VII aC. És quasi segur que el rei o la reina eren assistits per un consell, segons es dedueix de la narració de Justí sobre Elisa i la seua cort. A partir de Magó (entorn del 550 aC) es creà una dinastia de tendència militar ultramarina que seria preponderant a Cartago fins al començament del s  IV aC. Aquesta dinastia, pel fet d’haver donat importants generals,  ajuntà un caràcter hereditari a trets electius sobre el personatge més adient i meritori de la família. No és clar, en canvi, que els generals tenguessin un paper religiós important. Per altra banda, però —segons explica Justí—, aquesta família havia aconseguit molt de pes en les diferents estructures polítiques urbanes, de manera que els cartaginesos establiren, entre els senadors, una cort de cent jutges per controlar qualsevol acció que fos considerada contrària als interessos de l’Estat. També sembla clar que en el decurs de la segona meitat del s V aC els trets de sobirania o reialesa s’anaren diluint a favor d’un sistema oligarquicoaristocràtic. És coneguda la descripció comparativa i la lloança que fa Aristòtil, en la seua obra La República (entorn del 330 aC), de la constitució cartaginesa que devia estar en vigor el s IV aC. El filòsof grec parla d’associacions polítiques de germanor; de la magistratura dels cent quatre jutges, elegida segons mèrits; dels dos reis, que cal identificar com sufets —amb càrrec anual i escollits d’entre l’oligarquia—; del consell dels vells i de les pentarquies, cossos de cinc persones amb poder decisiu sobre moltes qüestions importants. Cas de no existir acord entre sufets, pentarquies i vells, les qüestions importants eren portades davant el poble —els cartaginesos de ple dret—, on qualsevol podia fer sentir la seua veu. En general, un dels trets més significatius i que més admirà Aristòtil era la combinació de matisos purament oligàrquics    —qui tenia un càrrec no era pagat per això i havia de ser solvent— i d’aristocràtics —el segon nivell d’elecció eren els mèrits dels personatges—. A partir de l’últim terç del s III aC aquesta estructura cartaginesa de govern sofrí profundes mutacions. A causa d’aquestes, l’assemblea popular arribà a elegir, no    sols els comandants militars, sinó, fins i tot, els propis sufets, com fou el cas d’Anníbal Barca. En realitat, historiadors contemporanis dels fets, com Polibi, expliquen que una de les raons importants de la victòria dels romans sobre els cartaginesos fou la plenitud del seu òrgan decisori —el senat—, que es componia de l’elit dels ciutadans, mentre que, al contrari, a Cartago les decisions eren preses per tothom.
5. La ciutat. Cartago és actualment un indret on la investigació arqueològica està en el llindar de les seues possibilitats de coneixement global. Pel que fa a l’època feniciopúnica, hom ha pogut investigar modernament alguns sectors al turó de Byrsa, i altres entre el decumà màxim i la vora del mar    —sector “Magó”—, independentment dels treballs als ports. A més, ja havien estat investigats (final del s XIX i principi del s XX) bona part dels sectors cimiterials —en conjunt, comprenen tota la fase feniciopúnica de la ciutat, com la pròpia Byrsa, on s’han excavat més tombes—, el turó vesí de Juno, el sector del teatre, Dermech, Douïmès, Ard el-Khéraïb, Bordj-Djedid, Santa Mònica, etc. Igualment, el cèlebre tophet de Salambó ha estat motiu d’excavacions en diferents moments del s XX. Per altra banda, els textos antics, principalment el d’Apià, aporten dades de gran interès quant a la topografia i l’urbanisme de Cartago, encara que únicament són vàlides pel que fa al moment final de la ciutat, i més concretament al s II aC. La ciutat arcaica de Cartago s’estenia pel pla lleugerament inclinat que emmarquen la mar i els turons anomenats de Byrsa i de Juno. A poc menys d’un centenar de metres al sud del turó de Byrsa —molt proper al que després es configuraria com a port comercial— fou emplaçat l’esmentat tophet, ja des del s VIII aC  —nivell Tanit I—, probablement des del mateix origen de la ciutat. Al N i a l’W el nucli urbà arcaic estava emmarcat  per diferents sectors de necròpolis, pel turó de Byrsa, pel de Juno, pels plans de Douïmès i Dermech i altres de menor entitat. Excavacions posteriors han tret a la llum edificis domèstics dels s VIII i VII aC, principalment, al sector “Magó” i al decumà màxim. Els cementeris d’a-quest moment han evidenciat una utilització sistemàtica de la inhumació —llevat del turó de Juno, i encara només parcialment—, a diferència de gairebé tots els restants enclavaments fenicis contemporanis de la Mediterrània central i occidental, on el ritu de la incineració fou una constant. Les tombes arcaiques d’aquests cementeris presenten morfologies diverses: cambres subterrànies construïdes amb carreus d’arenisca ben escairats, amb o sense sarcòfags lítics a l’interior; tombes de caixes paral·lelepipèdiques de pedra semblants a les anteriors, més petites; fosses simples al terra i altres. Un fet que ha sorprès els arqueòlegs actuals és que la Byrsa llegendària —en la narració fundacional d’Elisa— no estava, en un principi, al turó del mateix nom, aquest últim ocupat durant els s VII i VI aC per un sector cimiterial. De la fase clàssica de la ciutat, se’n sap poca cosa, a part de la lògica continuïtat del tophet de Salambó i la identificació de barris urbans d’aquell moment a punts ja esmentats. És lògic, però, pensar que la ciutat devia haver crescut i els cementeris es devien haver ampliat en direcció NE als sectors d’Ard el-Morali, Ard el-Touibi, etc., amb un tipus de sepultura característic: cambres funeràries, de vegades superposades o bé contraposades, a diferents altures, en profunds pous verticals, que el s IV aC, als sectors de Santa Mònica, arribaren a abastar una fondària de més de 25 m per davall el nivell del sòl. Molt més coneguda és la Cartago tardopúnica o, si se vol, hel·lenística (època de les guerres púniques i, esp, de les dues últimes). Per una banda, els textos antics, sobretot de Polibi i d’Apià, fan una petita introducció sobre alguns aspectes topogràfics de la ciutat.  Allí descriuen la presa i destrucció de Cartago per les tropes republicanes comandades per Escipió Emilià, a més de relatar grosso modo les passes estratègiques donades en aquest sentit, fins a la caiguda de Byrsa. Polibi escrivia: “... Cartago està situada a la vora d’un golf, en una península quasi completament envoltada per la mar i per un llac. L’istme que la lliga al continent té una amplària aproximada de vint-i-cinc estadis. Del costat de l’istme que mira al mar, a poca distància, es troba Útica; al costat oposat, vora el llac, Tunis. L’istme que uneix Cartago al continent està barrat per turons difícils de traspassar, excepte per les vies tallades per la mà de l’home, que donen accés a l’interior del país”. Cal dir, malgrat tot, que molts dels elements descrits entorn de la meitat del s II aC devien existir temps abans. A l’inici de l’istme que uneix Cartago a terra ferma, entre els estanys de Sebkha er-Riana —en realitat últim testimoni d’un ampli golf cobert pels al·luvions del riu Medjerda—, al N, i Sebkha el-Bahira, al S, existia una fortificació simple que tancava, també, el rere-territori immediat, conegut com Megara, just a l’oest, amb un suburbi extens i amb una superfície “plantada d’horts i plena d’arbres fruiters, separats per murs de pedra, canals d’aigua profunds en totes direccions...” Per la part sud, el sistema defensiu, molt poderós segons Apià, però del qual l’arqueologia encara no n’ha pogut dir res, es componia d’una triple línia. Cadascuna d’a-questes murades tenia una altura de 13’22 m, sense tenir en compte els merlets i les torres col·locades a intervals. Cada torre tenia quatre pisos i una amplada de 8’88 m a la base. Els llenços de murada estaven dividits en dos pisos. A la part inferior hi havia quadres per a un total de tres-cents elefants i, a sobre, altres per a quatre-cents cavalls. També hi havia magatzems per a l’aliment dels animals i casernes per a vint mil soldats d’infanteria i quatre mil cavallers. Per la part de l’istme pròpiament dit, hi havia fortificacions avançades d’una amplària de 30 m, amb fosses, palissades, bastions, etc. Un altre dels elements clau de la ciutat eren els ports. Eren dos, tallats artificialment i comunicats entre si, amb una entrada comuna des del mar, la qual, segons els textos, era tancada amb cadenes de ferro. El primer, tenia caràcter comercial i era de forma rectangular. El segon  —el més intern— tenia caràcter militar. Aquest, no visible des del primer, era circular, amb una illa també rodona i alta al centre, on hi havia la residència de l’almirall. Aquest port, tant a l’illa com al cercle oposat, tenia grans dics i hangars per a dues-centes naus de guerra. Davant cada un dels hangars hi havia dues columnes jòniques que donaven al conjunt la imatge d’un gran pòrtic. Una gran plaça pública  —de la qual partien tres carrers en direcció a Byrsa, vorejats per cases de fins a sis pisos, arrambades les unes amb les altres—  es trobava prop dels ports i, segons es dedueix d’alguns passatges literaris antics, en un edifici vesí es reunia habitualment el senat. La trama urbana pròpiament dita, que devia ser àmplia, es coneix molt poc. En tot cas, les excavacions arqueològiques al sector “Magó” i, sobretot, a la part alta del vessant S de Byrsa, han donat exemples de gran interès de la urbanística i de l’arquitectura tardopúniques: cases amb sòls pavimentats d’opus signinum i diferents tipus de mosaic; cisternes cobertes amb lloses de pedra; columnes, capitells i altres elements arquitectònics d’arenisca estucats; murs referits i pintats; car-rers amples i —en el cas de Byrsa, on la topografia era empinada— dotats d’escales de bona factura. Les descripcions de la caiguda de Cartago parlen de dos temples. Un d’ells, anomenat d’Apol·lo per Apià, devia pertànyer a Res&ef; l’altre era, segons el mateix historiador, el d’Esculapi. Era el més famós i ric de tots els existents a la ciutadella, un recinte elevat i amb escarpes, on es pujava per seixanta esglaons. Quant al nombre d’habitants que arribà a tenir la ciutat, Estrabó parla de set-cents mil. Aquesta xifra ha semblat exagerada a bona part dels historiadors moderns, els quals s’han plantejat si la dada feia referència, no sols al nucli urbà pròpiament dit, sinó a tot el territori cartaginès. En qualsevol dels casos, és segur que Cartago fou una ciutat amb una població molt nombrosa. Pel que fa al territori africà que li era adscrit directament, és evident que a partir dels segles VI i V aC la gran ciutat exercí un control profund sobre alguns dels territoris de l’actual Tunísia, sobretot el cap Bon, el Sahel o les grans Planes. Altres textos, com una inscripció de Mactar, parlen d’una divisió administrativa del ter-ritori en diferents districtes presidits per una mena de governador. Cal no perdre de vista que als territoris esmentats existien nombroses ciutats púniques —o si es vol libicopúniques—, sovent citades pels textos antics i, algunes, fins i tot, en gran part excavades o localitzades; la ciutat púnica de Tunis es trobava molt prop, al sud de Cartago. Per lògica, aquestes ciutats devien ser les encarregades de l’explotació directa dels recursos territorials, i també marítims, en el cas de les costaneres. No se sap amb seguretat —encara que se sospita— fins a quin punt no partí de Cartago l’impuls “fundacional” o promotor en la constitució d’aquests centres urbans. S’hauria d’admetre, en tot cas, que fins a la destrucció de Cartago, aquestes ciutats del cap Bon o del Sahel, formaven part del sistema directe de recursos de la capital. Altra cosa era que aquestes sempre veiessin amb bons ulls els dictats o les exigències que els eren imposats. I d’això, se’n té coneixement mitjançant els textos antics que parlen, sobretot, de les guerres púniques.
6. Cartago i Eivissa. El paper real de Cartago quant a l’Eivissa púnica és, en el marc dels coneixements actuals, un tema debatut i amb opinions divergents. D’entrada, cal recordar el cèlebre text de Timeu de Taormina, trans-mès per Diodor: “... té una ciutat que se’n diu Ebusus i és colònia dels cartaginesos”. Des que —a l’inici de la dècada dels anys vuitanta—  l’arqueologia féu palès que els primers colonitzadors semites d’Eivissa provenien en realitat, no de Cartago, sinó de l’extrem occident, concretament de la costa sud de la Península Ibèrica, hom ha intentat per diversos mitjans  —lectures dels textos antics més aprofundides i la recerca d’altres punts de visió arqueològica— buscar un nou significat al paràgraf de Diodor. Aleshores, una de les posicions més freqüents ha estat la de veure una mena de “segona colonització de l’illa” que se sobreposà a la vella polis fenícia, un fet que hauria tengut lloc entre la segona meitat i la darreria del s VI aC. La qüestió anterior és, evidentment, un dels aspectes —i, per raons òbvies, el més emblemàtic— que vinculen Cartago i Ebusus; però, en qualsevol cas, la relació entre les dues ciutats anà molt més enllà, tant pel que fa al caràcter d’aquests lligams, com pel que afecta el seu temps. Deixant a part l’autoria de la colonització d’Eivissa, està demostrat que des de la darreria del s VI aC, la vella cultura material de la ciutat accentuà uns trets més propis de la Mediterrània central. Els lligams amb Cartago existien des d’època fenícia ( illa Plana, santuari de l’), però pocs anys abans del 500 aC i en el decurs el primer terç del s V aC assoleixen la seua plenitud: estructures, mobiliari i rituals, pel que fa a les concepcions funeràries; morfologies ceràmiques, i altres aspectes, com les   terracotes, navalles d’afaitar, etc., esdevenen perfectament comparables a les que hom pot trobar, p ex, a Cartago. Quina interpretació es pot donar al fenomen?, vol dir que fou una onada de colonitzadors procedents de la Mediterrània central que s’instal·là a Eivissa, amb els seus trets culturals?, o la qüestió és més complexa? En aquest sentit, hi ha tres possibilitats, encara que és prest per decidir-se rotundament per una d’elles. La primera seria acceptar una recolonització superposada a Eivissa, amb elements humans procedents de Cartago o de la seua esfera immediata. La segona, pensar que fou, sobretot, una assimilació de les modes o, si es vol, de bona part de la cultura material d’aquest enclavament per part d’Eivissa, en el marc de la gran expansió politicomilitar i econòmica de la ciutat africana per la Mediterrània central i occidental i gràcies també al pas previ d’unes relacions amb el sector púnic centremediterrani, que a l’illa estan arqueològicament confirmades des de l’origen de la presència feniciooccidental. La tercera, finalment, podria considerar-se una combinació dels dos factors anteriors. Per altra banda, a part de dues notícies, que s’emmarquen en el decurs de la Segona Guerra Púnica —l’atac infructuós del cònsol C. Corneli Escipió el 217 aC i l’aprovisionament i la bona rebuda de l’esquadra de Magó, germà d’Anníbal Barca, el 205 aC— cap text literari antic fa referència, ni directament, ni indirecta, a cap mena de lligam entre Cartago i Eivissa.

Pot admetre’s que Ebusus devia ser un de tants enclavaments on la política cartaginesa mediterrània va deixar sentir el seu pes des dels s V a III aC. Aquest pes podria haver-se manifestat mitjançant tributs a les empreses cartagineses o a d’altres maneres d’interrelació. En qualsevol cas, no hi ha bases objectives per afirmar —com sovent s’ha fet— que Eivissa, a més d’una colònia cartaginesa en el seu estadi inicial, no fou altra cosa després —fins a la seua federació amb Roma— que una simple sucursal dels interessos directes de la metròpolis nord-africana. [JoRT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments