Cardona Riera, Antoni

Cardona Riera, Antoni  (Eivissa 1883 — Quart de Poblet, València 1961) HIST/REL Bisbe eivissenc conegut popularment com el bisbe Frit. En haver acabat els estudis eclesiàstics en el seminari d’Eivissa, fou ordenat prevere el 1908, i exercí diversos càrrecs docents en el mateix seminari. Mentre era rector de Sant Salvador de la Marina obtengué la canongia magistral de la catedral d’Eivissa (1911), i fou secretari del govern eclesiàstic. A la darreria de 1927, quan acabà de restablir-se la diòcesi amb caràcter d’administració apostòlica, i ja n’havia pres possessió el nou bisbe, Salvi Huix Miralpeix ↑, arribà la notícia del nomenament d’Antoni Cardona Riera com a bisbe coadjutor amb dret a la successió del bisbe de Ciutadella, l’eivissenc Joan Torres Ribes ↑. Fou ordenat a la catedral d’Eivissa el 27 de maig de 1928, i tot seguit es traslladà a Menorca a exercir el seu càrrec amb el bisbe de Ciutadella.

En quedar vacant l’administració apostòlica d’Eivissa, per trasllat de Salvi Huix Miralpeix a la diòcesi de Lleida, Antoni Cardona Riera fou designat per cobrir-la, a la darreria del mes de juny de 1935, i en prengué possessió el dos d’agost del mateix any. La primera celebració que pogué dur a terme a la catedral fou la commemoració de la setena centúria de la conquesta d’Eivissa i Formentera. La Guerra Civil ↑ de 1936-1939 fou la primera gran dificultat que el bisbe trobà en el seu camí. La desaparició de nombrosos preveres i les destrosses dels temples varen imposar-li nous camins en el seu episcopat, ja que era necessari, enmig de tantes dificultats, tornar a posar les esglésies en condicions de servei.

Nombrosos escrits pastorals d’aquells anys tan difícils donen testimoni de les greus preocupacions episcopals. El 1940, després que ja s’havia beneït a la catedral la nova imatge de Santa Maria, patrona d’Eivissa i Formentera, Antoni Cardona Riera fou nomenat fill il·lustre de la ciutat d’Eivissa. El 1943, la diòcesi fou dividida en arxiprestats, segons la norma pastoral existent en assumptes parroquials. Al llarg del mateix any i dels següents, quan ja s’havia inaugurat una línia aèria que unia Eivissa amb Madrid, el bisbe la va aprofitar sovent per visitar diversos ministeris i demanar-los ajuts econòmics dels quals l’Església pitiüsa tenia gran necessitat.

Antoni Cardona Riera donà sempre suport a la devoció al Cor de Jesús, i no parà fins que amb diverses almoines dels diocesans i d’alguns amics seus de fora, pogué aixecar el monument que existeix al cim del puig de Can Garroves o de na Ribes ↑ (1947), on va substituir la torre d’un vell molí de vent. Durant l’estiu de 1948, en haver assistit a València a les festes commemoratives del XXV aniversari de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, organitzà a Eivissa i Formentera unes jornades marianes que tengueren gran ressò popular a totes les parròquies. L’acte final se celebrà a la catedral, el dia de Santa Maria, i es recorda com un dels de més assistència i més solemnes de tota la història.

La gran obra d’Antoni Cardona Riera, a la qual dedicà tots els esforços, que ella sola bastaria per omplir de mèrits la biografia de qualsevol bisbe, segons la qualificà Isidor Macabich, fou la restauració de la diòcesi d’Eivissa aconseguida el 1949, que només existia amb la qualificació d’administració apostòlica. El 1950 en prengué possessió com a bisbe titular. Tot seguit insistí perquè el nom llatí diocesis Ebusensis es mudàs per diocesis Ebusitana, més d’acord amb la tradició i amb la mateixa llengua llatina. No es va adonar, però, que la diòcesi sempre havia estat sufragània de l’arquebisbat de Tarragona i la butla de restauració la deixava agregada al de València.

El 1953 començà amb la consagració del nou altar de pedra adossat al templet de Santa Maria, a la catedral. Més endavant, en ocasió del vint-i-cinquè aniversari de la seua ordenació episcopal, Antoni Cardona Riera rebé una carta autògrafa del papa Pius XII, i tengueren lloc nombrosos actes en honor seu a totes les parròquies i especialment a la catedral. Pel mes de juliol es promogué un nombrós pelegrinatge diocesà als santuaris de Lorda (Lourdes), el Pilar (Saragossa) i Montserrat, que presidí personalment. El 1955 fou l’any en què la imatge de santa Maria de la catedral va ser coronada canònicament, acte que se celebrà al passeig de Vara de Rey, presidit pel nunci apostòlic i el cap de l’Estat espanyol. La corona és obra dels donatius dels diocesans, els noms dels quals figuren en un llibre d’or posat en un ninxolet als peus de la imatge.

Entre la diversitat d’esdeveniments parroquials i diocesans, cal mencionar la instal·lació del retaule nou de Sant Josep, obra de l’ebenista eivissenc Joan Roig “Llogat” (1958), la capella de la vila de Santa Eulària, dedicada a la Mare de Déu de Lorda (1959) i la inauguració de Radio Popular de Ibiza ↑. Eren les darreres obres del seu episcopat, ja que uns mesos abans havia presentat la renúncia, exclusivament per motius de salut, segons ho havia posat en coneixement del capítol catedralici. No era cosa normal, aleshores, que els bisbes decidissin deixar la seu; ell, però, encara que repetidament li varen indicar la possibilitat d’un bisbe auxiliar, mai no la va acceptar ni dessistí de la renúncia, perquè coneixia prou bé que les seues facultats demanaven que el deixassin lliure de totes les responsabilitats episcopals. El seu gran desig era anar a viure a la nova casa d’exercicis des Cubells, a punt d’inaugurar-se, però els esdeveniments no li ho varen permetre. Esperava que el succeiria un eivissenc proposat per ell, el canonge Miquel Torres Cardona, però a la fi va ser el mallorquí Francesc Planas Muntaner ↑. Aleshores ell va entendre que la seua presència a Eivissa podria ser una dificultat per al nou bisbe i decidí anar-se’n a una petita residència sacerdotal de Quart de Poblet, València, de la qual era fundador un gran amic seu que el va rebre amb els braços oberts.

El vint-i-sis de març de 1960, Antoni Cardona Riera, admesa la renúncia a la seu d’Eivissa i nomenat arquebisbe de Nicòpoli d’Epiro poc abans, deixà silenciosament Eivissa. Devers un any durà la seua estada a Quart de Poblet. Hi morí el dia de Sant Joan, vint-i-quatre de juny de 1961. Poc després del migdia, un avió militar traslladà les restes a Eivissa, on reberen testimoni afectuós dels qui havien estat els seus diocesans, durant les hores que foren exposades a la parròquia de Sant Salvador de la Marina. L’endemà se celebrà la solemne missa funerària a la catedral, a la qual assistí una de les gentades més grans que es recorden. Fou soterrat a la capella de la Mare de Déu del Roser. Damunt la fossa es posà la làpida que ell mateix havia manat construir, en haver-li posat la data de la mort. [JMC]

Descàrregues