Cala, sa

Cala, sa

1
TOPON Nom que es dóna, per antonomàsia, a la cala de Sant Vicent , en aquesta mateixa parròquia, al NE de l’illa d’Eivissa. Antigament era anomenada cala d’en Maians, després dels Marins. La vénda parroquial de sa Cala, de Sant Joan de Labritja , fou convertida (1838) en el terme de la vicaria de Sant Vicent Ferrer, parròquia del mateix nom de 1933 ençà. [ERM/JMC]

2 TOPON Nom de la raconada més important de tota la costa nord de la Mola ↑, a Formentera. S’hi arriba, per terra, pel camí de sa Cala ↑ i l’abaixador d’en Simonet ↑. Hi ha alguns escars. [ERM]

3 ARQUEOL Zona arqueològica situada a l’altiplà de la Mola, a l’illa de Formentera, dins la vénda des Monestir ↑. Està formada per nou jaciments que s’escampen principalment pels terrenys de can Ferrer i els seus voltants, prop dels tallserrats que forma la costa nord-occidental de la Mola, en el bocí comprès entre la Fernanda ↑ i la punta de sa Palmera ↑, per dalt de la petita raconada que es coneix amb el topònim de sa Cala i dóna nom a tot el paratge.

El primer jaciment d’aquest grup en ser conegut, l’anomenada muralla o fortificació de sa Cala, va ser descobert els anys seixanta pel naturalista Frank Jackson ↑, que va dibuixar un primer croquis de les restes i posteriorment, en els anys setanta, en va comunicar l’existència a Jordi H. Fernández Gómez ↑, qui el va donar a conèixer a l’àmbit científic en el marc del XIV Congreso Nacional de Arqueología (Vitòria, 1975).

Els altres vuit jaciments, anomenats amb el topònim sa Cala i numerats consecutivament amb números romans segons l’ordre en què varen ser descoberts, es documentaren en el transcurs de les prospeccions dutes a terme l’any 1988 per a la redacció de la carta arqueològica de Formentera, en el marc del programa de preservació de monuments endegat entre 1988 i 1992 pel Govern Balear.

Tots nou jaciments presenten restes constructives, però han arribat força degradats als nostres dies, tant per l’acció erosiva de la natura com per l’antròpica, que n’ha reaprofitat la pedra dels seus murs, de manera que només se’n conserven els basaments i, com a molt, les primeres filades de les parets. Cap d’ells no ha estat per ara objecte d’excavacions ni d’ulteriors investigacions arqueològiques, per la qual cosa tota la informació que es posseeix és producte de la documentació i de les troballes superficials obtengudes per prospecció del terreny. De totes maneres, ja sigui per les tècniques constructives i característiques de les estructures conservades, ja sigui per la descoberta de fragments de ceràmica en superfície associats a les construccions, la murada de sa Cala i sa Cala III s’han classificat com a jaciments prehistòrics; sa Cala II, IV, V i VI poden considerar-se jaciments medievals islàmics; mentre que per a sa Cala I, VII i VIII no es disposa de criteris de datació prou clars, per bé que la tècnica constructiva de sa Cala I i sa Cala VIII fa possible poder considerar-los probablement andalusins, mentre que la de sa Cala VII s’assembla més a les construccions prehistòriques.

Només sa Cala VI ha fornit indicis de presència humana en aquesta àrea en una època diferent, ja que en la seua superfície es recolliren també alguns fragments d’àmfora PE-17, àmfora itàlica, sigil·lata aretina i ceràmica comuna romanoebusitana, que indiquen l’existència d’un possible establiment a la darreria de l’època púnica i a l’inici de la imperial romana.

A aquest conjunt de jaciments formats per construccions a l’aire lliure podrien afegir-se, per la seua proximitat geogràfica, les coves i abrics que s’obren als tallserrats d’aquest tros de costa, algunes d’elles amb evidències d’ocupació humana prehistòrica, com la cova des Riuets ↑, o prehistòrica i andalusina, com la cova des Fum ↑, o amb referències de fragments ceràmics d’èpoques diverses, com la cova de sa Plaerança ↑, la cova Gran i la cova de sa Quissona. De fet, és aquesta l’única zona de Formentera on s’ha detectat un habitatge cavernícola de certa importància, afavorit, sens dubte, per la multiplicitat de cavitats existents, derivada de la morfologia càrstica d’aquest massís rocós.

a) Jaciments prehistòrics: Sembla que tot el poblament de la Mola durant la prehistòria estava concentrat a l’àrea de sa Cala, perquè fora d’aquesta zona no s’ha documentat cap altre jaciment d’aquesta època en tot l’altiplà. Però val a dir que d’entre tot el conjunt de jaciments prehistòrics de l’illa de Formentera, aquest grup de sa Cala és el més heterogeni de tots per la seua composició, perquè mentre que els altres (cap de Barbaria ↑, can  Marroig ↑, punta Prima ↑ i es Ram ↑) estan sempre formats únicament per establiments a l’aire lliure (→ arquitectura prehistòrica), a sa Cala hi ha una fortificació, almenys dos assentaments a l’aire lliure i diverses coves.

La murada de sa Cala, el jaciment més destacable d’aquest grup, ha estat qualificada en diverses publicacions com un “recinte fortificat”, encara que, tal i com ha arribat al nostre temps, és una llarga cinta murària de traçat rectilini, per la qual cosa no pot parlar-se de recinte amb propietat, sinó de muralla o fortificació. Està situada vora el penya-segat, a una altitud de 121 m, i el seu traçat és paral·lel al caire, del qual se separa uns 15 m, en un indret en què pràcticament ha desaparegut el sediment de terra i arreu aflora la roca mare, de la qual foren arrencades les lloses de pedra amb què va ser aixecada aquesta construcció. Des de la seua ubicació es controla visualment un ample sector del pla de la Mola —que descendeix suaument fins veure’s interromput pel tallserrat—, així com les costes sud-orientals d’Eivissa, els freus entre ambdues illes i les costes orientals de Formentera.

Tot i que el seu estat és força malmès, conserva uns 37 m de longitud, encara que l’obra original probablement devia ser molt més gran. Està feta amb dues filades paral·leles de grans blocs de calcària, algun de fins a 2 m de longitud, amb l’interior reblit de terra i pedra. La seua orientació aproximada és NE-SW. Al llarg del seu traçat presenta dues portes, separades 18 m una de l’altra, ambdues fetes amb ortostats de considerable grandària, d’uns 2 m de longitud per 1 m d’alçada, disposats de manera transversal a la línia de muralla, i deixant una obertura de 0’95 m la del costat de llevant i d’1’40 m la del costat de ponent.

En conjunt és, doncs, una imposant obra d’arquitectura defensiva, que tanca l’accés a un dels pocs passos per on, des de dalt del tallserrat, pot accedir-se a peu fins a diverses coves que hi ha a la paret rocosa, i continuar baixant fins al mar. De fet, la seua disposició sembla estar concebuda per a la defensa d’una comunitat relativament petita contra un enemic que vengués per terra, tallant el pas des del pla de la Mola al caire del penya-segat i, d’aquesta manera, quedant amb les espatles protegides per aquest. Tampoc no pot descartar-se que pogués servir com a darrer reducte de defensa contra un enemic que pujàs penyes amunt des de la mar, en aquest lloc, que és un dels pocs per on és factible accedir al cim. En qualsevol cas, la construcció d’aquesta obra sens dubte és reflex d’una clara preocupació defensiva dels habitants prehistòrics de la Mola, que va comportar un esforç col·lectiu que degué involucrar un cert nombre d’individus, amb una considerable despesa de matèria i d’energia.

Les diverses prospeccions realitzades només han permès recuperar en superfície un reduït nombre de fragments ceràmics, la majoria fets a mà, de pastes grolleres i amb desengreixador abundant, de color marró, ocre i vermellós, entre els quals destaquen un diminut fragment de vora amb un mugró i una petita ansa d’anella, característiques que permeten classificar-los com a prehistòrics, però sense poder-ne precisar gaire la cronologia. Tanmateix, també cal senyalar la descoberta d’algun fragment d’àmfora fenícia, i àdhuc d’alguns altres d’èpoques romana i islàmica, que demostren la freqüentació del lloc en etapes posteriors i, tal vegada, l’eventual reutilització de les seues runes com a lloc de guaita de la costa, o fins i tot de defensa.

Sa Cala III està situat uns 600 m al nord-est de la muralla i, com aquesta, també molt prop del caire del tallserrat, en una cota de 105 m d’altura, des d’on es té un ample domini visual sobre es Caló ↑ i les costes sud-orientals d’Eivissa. És un establiment a l’aire lliure de planta simple, formada per una única estructura de planta aproximadament rectangular, sense que el seu degradat estat de conservació permeti descartar que pogués tractar-se d’una estructura de planta navetiforme o similar. Només conserva el seu basament, format per un gruixut mur aixecat mitjançant una doble filada de grans blocs de pedra calcària local, amb l’espai intermedi reblit amb terra i pedra ben piconada. Destaca, precisament, la considerable amplada dels seus murs, d’1’40 m, ja que gruixos semblants només s’han documentat en algunes construccions del cap de Barbaria. La seua longitud conservada és de 12 m i 5’3 m l’amplada. Era, per tant, una construcció d’unes dimensions molt considerables en relació a les d’altres jaciments d’estructura similar de la resta de l’illa.

Sa Cala VII, ubicat uns 500 m al sud-oest de la muralla, només conserva un petit fragment de basament de mur de doble filada de blocs de calcària amb reblit intern de terra i pedres, també d’1’40 m d’amplada, tal vegada corresponent a una estructura similar a sa Cala III.

b) Jaciments andalusins: L’ocupació de l’àrea de sa Cala a l’època medieval islàmica (902-1235 dC), quan les Pitiüses formaven part de les illes orientals d’Al-Andalus ↑, està igualment ben documentada. Curiosament, malgrat els segles de diferència, moltes d’aquestes estructures andalusines presenten basaments de murs fets amb dues fileres paral·leles de lloses posades en vertical i amb l’espai intermedi farcit amb terra i pedres. Aquesta tècnica és bàsicament igual a la de les construccions prehistòriques, encara que les construccions medievals són, en general, fàcilment diferenciables per les menors dimensions tant dels murs com de les lloses de pedra utilitzades.

De sa Cala VIII, el més septentrional de tot el grup, només resta un tram de mur de traçat gairebé rectilini, de 12 m de longitud conservada i 0’70 m d’amplada, fet amb aquesta tècnica de doble filera de lloses clavades a terra i reblit intern.

Sa Cala I, una mica al sud-oest de l’anterior, sembla correspondre a una estructura de planta rectangular, de la qual només resten dos fragments de basament dels murs en angle recte, fets amb la tècnica de dues filades paral·leles de lloses clavades a terra verticalment i amb l’espai entre ambdues reblit de terra i pedres.

Sa Cala II està allunyat uns 250 m en direcció sud-oest. Les estructures es troben en part dins el pati d’una casa abandonada, i conserven diverses restes de murs que donen idea d’una possible construcció de planta rectangular amb compartimentacions internes que formen habitacions quadrangulars, que ocupen una superfície d’uns 325 m2. Els murs són de doble filada de lloses amb reblit intern, o bé de maçoneria de pedres més o menys planes, petites, travades amb terra. Entre aquestes restes es recolliren alguns fragments de gibrells i alfàbies que, juntament amb les característiques constructives, confirmen el caràcter andalusí del jaciment.

Sa Cala IV, al sud-oest de sa Cala II, només conserva un fragment de mur, de traçat corbat, d’uns 13’5 m de longitud, fet amb doble filera de lloses amb reblit intern, al voltant del qual es recolliren alguns fragments de ceràmica comuna andalusina. Atesa la seua proximitat a sa Cala V, probablement formava part del mateix establiment.

Sa Cala V correspon a un important establiment camperol andalusí les restes conservades del qual, malgrat la seua forta degradació, permeten conèixer-ne una bona part de la complexa estructura. El que sembla el cos principal està format per dues cambres quadrangulars amb compartimentacions internes, unides per una mena d’estret passadís intermedi entre una i altra. D’aquest conjunt arranquen altres murs pel costat nord. Al costat occidental hi ha un altre conjunt de parets de pedra que delimiten espais rectangulars.

