Can Negre

Can Negre  GEO

1. Barri situat als marges de la carretera que uneix Eivissa i Sant Antoni de Portmany, bona part pertanyent al municipi de Santa Eulària des Riu , amb una petita part (sa Blanca Dona i una petita porció de Can Negre) que pertany al municipi d’Eivissa. És situada a la parròquia des Puig d’en Valls , que, per ser una de les darreres creades, no té véndes. Es troba a una distància de 3 km d’Eivissa i a uns 12 km de Sant Antoni. El barri té una important dependència de la capital illenca.

L’assentament actual, en el seu origen es deia Can Ramoncillo (la banda nord de la carretera que uneix Eivissa i Sant Antoni) i no va prendre el nom amb què es coneix avui fins que els propietaris del petit turó que hi ha a la vora (puig d’en Negre , d’on rep l’apel·latiu) no varen baixar a viure al nucli inicial, a mitjans dels anys seixanta, començant aleshores el procés de formació del barri, que tengué un ritme constant de creixement (tant pel que fa a població com pel que fa a obertura d’establiments, tallers i magatzems, amb l’ampliació del marge nord i amb la més reduïda del marge sud) fins als anys centrals de la dècada dels vuitanta; aleshores Can Negre patí un estancament fins al 1990, quan al puig proper es contruïren xalets i noves naus comercials i industrials a la banda nord del barri.

El contigu barri de sa Blanca Dona (el criteri seguit és el d’incloure’l dins Can Negre com un tot) inicià la seua expansió en els anys setanta, primer amb una funció emmagatzemadora (en la qual després destacaria el vesí barri de Can Bofill) alhora que residencial, bé que el nucli rebé la definitiva embranzida amb l’emplaçament dels centres d’ensenyament i esportiu a partir del començament de la dècada dels anys vuitanta. Sa Blanca Dona, com Can Negre, ocupa molt més terreny en el seu marge nord que en el sud.

Can Negre (i, amb ell, sa Blanca Dona) ocupa una superfície de 35 ha i té una vuitantena d’habitatges, en els quals resideixen unes 300 persones. Bona part d’ells són unifamiliars de planta baixa i algunes plantes més en altura (així com els edificis destinats a l’ensenyament); les contruccions destinades a usos industrials són naus. El paisatge urbà no té jardins ni places públiques. El tipus d’urbanització que s’hi observa és intensiu i hi ha una xarxa de carrers.

El sector conegut popularment com Can Negre té reconeixement administratiu per part de l’Ajuntament de Santa Eulària des Riu (al qual pertany la majoria de l’extensió), així com el sector de sa Blanca Dona per part de l’Ajuntament d’Eivissa. A la meitat de la dècada dels noranta, es percebia un estancament en el creixement del lloc.

Respecte a la població que hi viu, unes tres quartes parts són eivissencs (i originaris del propi barri), un 20% són immigrats peninsulars, i la resta són estrangers. El nivell mitjà socioeconòmic de la població és mitjà-alt, atès que la majoria són empresaris i, a més, propietaris de l’habitatge on resideixen o del terreny on se situa el seu negoci; la resta de la població és constituïda per treballadors estacionals estiuencs. Gairebé tothom és ocupat en el mateix barri. La població de Can Negre tenia una composició, el 1996, per edats, ortodoxa; és a dir, seguint el model estàndard de l’illa.

Pel que fa a la infraestructura urbana, els carrers del barri estaven pavimentats i retolats, hi havia voravies, xarxa d’aigües, enllumenat públic, cases numerades, cabines telefòniques, bústies, rètols informatius, papereres, contenidors, recollida de fems, mentre que no hi havia sucursals bancàries, parcs ni places. Els usos industrial i residencial no es troben separats. L’apartat de funcions i serveis de Can Negre era molt variat i complex. Hi ha una majoria de primeres residències. La funció industrial era composta per fusteries, ferreries, vidrieries, tallers de ceràmica, tallers nàutics, impremta, taller de maquinària agrícola i una pedrera; la comercial és composta per punts de venda per als professionals de l’hostaleria i la restauració (els cash), papereria a l’engròs, magatzem de ferro, empreses d’arrendament de serveis discrecionals d’autobusos, serveis de transportistes, un punt de venda de gas butà, un servei de dipòsit d’aigües, un magatzem de mobles, un servei funerari, un forn de pa, diverses i variades botigues al detall, restaurant i bars.

L’ensenyament és representat per tres centres, dos de secundaris i un de primari (tots a la zona de sa Blanca Dona). El servei esportiu és compost pel que va ser en el seu dia el primer poliesportiu cobert de l’illa (també a sa Blanca Dona), de propietat pública (del Consell Insular d’Eivissa i Formentera). En aquest sector també se situa un centre de formació ocupacional de l’INEM. El servei de transports només disposa de la línia regular d’autobusos que uneix Eivissa i Sant Antoni. No existeixen els serveis religiós, sanitari i hostaler, ni cap associació cultural o comunitària. [MCL]

2. Petita entitat de població situada al NE de l’illa d’Eivissa, a la vénda d’Atzaró del poble de Sant Carles de Peralta. Es troba a l’O del centre urbà de Sant Carles, pràcticament al límit amb el poble de Sant Llorenç de Balàfia. Es caracteritza per estar en un territori planer, a la rodalia de la plana d’en Miquelet, i a l’ombra del puig d’Atzaró (218 m), que queda a l’E, mentre que per l’O s’hi troben els vessants que baixen cap al torrent de Labritja. Tot i que a l’inici del s. XXI les cases s’hi han multiplicat, es poden citar com a tradicionals les de can Toni, can Ribes, can Poueta i can Toni Joan. [JFR]

Descàrregues

Col·laboradors