Cúria, la

Cúria, la f 1 ARQUIT/ART Edifici de dues plantes que tanca per la banda de ponent la plaça de la Catedral , a la ciutat d’Eivissa. Crida tot d’una l’atenció la portada que dóna a la plaça i que realment és la d’una antiga finestra coronella goticotardana, a la qual manquen les dues columnetes centrals. Sobre la finestra hi ha l’escut de la Corona d’Aragó i una inscripció amb la data de 1503. Ja abans d’aquesta data, al mateix lloc hi devia haver alguna altra construcció adossada al mur medieval, aprofitat com a façana nord de l’edifici. D’aleshores ençà s’hi deuen haver fet altres modificacions. Al llarg de segles, com el nom indica, l’edifici fou la seu del poder judicial a les illes d’Eivissa i Formentera. No fa gaire era simple magatzem de documents dels antics tribunals. Fou també cantina militar i, finalment, ha acabat convertida en dependència auxiliar del Museu Arqueològic d’Eivissa i Formentera , que l’aprofità com a seu d’algunes exposicions. [JPB] 2 HIST Institució encarregada de dictar justícia, també coneguda com a Cort. La primera reglamentació que tengué va ser la Carta de Franqueses , signada pels tres consenyors de les illes Pitiüses poc després de la conquista. La necessitat de repoblar les illes de forma ràpida va fer que aquest document contengués un conjunt de drets i privilegis per als pobladors molt avançats dins el món feudal i que seran revisats, de manera restrictiva, pels propis consenyors uns anys després. El segon gran apartat d´aquest important document recull diferents normes per dictar justícia. S’hi regulen les penes aplicables per als diferents delictes i la forma en què s´han de fer els judicis. Es prohibeix, per exemple, la realització de la cruel i arbitrària Prova de Déu, que tenia diferents variants; en una d’elles l´acusat havia d´agafar un ferro calent, després se li embenava la mà i si tres dies després, en treure la bena, no estava la mà cremada, se´l considerava innocent. Potser un dels apartats més avançats és la restricció que es fa dels privilegis dels representants dels consenyors. Així, aquestos no podran entrar a un domicili on se sospiti que es pot estar cometent un delicte si no hi ha presents dos o més prohoms (“homes bons”, membres destacats de la comunitat). De la mateixa manera, a les causes judicials, tal com es veurà més endavant, també hi seran presents els prohoms, que ajudaran en el moment de dictar sentència. Un dels majors problemes que comportava aquest sistema és que els encarregats de dictar les sentències eren els consenyors i com que residien fora de les Pitiüses, els que acomplien aquesta funció eren els seus representants. Hi havia per tant a les illes d´Eivissa i Formentera tres jurisdiccions diferents, una per cadascun dels consenyors. Per això, la plaça de la Catedral rebia també el nom de plaça de les Tres Corts. Des del mateix moment de la conquista de les Balears, hi havia a Mallorca i Menorca una doble jurisdicció: per un cantó, la jurisdicció senyorial, que s’encarregava de les causes civils (litigis entre particulars) i delictes lleus (petits robatoris); per l’altra, la jurisdicció reial, que entenia les causes criminals (aquelles que podien comportar penes corporals). A les illes Pitiüses això era diferent, en el mateix document pel qual Jaume I cedeix Eivissa i Formentera en feu a Guillem de Montgrí, el monarca li atorga tots els drets menys la sobirania, és a dir, s’inclou també la jurisdicció criminal. Per complicar encara més les coses, dos dels consenyors de les Pitiüses són eclesiàstics, amb les pròpies jurisdiccions específiques. El fet que els consenyors eclesiàstics vulguin mantenir les seues jurisdiccions completes serà una constant font de conflictes, en considerar el monarca que la jurisdicció de les causes criminals li correspon a ell. Un altre factor afegit que va complicar les coses es va donar quan, a final del segle XIV, l’Arquebisbe de Tarragona arrendà la recaptació de les seues rendes i al mateix temps la jurisdicció senyorial. Davant un conflicte greu perquè l’arrendador dictava sentències de composició (redempció de penes amb el pagament d’una determinada quantitat), s’hagué de manar que la jurisdicció no s’arrendàs mai i quedàs sempre en mans del representant de l’Arquebisbe. Per dictar sentència, els representants dels consenyors tenien l’ajut dels prohoms. A les causes civils es nomenaven tres prohoms, un per cadascuna de les parts i l’altre a proposta del representant del consenyor. A les causes criminals participaven sis prohoms, tots ells a proposta del representant del consenyor. Si en el moment de dictar sentència a les causes criminals hi havia discrepància entre els prohoms i l’oficial del consenyor, s’havien de nomenar sis prohoms més. En el cas que per segona vegada hi hagués discrepància, l’oficial del consenyor era lliure de dictar sentència. Per estalviar problemes, més endavant el rei manà que no es dictassin sentències sense l’acord entre el representant del consenyor i els prohoms. Si es volia recórrer una sentència, s’havia d’anar sempre a una jurisdicció superior, que era el mateix consenyor en el cas dels dos consenyors eclesiàstics, o bé el governador de Mallorca, en el cas de les terres sota la jurisdicció directa del monarca. A partir de mitjan segle XV, les apel·lacions de les sentències dels consenyors eclesiàstics es faran davant el Governador d’Eivissa. Aquesta multiplicitat de jurisdiccions serà una font constant de conflictes al llarg de la baixa edat mitjana i els principis de l’edat moderna. El monarca vol refermar cada vegada més el seu poder, davant uns consenyors eclesiàstics que volen mantenir uns privilegis, que cada vegada es van fent més obsolets. Finalment, a mitjan segle XVI, es va solucionar d’una manera definitiva el problema, quan el rei aconseguí un acord amb els consenyors eclesiàstics, pel qual li cedien les dues jurisdiccions, la civil i la criminal. Amb aquest nou sistema l’única persona amb capacitat per dictar sentència serà el governador com a representant reial. De tota manera, seguia existint un problema: el governador, normalment, era una persona amb coneixements militars, però no judicials. Els altres governadors de la Corona d’Aragó tenien sempre l’ajut d’un assessor, que era un especialista en lleis. A Eivissa la funció d’ajudar el governador a dictar sentències la tenen, com ja hem vist, els prohoms. L’any 1629 el rei Felip IV nomena el primer Assessor de la governació d’Eivissa, si bé els jurats ben aviat començaren a lluitar pel manteniment de la figura dels prohoms. Finalment el monarca decideix crear un sistema mixt: l’assessor ocuparà als judicis la plaça d’un dels prohoms. Amb el pas dels anys, a poc a poc l’assessor anirà assumint el paper que li correspon. Cal suposar que l’aplicació del Decret de Nova Planta degué suposar un reforçament encara major del paper de l’assessor i del governador pel que fa a la impartició de la justícia. S’haurà d’esperar a mitjan segle XIX, amb l’aparició dels jutjats, perquè finalment se separin la figura del governador de la del jutge que dicta sentències. [EPG]


Descàrregues

 Descarregar veu en format pdf

Col·laboradors


Bústia de suggeriments

L'Enciclopèdia d'Eivissa i Formentera en línia creix cada dia gràcies a la participació de gent com tu. Pots col·laborar-hi suggerint millores en la redacció d'alguna veu, afegint-hi fotografies o enviant-nos el teu comentari. Segueix el següent enllaç per deixar-nos la teua aportació: Bústia de suggeriments