Finalment, al sud de l’estructura principal hi ha una petita construcció rectangular, de la qual arranquen altres murs. En total, la superfície ocupada per totes aquestes construccions s’aproxima als 10.000 m2. Quant a les tècniques constructives, predomina la de doble filera de pedres posades en pla i travades amb terra, formant filades horitzontals que es van superposant, si bé es troben també el tipus de parament conegut com opus spicatum o “d’espina de peix”, així com l’habitual basament fet amb dues filades paral·leles de lloses clavades en vertical amb l’espai intermedi reblit de pedres i terra piconada, utilitzat en tanques o bancals a l’exterior de les construccions principals.

La ceràmica trobada en superfície al voltant d’aquestes restes va ser abundant i tota ella indubtablement andalusina; predominaven els fragments de gerra, alfàbia i gibrell de ceràmica comuna, amb decoració pintada o amb faixes de línies incises; però també es recolliren alguns fragments amb vidriat verd. Atesa la seua proximitat geogràfica, cal posar en relació aquest conjunt de jaciments andalusins de sa Cala amb les descobertes efectuades al principi del s XX a can Simonet, de les quals dóna notícia Artur Pérez-Cabrero ↑ (1911), i que també recull José María Mañá de Angulo ↑ (1952). Sembla que es va descobrir una necròpolis islàmica amb algunes làpides amb inscripcions i dos monòlits que, malauradament, desaparegueren.

Finalment, sa Cala VI, tot i restar dins l’àrea de sa Cala, està allunyat quasi 1 km en direcció sud-oest. També posseeix diverses estructures, encara que, com tots aquests jaciments, estan molt degradades. Se’n poden distingir dues àrees. El conjunt principal està format per un cos de planta quadrangular, amb una paret intermèdia que el divideix en dues cambres, i una altra estructura rectangular adossada; ocupa una superfície d’uns 110 m2. La tècnica constructiva és la de doble parament de pedres més o menys planes, amb alguna de més gran posada dreta que s’hi intercala, travades amb terra. L’altra zona està formada per parets que semblen correspondre a marges o abancalaments, fetes amb doble filera de pedres, en un cas lloses posades en vertical i en l’altre llosetes posades de pla, amb reblit intern de pedres i terra piconada. Finalment, separat uns 12 m, encara hi ha un tram de mur que resta aïllat.

A més de la ceràmica tardopúnica i romanoimperial abans esmentada, també es recolliren diversos fragments de ceràmica islàmica. Tot plegat, les restes s’escampen per una superfície total de 2.300 m2, aproximadament.

Les conclusions històriques que es poden obtenir d’aquestes restes arqueològiques de sa Cala, atesa l’actual manca d’investigacions programades i exhaustives, són escasses i necessàriament provisionals. Quant als recursos de la zona que podrien afavorir la seua ocupació per l’home, aquests no són precisament abundants. Els sòls són pobres i no gaire productius agrícolament. Predominen les extensions de matollar i pastures, en les quals s’intercalen algunes clapes de bosc, que són de baix potencial productiu per a una societat primitiva amb uns mitjans elementals de producció, i només permetrien el pastoreig extensiu d’ovelles i sobretot de cabres, que aprofiten aquesta vegetació escassament nutritiva.

El poblament prehistòric, que no sembla excessivament abundant, pareix que en bona part va establir-se a les coves, ja que, davant les múltiples evidències d’ocupació de cavitats, l’únic testimoni d’habitatge a l’aire lliure es té a la gran estructura de sa Cala III, i possiblement també a sa Cala VII. El seu establiment en aquesta zona no sembla respondre, precisament, a l’existència d’importants recursos. Tots dos jaciments tenen en comú el fet d’estar situats molt prop dels tallserrats, no gaire prop de terrenys potencialment cultivables, però amb ample domini visual sobre l’entorn marítim. La majoria de les coves ja són a llocs difícilment accessibles, tant des de dalt la Mola com des del mar. A més, excepte el cas de la cova des Fum, que posseeix una gran sala ben il·luminada davant la seua enorme boca, tant la de sa Plaerança com la des Riuets estan formades per sales petites i galeries angostes, que no les fan gaire idònies com a lloc d’hàbitat permanent. Si a tot això s’afegeix l’existència de la impressionant muralla, es veu que, en definitiva, aquest grup posseeix unes característiques bastant anòmales respecte a la resta d’establiments prehistòrics de l’illa, que semblen indicar una aparent preocupació defensiva que no s’observa a cap altre dels grups de jaciments contemporanis de Formentera, ningun dels quals no posseeix cap protecció, ni tan sols natural. Sembla, doncs, que el factor defensiu i de control del territori hauria primat per damunt la potencialitat productiva del terreny a l’hora d’ubicar-hi els establiments humans.

La manca d’estudis dificulta datar amb precisió aquests jaciments i, per tant, poder-ne donar una interpretació històrica adient. La cova des Fum ha fornit alguns dels elements arqueològics que potencialment estarien entre els més antics documentats fins ara a l’illa de Formentera, com alguns fragments d’un vas possiblement carenat amb decoració incisa, altres fragments de bols de ceràmica llisa, una punta de fletxa de banya amb arponets laterals i peduncle, i un braçalet d’arquer incomplet (→ eneolític). No obstant això, altres ceràmiques d’aquesta cova i les trobades a la des Riuets són probablement més modernes i, en principi, sembla que cal datar-les en el període inicial de l’edat del bronze ↑.

Sembla, per tant, que l’ocupació de les coves, ja sigui com a lloc d’amagatall o refugi, ja sigui amb caràcter d’hàbitat més permanent, o tal vegada fins i tot com a lloc d’enterrament, no va ser un fet que es donàs en un període concret, sinó que es va repetir en diferents períodes de la prehistòria.

Quant a la fortificació i a les dues estructures a l’aire lliure, no es tenen prou criteris de datació. Però, tot i que tensions conjunturals, o fins i tot agressions, entre diferents grups pogueren donar-se en qualsevol període, l’existència de mesures defensives tan evidents per part d’una comunitat prehistòrica, i sobretot la construcció d’una obra tan sòlida i costosa com la muralla, no sembla que pugui ser conseqüència d’un episodi concret. Més aviat sembla que es podria trobar una explicació adient —d’entre les diverses teòricament possibles— després d’un període més o menys llarg de poblament de l’illa, en algun moment de l’edat del bronze, quan una certa pressió demogràfica i una certa escassetat, o fins i tot esgotament, d’alguna important font de subsistència (p ex, terres bones cultivables, terrenys aptes com a pastures, etc.) podrien afavorir tensions entre diferents comunitats, que podrien arribar a esdevenir competidores per uns mateixos recursos.

De tota l’antiguitat només es té el testimoni d’escassos fragments ceràmics que documenten la freqüentació de les runes de la muralla prehistòrica en diverses èpoques i un possible establiment, de caràcter presumiblement agrícola, a sa Cala VI, d’època púnica tardana i altimperial. Durant l’antiguitat, però, sembla que també alguna de les coves va servir d’amagatall o refugi. Posteriorment, en època medieval islàmica, l’àrea de sa Cala, com la resta de la Mola, va ser densament ocupada per establiments andalusins. En aquesta època, però, sembla tractar-se d’instal·lacions camperoles, sense cap aparent preocupació defensiva, excepte en el cas tan evident de la cova des Fum, amb importants testimonis d’ocupació, i fins i tot amb veritables fortificacions que en protegeixen l’entrada.

Possiblement, donada una estructura social més evolucionada i uns mitjans de producció molt més avançats que els prehistòrics, com correspon a una formació social més complexa, els pagesos andalusins degueren ser capaços d’obtenir un millor rendiment productiu de les magres pastures i de l’escassa terra cultivable de la zona de sa Cala. Fins i tot, el conjunt de jaciments andalusins d’aquesta zona, i sobretot sa Cala V, compta entre els més importants dels que s’han documentat a Formentera. En qualsevol cas, només la investigació futura podrà, tal vegada, aclarir algunes de les múltiples incògnites plantejades i incrementar el coneixement que es té sobre el poblament de la Mola al llarg de la història.

La murada de sa Cala fou declarada, el 2014, Be d'Interès Cultural en la tipologia de zona arqueològica. [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments