Carles, arxiduc

Carles, arxiduc  (Viena 1685 — 1740) HIST Rei de la Corona d’Aragó entre el 1705 i el 1713. Segon fill de l’emperador romanogermànic Leopold I. A la mort del darrer rei de la casa d’Àustria , Carles II, l’emperador Leopold I no volgué acceptar les clàusules del testament d’aquest, en base a les quals la corona hispana passava a Felip d’Anjou (futur Felip V ), en considerar que el nomenament s’havia fet a la força i creure que el seu fill Carles tenia els mateixos drets que Felip. Com a conseqüència de tot això esclatà la guerra de Successió . Holanda i Anglaterra feien costat a l’emperador, formant la Gran Aliança de la Haia, a la qual s’unirien més tard Savoia i Portugal. La primera cosa que feren va ser proclamar rei l’arxiduc Carles, amb el nom de Carles III de Castella i Aragó. Després de desembarcar l’arxiduc a Portugal, l’Aliança decidí que es començaria l’ocupació per les terres de la Mediterrània, on se sabia que hi havia un clar suport cap a ell. El primer indret que s’uní a l’arxiduc Carles va ser el País Valencià, i l’octubre de 1705 es conqueria la ciutat de Barcelona, on s’instal·laren els diferents organismes de govern, a més de convocar-se les corts, que reconegueren Carles III com a rei, després que aquest jurà respectar tots els seus furs i privilegis. Ben aviat tots els territoris de la Corona d’Aragó s’uniren al nou monarca. Les tropes borbòniques, després d’un intent frustrat de reconquerir Barcelona, fugiren fins i tot de Madrid (on Carles fou rebut amb fredor i hostilitat), ciutat que fou ocupada per un breu període de temps, però un contraatac de les tropes de Felip V obligà l’arxiduc a refugiar-se a València, on tornà a establir la seua cort. El 1707 la situació començà a complicar-se. A la batalla d’Almansa , les tropes borbòniques  derrotaren les austracistes i reconqueriren el País Valencià i Aragó, fet que obligà Carles a retornar a Barcelona. Sota el seu domini quedaren Catalunya, les illes Balears i els territoris italians. Aprofitant els problemes que patia el rei francès Lluís XIV, Carles reconquistà Aragó i arribà fins a Madrid, però la ràpida reacció de les tropes borbòniques tornà a deixar les coses com estaven abans. Un fet inesperat, la mort del seu germà, l’emperador Josep I, el portà a convertir-se en cap de l’imperi austríac, amb el nom de Carles IV (1711), i es veié obligat a sortir de Barcelona per anar a residir a Viena, seu de la cort imperial. Amb el Tractat d’Utrecht (1713), signat entre França i Anglaterra, s’obligà Carles a arribar a un acord amb Lluís XIV de França i amb Felip V d’Espanya, i a retirar les tropes que encara tenia a Catalunya i a les illes Balears. Malgrat no renunciar mai als seus drets damunt els territoris hispans, Carles no va fer cap intent més per reconquerir-los. Fins i tot els territoris italians, encara sota la seua jurisdicció, foren ocupats per les tropes hispanes el 1734, dins el marc de la guerra de Successió de Polònia (1733-1738). En morir Carles IV sense tenir més que filles (1740), l’imperi austríac passà a mans de Maria Teresa, el que donà lloc a l’inici de la guerra de Successió austríaca. Les Pitiüses, com la resta de territoris de l’antiga Corona d’Aragó, es posaren del costat de l’arxiduc Carles. Així, l’esquadra anglesa que havia contribuït al fet que l’illa de Mallorca es passàs al bàndol austracista, va arribar a Eivissa el dia 17 de setembre de l’any 1707. Als jurats se’ls demanà que fessin un jurament de fidelitat al nou monarca, cosa que feren de seguida. Tots aquells que varen ser considerats seguidors de Felip V foren detenguts i empresonats. Poc temps després tots ells varen ser deportats a l’illa de Mallorca, d’on tornaren el 1708. Dos d’aquests, membres de la família Laudes (una de les més destacades de l’illa), foren detenguts altra vegada l’any vinent, acusats d’encapçalar un pla de sublevació contra les forces austracistes. El procés que s’obrí contra ells encara no s’havia tancat quan s’acabà la guerra de Successió. Curiosament, una germana dels dos anteriors, Esperança, que havia estat jutjada per l’assassinat del seu marit i condemnada a estar tancada de per vida al convent de les mares agustines, intentà fugir de l’illa en un vaixell on hi anava l’arquebisbe de Sàsser. En fondejar  la nau, per mor d’una temporalada, fou detenguda; aquest fet aixecà una forta polseguera, amb diferents excomunicacions de civils i suspensions a religiosos. A més d’aquests problemes, que afectaven molt poc el conjunt de la societat pitiüsa, el fet més destacable del regnat de l’arxiduc Carles a les illes va ser l’afer de les salines . Durant els darrers anys del regnat de Carles II ja hi havia hagut problemes que arribaren a provocar un alçament de la gent del camp ( aixecaments pagesos), entre d’altres raons, per la baixa productivitat de les salines, a causa de la manca de cura per part de la Universitat en el manteniment dels estanys. En aquesta situació,     a mitjan 1709 arribà a l’illa d’Eivissa el capità genovès Giovanni Battista Visconti , que deia que volia introduir-se al negoci del comerç de la sal, l’activitat econòmica més important aquells moments a les illes Pitiüses. Les intencions de Visconti eren, en realitat, les d’a-conseguir l’arrendament de les salines d’Eivissa i Formentera a la Universitat, i per això comptava amb la col·laboració, entre d’altres, del governador, Josep Ponce de León . Per fer això s’aprofitaren del fet que els que llavors eren jurats no tenien cap tipus de relació amb el comerç de la sal i els pogueren fer signar un document autoritzant l’arrendament, que, poc temps després, va ser refrendat pel propi monarca. Si els jurats autoritzaren l’arrendament de les salines a Visconti va ser perquè aquest els prometé que amb el que ell els pagaria es podrien solucionar els grans deutes que arrossegava la Universitat. L’agost del 1710 arribà un document del Consell d’Aragó en base al qual es feia públic l’acord de l’arrendament. Els jurats, que feia uns mesos havien pres possessió dels seus càrrecs, tenien un desconeixement absolut del tema, i, quan ho saberen, consideraren que l’acord era nul, perquè s’havia pres sense el coneixement del Consell General , que era l’únic amb poder per autoritzar-lo. En un document posterior arribat des de la cort, es donaren tota classe de facilitats a Visconti, obligant fins i tot la població a anar a carregar la sal. Aquest, a més, per guanyar-se els pobladors de les Pitiüses, va prometre que posaria una botiga on es vendrien els aliments a preus baixos, i que pagaria un bon salari a totes aquelles persones que estaven implicades en l’extracció de la sal. Vist que el governador no els feia gaire cas, decidiren enviar síndics a la cort per exposar les seues protestes a l’arxiduc Carles. Per reforçar encara més la seua posició, la Universitat es va declarar en suspensió de pagaments, la qual cosa provocà les protestes dels creditors. Davant el caire que estaven prenen els fets, el monarca decidí, al començament del 1711, una suspensió cautelar de l’arrendament, mentre es resolia el cas. Però aquesta situació durà molt poc, perquè al final de març una nova carta de la cort fallava a favor de Visconti i en contra de la Universitat. Els diferents intents per part dels jurats d’augmentar la conflictivitat social per provocar problemes a Visconti no serviren per res. El 1712 Visconti va fer un nou viatge a la cort, on aconseguí un nou arrendament de les salines, però amb unes condicions econòmiques molt més avantatjoses per a la Universitat, que decidí deixar de lluitar contra ell i dedicar-se a controlar escrupolosament tot el que aquest els devia. La firma, el 1713, del Tractat d’Utrecht, amb el qual Carles d’Àustria renunciava als seus drets damunt els territoris hispans, posava fi al breu regnat d’aquest monarca, i tornaren a començar els intents dels jurats per recuperar el control de les salines, en considerar que si l’acord l’havia signat l’arxiduc Carles i ara ja no era rei, aquest era nul. El governador no els va fer cap cas, considerant que l’arrendament encara era vigent. Tanmateix dos anys després la Universitat perdé per complet els drets sobre les salines, en passar, per dret de conquista, a mans de la monarquia borbònica. Els Decrets de Nova Planta deixaren buides de contengut totes les institucions locals d’Eivissa i Formentera. [EPG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments