Carles II

Carles II  (Madrid 1661 — 1700) HIST Rei de la Corona d’Aragó i de Castella entre el 1665 i el 1700. Era fill de Felip IV i de la seua neboda Marianna d’Àustria. Darrer membre de la casa d’Àustria , era de naturalesa feble i malaltissa, a més de ser oligofrènic, com a conseqüència de la consanguinitat dels seus pares. En morir el seu pare, quan ell només tenia quatre anys, la seua mare actuà com a regent fins al 1675. Al llarg del seu regnat tengué lloc el punt més àlgid de la decadència de la Corona de Castella, que de tota manera, als acabaments, entrarà en una fase de certa recuperació. La Corona d’Aragó , en canvi, conegué una certa recuperació, dins allò que s’ha anomenat neoforalisme, intent de posar al dia l’ordre polític en el qual es basava la monarquia hispana, i que propugnava que els regnes perifèrics poguessin intervenir d’una manera directa en la vida política. Els principis bàsics d’aquesta ideologia serien defensats al llarg de la guerra de Successió per part dels austracistes. Una prova de la diferent consideració que aquest monarca tengué als regnes que formaven la Confederació Hispana es podria trobar en la diferent valoració que se’n va fer: mentre que pels castellans rebé el malnom d’El Hechizado, la historiografia catalana del s XVIII el considera el millor rei que havien tengut mai els regnes hispans. De tota manera, la recuperació no fou homogènia als conjunt dels territoris de la Corona d’Aragó: Catalunya i el País Valencià veieren una important recuperació de la seua vida política i econòmica, però a les illes Balears la situació no va ser tan positiva, i fins i tot s’arribà a una nova crema de xuetes a Mallorca l’any 1691. Pel que fa a l’àmbit internacional, el regnat de Carles II tengué com a principal característica la necessitat de defensar-se davant l’imperialisme francès, el que motivà diferents enfrontaments a la zona dels Països Baixos (zona aleshores sota el domini del regne de Castella), a més de la participació en d’altres conflictes, que complicaren encara més la delicada situació de les terres castellanes. L’intent imperialista francès abastava fins i tot la mateixa corona hispana, davant la impossibilitat que el rei Carles II pogués tenir fills, si bé d’altres regnes confiaven també que el successor d’aquest seria escollit de dins la seua casa reial. Els austríacs apostaren per Carles, conegut com arxiduc Carles  d’Àustria, fill de l’emperador Leopold I, i els francesos ho feren per Felip d’Anjou (futur Felip V ) i nét del rei Lluís XIV. El 1698 el rei nomenà successor seu Josep Ferran de Baviera, però la prematura mort d’aquest tornà a revifar el problema. Les pressions franceses aconseguiren que el seu candidat, Felip d’Anjou, fos nomenat successor. L’1 de novembre del 1700 morí Carles II, i pocs temps desprès s’iniciaria la guerra de Successió , entre els que consideraven que el nou monarca havia de ser Felip d’Anjou i els que defensaven que l’hereu era Carles d’Àustria, per tenir-hi més drets. Aquesta guerra tengué unes conseqüències absolutament negatives per a la Corona d’Aragó. Pel que fa a les Pitiüses, la segona meitat del s XVII, al llarg de la qual tengué lloc el regnat de Carles II, representa l’inici d’una certa recuperació general. Pocs anys abans del naixement del monarca, en concret el 1654, Eivissa i Formentera patiren la que molt probablement va ser la darrera gran epidèmia de pesta, que causà prop de mil morts, la major part d’ells dins el recinte emmurallat de la vila d’Eivissa. Per aquest motiu les autoritats polítiques intentaren aconseguir que la Reial Força d’Eivissa   —nom amb què es coneixia la ciutat emmurallada— recuperàs el nombre d’habitants perduts amb l’epidèmia de pesta. Així, el 1684, el governador ordenà que cinquanta famílies pageses passassin obligatòriament a viure dins el recinte emmurallat, a canvi de rebre un ajut per part de la Universitat . Dins la mateixa línia, les Ordinacions aprovades el 1686 per la Universitat recolliren la prohibició d’establir-se al raval de la Marina, i a canvi oferien franquícies a aquells que ho volguessin fer a la Reial Força. El creixement de la població a l’illa d’Eivissa va ser un fet ben evident a l’acabament del s XVII. Si bé hi ha referències a una possible epidèmia de pesta l’any 1682, el nombre d’habitants ja és relativament important, avaluable entre 12.000 i 13.000 persones (unes 3.000 de les quals devien viure a la vila d’Eivissa), la qual cosa implica un fort creixement des de l’epidèmia del 1652, que havia deixat l’illa amb una població d’uns 9.500 habitants. Una mostra clara d’aquesta forta pressió demogràfica rau en el fet que el 1697 el rei, en nom propi i en el dels altres dos consenyors de l’illa, concedí a l’eivissenc Marc Ferrer una porció de terra de mitja llegua a Formentera, perquè la posàs en cultiu. A canvi d’això, havia de pagar als consenyors una quantitat anual i els delmes corresponents. Poc temps després, l’any 1699, es féu una concessió, també a l’illa de Formentera, a favor d’Antoni Blanc Bofill ; s’iniciava així el repoblament de l’illa. Un altre aspecte en el qual hi hagué canvis relativament importants a les Pitiüses al llarg del regnat de Carles II va ser l’institucional. El 1686, i sota la supervisió del governador Juan de Bayarte , es redactaren unes noves Ordinacions. S’hi noten una sèrie de canvis importants respecte a algunes de les anteriors, entre les quals caldria destacar el paper que el governador havia de tenir en el control de la Universitat, seleccionant els noms de tots aquells que podien ocupar un càrrec determinat. A més d’això, les classes més acomodades de l’illa (el que es coneixia com mà major) passaren a controlar la majoria de càr-recs que tenien una certa importància, fet que anà en detriment dels altres grups (mà mitjana i mà de fora). També el nombre de càr-recs dependents de la Universitat va experimentar un augment important. No canvià, de tota manera, la principal font d’ingressos de la Universitat: les salines . Des de pocs anys després de la conquista catalana , i per donació dels consenyors, la major part de les rendes que provenien de la venda de la sal eren propietat de la Universitat. Una mostra de la gran importància que tenien aquestes és que una part considerabler de les esmentades Ordinacions del 1686 es dedicaven a regular com es farà l’extracció de la sal, i la destinació que es donarà als beneficis aconseguits. Els guanys nets que tenia la Universitat sobre la sal es podrien avaluar aproximadament en un 40% del preu de venda del modi de sal. Malgrat això, dins la segona meitat del s XVII aparegueren símptomes d’una possible crisi en la producció salinera, deguda en gran part a la mala gestió que d’ella en feien alguns oficials de la Universitat. Davant aquesta situació d’inestabilitat, la mateixa institució monàrquica intentà fer-se amb el control de les salines. En torn a l’any 1681 el governador inicià un projecte per cedir a la institució monàrquica la propietat i l’administració de les salines. En base a aquest acord, el Reial Patrimoni quedava obligat a pagar uns determinats drets a la Universitat. Tot això era presentat pel governador i d’altres oficials reials com la solució de tots els problemes de caire econòmic que tenia en aquells moments la Universitat, i que a més representaria un augment de la producció salinera, que beneficiaria tots els pobladors de les Pitiüses. Com és de suposar, els jurats s’oposaren frontalment a l’esmentat projecte, i reberen en això el suport dels dos consenyors eclesiàstics ( Arquebisbat de Tarragona i Ardiaconat  de Sant Fructuós), que veieren en perill la part que els corresponia damunt les rendes de la sal. Finalment, el projecte s’oblidà i la Universitat continuà amb el control de les salines. Els problemes que tenia la institució insular amb la producció de sal són només un exemple de la crisi que es vivia en aquells moments, i va ser devers 1689 quan aquesta esclatà. Aquests foren els primers conflictes socials importants a les illes Pitiüses. Hi va haver una revolta dels pagesos ( aixecaments pagesos), que, segons ells mateixos, estava causada per la fam. En un principi, la cosa no va anar a més, però el nou governador, Pere Bayarte Bardaixí , decidí reobrir el cas i empresonar els que considerà  promotors de la revolta. Aquest fet, unit a la situació de marginació dins la Universitat que patien els pobladors del camp, els portà a preparar un memorial, on es recollien les seues queixes, i presentar-lo davant el rei. Per fer això s’escollí el prevere Lluís Sunyer . Els jurats intentaren impedir la seua sortida de l’illa, però finalment el governador autoritzà el viatge. No es coneix cap tipus de resposta per part del monarca a les queixes fetes pels pagesos. El que sí hi hagué, el 1696, va ser una resposta al memorial dels pagesos per part de les classes que controlaven els poders polític i econòmic. És l’anomenat Informe polític i econòmic d’Eivissa, redactat pel dominic Pere Antoni Balansat . La visió que dóna és completament oposada a l’anterior: els culpables de tots els mals que patien les illes eren els pagesos, que volien guanyar molt i treballar poc. Com és evident, la situació social a Eivissa al final del s XVII comença a presentar els primers símptomes de crisi, amb un retard pel que fa al moment què aquest mateix problema s’havia presentat a d’altres indrets propers. [EPG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments