Calígula, Gai Juli Cèsar Germànic

Calígula, Gai Juli Cèsar Germànic  (Anzio 12 — Roma 41) HIST/NUM Emperador romà (37-41 dC) de la família Júlia Clàudia, era fill de Germànic (fill adoptiu de l’emperador August) i d’Agripina la Major (filla del general Agripa i d’Antònia) i, per tant, era també besnét de Marc Antoni i nebot de Claudi , que després de la seua mort va ser el següent emperador. Calígula va rebre aquest malnom en la infantesa, quan acompanyava el seu pare a les campanyes militars, a causa del seu costum de calçar les mateixes botes de reglament que els soldats romans (caligæ), però de petita mida (calígula és un diminutiu de caliga). Va arribar al poder després de la mort de Tiberi com a successor seu, i la seua política ha estat molt discutida per una part de la historiografia d’inspiració senatorial, que el considerava boig, basant-se en el seu caràcter malaltís i inestable, en l’epilèpsia que patia, en l’extravagància d’alguna de les seues accions (per exemple, volia nomenar senador el seu cavall Incitator) i en la megalomania de moltes de les seues actuacions. La seua acció de govern, però, va ser coherent amb l’objectiu de convertir el seu regnat en una mena d’imperi universal, seguint el model de les monarquies hel·lenístiques d’Orient. Per accentuar el seu poder va actuar, políticament i fiscalment, contra els senadors i l’aristocràcia, amb el suport dels militars i del poble, els quals afalagava amb donatius, amb grans espectacles públics i amb el seu tarannà populista. Però, finalment, després d’haver perdut el favor popular per una reforma fiscal, va ser víctima d’una conjura de cortesans, senadors i la guàrdia pretoriana, i fou assassinat amb la seua tercera esposa i la seua filla. Calígula va mantenir sense canvis els trets principals de l’estructura monetària transmesa per August i Tiberi. Per això, al quart i darrer període de la seca ebusitana (14-54 dC), dins la periodització establerta per Marta Campo , durant el seu regnat la seca d’Ebusus —que després d’un període d’inactivitat havia reprès les encunyacions en època de Tiberi— va continuar emetent semis de bronze, de 5’94 g de pes mitjà i mòdul de 21 mm (grup XXI de Campo), molt similars als encunyats a l’època de Tiberi. Els de Calígula porten a l’anvers el cap de l’emperador mirant a la dreta, envoltat per la llegenda C CAESAR AUG GERMANICUS, —C(aius) Caesar Aug(ustus) Germanicus—. En el revers apareix la figura del déu Bes vestit amb faldellí i tocat amb un plomall molt esquemàtic, sostenint una maça per damunt el cap amb la mà dreta, en actitud de colpejar una serp agafada amb l’esquerra, i, a dreta i esquerra respectivament, les llegendes INS AUG —Ins(ula) Aug(usta)—  en caràcters llatins i ’YBS*M,  en caràcters neopúnics —el nom de l’illa en les llengües llatina i púnica—; el camp és envoltat per una gràfila de punts. La tècnica d’encu-nyació és molt menys acurada que la de les monedes de Tiberi i l’estil del retrat de l’anvers, tant com la representació de Bes del revers, són força esquemàtiques i mancades de realisme, fet que palesa la poca qualitat dels gravadors dels encunys i contrasta amb la bona qualitat artística de les encunyacions de les seques imperials. Possiblement durant el seu regnat, o en tot cas en el de Tiberi, va encunyar-se també moneda fraccionària, concretament quadrantes de 2’39 g de pes mitjà i mòdul de 17 mm (grup XXII de Campo), que es caracteritzen per tenir tant a l’anvers com al revers la mateixa imatge que els reversos dels semis, és a dir, el Bes amb INS AUG i ’YBS*M. Això no obstant, aquestes emissions, com totes les del període IV, varen ser de poca producció i estaven destinades només a cobrir les necessitats monetàries de les Pitiüses, ja que no se n’han trobat exemplars a l’exterior. Curiosament, però, i a diferència dels regnats d’altres emperadors d’aquest període, a les Pitiüses tampoc no s’han trobat —o almenys no han estat donades a conèixer—, per ara, altres monedes de Calígula encunyades fora d’Eivissa. De qualsevol manera, malgrat el seu reduït volum i l’escassa qualitat, la importància política d’a-questes encunyacions ebusitanes és gran, ja que mostra a la vegada com la moneda eivissenca s’integra al sistema monetari romà: palesa encara la personalitat pròpia de l’illa, conservant el déu Bes, símbol tradicional de la seua moneda, i el nom en llengua púnica juntament amb la seua traducció llatina. Aquest fet, amb tota seguretat, s’ha de relacionar amb la situació jurídica d’Eivissa durant tota la dinastia Júlia  Clàudia, quan per Plini el Vell se sap que era una civitas fœderata de Roma, és a dir, que estava sotmesa a l’autoritat dels romans, però encara no s’havia integrat a la seua estructura estatal. [BCR]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments