Carles I

Carles I  (Gant 1500 — Yuste 1558) HIST Rei de la Corona d’Aragó i de Castella i emperador de Sacre Imperi Romanogermànic,  a més de duc de Borgonya. El 1516, a la mort de Ferran II heretà el govern de les Corones de Castella i Aragó. Nomenà dos regents: el cardenal Cisneros per a Castella, i Alfons d’Aragó, arquebisbe de Saragossa, per a Aragó. El 1518 visità per primera vegada els territoris catalanoaragonesos, on jurà tots els privilegis de la Corona d’Aragó. Després de la mort del seu avi, l’emperador Maximilià I, va ser nomenat emperador de l’Imperi Romanogermànic (1519). Poc temps després de la seua partida cap als Països Baixos, s’iniciaren els problemes als diferents territoris de la Península Ibèrica: revoltes dels agermanats ( germanies) al País Valencià i a Mallorca (1519-1523) i de les comunitats a Castella (1520-1521). Totes elles foren ben aviat sufocades, gràcies a l’aliança entre la corona i l’aristocràcia, que veié créixer els seus privilegis. Després de prendre possessió com a emperador, Carles I organitzà els seus territoris amb un sentit patrimonial: cadascun  dels regnes mantendria les seues lleis i els privilegis, i l’única cosa comuna a tots ells seria la figura del monarca. Pel que fa a la Corona d’A-ragó, convocà corts a Montsó i or-ganitzà el regne en tres vicecancelleries. Les rivalitats amb el rei de França acabaren en un conflicte bèl·lic, que es resolgué a favor de l’emperador amb la victòria de Pavia (1525). Les lluites recomençaren ben aviat, i les tropes imperials acabaren saquejant la ciutat de Roma el 1527. La resolució del conflicte arribà el 1530, amb la pau de Cambrai. Després d’això, Carles I marxà a Alemanya, davant el fort creixement que tenia el protestantisme; va intentar, de principi, trobar una solució de compromís. Un nou conflicte a la Mediterrània occidental, provocat per l’aliança entre els turcs i els francesos, el va fer tornar a la ciutat de Barcelona. La lluita s’endurí el 1540, i el 1541 Carles I sofrí una important derrota a Alger. La nova pau se signà, aquesta vegada a Crêpy, el 1544. Solucionat aquest problema, decidí emprendre noves actuacions contra els protestants. Si bé en un principi aconseguí triomfar, una posterior aliança dels protestants amb el rei francès Enric II l’obligà a signar la pau d’Augsburg el 1555, amb la qual s’establia d’una manera definitiva la divisió religiosa a l’Europa central. Aquests problemes feren que Carles I deixàs els afers de la Confederació Hispana a mans del seu fill Felip, que des del 1543 ja era regent a les terres de la Corona d’Aragó. Finalment, el 1556 el rei abdicà els seus drets damunt els territoris hispans a favor del seu fill, que pujà al tron amb el títol de Felip II. Pocs mesos després cedí els seus drets imperials a favor del seu germà Ferran I i es retirà al monestir de Yuste, on va morir el 1558. Pel que fa a les illes Pitiüses, el regnat de Carles I es podria definir amb una paraula: inseguretat. Serà al llarg de la primera meitat del s XVI quan les nostres illes patiran amb més claredat el fet de ser una terra de frontera entre dos móns enfrontats, el cristià i l’islàmic. Aquest factor posarà un fre al creixement de la població al camp, que serà allà on més es notarà l’impacte dels atacs provinents del nord d’Àfrica. En un mapa turc, del començament del s XVI, es veuen dibuixades, a més de la vila d’Eivissa i el seu recinte emmuradat, divuit torres-talaia a diversos punts de l’illa; la finalitat bàsica de les torres era donar avís a la població en el cas que, a l’horitzó, es veiessin naus enemigues. De tota manera, els dos primers conflictes greus dels quals es tenen notícies a Eivissa sota el regnat de Carles I no varen ser directament provocats pels musulmans. El primer d’ells tengué lloc el 1518, poc temps després que Carles I fos nomenat rei. Aquest any, la flota reial, formada per trenta naus i uns 4.500 hòmens sota el comandament d’Hug de Montcada , es dirigí cap a Alger , ocupada des del 1516 pels germans Barba-rossa . Les primeres accions de la flota de la Confederació Hispana tengueren èxit, però una temporalada provocà l’enfonsament de vint-i-sis vaixells i la mort d’uns quatre mil hòmens. Els pocs soldats que quedaren sortiren cap a Eivissa, on s’amotinaren perquè no cobraven el salari, i es llançaren al camp a fer robatoris de queviures. Els jurats calcularen que això tenia un cost d’uns 28.000 ducats, que reclamaren a Carles I. Si bé en un principi el rei acceptà pagar, cent anys després de l’atac, el 1618, els jurats encara reclamaven el pagament d’aquest deute, que no s’arribà a fer mai. El segon fet destacable a les Pitiüses relacionat amb aquest regnat tengué lloc pocs anys després i estigué relacionat directament amb la guerra de les Germanies . El 1521, el virrei de Mallorca i un sector d’aquells que eren contraris als agermanats fugiren cap a Eivissa. Al començament de juny de l522 els agermanats es presentaren davant les costes eivissenques i demanaren que els fos retornada una nau que feia poc temps que s’havia refugiat a Eivissa. En no fer-los cas, desembarcaren unes quantes peces d’artilleria a l’illa Plana i començaren a llençar trets contra la vila. Després desembarcaren uns cinc-cents hòmens, que ben aviat es trobaren amb les for- ces que comandava el governdor , Bernat Pau Salvà . La topada entre ambdues forces tengué lloc prop de la torre dels Andreus , i acabà amb una derrota de les forces dels agermanats. Tots els atacants, llevat dels morts o presoners,  fugiren altra vegada cap a Mallorca. Es realitzà poc temps després un judici als sublevats que no pogueren fugir, i es dictaren cinc penes de mort. Es desconeix quina va ser la participació dels eivissencs en els fets que s’acaben d’esmentar. Pel que fa als atacs de naus turques contra les Pitiüses en aquesta època, cal destacar només aquells que foren realment importants, i dels quals se’n té informació, generalment a través dels Llibres d’Entreveniments . El 1532 una fragata turca atacà  la zona de Santa Eulària, i va fer onze presoners. L’any següent hi hagué un atac a la zona de ses Salines. En aquesta ocasió, els jurats reaccionaren ràpidament i ordenaren a diferents naus eivissenques que sortissin en persecució dels turcs; els agafaren a l’illa de Formentera i alliberaren tots aquells que havien estat fets presoners. Un dels pitjors atacs turcs tengué lloc pocs anys després, en concret el 1536, i durà, amb possibles intermitències, uns tres mesos. El mes d’agost arribaren dotze galeres i un bergantí, amb turcs i francesos, que s’havien aliat per lluitar contra l’emperador Carles I. Les naus enemigues bombardejaren la vila d’Eivissa, i feren impacte diverses vegades fins i tot a l’església de Santa Maria, l’actual catedral. Al final de setembre, turcs i francesos assaltaren el raval de la Marina, i arribaren fins i tot a l’església del Socors . Després d’això, es dirigiren cap a ses Salines, on calaren foc a cases i cultius. Aleshores hi hagué un intent de diàleg entre les forces atacants i els defensors, encapçalats pel governador, Bernat Pau Salvà , que no resolgué res. A la primeria d’octubre sortí de la vila una columna armada, que derrotà els atacants, dels quals en moriren divuit, mentre que tres foren fets presoners. Això, però, no va ser la solució definitiva, perquè l’endemà hi torna a haver notícies d’un atac de turcs i francesos a la zona de Santa Eulària, on incendiaren moltes cases i feren gran quantitat de presoners. El 1538 tengué lloc un altre atac semblant a aquest. Un estol format per vint-i-cinc naus turques, després de fer una escala a l’illa de Formentera, arribà a la zona de ses Salines, on desembarcaren uns cinc-cents hòmens. A continuació es dirigiren cap a la vila, que pogué rebutjar l’atac. Davant aquest fet, els atacants arrasaren els camps a la zona de Santa Eulària i feren presoners. El 1543, vint galeres i tres galiots turcs s’aproparen al quartó de Santa Eulària, i les seues forces feren presoneres algunes dones. Els atacants fugiren després d’un combat amb les tropes cristianes. Pocs dies després forces turques desembarcaren a ses Salines, des d’on, amb una columna de mil hòmens, atacaren la vila i es retiraren després de quatre hores de combat, deixant vuit morts i dotze presoners. Com es pot veure amb la relació que s’acaba de fer dels principals atacs turcs, aquests varen ser una constant al llarg del regnat de Carles I. [EPG].


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments