Cala d’Hort, pallisses de

Cala d’Hort, pallisses de  ARQUEOL El punt on s’ubica el conjunt de les pallisses de Cala d’Hort és a la costa SW de l’illa d’Eivissa. Està enquadrat per dos importants conjunts muntanyencs: el massís de Llentrisca i el puig Negre , de 365 m. En el conjunt arqueològic, destaca la font de ses Alfàbies , al fons del llit del torrent del mateix nom. Aquesta font té un nom significatiu que segurament s’ha de lligar amb la descoberta de vasos de terrissa antics. El fet no sorprèn gens perquè el conjunt púnic i romà de les pallisses de Cala d’Hort és just a sobre, i no hi ha cap dubte que de la seua surgència, els pagesos púnics i romans en feren un bon ús. El paisatge actual del territori que envolta cala d’Hort alterna zones emboscades, principalment les munta-nyenques, amb conreu bàsicament de secà, caracteritzat per la presèn-cia d’ametllers, garrovers i algunes figueres, sovent al mig de solanes de blat, ordi i civada. En època moderna les oliveres han estat molt escasses. En aquest sentit és ben significatiu que cap de les pallisses de tot el territori que envolta cala d’Hort hagi estat dotada amb la instal·lació d’un trull per a la fabricació d’oli. Aleshores, les poques olives que hom podia recollir eren destinades bàsicament al consum directe. Més abundant, sempre en el marc d’una relativitat, és el conreu de la vinya i l’elaboració de vi a diferents pallisses del territori. Avui no cal altra cosa que posar de relleu el recent abandonament de l’agricultura en el marc de les noves estructures turístiques illenques. El territori que envolta cala d’Hort no és, almenys en els darrers segles, dels més fèrtils d’Eivissa, per la seua geologia arenosa i per l’escassetat de capes freàtiques superficials. Amb el nom de pallisses de Cala d’Hort es coneixen popularment dues velles pallisses que posteriorment esdevengueren veritables cases pageses, com ha succeït sovent en aquest ter-ritori i, en general, a tot el camp eivissenc. La que queda més al SE i en una cota d’altitud més elevada, s’arribà a dir pallissa d’en Sorà, mentre que l’altra és la pallissa d’en Ribes. Carles Roman , arran de la seua intervenció arqueològica l’any 1917, batejà el lloc com can Sorà, nom que, de fet, és impropi en la mesura que can significa “casa d’en”, mentre que d’en sols implica propietat d’un element, com és el cas. Quan, a principi de la dècada dels anys vuitanta, es reprengueren els treballs arqueològics al lloc, es decidí rebatejar el conjunt amb el nom genèric més comú i popular: pallisses de Cala d’Hort. A poca distància una de l’altra, les dues pallisses es troben al vessant SW del puig des Tossal i queden exactament a 1’325 km a l’ENE-WSW de cala d’Hort. Des d’una posició topogràfica prominent, dominen perfectament el marge dret del profund torrent de ses Alfàbies. L’espai on es troben les instal·lacions antigues adquireix un pendent progressiu, de manera que estan exactament entre els 115 i 159 m d’altura. Concretament, l’edifici A és en un lloc lleugerament inclinat vers la costa, és a dir, vers el NW, a 115-118 m; l’edifici B es troba a 130-132 m; la necròpolis púnica, arrambada a l’anterior edifici, a 134-142 m, i dues de les tombes d’època baiximperial o bizantina ocupen la cota més elevada del conjunt, a 159 m. El conjunt rural de les pallisses de Cala d’Hort controlava antigament —o, més exactament, en èpoques púnica i altimperial romana— de manera directa un espai pla —la plana de Cala d’Hort i cala Truja — que quedava al seus peus, entre el torrent de ses Alfàbies i el de Cala Carbó , amb una superfície útil aproximada de 650.000 m2. A l’esmentada superfície caldria afegir una extensió de muntanya amb bosc, tal volta gran, però difícilment precisable. Les recerques arqueològiques a les pallisses de Cala d’Hort tenen un precedent fonamental, però ja llunyà en el temps, en les excavacions que hi realitzà Carles Roman  Ferrer entre el 19 de juliol i el 24 de setembre de l’any 1917. El conegut i llarg plet ( arqueologia) que mantengué Roman amb el catedràtic de numismàtica A. Vives i Escudero per l’exclusivitat de les excavacions a la gran necròpolis urbana del puig des Molins feren que l’eivissenc reprengués les primeres passes de la Societat Arqueològica Ebusitana i orientàs el seu treball de camp vers les necròpolis rurals de l’illa d’Eivissa. Entre els anys 1917 i 1921 arribà a treballar a les pallisses de Cala d’Hort, el coll de Cala d’Hort (1918), ca n’Úrsul, ca na Jondala, can Joanet, ca na Damiana (1918 i 1919), can Vic (1920), can Berri d’en Sergent i can Vicent Jeroni (1921), entre molts altres punts on els resultats no foren espectaculars. Aquestes excavacions —successores de les realitzades per la Societat Arqueològica Ebusitana a llocs com ses Torres, sa Barda, can Frare Verd o Portmany (1906), així com de les de Josep Colomines a can Prats i can Frit, de Sant Antoni de Portmany, i a can Gavino, de Formentera (1916)— afectaren només les necròpolis, perquè de manera paral·lela mai no foren investigades les instal·lacions habitades pels vells camperols ebusitans, en el marc d’una arqueologia orientada, més aviat, a la recerca de materials íntegres i bells per motius d’exposició museològica. A les pallisses de Cala d’Hort existia, doncs, un precedent prou important en l’excavació de la seua necròpolis púnica —cementeri que, en paraules de Carles Roman, no quedà arqueològicament exhaurit amb la seua intervenció de l’any 1917— i, a més, fou senzill localitzar les ruïnes del que després s’anomenaria “edifici A”, així com adonar-se de l’existència d’un altre sector arqueològic just darrere la pallissa d’en Sorà, “l’edifici B”. Sota la direcció tècnica de J. Ramon, amb el patrocini conjunt del Consell Insular d’Eivissa i Formentera i de la Direcció General de la Joventut del Govern Balear, entre els anys 1982 i 1985, foren realitzades quatre campanyes d’excavació a l’edifici A que significaren la seua investigació quasi completa. Després tengueren lloc tres altres intervencions sobre el mateix edifici, destinades a completar aspectes com la retirada d’alguns testimonis estratigràfics deixats en els anteriors treballs i sobretot la neteja final de vegetació i enderrocs romanents a l’edifici. La primera, el 1990, fou el fruit d’una col·laboració entre la Conselleria de Cultura d’Eivissa i Formentera i la Direcció General de Cultura del Govern Balear, mentre que la segona i la tercera foren promogudes íntegrament per la Conselleria de Cultura d’Eivissa i Formentera, concretament pel Servei Tècnic d’Arqueologia, i tengueren lloc els anys 1993 i 1994. El mes d’agost de 1995, un altre camp internacional de treball —organitzat conjuntament per la Conselleria de Cultura d’Eivissa i Formentera i l’Institut Balear de la Joventut— va procedir a una neteja més profunda de la necròpolis púnica i a l’obtenció de dades més precises entorn de l’edifici B. Quant als estudis, existeixen ja alguns avenços d’evident interès: informes preliminars de les excavacions portades a terme, balanços preliminars de l’establiment a partir de la seua necròpolis púnica, petites síntesis monogràfiques sobre el conjunt monumental, consideracions de caràcter general historicoarqueològic sobre la baixa antiguitat de les Pitiüses   —a la qual l’excavació de l’edifici A aportà en el seu moment fites clau— i la publicació parcial de materials d’aquest establiment —procedents sobretot de la necròpolis— en el marc d’estudis variats. Les intervencions de camp abans esmentades han convertit les pallisses de Cala d’Hort en el primer —i per ara l’únic— establiment rural d’època antiga, incloses les seues necròpolis, excavat d’una manera ja gairebé integral en l’àmbit rural de les illes Pitiüses. És, també, un conjunt monumental d’obligada visita en el marc cultural d’Eivissa i Formentera. El conjunt arqueològic, arran de les més recents investigacions, ha estat dividit en quatre unitats principals diferenciades. Són aquestes: edifici A, edifici B, necròpolis púnica i necròpolis baiximperial o bizantina. L’edifici A va arribar a ser la unitat habitada principal de les pallisses de Cala d’Hort, almenys pel que fa a quasi tota l’època altimperial romana. Reflecteix, a més, una ocupació llarguíssima que es correspon amb la major part de l’antiguitat ebusitana, llevat de l’època arcaica. Per aquest motiu sofrí nombroses remodelacions a través del temps que defineixen, des d’un punt de vista arqueològic, diferents fases arquitectòniques i, de manera especial: a) s V-IV aC. L’existència d’edificacions en aquest període ve confirmada per la presència de ceràmiques d’aquesta època, fins i tot un fragment àtic de figures roges. b) s III-II aC. Han pogut enquadrar-se en aquesta fase, que correspon a l’època tardopúnica, diferents estructures arquitectòniques de l’edifici, com, p ex, els murs on s’arramba la cisterna, els corresponents al celler, etc., sense que, malgrat tot, sigui per ara possible reconstruir la distribució arquitectònica de l’edifici en el decurs d’aquesta fase. c) s I-III dC. Es tracta del període més important de l’edifici A. Ha pogut perfilar-se’n la planta completa en aquesta època. El conjunt total i final d’estructures arquitectòniques en ús durant aquesta fase té forma d’un gran rectangle, proper al quadrat, que mesura, exactament, 32’65 m (eix E-W) x 28’30 m (eix N-S) i totalitza, així, una superfície superior als 900 m2. S’organitzava entorn d’un pati central, gran i quasi perfectament quadrat, al qual donaven les diferents estances i dependències. El pati, amb un mínim de 275 m2, ocupava gairebé una tercera part de la superfície del recinte i cal suposar que es destinava a lloc d’estar, de treballs diversos, etc. L’entrada principal estava al costat sud de l’edifici. Se n’ha conservat una pedra angular (al cantó SE d’un dels magatzems) amb un forat arrodonit on, amb seguretat, s’encaixava la peça de la porta que feia d’eix giratori. És remarcable el fet que es tracta d’un sistema àmpliament utilitzat en l’arquitectura popular eivissenca d’època moderna. Exemples idèntics, precisament, se’n poden veure a pocs metres de l’edifici A, tant a la pallissa d’en Ribes com a la d’en Sorà; aquest forat a la pedra (o a la roca base) s’anomena polleguera. Un cop que s’ha entrat a l’edifici per la porta esmentada, a l’esquerra hi havia una gran nau, tal volta el lloc on es devien guardar carros, animals de tir, etc. Cal dir, però, que l’intens arrasament d’aquesta estructura no permet descartar que, en realitat, estàs compartimentada i tengués una naturalesa diferent. Després, superat el que potser era un corredor, s’arribava directament al pati central, amb el qual comunicaven totes, o quasi totes, les dependències de l’edifici. A la zona nord, alineades amb el mur mestre extern, hi havia tres o quatre habitacions. La seua funció, en aquesta fase, probablement era residencial. Dalt la cisterna, que segurament devia estar coberta —revisada la qüestió— amb un sostre pla sobre bigues de fusta, podria, perfectament, haver-se instal·lat una gran sala de cuina o un menjador amb accés directe a l’aigua. La dita estança tenia un espai útil interior considerable, al voltant de 28 m2. Al mateix sector NW de l’edifici hom constata la presència de dues sales de mesures mitjanes de funció exacta desconeguda, probablement també zones auxiliars de cuina o rebostos. Existeixen també dues o tres petites habitacions amb uns 5 m2 d’espai útil, la funció de les quals és desconeguda —potser dormitoris?—. Tampoc pot descartar-se que alguna de les sales fos destinada a lararium. Tota l’ala de llevant estava ocupada per una instal·lació industrial per a l’elaboració d’oli, rectangular i de planta allargada. Aquesta, d’elevat interès, comptava amb diversos trapeta ( arquitectura) per a la mòlta preliminar de les olives, col·locats just a la vora de la premsa pròpiament dita. Aquest lloc industrial tenia comunicació directa amb un gran celler juxtaposat que ocupava la part sud de la mateixa ala. A l’àrea de migjorn de la casa, a la dreta de la porta principal, segons s’entrava, existien dependències de caràcter divers, algunes d’elles amb plantes rectangulars molt allargades que, sens dubte, devien ser magatzems de caràcter agrícola, per a àmfores, etc. En aquesta etapa, corresponent a l’alt imperi, es construí la gran cisterna biabsidial adossada a la part N del mur exterior W. Independentment de la plataforma que l’envolta, té un espai buit —és a dir, útil a l’efecte d’emmagatzemar-hi aigua— de 8 m de llargària i una mitjana de 2’30 m d’ample així com una profunditat conservada de 4’20 m. Consistia en un gran tall artificial a la roca base, amb murets de petita maçoneria unida amb morter de calç que resseguien els talls verticals. Els murets estaven referits amb fortes capes de formigó, opus signinum, amb la finalitat d’impermeabilitzar completament la cubeta. És quasi segur que el sostre de la cisterna devia tenir un forjat a base de bigues de fusta en sentit transversal sobre les quals es devien col·locar plaques de fusta en sentit contrari i el tancament devia culminar amb cobriment de signinum, que potser servia de sòl a la cuina. Aquesta cisterna s’alimentava mitjançant una llarga canalització a cel obert col·locada sobre una plataforma de pedra que recorria tot el mur llarg de tramuntana i almenys la meitat de l’exterior del mur de llevant de l’edifici. Estava també referida a l’interior amb opus signinum. Aquesta canal devia recollir l’aigua dels diferents sostres de la casa, que rajava per algun buit superior, parets avall. Precisament, el tipus de canalització i la manca absoluta de qualsevol mena de tegulae o imbrices a tot l’edifici apunten amb claredat a sostres plans, muntats també sobre bigues i plaques de fusta, amb altres elements impermeabilitzadors i rematats igualment amb signinum a l’exterior. El registre arqueològic d’almenys dues de les estances arrambades amb el mur principal N de l’edifici va en aquesta direcció. Cal fer esment del que ha estat anomenat porxo o pati exterior. Aquest queda entre la possible sala de carros i l’estructura de la cisterna, a l’oest de l’edifici. No estava tancat, almenys amb mur continu per la part de ponent. Aquí han estat detectades activitats com l’elaboració del morter signinum durant l’època de l’alt imperi. Per a la construcció d’aquest recinte d’habitatge i d’indústria rural fou bàsicament utilitzada la pedra arenosa i calcària del lloc, sobretot aquesta última. Les parts baixes dels murs foren executades amb grans ortostats de fins a 1’50 m de llargada, independentment de l’ús habitual de la maçoneria petita i mitjana. Els sòls de la majoria de dependències de l’edifici estaven pavimentats amb el morter de calç i ceràmica ja esmentat en diferents ocasions. És possible que existissin estucats pintats, però desaparegueren abans de la fase bizantina. d) s IV-V dC. Es produeix una gradual decadència de l’edifici, de manera que a la darreria del baix imperi possiblement la part de migjorn de l’edifici altimperial havia deixat d’utilitzar-se. e) s VI-VII dC. Després d’una possible destrucció violenta de l’edifici, atribuïda hipotèticament als vàndals, devers la meitat del s V de l’era cristiana, amb abandonament del lloc, es produeix a la segona meitat del s VI una reocupació i rehabilitació de les ruïnes imperials. Els fets, per tant, se situen en plena època bizantina. És molt interessant, ara, observar la nova adaptació arquitectònica de l’edifici A, configurat aleshores per un porxo o pati frontal (que ocupava part de l’antic pati central) reaprofitant les estances que queden entre el mur de tramuntana i l’antic pati central, amb dues estructures destacades. A ponent, una de rectangular que era la cuina, on fou trobada en les excavacions de 1982-1985 gran part del mobiliari; a l’extrem oposat, una altra, amb funció probable d’indústria i/o de magatzem, que s’instal·là al mateix lloc que l’antiga premsa d’oli. Com a dades importants, cal anotar la pèrdua d’importància de l’edifici, definida per la conversió de la gran cisterna en femer i la destrucció dels sistemes industrials de l’ala E. Per altra banda, hom ha observat com alguns gruixuts paviments de signinum de la vil·la imperial foren arrencats i els seus fragments s’empraren de vegades com a pedra de construcció. Segurament l’edifici i tot l’habitatge de les pallisses de Cala d’Hort foren abandonats al començament del s VIII de l’era cristiana, potser coincidint amb els primers assalts del món islàmic. Quant a l’edifici B, ara per ara només pot dir-se —perquè la seua investigació encara està just començada— que es tracta de restes d’una edificació presumiblement residencial/industrial que se situen en la proximitat de la pallissa d’en Sorà. Si hom jutja amb les dades fornides per la ceràmica de superfície que, clarament, s’hi relaciona, aquest punt edificat estigué actiu entre els s V-IV i el I aC o el canvi d’era. La seua planta, la seua història en detall i altres aspectes són, per ara, gairebé desconeguts. La necròpolis de la fase púnica es troba a uns 140 m a llevant de l’edifici A i quasi a tocar el B; actualment són visibles unes dotze tombes, si bé els treballs de neteja i rehabilitació encara no es donen per conclosos. La intervenció de Carles Roman a les pallisses, i més concretament a les necròpolis, que eren per a ell objectiu prioritari, gairebé únic des de la seua perspectiva arqueològica, havia comportat la descoberta de nombroses tombes. Segons diu literalment, en total 18 hipogeus, descrits com tallats tots ells a la roca viva, en contraposició a “algunes modestíssimes fosses pertanyents a la població romana, obertes a la terra”. És interessant, però, la seua descripció general d’aquests hipogeus: “... estan tallats en la roca viva. Tenen, per regla general, 3 m de llargària i contenen un, dos i fins a tres sarcòfags de marès, a excepció dels que es reprodueixen a la làmina IV (de la memòria), construïts d’argamassa i pedra formant una mena de formigó avui mal conservat. Els dits sarcòfags tenen al seu interior cavitats que probablement es devien destinar a la col·locació d’àmfores i vasos acabats en punta i en els extrems superior i inferior, corresponents als peus i cap del difunt, presenten declivis on degueren dipositar-se els líquids produïts en descompondre’s el cadàver”. Les neteges de l’àrea de la necròpolis abans esmentades han posat en evidència un considerable grau de ambigüitat i manca de detall en les descripcions de Roman. Sobta que no li cridàs l’atenció el peculiar hipogeu infantil, d’altra banda molt ben conservat, les almenys dues fosses tallades a la roca, a pocs metres a cada costat de l’hipogeu 8-1917, els esglaons d’alguns pous d’accés, etc. Pot dir-se que els hipogeus d’època púnica clàssica —que per força es corresponen cronològicament amb les fases velles dels edificis A i B, és a dir els s V i IV aC— contenien típics paraments funeraris i altres elements, com ornamentals dels personatges enterrats, molt característics i típics del seu temps: vasos punicoebusitans de vaixella —plats, oinochoi, gerros, gerres, etc., sovent decorats amb pintura roja—, però també algunes peces d’importació i, sobretot lekythos àtics decorats, un vas de vidre policrom i escarabeus de jaspi verd, en total sis d’aquestes peces, una d’elles bastant divulgada recentment i, fins i tot, fet servir el seu motiu  —una cara barbada del déu Bes— com a logotip del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera . Els enterraments d’època tardopúnica contenen igualment mobiliaris característics del seu moment, normalment més escassos que els de la fase anterior: gerros i gerres —encara que ja més rarament pintats amb franges—, bols i escudelles, etc. La necròpolis púnica sembla haver estat abandonada poc abans del 125/100 aC. La necròpolis baiximperial o romanobizantina és sols coneguda modernament per dues fosses molt juntes i paral·leles, amb una orientació aproximada E-W, del tipus “cista”, que es troben al mig d’una era vella, a una cota de nivell sensiblement superior a l’ocupada per la necròpolis púnica, en un sector proper a l’anterior, però ben diferenciat. Foren excavades l’any 1983 però mancaven per complet de parament funerari i això impossibilitava fixar-ne la cronologia amb més aproximació, encara que, pel tipus de tomba, evidentment, han de situar-se dins l’època baiximperial o bizantina. Una d’elles mantenia in situ una petita part de les extremitats inferiors d’un cadàver. La població que s’instal·là de manera estable en terrenys de les actuals pallisses de Cala d’Hort a la segona meitat del s V aC es basava en individus, des d’un punt de vista cultural i segurament també sociopolític, similars als que aleshores habitaven la ciutat d’Eivissa. La cultura material relacionada amb el lloc d’hàbitat i, tant o més, les seues estructures funeràries —la componenda dels paraments i els seus peculiars objectes d’ornamentació i d’ús personal— no ofereixen dubtes. El fet ha estat posat en relleu en altres ocasions. En els s V i IV aC és possible que es tractàs de diferents unitats familiars lligades per motius econòmics i també per consanguinitat. A les pallisses de Cala d’Hort, encara no es pot descartar la presència d’unitats diverses en justificació d’un nombre de tombes dels s V i IV aC francament elevat. Aquestes s’haurien instal·lat als sectors —on hi ha testimonis materials d’aquesta fase— que després configurarien els anomenats, convencionalment, edificis A i B. Les dades, i sobretot les de caire funerari, difícilment apunten vers grans diferenciacions d’estatus. No és clara, p ex, l’existència de tombes de presumptes esclaus a cap dels cementeris rurals d’època clàssica a la vora del tipus de tomba  que abans s’ha comentat. Possiblement es devia tractar d’una mena de colonat lliure, encara que aquests no s’han de descartar rotundament, ja que està confirmada la seua existència en la societat cartaginesa per alguns escriptors antics com Apià, que explica com Escipió es dedicà, en el nord d’Àfrica, a alliberar els presoners romans que eren utilitzats en feines agrícoles. Després, en l’època anomenada tardopúnica, el nou ritual funerari tampoc evidencia diferències de classe social significatives. L’aportació dels llocs habitats a la qüestió de l’organització i del poblament en aquesta etapa històrica és minsa, en la mesura que no resulta sempre fàcil, en les estructures per ara excavades, distingir elements o unitats arquitectòniques clarament diferenciades de les de fases posteriors. Aquest és el cas de l’edifici A de les pallisses de Cala d’Hort on, malgrat tot, es podria pensar en un cert esperit d’agrupació. Aquest sembla ben establert en el decurs de l’alt imperi a l’edifici A. La seua arquitectura suggereix unitat estructural, d’articulació ben planificada. Aleshores ja no es tractava de nuclis petits, junts o en proximitat, però tal volta diferents, sinó d’un de gran, fins i tot d’una mena de “centralització” de l’espai; l’edifici B sembla quedar fora d’ús abans o poc després del començament de l’imperi romà. Quants d’individus vivien a l’edifici A? Qui eren? Quins vincles de relació mantenien? Quin era el seu estatus social? Ara les tombes dels cementeris de les pallisses són pràcticament mudes; no es té una idea, ni tan sols aproximada, de la quantitat de sepultures, del nombre d’individus enterrats, ni de les estructures funeràries; de fet cal admetre que el cementeri altimperial de les pallisses no ha estat localitzat. L’edifici A de la fase altimperial és una gran estructura de planta superior als 900 m2, ben organitzada des d’un punt de vista funcional. No es pot descartar a priori que diferents unitats familiars haguessin pogut conviure al seu interior compartint alguns equipaments que necessàriament hagueren de ser comunals: les instal·lacions de premsat, el celler, la gran cisterna, els magatzems i potser d’altres. Una hipòtesi diferent seria la d’uns individus propietaris i/o dirigents in situ al front d’un nombre indeterminat d’esclaus. Aquesta última alternativa no és ni rebutjable ni demostrable, i encara en quedaria una tercera, que seria una mixta entre les dues anteriors. Pel que fa a l’època del baix imperi i a la bizantina, és difícil veure a l’edifici A de les pallisses més d’una família i un nombre d’individus segurament inferior a deu. Això podria haver estat un cas freqüent a les Pitiüses d’aquell temps, segons es desprèn d’algunes necròpolis d’establiments rurals conegudes, com ara can Prats i can Frit, a Sant Antoni de Portmany, o can Gavino, a Formentera. Aleshores, els camperols d’aquell establiment tenien a disposició, teòricament, tot el territori de cala d’Hort, que limitava pel SE amb els de can Vergeret i pel N, probablement, fins a cala Vedella. Una immensa superfície útil, sobretot per a la ramaderia, encara que també per a diferents tipus de conreu, com el gra entre d’altres. Eren propietaris de l’establiment i del territori? En els s VI i VII la constatació en la perifèria de la ciutat d’Eivissa de vil·les rústiques d’una certa rellevància fa sospitar l’existència de personatges econòmicament més poderosos, una estratificació social i una acumulació de béns segurament vinculada a la propietat d’altres establiments rurals en el camp pitiús. La cultura material a l’assentament de les pallisses de Cala d’Hort varià al llarg de la seua dilatada història, però sempre al ritme de les transformacions esdevengudes paulatinament a l’illa. A l’època púnica les formes materials eren similars a les que hom pot observar en qualsevol altre centre ebusità. Aquesta perspectiva podria fer-se extensiva a l’època romana i a la baixa antiguitat. És a dir, que no s’aprecien diferències en la utilització de les formes —arquitectòniques, funeràries, ceràmiques i altres— o, dit en altres paraules, que a les pallisses de Cala d’Hort no semblen existir trets diferenciadors intrínsecament propis. Hom constata també que tant els elements com els ornaments, els personals o les ceràmiques, són a totes les èpoques esmentades les mateixes que es trobaven en ús contemporàniament a tota l’illa. Una part dels instruments que haurien existit a l’establiment de les pallisses de Cala d’Hort ha estat trobada en les excavacions abans esmentades, una altra —la pràctica totalitat dels estris fabricats amb matèries com la fusta i d’altres vegetals, teixits, etc., molt fàcilment destructibles pel temps i una part considerable dels metàl·lics, de ferro o bronze i, esp, metalls nobles, en general reciclables per nova fosa o forja—, no han pogut ser documentats. Un grup molt significatiu d’elements —importants, a més, quant a diferents aspectes econòmics de l’establiment— procedeix dels molins per a la conversió del gra en farina; a l’edifici A se n’han documentat de totes les èpoques, tots ells basats en dues moles superposades que es feien girar a mà. També a l’edifici A han estat localitzats, en estat fragmentari, dos o tres mortaria, així com diversos fragments d’orbes que pertanyen clarament a un tipus de molí d’olives que Cató (De agri 20-22) i altres literats romans, com Columel·la (De re rust XII, 52, 6) anomenen trapetum. Tots aquests elements estaven ja fora d’ús i fora de context, perquè ja no s’empraven com a tals en el curs dels darrers segles de vida de l’edifici. Aquests enginys —que per altra banda poden qualificarse de molt abundants a l’illa d’Eivissa—  constaven de dues parts fonamentals: una fixa i l’altra giratòria. La primera era un cub monobloc de pedra —mortarium— circular vist en planta, amb una cavitat tallada a la part superior/interior de perfil conicoconvex, i al centre una columna o cilindre —miliarium—. La segona era un mecanisme actiu d’una certa complexitat. Es componia, bàsicament, de dues moles de pedra circulars i planoconvexes —orbes— fixades en posició vertical a un pal de fusta —cupa— que era suportat pel miliarium mitjançant un pivot metàl·lic —columella— i constava, a més, d’un mecanisme d’ensamblatge que permetia ajustaments dels orbes, tant en sentit vertical com horitzontal. Una vegada que les olives havien estat triturades en el trapetum, amb cura de no trencar els pinyols que haurien donat mal gust a l’oli, la pasta era col·locada en un cistelló d’espart (fiscina), que tot seguit es posava damunt l’ara i sobre ell, probablement, una planxa circular de fusta (l’orbis olearius de Cató). Mitjançant la pressió que rebia d’una gran jàssera de fusta (prelum) accionada mitjançant la sucula (tambor giratori) i els vectis (palanques), sortia una barreja d’oli i aigua que era conduïda a la basseta (lacus). Aquesta —proveïda d’una petita depressió central per a dipòsit d’alguns ressòls— devia comunicar amb un tall a la roca que tenia al seu costat, i per on es devia extreure l’aigua que se separava de l’oli pel simple sistema de diferència de densitats. La premsa d’oli de les pallisses de Cala d’Hort —almenys en el seu estadi final, perquè no es descarten mecanismes anteriors i diferents de premsat— es basava en l’esmentat sistema de prelum. Aquesta gran jàssera de fusta anava fixada a un contrapès —cub de pedra calcària de forma paral·lelepipèdica, amb dues coes d’orenella a la part superior dels extrems curts que devien suportar la sucula— per aixecar-la. A la seua vora, el lacus, que a les pallisses era una gran bassa rectangular pavimentada amb opus signinum, recollia directament la barreja natural d’oli i aigua. Aquesta última era evacuada fins que sols hi restava oli. És segur, si es jutja pel tipus de signinum de la basseta, que la premsa —i segurament també els trapeta— estava activa en la major part de l’època altimperial romana però, alhora, és possible que els seus orígens se situin en plena època tardopúnica. Per altra banda, han estat documentats altres utensilis: així, algunes pedres particularment llimades i de natura al·lòctona a les illes són, amb seguretat, esmoladors de ferramentes metàl·liques, ganivets i altres; un nòdul de sílex, amb evidents mostres de percussió, procedent d’un reompliment de la segona meitat del s VI dC de la cisterna, ha de ser interpretat com un element per a l’encesa del foc; sembla segura l’atribució a pesos de xarxes de pesca d’alguns elements arrodonits i amb perforació de ceràmica, així com algunes anses d’àmfores punicoebusitanes, significativament retallades a posteriori i llimades. Aquests procedeixen quasi tots del nivell inferior de la cisterna (s V dC); d’un dels nivells finals de reompliment de la cisterna (s VII dC) procedeix un instrument de ferro amb fulla corbada i tallant a la cara còncava i un reforç per a un mànec de fusta a l’extrem oposat; es tractava, òbviament, d’un podet o d’una falç. També una pedra d’o-rigen volcànic que sura sobre l’aigua, arrodonida i molt gastada per l’ús, podria haver servit el s V dC per afaitar els porcs en les antigues matances, igual que es fa encara actualment. Finalment, pot dir-se que un element molt interessant rau en les esquelles metàl·liques per a animals. D’aquestes, se n’han trobat prop d’una vintena en el nivell inferior de reompliment de la cisterna, corresponent a la primera meitat del s V dC. Totes elles —de diferents formats— són de ferro amb un petit contengut de coure o bronze, tenen lògicament una ansa i la seua secció horitzontal, excepte en un cas de peça rodona, és rectangular. Un nucli eminentment rural com fou aquest, tengué una economia basada sobretot en diferents tipus d’explotacions agropecuàries. Durant els s V i IV aC l’establiment estava integrat en una xarxa d’altres similars i participava en un sistema d’intercanvi econòmic extern de relativa importància. D’una banda haurien de considerar-se els elements de producció pròpia amb capacitat de venda externa, independentment de la part dedicada a l’autoconsum; i de l’altra, els elements comprats que devien entrar a l’establiment. Les produccions pròpies exportables devien ser el vi i segurament l’oli, transformats in situ a partir de les collites realitzades als camps de conreu lligats al propi establiment. També és possible que altres conreus, com el gra, haguessin tengut una relativa capacitat de sortida, de la mateixa manera que fruites, com magranes, figues, ametlles i altres. Productes i objectes de fabricació exterior, importats de fora de l’illa, són palesos en tota una sèrie de ceràmiques, ampolletes per a perfums de vidre policromat i ornaments personals com els escarabeus i els collars. De l’època púnica clàssica pot fer-se esment també d’algunes ceràmiques àtiques. L’època tardopúnica degué mantenir un esquema similar, amb la diferència que els materials d’importació que entraven a l’illa i a les pallisses de Cala d’Hort procedien de centres diferents: les ceràmiques de taula envernissades de negre ara ja no arribaven de l’Àtica, sinó del golf de Lleó i, sobretot els s II-I aC, d’Itàlia; els vins italogrecs i després italoromans s’obrien gradualment camí, rere el triomf de les legions republicanes i l’aclaparament del mercat pels negotiatores llatins. Eivissa es veié igualment afectada per aquest procés; els camperols ebusitans, i entre ells els establerts a cala d’Hort, evidentment, no podien ser menys. A l’època imperial se segueix també la mateixa tònica, amb l’acceptació de materials ceràmics i, quantitativament parlant, sobretot els de taula —especialment les sigillatae itàliques, sud-gàl·liques i després les nord-africanes—, de cuina —olles i casseroles itàliques i nord-africanes, aquestes últimes en percentatges molt alts— i els grans contenidors, que no eren transportats sinó pel producte que envasaven —vi, oli i peix salat de la Bètica i de la Lusitània, vi de la Tarraconense, oli i peix salat de la Bizacenna i altres menys significatius però que complementaven aquest repertori de productes importats—. El mateix es podria dir quant al baix imperi; aleshores, a l’edifici A de les pallisses eren molt freqüents diverses peces de vidre, com gots, ampolles i altres, i s’hi han trobat, també, una maça de ceràmica de taula envernissada de roig igualment de la família de les sigil·lates —l’African Red Slip Ware— i àmfores d’oli i peix salat del nord d’Àfrica central. Algunes peces de taula vernissades procedien de la Gàl·lia, concretament de la classe anomenada Lucente. L’última època, la bizantina, sembla, en aquest sentit, ser-ne també una continuïtat, de manera que el que abans ha estat dit per a les importacions  —i molt especialment pel que fa a la ceràmica roja de taula i a les àmfores africanes— de l’època del baix imperi por fer-se plenament extensiu a l’última fase de la història antiga de les pallisses de Cala d’Hort. Per la seua part, els nivells de femer domèstic acumulats a la cisterna de l’edifici A delaten el consum a gran escala d’ovicàprids —sobretot cabres (la capra hircus), per la presència inequívoca de banyes d’aquests animals— així com de porcs. És pràcticament segur, i això té interès historicoeconòmic, que en el decurs de la baixa antiguitat l’establiment degué orientar la seua economia vers la ramaderia, més aviat que no pas vers l’agricultura. La pesca està arqueològicament demostrada, tant en època púnica com en la baiximperial, i degué ser una constant. El més probable, però, és que es tractàs d’una activitat econòmica complementària i d’autoabastiment. Una altra activitat econòmica degué ser l’aprofitament de la fusta dels boscos vesins per a la fabricació d’embarcacions, màquines i utensilis o, simplement, per a les llars domèstiques. En l’àmbit de la cultura espiritual, és interessant assenyalar que els camperols púnics de les pallisses de Cala d’Hort celebraven cultes —segurament en dependències destinades a aquesta finalitat— a l’interior dels propis habitatges. Una sèrie de fragments de terracotes d’estil hel·lenístic (s III-II aC), que generalment representen divinitats femenines —figures fabricades amb motles frontals i pebeters—, trobada a l’edifici A sembla  una evidència d’aquest fet. A l’època imperial romana tal volta encara existien, com a altres llocs del món romà, lararia domèstics, és a dir, un esquema semblant al descrit abans per a l’època púnica. De l’època baiximperial i, sobretot, de la bizantina hi ha algunes dades interessants. Sobre els vasos de ter-rissa trobats a l’edifici A de les pallisses de Cala d’Hort dels s VI i VII dC (època bizantina) és freqüent el grafitat post coctionem de motius clarament cristians, sobretot de creus de diferents estils: senzilles, amb triangles invertits als extrems dels braços, amb motius florals esquemàtics de palmes, etc. Al mateix temps entraven a les pallisses de Cala d’Hort nombroses ceràmiques fabricades a l’actual Tunísia, amb significatius motius cristians estampats. A l’establiment rural de Cala d’Hort s’han trobat grans pàteres amb el tema de Bacus jove portant tanys de parra amb fulles i raïms, llumeners amb coloms i creus monogrames, creus senzilles i altres variants sobre diferents formes de vaixella de taula. [JoRT]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments